Reflexions al voltant de La España Vacía, un llibre de Sergio del Molino

Cub La España Vacia L17.indd

Primer fet objectiu:
Més d’un cinquanta per cent de la població mundial viu a ciutat.

Segon fet objectiu:
Quan avui en dia parlem d’una ciutat no parlem del que històricament s’ha entès com a tal. El concepte s’ha redefinit, i estem en condicions d’anunciar amb precisió en què consisteix aquesta redefinició: L’escala de la ciutat contemporània l’ha independitzat del territori on s’enclava. Qualsevol megalòpolis moderna es relaciona amb el territori d’una manera agressiva i destructora. Primer el buida i l’asseca, convertint els seus voltants en una terra de ningú erma, en un gran guaret. Després disposa d’aquest entorn estenent-se en cercles concèntrics sense cap altra lògica de funcionament que la marcada per les dinàmiques internes d’unes infraestructures planificades sempre a posteriori. Qualsevol accident geogràfic més petit que un riu de mida considerable, el mar o una muntanya serà obviat, menjat i digerit sense deixar-ne rastre.

tokio
Vista actual del que havia estat la Bahia de Tòquio, progressivament plena d’illes artificials enllaçades: La ciutat menjant-s’ho tot.

La ciutat és ella i el no-res, connectada umbilicalment amb altres organismes semblants a través d’un aeroport, una línia de tren d’alta velocitat o una autopista cada cop més autònoma del territori que creua, definida com està per viaductes, ponts, túnels i qualsevol construcció que pugui reivindicar aquest organisme com a ésser independent.

img3
Viaducte de Millau: enllaça Montpeller amb Toulouse obviant el territori que creua.

El camp és cada cop més això: un camp, un tros de terra a ser nombrat mitjançant qualsevol coartada ecològica (que ja ni natural), numerat, mesurat, quantificat i tractat com a organisme auxiliar d’aquesta ciutat adjacent. És natura sense context, és substrat, humus, pluja, reserva d’aire pur o d’aliment. Res més.
Aquesta tendència és mundial i pocs llocs se n’escapen. Un d’ells serien els Estats Units d’Amèrica del Nord amb la seva enorme malla ortogonal més o menys homogènia habitada per gent acostumada a ser tractats com a simples pastors de territori que hauran de fugir a les costes o màxim a Chicago si volen significar-se o realitzar-se. Gent tan baquetejada que quan han tingut oportunitat s’han reivindicat elegint l’únic president que s’ha recordat d’ells ni que sigui per motius electorals i oportunistes: la sofisticació urbana els ha apartat i ara tots en paguem les conseqüències.

Perquè el més habitual és que la infraestructura cultural, històrica, del territori entre ciutats sigui obviada, oblidada voluntàriament, quan no banalitzada, escarnida o criminalitzada. Amb una sola honrosa excepció a la regla: Europa, més concretament Europa central: França, Alemanya, els Països Baixos. Suïssa. Àustria. Europa s’ha estructurat i ha prosperat precisament gràcies a una malla de petites ciutats semiespecialitzades que han equilibrat el territori. Els cordons entre elles, els nusos de comunicacions, els creuaments, les estacions d’intercanvi, els canals, s’han convertit en pobles pròspers i ben cuidats. El territori és ple, fèrtil, dens. Està modernitzat i ben travat, cuidat, equilibrat en termes socioeconòmics. És la base de la nostra estabilitat i del nostre progrés.

Hi ha, però, una excepció a l’excepció: Espanya. Espanya és el segon país més gran de tota la Unió Europea(1). Espanya és un dels països més despoblats de tota la Unió Europea. Espanya és un dels països amb la població més envellida de tota la Unió Europea.
Espanya és el país més desequilibrat territorialment de tota la Unió Europea.
No és, de fet, que Espanya sigui un país poc poblat: es que és un país amb un dèficit important de població, un dèficit que s’arrossega com a mínim des de la Gran Grip de 1918(2). Un dèficit molt complicat de pal·liar perquè, senzillament, la nostra estructura territorial no està preparada per a suportar un increment important d’aquesta població. Aquest error, més aviat aquesta catàstrofe, filla directa d’haver sofert una guerra civil que la dictadura subsegüent va ocupar-se de perllongar fins a 1975 a base de mantenir la distància entre vencedors i vençuts no s’ha pal·liat en democràcia. En aquest aspecte la continuïtat entre els dos règims ha estat total.

