L’arquitecte sense atributs, 3_ Janus a Barcelona.

La família Duran és un dels paradigmes de la cultura noucentista catalana: extensa, ramificada, es significarà en qualsevol camp d’actuació que defineix una societat civil: la política, les arts, les ciències, l’educació, el dret. Un dels seus membres, Ramon Duran i Duran, morirà prematurament a 1907 amb 42 anys. Abans li haurà donat temps de fixar el paradigma del saber durant algunes generacions, l’Enciclopèdia Espasa, donar classes de teoria de l’art a l’escola de Belles Arts i generar amb la seva dona Agnès Reynals cinc fills barons. Eudald, el primogènit, serà poeta. Estanislau acabarà essent l’advocat de l’execrable Julio Muñoz Ramonet. Francesc, el petit, aconseguirà ser un dels oncòlegs de més prestigi del món(1) a pesar de morir, com tots els seus germans, bastant jove, en aquest cas amb 59 anys. Estanislau ho haurà fet amb 56. Eudald batrà el rècord amb 26: un artista, un advocat, un científic. Raimon, el tercer, completarà el quadre estudiant arquitectura.

El Noucentisme, recordem, és un corrent que neix per oposició al més conegut Modernisme, que neix com l’exaltació de l’èxit individual dels indians enriquits a les Amèriques (sovint gràcies al tràfic d’esclaus), exuberant, hedonista, de curta volada, incapaç de fer ciutat, sempre singular, mai repetible: un corrent (el Noucentisme) que significarà exactament el contrari: la idea de la Polis, la civilitat, la convivència, l’harmonia.

Recordem, gairebé a l’atzar, dos projectes modernistes paradigmàtics: La Pedrera i la casa Lleó Morera, projectades per dos arquitectes rivals: Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, que donaran respostes diverses a la mateixa pregunta: com convertir un xamfrà estàndard en una obra singular. Gaudí obviarà la cantonada convertint-la en un espai fluid. Domènec i Montaner, forçat a operar sobre mig xamfrà, s’inventarà la cantonada de la cantonada afirmant la seva aresta com si no n’hi hagués altre, fent desaparèixer visualment el xamfrà a través d’una façana que tan sols s’expressa en vertical(2).


La finca que es va reformar per a convertir-se en la casa Lleó Morera, abans i després: la continuïtat urbana no és tan important com la singularitat de l’edifici.


La Pedrera de Gaudí o la cantonada sense cantonades.

Un Noucentista no fa això. Un Noucentista fa ciutat. Per a ell l’arquitectura és la repetició d’un element que serveix tan les volicions d’un client com un bé major, la civilització. La discreció, la màscara, la intimitat, el filtre seran la seva marca, gens renyida ni amb l’elegància ni amb la creativitat ni amb cap dels valors que acompanyen la bona arquitectura.

Per al Noucentisme l’arquitectura, i singularment la façana d’un edifici, són un vestit: allò que poses a l’arquitectura per a relacionar-la amb la ciutat. En el cas Noucentista aquest vestit és un cant a l’europeisme mediterrani: el classicisme, Empúries, la Polis(3). Quan més tard arribi el Racionalisme els arquitectes que operen així l’entendran exactament de la mateixa manera: com un vestit, en aquest cas un vestit calvinista, essencial, fortament ideologitzat, que caldrà adaptar a la nostra realitat constructiva i climàtica. No estaran gens desencaminats.


La Ville Saboye en obres: racionalisme impostat per mètodes convencionals portats al límit.

Recordem que Raimon Duran Reynals (1895-1966) ja ha nascut essent Noucentista. Per a ell el canvi de vestit que imposa el Racionalisme serà tan fàcil d’entendre que, sense ser mai a la vida, un Racionalista convençut, produirà alguns dels millors edificis moderns de Barcelona.

No serà un cas aïllat: algunes de les millors mostres racionalistes seran produïdes per arquitectes, que, com ell, provenen d’una cultura que l’entén com un pas més, com un altre estil que suma i complementa allò que ja han vingut realitzant. Un dels exemples espanyols més divertits és el de Luís Feduchi, que projectarà l’Edificio Capitol al cor mateix de Madrid al temps que edita una revista el títol de la qual ho diu tot: Cortijos y Rascacielos.


