Adéu, Lluís

El meu primer record d’en Lluís és el del típic professor d’informàtica empanat a que el cap li va tant de pressa que l’ha de refrenar i ordenar per a que les seves idees siguin mínimament transmissibles. Sota aquella aparença ja s’amagava un estratega a qui, si li feies cas, t’ensenyava informàtica a nivell de codi font. Després ho extrapolaves i ja tenies les aplicacions pràctiques. Recordo en Lluís fent-se un embolic després de comparar-nos els passos de la programació amb l’acte de fregir un bistec per adonar-se, així en directe, que els bistecs no es fregeixen perquè, de fet, són més bons a la planxa: classe parada, reconfiguració del discurs, somriure tímid i a seguir. Després em solia acusar de trolejar-lo, perquè sempre va negar que aquesta anècdota fos real. Però ho era, i coses com aquesta feien que et caigués bé instantàniament.

 Anys més tard m’interessava treballar a Sant Cugat. Ell era la persona perfecta. No li vaig deixar dir-me que no. D’això ja fa divuit anys. Des d’aleshores es va convertir en una presència constant en la meva vida. En algú estimat i respectat amb qui parlar hores i hores, moltes hores, d’arquitectura, de filosofia, de música, de cinema. De la vida. A ell li dec els millors anys de la meva vida professional i molts records feliços. A ell li dec, també, la gent del seu estudi, la Mireia i l’Elena i la Susana i la Mar i la Glòria i la Gemma i la Marga, i altres. En Lluís ens va unir i encara seguim. I què important que és això. Després, la crisi ens va passar per sobre, però mai vàrem deixar de col·laborar. Ell va ser un dels meus primers lectors. Sempre va comptar amb mi. Perquè sempre va ser un plaer treballar amb ell. Encara que l’excés d’intensitat ens passés factura, sempre tornàvem a parlar hores i hores.

En Lluís, per mi, sempre va ser en Lluís. Mai president, ni degà. En Lluís. El respectava així. Era, és, perquè encara no em faig la idea de parlar d’ell en passat, un molt bon arquitecte. I un bon professor. I un gran comunicador. Un estratega amb un sentit del deure que el va portar a col·locar-se allà on va intuir que feia més falta. Els col·legis d’arquitectes són un lloc comú. Probablement l’únic lloc comú que encara conservem els arquitectes. Ell ho veia, ho sabia i sabia què fer amb aquest coneixement: valorar els professionals i valorar tant el que fem com la memòria del que hem fet. El patrimoni que hem creat, la nostra capacitat per estructurar territori, per tenir-ne cura. Per reformar-lo. Per il·lusionar. Gràcies a ell tenim, o tindrem, una Llei d’Arquitectura que valora precisament això: l’arquitectura. Aquesta capacitat intangible, etèria, per transmetre i emocionar.

                  A en Lluís li agradaria que el recordéssim com algú que va fer coses.  Sant Cugat és un poble en pendent amb una orografia complicada de rieres que desemboquen tant a la llera del Llobregat com a la del Besòs, amb turons i crestes estranyes que dificulten el continu urbà. Molt a prop del centre hi ha una falla de molts metres que separa la ciutat alta de la baixa. Les dues estan cosides amb tanta elegància, amb tanta naturalitat, que la majoria dels nouvinguts a Sant Cugat no són capaços d’identificar allò que travessen cada dia com el barranc que és. La intervenció que va aconseguir això flueix tant que no sembla ni dissenyada. Però ho està. Per en Lluís. El preu d’haver-ho fet tant bé és que ni tan sols sembla un projecte. És un lloc que sembla que sempre hagi estat així. Així era ell. Això és el que em va ensenyar. Això és una part del seu llegat. Al COAC va fer el mateix. I al CSCAE: passar amb elegància posant aquest llegat per sobre d’ell mateix. Això és el que ell voldria que recordéssim.     

                  Però no és el que jo vull recordar.

En Lluís era fill i germà d’artistes. La seva sensibilitat, les seves inquietuds filosòfiques, les seves idees sobre la percepció, sobre l’art, sobre la transcendència, sobre la bellesa, m’acompanyaran sempre. A en Lluís li encantava parlar de tot això. I ho fèiem. I rèiem molt.     

El seu llibre preferit era Les Ciutats Invisibles.

La passió per Calvino ens unia. No és estrany que el meu primer llibre anés sobre això.

Un cop vàrem coincidir a Venècia. Tots dos fugíem d’una festa desastrosa d’aquelles que vol ser hiperexclusiva i acaba resultant hiperavorrida. Ni robar canapès es podia. Vam fugir d’allà, per separat, en el primer vaporetto disponible. Ens vàrem trobar a la sortida i vàrem caminar fins a Sant Marc junts, tranquils a la fi. A la plaça no hi hauria més de vint persones. No feia fred. S’hi estava bé. Ens vàrem plantar allà al mig, en silenci. Gaudint del lloc.  Aleshores em va dir “Jaume, Les Ciutats Invisibles no són una abstracció. És un llibre sobre Venècia. Som a Les Ciutats Invisibles!” I va somriure.               

                  Adéu, Lluís.

1 comentario

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.