NASA-europa-vista_nocturna-Suomi_NPP-VIIRS-imagen-fotografia_MDSIMA20141003_0270_35
Vista nocturna d’Europa. Compareu l’estrucutra territorial espanyola amb la dels Països Baixos, Alemanya, el Regne Unit o un país mediterrani com Itàlia.

El resultat: Bona part del territori espanyol està tècnicament buit. Desesperadament buit. I quan dic buit vull que parts d’ell tenen una densitat poblacional menor que Lapònia.

berlanga
Vista de la carretera comarcal que enllaça Medinaceli (800 habitants, sobre la N-II, porta d’entrada a Sòria) amb el Burgo de Osma (5000 habitants). Foto: Jaume Prat, 2010.

De fet: tot el que no sigui la costa, Madrid, Saragossa, Catalunya, Euskadi i una part d’Andalusia està buit.

Excepte que aquest buit no és tal buit. Aquest buit és un ple cultural estructurat per una xarxa de pobles, poblets, llogarrets i casares(3) hereu del feudalisme, l’estança i l’urbanisme àrab i la colonització renaixentista. És un buit carregat d’història i de significat. És un buit creat per tota aquesta mala gestió secular. És un buit format pe territori abandonat.

Aquest és el buit que forma la memòria i bona part de la identitat de molts milions d’espanyols.

D’aquest buit no se’n parla. És un buit institucionalment oblidat. I, contradictòriament, és un buit que viu a la memòria d’aquests milions de persones, atomitzat, format per multitud d’històries individuals que tendeixen a perdre’s. És un solatge, un fons que ha definit la nostra educació sentimental i bona part de la nostra cultura.

I és d’aquest buit que parla el llibre La España Vacía (Editorial Turner, 2016), obra del periodista fincat a Saragossa Sergio del Molino.

La primera cosa important a dir sobre aquest llibre és que està ben escrit. Molt ben escrit. Tan ben escrit que defineix un espai literari, que és capaç d’erigir-se en obra autònoma i, a partir d’ella, crear una sensació, una atmosfera que dóna vida al que descriu. És, en el sentit literal de l’expressió, un llibre sensacional(4). Alhora és un llibre ben documentat, fonamentat en dades, xifres i estadístiques. La manera d’expressar el missatge és afectiva, però aquest afecte es matisa i es converteix en un vehicle de rigor en virtut de la força de la seva documentació.

Al primer terç del llibre Sergio del Molino fa una petita crítica literària del que per a ell és una de les obres fonamentals de l’Espana buida: El disputado voto del señor Cayo, de Miguel Delibes.
El que diu sobre aquesta novel·la pot aplicar-se al seu propi llibre, un assaig reivindicat com a tal(5). EDVSC és una novel·la expressada a través d’un registre lingüístic destinat a fer sentir al públic urbà que se la llegeixi com a estranys d’uns paisatges, d’una vida que ha decidit abandonar, negligir, menysprear sense conèixer-la ni entendre-la. O pitjor: pensant-se que els prejudicis que té sobre ella són certs i defineixen el lloc. EDVSC fa unes descripcions belles, precises i acurades dels llocs on succeeix l’acció. Descripcions efectuades amb un vocabulari que ens manca. Que podem arribar a entendre buscant-lo al diccionari i a wikipedia però que difícilment podrem comprendre sense haver anat al lloc. El llenguatge reivindica, o constitueix, la cultura del lloc i exemplifica el divorci entre l’Espanya urbana i aquesta Espanya buida. Un divorci traumàtic que llastra el país i n’impedeix el seu desenvolupament ple.

still_0_3_790x398
EDVSC va conèixer la seva adaptació cinematogràfica a 1986 de la mà d’Antonio Giménez Rico.