Edifici Capitol, Madrid. Foto de presentació. Autor desconegut.


Portada del número 1 de Cortijos y Rascacielos. Es seguiria editant durant lustres.

Però l’exemple màxim d’aquest manera d’operar es troba a la part alta del carrer Pau Claris de Barcelona, en dues cantonades idèntiques de la mateixa mançana, les que limiten amb els carrers Còrsega i Provença. Allà Raimon Duran Reynals construirà al mateix temps dues cases d’idèntic programa en dues parcel·les gairebé idèntiques: la casa Cardenal i la casa Espona, totes dues entregades a 1935.

Can Cardenal, sobre el carrer Còrsega, és d’un puríssim Racionalisme.

Can Espona, sobre el carrer Provença(4), és neobrunelleschiana.

Les dues plantes són més o menys semblants, amb petits patis interiors, pisos laterals passants i pisos centrals monoorientats que proven d’optimitzar la difícil geometria de les parcel·les en xamfrà(5).

Can Cardenal es resol mitjançant unes poderoses faixes horitzontals que formen les terrasses i els ampits de les tribunes. Com correspon a una idea la seva materialitat es dissoldrà rere un arrebossat pintat d’un color ocre apagat que desconec si algun cop va ser del blanc que haurà empleat en altres projectes. Els elements verticals es tracten amb enorme habilitat per a que quedin difuminats coma teló de fons contra aquestes faixes que dominen la composició. El resultat final és una de les composicions racionalistes més poderoses que hi ha en tota la ciutat. Més tenint en compte la seva gran visibilitat. Can Cardenal és una casa horitzontal que gira la cantonada amb gran eficàcia redundant en la continuïtat espacial de la ciutat en aquell punt.


Can Cardenal, foto i planta tipus. (Foto: Jaume Prat, maig 2018)

Can Espona es resol mijançant finestres de bona mida protegides per persianes de fusta enrotllables amb guies projectables enfora d’aquelles que creen una cambra d’aire entre l’element que està en contacte directa amb el sol i l’element protegit. Les finestres tenen una proporció vertical. La construcció és més acurada i precisa que la seva veïna, el que va llençar la casa al fora de temps gairebé des d’un inici: ja va néixer vella i s’ha mantingut en un fantàstic estat de conservació fins avui en dia. Els elements clàssics que la pauten permeten que la façana es protegeixi a sí mateixa amb bastanta més eficàcia que la seva veïna revocada. La composició serà més vertical i contribuirà a fer de la Diagonal (o al menys d’aquell tram de Diagonal) l’avinguda burgesa i solemne que tots tenim al cap. La continuïtat ve en aquest cas més pel ritme que pels grans elements a l’escala de la ciutat.

El contrast entre les dues cases s’accentua encara més quan parem esment a la família propietària de la casa Espona, que molt poc abans haurà encarregat a Duran Reynals una primera casa Espona ubicada a la part alta del carrer d’Aribau, una de les composicions racionalistes per excel·lència de la ciutat, considerada per alguns l’obra més perfecta de l’arquitecte: Duran haurà fet una casa racionalista i una neobrunelleschiana a la mateixa família amb aquella tranquil·litat.


Raimon Duran Reynals. Primera casa Espona.


Can Espona, foto i planta àtic. (Foto: Jaume Prat, maig 2018)

Paradoxalment les dues cases tenen una façana posterior gairebé idèntica, que avui en dia es pot apreciar perfectament gràcies a Google Earth.

I és aquí quan resulta pertinent recordar les paraules d’Enric Massip: Potser un arquitecte com Duran Reynals ens facilita entendre alguns dels mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica. Potser. Considerar dues cases idèntiques construïdes simultàniament per part d’un mateix arquitecte ens porta a poder abstraure el que queda rere aquests dos vestits. Aventuraria una doble resposta. La primera i potser més òbvia: queden dues magnífiques obres d’arquitectura parlant perpètuament entre sí, un parell que ens recorda que el nostre art és molt més que fer façanes. Queda un diàleg entre dues maneres d’entendre la cultura, la civilització, el gust, la ciutat.

La segona és més profunda i té a veure amb qui identifica l’arquitectura amb el cos humà d’una manera més o menys explícita. Si tornem a Grècia podrem recordar l’etimologia de la paraula persona. Persona no fa originàriament referència al cos humà, ni a la seva ment, ni a res que relacioni de manera directa amb el nostre cos. Una persona és la màscara que l’actor d’una tragèdia grega porta per interpretar un personatge. Una màscara que congela un estat d’ànim, que amplifica una veu, que impedeix veure el rostre de l’actor. Persona és un filtre.

Aquests dos edificis, i tota l’arquitectura, són persones. No és possible veure, ni tan sols parlar, de l’essència d’aquestes dues cases, o de tota l’arquitectura, més que per aproximació. Com el personatge de la Caverna de Plató no som més que éssers que veiem les ombres de qui es mou rere nostre. Després de segles d’intentar significar idees platòniques, pures, abstractes, amb les nostres construccions Duran Reynals ens ensenya que tot això és impossible: l’arquitectura, com nosaltres mateixos, és una màscara. Els mecanismes abstractes dels que parlava l’Enric són allà, intangibles com aquells espais inexplicables dels que parlava Le Corbusier. Duran Reynals, amb aquestes dues construccions, ens revela la que potser sigui l’única manera d’entendre l’arquitectura.

(1) Tan és així que l’Hospital Oncològic de Catalunya porta el seu nom.
(2) Anys a venir Óscar Tusquets convertirà els baixos de la casa Lleó Morera en una boutique Loewe. Acusat d’atemptar contra l’arquitectura de Domènech i Montaner, l’arquitecte es defensarà explicant la veritat: ell no ha destruït res. Qui ho va fer va ser el nostre home, Raimon Duran Reynals, en una reforma feta després de la Guerra Civil. La seva sensibilitat es revela contra aquest acte de vanitat i procurarà esmenar-lo traient part de l’ornamentació.
(3) Aquestes referències giraran cap al nord d’Europa i cap a Amèrica de la mà d’arquitectes com Puig i Cadafalch, Adolf Florensa o Rafael Masó.
(4) Dic sobre el carrer Provença però també podria dir sobre la Diagonal, perquè la casa forma la caixa urbana d’aquesta última. La distinció ve de fet que la casa Espona està enclavada en un xamfrà estàndard de l’Eixample i no en una de les cantonades singulars que la Diagonal forma en contacte amb els carrers que la travessen.
(5) Sempre m’ha resultat commovedora la confiança il·limitada d’Ildefons Cerdà en els arquitectes. Cerdà postula l’Eixample establint normes generals. Qualsevol excepció (i Cerdà considera un xamfrà com a tal), qualsevol entrega, qualsevol singularitat es deixa a criteri de l’arquitecte que l’hagi de resoldre. Generalment aquesta postura es revelarà encertada i crearà alguns dels episodis més emocionants de la nostra ciutat.

Posted in crítica, Duran Reynals, Enric Massip-Bosch | Tagged , , | Leave a comment

L’arquitecte sense atributs, 2_ L’edifici tiresià.

Som a principis dels anys quaranta. Serrano Súñer(1) primer des del Ministeri de Governació ja abans que acabés la guerra i després des del Ministeri d’Afers Exteriors, que comandarà fins a 1942, ha imprès a la dictadura una ideologia filonazi que, en termes estètics, arrasarà qualsevol corrent que faci olor d’avantguarda. Abans de la guerra el GATCPAC ha estat un corrent cohesionat, molt més que el GATEPAC, i amb contactes polítics d’alt nivell: Pla Macià, Ciutat de Repòs i de Vacances, etcètera. Durant la guerra, a través de la revista AC, que començarà a publicar-se en català, el GATCPAC combat directament el bàndol feixista. Torres Clavé anirà al front com a capità i trobarà la mort al 39 cobrint el camí de l’exili dels civils republicans. Aquest corrent estarà estructuralment partit en dos: alguns arquitectes joves, singularment Sert, Illescas, Torres Clavé i Rodríguez Arias, s’han format en el Racionalisme més pur i radical i en seran militants de tot el que representa, estèticament i políticament. Altres arquitectes de més edat arribaran al Racionalisme (o s’hi acostaran) des del Noucentisme, el corrent cultural que identifica Catalunya amb les seves arrels hel·lèniques i romanes(2). Aquests arquitectes porten temps depurant el llenguatge clàssic fins al límit. El Racionalisme, per a ells, és tan sols un pas més d’aquesta evolució. Parlo de noms com Folguera, Gumà, Monravà, Goday, Rubió i Tudurí, els germans Puig i Gairalt o el nostre Duran Reynals, entre altres(3).