El llibre presenta una estructura clara. Després d’una interessant introducció que ens porta a la Irlanda i el Gal·les rurals l’autor passa a descriure el que considera com el moment fundacional de l’Espanya Buida: el Gran Trauma, o el moment en que el camp espanyol passa a ser abandonat de cop. Els seus habitants crearan i habitaran les àrees metropolitanes de les grans ciutats espanyoles, sempre poblades per gent que se sent estranya, que no encaixa. Que té la sensació d’haver perdut alguna cosa.
El següent paquet del llibre explora els tòpics contemporanis sobre aquesta Espanya buida: del neorruralisme i el seu fracàs fins al garrulo de poble, des de la violència fins al silenci.
La tercera part és la més interessant. Versa sobre l’orgull. L’orgull de ser d’aquesta Espanya buida, l’orgull de les seves manifestacions culturals(6), l’orgull de les manifestacions del buit, de les obres tel·lúriques. L’orgull dels nous habitants del buit, gent conscienciada i culta que busca les seves arrels.
Aquí el llibre es torna global: el buit passa a ser aquest primer buit entre megalòpolis que he descrit. La terra de ningú desposseïda del seu substrat. I aquí és on l’autor es mulla explícitament(7) declarant el seu amor per aquestes terres, declarant la seva filiació cultural com a persona que escriu, reivindica, s’expressa a través d’aquest buit.

Per les tres parts del llibre plana la reconversió d’aquesta Espanya buida en un lloc sostenible, capaç d’absorbir població, d’actualitzar aquest substrat sense demagògies ni falses nostàlgies. És a dir: el llibre és també un projecte. Un projecte de paisatge. Un projecte incipient d’estructuració del territori.

L’Espanya Buida és una enorme oportunitat. No una oportunitat per especular, no una oportunitat per a omplir-la de construccions sense sentit, no una oportunitat per a estendre aquesta urbanitat hipertrofiada, sinó una oportunitat per a activar-la mitjançant infraestructures que permetin donar sentit a un territori. És una oportunitat per fusionar les ciutats espanyoles amb el territori que les envolta. Per a crear xarxa. Per a omplir-la partint del que hi ha.

Al llibre es parla de les iniciatives sorgides als anys trenta des de la Residencia de Estudiantes i les Misiones Pedagógicas. De projectes a llarg termini truncats per la dictadura(8) que actualment són seguits ni que sigui parcialment per a crear base, una estructura econòmica, uns serveis amb tots els defectes i els perills de convertir-ho en una xarxa clientelar de subsidis per a conformistes de segona disfressats de polítics progressistes. Ja ni tan sols es tracta de fer servir un mot tan condescendent com esperança. Es tracta d’arremangar-se i treballar i de fer-ho amb el que hi ha al lloc. De ser sensibles i conscients.

Qualsevol iniciativa coherent de desenvolupament d’Espanya passa per aquí. Fer-nos-en prendre consciència, fer-nos-ho estimar, fer-nos-ho comprendre, reviure les nostres arrels sense nostàlgia és la manera principal d’entendre aquest assaig que, a més, es pot gaudir senzillament des de la seva qualitat literària. I s’ha de fer des de la política: des de la independència de vot de les delegacions provincials, des de l’activació de la Cambra Alta o la seva dissolució definitiva o la correcció d’una llei electoral viciada, estúpida i contradictòria. Des d’una presa de consciència col·lectiva que passa per creure’ns d’una vegada tots aquests conceptes de sostenibilitat, proximitat i localisme que de tan desprestigiats i gastats com els tenim s’han buidat de sentit i coherència. Des de la reactivació de la voluntat política i, finalment, des de la mirada sense nostàlgia. Aquest llibre hi ajuda.

Però no serà ràpid.

berlanga2
El poble sorià de Berlanga (923 habitants). Foto: Jaume Prat, 2010.