Alguns arquitectes encara més joves tindran una actitud tan ambigua com els seus majors noucentistes. Posem l’exemple més extrem: Josep Maria Soteras, nascut a 1907. Soteras és tan sols cinc anys més jove que Josep Lluís Sert, però ja és d’una altra generació. Els representats d’aquesta nova fornada estaran marcats per una actitud totalment pragmàtica. Formats, o almenys influenciats (fortament influenciats), pel racionalisme comencen a operar seriosament immediatament després de la guerra. Alguns, com Bonet Castellana, nascut a 1913, s’exiliaran. Altres, com el mateix Soteras, Francesc Mitjans, nascut a 1909, o Coderch (també del 13), abraçaran el franquisme sense embuts. La famosa anècdota de Coderch entrant al local del GATCPAC per arrasar-lo (robant, pel camí, tota la col·lecció sencera de revistes AC) vestit de milicià falangista, parlen de l’ambigüitat i la complexitat dels sentiments i de la ideologia d’aquests arquitectes. Coderch es passarà tota la dècada dels quaranta pivotant entre una mena de regionalisme castellà neomanxec i algunes vel·leïtats racionalistes, totes elles arquitectures estimables, per cert. N’hi ha una que, de pur evident pel visible que arriba a ser, ha passat gairebé desapercebuda: el primer Chiringuito (batejat així per González Ruano) construït a la platja de Sitges, on encara aguanta en un estat de conservació acceptable. Mireu-vos bé aquesta petita meravella: és pur GATCPAC.


El Chiringuito de Sitges. Reconstrucció: José Antonio Coderch, 1949. (gràcies a la historiadora Beli Artigas per la dada)

I amb això ens tornem a plantar als anys quaranta. El Racionalisme és, ras i curt, Entartete Kunst. O, dit en català, Art Degenerat. Inadmissible des de qualsevol punt de vista(4).


Adolf Hitler visitant a Munich l’exposició sobre Art Degenerat (1937), que recopilava el bo i millor de les avanguardes d’entreguerres. És impossible calcular el mal que va arribar a fer aquesta fotografia.

Els arquitectes que construeixen en aquesta època, pensaran, i amb raó, que amb el Racionalisme no n’hi ha per tant. Ja no és qüestió d’evitar un Art Degenerat. El tema és que el somni ha produït mostres, de manera que estan obligats a revisar-lo i avançar.

El prestigi del Racionalisme està basat principalment en tres punts:

-El primer d’ells és la seva sensibilitat social. Es pot matisar i discutir, però és allà. Tot i que no és l’únic corrent que la tindrà: el Noucentisme la ha tingut, el Modernisme també. El que vingui després l’haurà de conservar.

-El segon és una gran economia expressiva, sovint superior a les tecnologies de l’època. De vegades aquesta economia expressiva debilita els edificis, que funcionen millor amb materials en cru i/o amb algunes impostes i voladissos que creïn una primera capa de protecció contra els elements. Aquesta economia expressiva, que també té bona part de l’arquitectura popular, serà desitjable en temps d’austeritat, però desposseïda de tot el caire ideològic que ha pres als anys 30.


Habitatges al carrer Rosselló (1929). Josep Lluís Sert, arquitecte: màxima economia expressiva.

-El tercer punt és el més controvertit. El Racionalisme ha fet passar molt bou per bestia grossa. Aquest origen ambigu del moviment, la dificultat de la seva implementació, la matusseria d’alguns que el practiquen ha portat a la creació de molts híbrids anomenats racionalistes sense ser-ho ben bé: més aviat són arquitectures clàssiques pintades de blanc i amb baranes de tub. I, per acabar-ho d’adobar, Philip Johnson i Henry Russell-Hithcock l’han convertit en un estil.