(1) Després de França.
(2) És poc conegut el fet que la Gran Grip de 1918 va matar a Espanya tanta gent com la Guerra Civil constituint una catàstrofe demogràfica de proporcions bíbliques i acabant amb tota la bonança econòmica que el país va aconseguir gràcies a la seva neutralitat durant la Primera Gran Guerra.
(3) Entenent per casar un conjunt de cases que no arriba a formar un poble. En desconec la seva traducció al català.
(4) O sigui, que s’expressa a través de les sensacions que crea.
(5) Dins d’aquesta noble tradició dels assaigs literaris tan invisibles en el panorama editorial actual: Montaigne, Pla, Foster Wallace o en el pla espanyol Sánchez Ferlosio (que fa anys que ha renunciat a la novel·la), Benet o, més recentment, Javier Cercas.
(6) Les referències culturals i artístiques trufen tot el llibre. Els exemples artístics sobre l’Espanya buida són, de fet, el vehicle d’expressió de tot el llibre. Llegir-lo crida immediatament tota una sèrie d’obres a revisar ràpidament. Aquest assaig té un punt de metaobra.
(7) Ja ho ha fet implícitament en tot l’assaig i això queda com un recurs emotiu que en reforça el missatge.
(8) Que a més va anar repartint mentides i més mentides sobre la cura amb que gestionava aquests territoris.

Posted in crítica, Sergio del Molino | Tagged , | Leave a comment

Netejar l’escena del crim

image_gallery

Un dissabte de principis de maig vaig visitar i fotografiar la Seu Vella de Lleida, que considero un dels complexos arquitectònics més interessants del nostre país. Vaig publicar alguna de les fotos(1) que exploraven els valors espacials de les galeries del claustre per trobar-me amb l’agradable sorpresa d’un fil de comentaris protagonitzat per Santos M. Mateos i Damià Martínez sobre la restauració agressiva que s’havia hagut de fer en aquell espai per a que lluís com llueix ara, restauració qualificada per Mateos com “Gòtic del segle XX”. Aquest article són les quatre ratlles que els vaig acabar prometent sobre el tema de la restauració de patrimoni des del punt de vista d’un arquitecte.

SVLL_4_r
Foto: Jaume Prat.

La Seu Vella de Lleida: sobre el turó del Canyeret (que presideix la ciutat i bona part de la Plana, dotat, per tant, d’un valor estratègic brutal) hi ha actualment la Catedral antiga de la ciutat, una església gòtica primitiva de tres naus assentada sobre pilars romànics amb un claustre més modern (d’un gòtic pur, per tant) amb un dels seus eixos enfilat amb l’eix major de l’església. El claustre, doncs, compleix les funcions de nàrtex i força a una entrada obliqua interessantíssima que, entre altres coses, va obligar a col·locar la porta d’entrada a l’església a l’eix del claustre, gairebé exempta. El campanar queda també exempt. L’eix major del conjunt és paral·lel a la directriu del turó i el claustre acaba essent fortament asimètric: una ala dóna a unes dependències auxiliars també gòtiques, l’altra serveix de balcó a la Plana.

Imagen (42)c

SVLL_6_r

SVLL_2_r

SVLL_5_r
Planta i diverses vistes de la Seu Vella. Fotos: Jaume Prat.

El conjunt proposa una quantitat de valors espacials potents, subtils, lírics. I és alhora un exemple fabulós d’arquitectura incremental: turó enllà hi ha la Suda, la fortificació musulmana prèvia a la Seu, sobre la qual es van anar construint successives fortificacions cristianes. Al segle XVIII es consoliden els canons i les muralles es reconfiguren totalment amb baluards en punta de diamant. L’estat actual és una barreja desconcertant de parts en ús, en ruïnes, excavades, museïtzades, reusades com a restaurant, viscudes per a cerimònies representatives, etcètera.

Sabia, com a dada, que l’arquitecte Cèsar Martinell(2) havia efectuat una important intervenció a la Seu, de la n’estava orgullosíssim, intervenció que, frustrat, no vaig saber trobar quan vaig anar a visitar el lloc. Fins que, gràcies a Santos M. Mateos, hi vaig caure. La intervenció de Martinell és invisible perquè, de fet, la Seu Vella que ara visitem és la seu de Martinell.

Sencera.

Ell la va reconstruir. I la idea de Martinell allà és desaparèixer. Martinell volia deixar-nos la Seu en tot l’esplendor del seu espai sense ser-hi.

TP-0153_P

díptic-abans-després_r
Estat de la Seu previo a la intervenció de Martinell i la comparativa d’un racó abans i després de la reconstrucció. Foto actual: Jaume Prat.

Respecte a la integritat del seu treball només puc dir, sense dades, que crec en Martinell: la seva trajectòria i la seva obra l’avalen. Hem de pressuposar un treball acurat i honrat ajustat als medis i els coneixements que tenia, que eren els de l’autarquia econòmica del període més dur de la dictadura de Franco.
Abans de la seva intervenció l’edifici era un exemple perfecte d’arquitectura reusada: convertit en caserna, les arcades del claustre havien estat cegades i l’espai triturat en horitzontal i en vertical, amb envans i forjats intermedis. L’espai, doncs, era irreconeixible, però amb tot l’encant dels llocs viscuts i cuidats i amb aquell romanticisme(3) de la ruïna habitada, del lloc que ha conegut temps millors.

Ara l’edifici lluu en tot el seu esplendor. L’espai hi és, es reconeix, es pot apreciar.

Santos M. Mateos fa una reivindicació: explicar-ho. Fer possible la traçabilitat de l’obra de restauració.

La reivindicació és tan òbvia que no admet discussió. La història ha de ser accessible in situ, explicada de manera fàcil, total i sense demagògies.
Tot i així el problema mereix ser analitzat des d’altres perspectives si volem extreure’n algunes conclusions que alimentin el debat, si volem saber qui som per tenir una mínima consciència de cap a on anem.
Alguns punts:

1_ El marc Europeu.

Europa té una història complexa, convulsa, tràgica, que ha deixat moltíssimes evidències en forma de patrimoni construït simultàniament usat, commemorat, esborrat, transformat, reinventat, gestionat de mil maneres diferents, algunes respectuoses i d’altres amb intencions destructives.

La història d’Europa no és cosa passada. La història és ara. La història és transitiva, fràgil. La història som nosaltres, en siguem conscients o no. No cal anar massa dies enrere per a veure-ho: fa res que ens acabem de lliurar d’una presidenta d’extrema dreta antieuropeista a un dels països centrals de la Unió Europea: França. Les conseqüències de l’ascens d’aquesta senyora al poder haguessin estat imprevisibles i probablement nefastes. La Unió Europea, amb tots els seus defectes, és el tallafoc d’un conflicte global que podria destrossar el continent un cop més. I no caiguem en l’error de considerar-nos més civilitzats que els nostres predecessors habitants de la Repúlica de Weimar o votants de Sir Neville Chamberlain o incendiaris de convents a la Setmana Tràgica. Tots ells creien que res podia anar enrere. Tots ells es consideraven o pacifistes o lluitadors pel millor dels ordres socials possibles o partidaris del mal menor. Just com ara.

No en va Goya va voler que la Càrrega dels Mamelucs i els Afusellaments del Tres de Maig s’exhibissin en forma de díptic(4): l’exhibició dels dos quatres junts esborra la línia que separa víctimes de botxins, els vencedors d’avui i els vencedors de demà. Esborra la línia que separa la racionalitat de la irracionalitat.

díptic-goya
Francisco de Goya: La Càrrega dels Mamelucs i Els Afusellaments del Tres de Maigtal i com s’exhibeixen avui en dia al Prado per exprés desig de l’autor. N’hi ha prou amb comparar el personatge que degolla al Mameluc al primer quadre amb el que està aixecant els braços al segon per saber-ne la raó.

A nivell arquitectònic: El nostre patrimoni és cuidat, exhibit, usat i gestionat en un joc d’equilibris inestable i constantment canviant entre diversos factors entrellaçats tan complementaris com contradictoris: La ideologia del moment, els usos previs, el respecte acumulat per la construcció, la seva representativitat, el factor econòmic que pot reclamar en qualsevol moment qualsevol construcció per a un ús prosaic i immediat.

És a dir: som a Europa. Som, o estem fent, o procurem no destrossar, la millor de les Europes possibles. I aquesta és la nostra perspectiva.

2_ L’ús de l’edifici.