Habitatges al carrer Vallonhrat. Ramon Puig i Gairalt, arquitecte: vers el Racionalisme des del Noucentisme. Foto: Jaume Prat.

Els arquitectes de postguerra, per tot això, arribaran ràpidament a la conclusió que l’arquitectura no té per què tendir naturalment a aquest Racionalisme. Hi ha moltes maneres d’exercir la professió que no passen per ell i que són igualment vàlides.

No seguir aquest racionalisme allibera aquests arquitectes dels seus postulats, dels seus dogmes, del llast del discurs. Aquests arquitectes han sentit cants de sirena i s’han adaptat, sense que aquesta adaptació hagi de ser considerada una traïció. No són arquitectes renegats ni transvestits. Han fet les seves crítiques i n’han extret conclusions.

Hi ha un edifici a Barcelona que exemplifica a la perfecció totes aquestes contradiccions. Es tracta d’un gran edifici d’habitatges construït per Francesc Mitjans a 1944 per Dubler i Meyer a la cobejada parcel·la que formen els carrers de Balmes i Atenes quan es creuen amb l’avinguda del General Mitre.
Aquesta parcel·la ha estat estudiada prèviament per Francesc de Paula Nebot, un bon arquitecte historicista(5) que assajarà uns pisos de distribució enterament clàssica: passadissos, habitacions exteriors i interiors, espais no especialitzats, una col·lecció d’habitacions jerarquitzada més pel caràcter dels espais (és a dir, pels costums associats i per la decoració) que per la seva funció. La distribució és un reflex del seu sistema constructiu en murs de càrrega: les habitacions es comuniquen les unes amb les altres mitjançant portes en una lògica que tendeix al compartiment estanc.
L’aproximació de Mitjans serà més sensible al lloc.


Casa Dubler Meyer. Francesc Mitjans, arquitecto. Fotògraf desconegut.


Croquis de Fc. de Paula Nebot per a la mateixa parcel·la. Foto i plànol: Fons Nebot de l’Arxiu del COAC.

El front urbà de la parcel·la coincideix amb les orientacions est-nord-oest. L’orientació sud es reserva a un pati interior obert al carrer d’Atenes, enfrontat amb la falda del turó de Monterols i amb uns quants arbres crescuts. Mitjans distribuirà el programa d’habitatges de gran superfície per a gent acomodada(6) en tres bandes: nit, amb les habitacions abocades als carrers, una franja central de serveis i una franja de dia oberta a sud i a la tranquil·litat del pati interior. Apareixeran espais caracteritzats per la seva funció, i aquests es complementaran amb una relativa manca d’especialització dels espais de dia/nit. Els patis creixeran de mida i s’especialitzaran d’una manera que ara entenem com a canònica però que en aquell moment no ho era tant.


Planta redibuixada per Iñaki Tarragó. Va aparèixer a la revista DPA 31.

Aquesta distinció dia/nit de les façanes serà convertida per l’arquitecte en el tret més interessant del projecte. Les façanes urbanes d’habitacions es resolen d’una manera òptima amb finestres, mentre que a la façana de dia li va de perles una gran terrassa.

Les finestres i els ordres clàssics conjunten de perles.

Les terrasses i les bandes corregudes associades al Racionalisme conjunten de perles.

Per tant l’edifici tindrà una façana urbana clàssica i una façana interior Racionalista.

Les dues façanes es resoldran amb brillantor. La façana al carrer és la més interessant: un sòcol de dues plantes aplacat de pedra marca la línia de l’arbrat del carrer, la línia que té un caràcter més urbà, més dedicat al vianant. Canònicament es disposa un fust amb unes finestres de bona mida obertes sobre un mur de càrrega de maó vist. La coronació disposa una darrera planta amb finestres més petites i un barret que protegeix el conjunt.


Fotos: Jaume Prat.