L’ús d’un edifici ve donat per aquest joc d’equilibris ja esmentat. A més representativitat més joc polític al darrere. I tot això dóna uns invariables a destacar:

El primer d’ells versa sobre la nostra capacitat d’oblidar(5). Esborrem la memòria de les coses fins a desnaturalitzar-les. La gran majoria de la població, fins i tot públic especialitzat, no té ni idea de com és la història d’un edifici o d’un lloc. La seva mirada és sempre contemporània i plena de prejudicis que només poden ser esborrats amb estudi, consciència i voluntat. Essent el primer d’aquest prejudicis la confiança en qualsevol de les versions oficials de la història.
Un factor important de la història europea relatiu a l’ús del nostre patrimoni és el paper de l’Església i les seves relacions amb l’Estat. L’Església és el propietari principal de no pocs estats europeus (l’espanyol entre ells), un immens, incommensurable parc construït que tot sovint, i ara som a un d’aquests moments, és incapaç de gestionar i mantenir. El valor estratègic del parc construït de l’Església és brutal, al tenir edificis presents al centre de totes les ciutats i pobles. Patrimoni susceptible de ser desamortitzat, reusat, transformat i enderrocat, sovint amb poca fortuna o poques bones idees per a fer-ho(6). Entre d’altres coses per que el debat sobre l’ús d’aquest patrimoni no s’ha pensat de manera global.

A una altra escala temporal trobem els rastres de civilitzacions passades, com la romana, definint bona part dels nostres centres urbans i dels nostres llocs de reunió sense que hi parem massa esment ni en siguem conscients ni siguem massa capaços de gestionar-ho de manera eficaç.

3_ La consciència.

La consciència sobre el patrimoni no és òbvia ni immediata, i a més va per fases. Molts cops prenem consciència sobre el que és/ simbolitza un edifici determinat sense ser conscients dels seus valors arquitectònics. Casos com el Capitoli de Washington (o tot el Mall, de fet), els palaus de l’Elisi o Buckingham, el Kremlin i la Plaça Roja, o Downing Street, en serien uns bons exemples. No ser conscient del valor arquitectònic del patrimoni ens porta a gestionar-lo de manera mediocre: només cal fixar-se en la nefasta ampliació del Congrés dels Diputats per a entendre a què em refereixo.

vista_aII_2_g
Ampliació del Congrés dels Diputats Madrid: a la vista d’aquest edifici qui diria que Espanya ha donat tants enormes arquitectes.

El valor del concepte patrimoni és fins i tot més ample que això: es refereix al valor intrínsec d’un edifici fins i tot quan aquest no és obvi. Oblidar-se d’aquest factor ens porta a la situació actual on hi ha una hiperconsciència del que sigui que s’anomeni com a patrimoni (falsa i impostada, de vegades) i un gruix d’obra construïda a la que només es dóna valor d’ús. I quan aquesta obra construïda passa a tenir valor patrimonial és gràcies a iniciatives individuals, no pas socials: és gràcies a propietaris, promotors i arquitectes amb consciència immersos en un panorama on la qualitat ha quedat totalment descartada pel mercat i pels usuaris simultàniament. La qualitat, de fet, el valor afegit, es perceben com una distorsió negativa. Com un factor de complexitat indesitjat.

Les iniciatives que s’hagin fet al respecte per a reparar-ho han fracassat estrepitosament, siguin aquestes directius o normatives estilístiques, siguin comissions de patrimoni, fallides per una barreja d’hostilitat col·lectiva, corrupció estructural(7), inoperància, arbitrarietat i amiguisme.
Per tant: hiperconsciència del que s’anomena patrimoni i un gruix del construït gris i mediocre. Patrimoni, per tant, associat al ritus, a la representativitat i al turisme. O a aquesta entelèquia anomenada experiència(8).

nintchdbpict000321167805
Turistes a Venècia, ciutat considerada com a patrimoni i visitada com a tal sense parar massa atenció ni tenir massa inquietut pel que sigui que hi hagi a deu carrers o a deu kilòmetres d’aquest punt calent.

El patrimoni està format, doncs, per una sèrie de construccions modelades per a que semblin patrimoni. Modelades per a que semblin formar part del tros de passat que s’ha triat per sobre dels altres trossos de passat o, pitjor encara, per sobre d’aquest procés transitiu i perfectament actual que és la història.
I així es restaura o es reconstrueix.

Altres consideracions:

-El rigor.