La façana interior consta simplement d’unes bandes de terrassa amb un ampit mixt format per un muret de maó i una barana curta de brèndoles. L’ampit s’arrebossa i es pinta de color crema. Aquesta façana interior és més senzilla que l’altra pel fet que té menys implicacions urbanes. No ha de tractar amb el carrer. No ha de presentar cap coronació estranya, ja que està formada enterament pels voladissos de les terrasses. És, doncs, una façana racionalista clàssica disposada on aparentment no es veu.


Foto: Jaume Prat.

No us perdeu la façana del carrer Atenes, on Mitjans, simplement, fa xocar les dues composicions a sang d’una manera tan radical que sembla que estem davant de dos edificis fets per arquitectes diferents. Fins i tot el sòcol es trenca. El missatge és diàfan: classicisme a la ciutat, racionalisme on no destorba. L’estat de conservació de l’edifici és bo i, per tant, tot això és comprovable per observació directa.


Foto: Jaume Prat.

Mitjans, que abans de la guerra haurà construït un acceptable xalet racionalista a Sitges, combinarà aquestes dues maneres de fer molts anys: només cal que us mireu la fotografia superior per apreciar que, en primer terme, hi ha un edifici clàssic de pedra que emmarca les vistes al Banco Atlántico (un dels Mitjans més coneguts, una còpia tan descarada de l’edifici Pirelli de Gio Ponti que es diu (no ho tinc comprovat) que li va haver de pagar drets d’autor): també és de Mitjans, en aquest cas amb una façana interior nua, desangelada, ni carn ni peix, experiment que repetirà altres cops on no el vegin.


Xalet a Sitges (circa 1935), Fc. Mitjans, arquitecte. Fotògraf desconegut.

Aquestes vel·leïtats classicistes canviaran de cop entre els anys 51 i 55. I és que a 1951 Francisco de Asís Cabrero i Rafael Aburto entregaran la seva espectacular Casa de Sindicatos davant mateix del Prado, a Madrid (un altre edifici sense atributs homenatge a l’arquitectura feixista italiana), i a 1955 s’inaugura al carrer de Serrano l’Ambaixada Americada d’Espanya, obra dels arquitectes Ernest Warlow i Leland King, d’un racionalisme de segona generació prou elegant. Franco, necessitat del Pla Marshall, demanarà als seus arquitectes de cambra (singularment al brillant Gutiérrez Soto, que construirà l’Estat Major de l’Aire al mateix any) que a veure què poden fer amb aquest nou estil.


Casa de Sindicatos, Madrid. Fco. Asís Cabrero, Rabael Aburto arquitectes. Fotògraf desconegut.


Estat Major de l’Aire, Madrid. Luís Gutiérrez Soto, Arquitecte. Fotògraf desconegut.

La resta és el nostre present.

(1) En realitat era Sunyer, però d’alguna manera havia de disfressar els seus orígens catalans.
(2) I és curiós com un corrent ideològicament tan potent es formi a la contra: i és que el Noucentisme és una reacció contra el Modernisme, l’estil escollit pels indians nou-rics que volen distingir-se de la noblesa i la burgesia que s’ha quedat i que els menysprea.
(3) Puig i Cadafalch, el patriarca de tota aquesta generació i, probablement, l’arquitecte més complert que mai hagi donat Catalunya no farà aquest salt i es quedarà practicant aquest classicisme estilitzat. El Moviment Modern (auspiciat per polítics que no són enterament de la seva corda) li passarà per sobre.
(4) Se’ls ha oblidat molt ràpidament que la facció basca del GATEPAC ha estat abanderada per un arquitecte d’ideologia feixista: el gran José Manuel Aizpurúa, injustament afusellat a 1936 pel bàndol Republicà tres dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Donostia. Tenia trenta-quatre anys. Què hagués estat del Racionalisme espanyol si aquest arquitecte hagués sobreviscut a la guerra.
(5) El gran Oriol Bohigas l’anomenava “primoderivista”.
(6) Llegeixi’s “estraperlistes”.

Posted in Coderch, crítica, Duran Reynals, Francesc Mitjans, GATCPAC, GATEPAC, Gutiérrez Soto | Tagged , , , , , , | 2 Comments