El rigor amb que es tracta una construcció patrimonial ens remet al grau en que es pretén forçar o modelar la història i a les dades disponibles per a modelar aquest edifici. I a més és independent dels resultats arquitectònics, que poden ser excel·lents sobre premisses equivocades, o que ara ens semblen equivocades des de la nostra perspectiva. Les ruïnes inventades del paisatgisme anglès o el treball de Viollet-le-Duc, admiradíssim per Gaudí, en són uns bons exemples.

ruta-paris
Eugène Violet-le-Duc: Agulla de la Catedral de Notre-Dame de Paris: pseudogòtic inventat d’estructura metàl·lica sense rigor històric que per alguns no està malament del tot.

-La mitificació del passat.

Sovint el passat és menys interessant que el present. Mitifiquem l’antic perquè és antic sense que tot sovint aquesta la recuperació pura d’aquesta antiguitat sigui més interessant que el que ha passat a la construcció a posteriori. La muralla romana de Tarragona, exemple del que ha passat a tantes altres muralles a tants altres pobles, n’és un bon exemple: el mur pelat va quedar recobert de cases, usat com a mitgera i pedrera fins que les noves construccions es construïen amb aquest material, s’hi adossaven, s’hi fonien. Revertir-ho, com s’ha comprovat prou bé, no tan sols no té el més mínim interès sinó que, a més, pot ser contradictori amb noves mostres de patrimoni interessants, com la casa Ximenis de Jujol, adossada a la muralla, casa que, senzillament, no pot enderrocar ningú que tingui un mínim amor per la cultura o la civilització. Les construccions infraestructurals romanes (circs, teatres, fòrums) tenen el mateix problema, el que torna a ser perceptible a Tarragona, excel·lent cas d’estudi per a aquest debat.

ximenis des de lluny_redux
Josep Maria Jujol: Casa Ximenis, adossada a la muralla romana de Tarragona. Foto: Jaume Prat.

TARR_10-copia
Habitatge excavat a la muralla romana de Tarragona. Foto: Jaume Prat.

TARR_5-copia
Habitatges sobre les grades del circ romà de Tarragona. El seu ritme estructural està heretat de l’estructura de les grades. Foto: Jaume Prat.

4_ I els arquitectes?

L’interès creixent per l’arquitectura d’autor ha portat a reconfigurar la relació de l’arquitecte amb l’edifici existent. És per això que vaig tenir l’equívoc que vaig tenir a la Seu Vella amb Cèsar Martinell: conscient de la potència de l’obra d’aquest arquitecte buscava una intervenció d’autor per trobar-me que la seva decisió allà havia estat desaparèixer(9). Actualment no és el que es demana a un arquitecte. Exemples com Grassi a Sagunt, Moneo a Cartagena, Paredes i Pedrosa a Palència o Zumthor a Chur o Colònia ho expliquen. Sobretot perquè són bons exemples. Però la cosa va més lluny. Ja no es tracta de què es fa o es deixa de fer amb una ruïna. Del que es tracta és de la mirada sobre aquest patrimoni queda filtrada per la intervenció. És aquesta la que conta fins a l’extrem de fer desaparèixer el que existeix. Només així es poden entendre les intervencions recents de Toni Gironès sobre el patrimoni arqueològic català, intervencions narrades i recollides pel darrer número de la revista El Croquis sense la més mínima cura respecte el que no fos la intervenció pura i dura, de tal potència i personalitat(10) que pot llegir-se amb total independència del que la hagi motivat.

La intervenció és ara més important que el patrimoni que suposadament preserva.

paredes pedrosa
Paredes & Pedrosa: Intervenció sobre la Vil·la Romana de l’Olmeda, Palència.

taco_miradas_05_r
Toni Gironès: Parc arqueològic a Can Tacó.

I encara un pas més. Lleida queda presidida pel turó del Canyeret. Al sudoest una carena connecta aquest turó amb el del Gardeny, també de cim pla, on es van col·locar les casernes militars un cop abandonades les de la Seu(11). La Caixa va decidir convertir la falda del turó en la nova seu del Caixafòrum, una seu que havia d’assentar un museu sobre la ruta d’accés a peu a les casernes. El concurs va ser guanyat (de nou) per Toni Gironès. La crisi esclata a les etapes inicials de la construcció i el projecte és abandonat. Amb posterioritat el mateix Toni Gironès ha decidit convertir la ruïna d’aquesta construcció abandonada en el Museu del Clima de Lleida: (un altre cop) una encertadíssima intervenció elaborada exactament amb els mateixos criteris amb que ha realitzat les seves intervencions sobre patrimoni arqueològic: la ruïna moderna i la història es col·lapsen en un mateix pla sense temps, es transformen en context i són usades per a donar sentit a una construcció completament nova que serà llegida únicament com a construcció completament nova.

clima_mirades-09_bn

Lleida. Obres de construcció del Museu de la Ciència i el Clima de Lleida al turó de Gardeny.
Toni Gironès: Museu del Clima de Lleida.

L’estètica de la ruïna ha esborrat la memòria històrica, que actualment només pot ser llegida des d’un aquí i ara que torna l’existent, el substrat, les capes, en irrellevants. I faríem bé de recordar el contrari.

owen-hatherly-opinion-memorial-selfies-berlin-holocaust_dezeen_2364_hero_b
Una turista fent-se selfies a la Topografia del Terror de Peter Eisenman: la bellesa dels blocs de formigó descontextualitzada a un lloc on es commemoren sis milions d’assassinats.

Kingsmere-lincoln-rd
Les ruïnes romàntiques dels jardins de Kingsmere y el 1111 Lincoln rd. de Herzog & de Meuron: variacions sobre l’estètica de la ruïna.

(1) Publicar és una bona manera de forçar-se a retratar i ordenar. I és aquesta la primera raó per que ho faig.
(2) Cèsar Martinell, arquitecte nascut a 1888 i, per tant, un any més jove que Le Corbusier, és un home de lletres i un personatge total d’una potència tal que, d’haver nascut cinc-cents quilòmetres al nord, seria ara una figura de referència. No només estem davant d’un amic de Gaudí capaç de treballar-se una carrera amb caràcter propi fugint de l’allargadíssima ombra del Mestre, sinó d’un polític, d’un activista cultural, d’un escriptor, d’un important degà del Col·legi d’Arquitectes (el que es menja la Guerra Civil), d’un dels introductors de l’arquitectura moderna al nostre país (a través de la seva divulgació més que no pas de la seva obra) i, a més, encara va tenir temps de fundar a 1944 la revista Quaderns. I de dirigir-la uns anys. Quasi res.
(3) Afortunadament ja s’està començant a parlar del mal que el romanticisme ha fet a la cultura occidental. Ni derrotar avantguardes ni res: el moviment a abatre és aquest.
(4) I el fet que per fi li hagin fet cas i ara es puguin trobar d’aquesta manera al Museu del Prado fa una llum fabulosa sobre la civilitat espanyola.
(5) Orwell parla d’això millor que cap filòsof a 1984, novel·la que hauria de ser obligatori llegir.
(6) Paral·lelament a això hi ha l’enorme crisi estructural de la institució, incapaç de renovar-se i d’enganxar amb el seu missatge, el que està reconduint les enormes ànsies d’espiritualitat de la població cap a cultes secundaris inconsistents, pseudocientífics, pagats de sí mateixos com l’animalisme, el veganisme, dretes i esquerres vàries sacralitzades (i per tant acrítiques), l’astrologia i algunes sectes cristianes, entre altres: el pitjor que ha fet l’església, pitjor encara que dilapidar el seu patrimoni construït, és dilapidar el seu ingent patrimoni intel·lectual: li sobra base per renovar el missatge col·locant-se a l’avantguarda dels cultes i no estan fent res de res per aconseguir-ho.
(7) Però en aquest cas la corrupció ha aparegut i s’ha fet estructural a posteriori. A priori hi ha aquesta falta de voluntat col·lectiva per a considerar qualsevol paràmetre qualitatiu de l’arquitectura.
(8) Una de les darreres incorporacions a la llista de paraules que han perdut el seu significat.
(9) Concepte que em va fer comprendre en Souto de Moura explicant-me això que vaig recollir en aquest article.
(10) I sí: també de tal qualitat. No és la qualitat arquitectònica el que es debat en aquest article, ja que he procurat que tots els exemples que mostro la tinguin.
(11) Reusades amb encert i transformades en campus universitari per obra i gràcia de l’estudi Pich Aguilera.

Posted in Cèsar Martinell, crítica, Toni Gironès | Tagged , , | 2 Comments