L’arquitecte sense atributs, 2_ L’edifici tiresià.

Som a principis dels anys quaranta. Serrano Súñer(1) primer des del Ministeri de Governació ja abans que acabés la guerra i després des del Ministeri d’Afers Exteriors, que comandarà fins a 1942, ha imprès a la dictadura una ideologia filonazi que, en termes estètics, arrasarà qualsevol corrent que faci olor d’avantguarda. Abans de la guerra el GATCPAC ha estat un corrent cohesionat, molt més que el GATEPAC, i amb contactes polítics d’alt nivell: Pla Macià, Ciutat de Repòs i de Vacances, etcètera. Durant la guerra, a través de la revista AC, que començarà a publicar-se en català, el GATCPAC combat directament el bàndol feixista. Torres Clavé anirà al front com a capità i trobarà la mort al 39 cobrint el camí de l’exili dels civils republicans. Aquest corrent estarà estructuralment partit en dos: alguns arquitectes joves, singularment Sert, Illescas, Torres Clavé i Rodríguez Arias, s’han format en el Racionalisme més pur i radical i en seran militants de tot el que representa, estèticament i políticament. Altres arquitectes de més edat arribaran al Racionalisme (o s’hi acostaran) des del Noucentisme, el corrent cultural que identifica Catalunya amb les seves arrels hel·lèniques i romanes(2). Aquests arquitectes porten temps depurant el llenguatge clàssic fins al límit. El Racionalisme, per a ells, és tan sols un pas més d’aquesta evolució. Parlo de noms com Folguera, Gumà, Monravà, Goday, Rubió i Tudurí, els germans Puig i Gairalt o el nostre Duran Reynals, entre altres(3).

Alguns arquitectes encara més joves tindran una actitud tan ambigua com els seus majors noucentistes. Posem l’exemple més extrem: Josep Maria Soteras, nascut a 1907. Soteras és tan sols cinc anys més jove que Josep Lluís Sert, però ja és d’una altra generació. Els representats d’aquesta nova fornada estaran marcats per una actitud totalment pragmàtica. Formats, o almenys influenciats (fortament influenciats), pel racionalisme comencen a operar seriosament immediatament després de la guerra. Alguns, com Bonet Castellana, nascut a 1913, s’exiliaran. Altres, com el mateix Soteras, Francesc Mitjans, nascut a 1909, o Coderch (també del 13), abraçaran el franquisme sense embuts. La famosa anècdota de Coderch entrant al local del GATCPAC per arrasar-lo (robant, pel camí, tota la col·lecció sencera de revistes AC) vestit de milicià falangista, parlen de l’ambigüitat i la complexitat dels sentiments i de la ideologia d’aquests arquitectes. Coderch es passarà tota la dècada dels quaranta pivotant entre una mena de regionalisme castellà neomanxec i algunes vel·leïtats racionalistes, totes elles arquitectures estimables, per cert. N’hi ha una que, de pur evident pel visible que arriba a ser, ha passat gairebé desapercebuda: el primer Chiringuito (batejat així per González Ruano) construït a la platja de Sitges, on encara aguanta en un estat de conservació acceptable. Mireu-vos bé aquesta petita meravella: és pur GATCPAC.


El Chiringuito de Sitges. Reconstrucció: José Antonio Coderch, 1949. (gràcies a la historiadora Beli Artigas per la dada)

I amb això ens tornem a plantar als anys quaranta. El Racionalisme és, ras i curt, Entartete Kunst. O, dit en català, Art Degenerat. Inadmissible des de qualsevol punt de vista(4).


Adolf Hitler visitant a Munich l’exposició sobre Art Degenerat (1937), que recopilava el bo i millor de les avanguardes d’entreguerres. És impossible calcular el mal que va arribar a fer aquesta fotografia.

Els arquitectes que construeixen en aquesta època, pensaran, i amb raó, que amb el Racionalisme no n’hi ha per tant. Ja no és qüestió d’evitar un Art Degenerat. El tema és que el somni ha produït mostres, de manera que estan obligats a revisar-lo i avançar.

El prestigi del Racionalisme està basat principalment en tres punts:

-El primer d’ells és la seva sensibilitat social. Es pot matisar i discutir, però és allà. Tot i que no és l’únic corrent que la tindrà: el Noucentisme la ha tingut, el Modernisme també. El que vingui després l’haurà de conservar.

-El segon és una gran economia expressiva, sovint superior a les tecnologies de l’època. De vegades aquesta economia expressiva debilita els edificis, que funcionen millor amb materials en cru i/o amb algunes impostes i voladissos que creïn una primera capa de protecció contra els elements. Aquesta economia expressiva, que també té bona part de l’arquitectura popular, serà desitjable en temps d’austeritat, però desposseïda de tot el caire ideològic que ha pres als anys 30.


Habitatges al carrer Rosselló (1929). Josep Lluís Sert, arquitecte: màxima economia expressiva.

-El tercer punt és el més controvertit. El Racionalisme ha fet passar molt bou per bestia grossa. Aquest origen ambigu del moviment, la dificultat de la seva implementació, la matusseria d’alguns que el practiquen ha portat a la creació de molts híbrids anomenats racionalistes sense ser-ho ben bé: més aviat són arquitectures clàssiques pintades de blanc i amb baranes de tub. I, per acabar-ho d’adobar, Philip Johnson i Henry Russell-Hithcock l’han convertit en un estil.


Habitatges al carrer Vallonhrat. Ramon Puig i Gairalt, arquitecte: vers el Racionalisme des del Noucentisme. Foto: Jaume Prat.

Els arquitectes de postguerra, per tot això, arribaran ràpidament a la conclusió que l’arquitectura no té per què tendir naturalment a aquest Racionalisme. Hi ha moltes maneres d’exercir la professió que no passen per ell i que són igualment vàlides.

No seguir aquest racionalisme allibera aquests arquitectes dels seus postulats, dels seus dogmes, del llast del discurs. Aquests arquitectes han sentit cants de sirena i s’han adaptat, sense que aquesta adaptació hagi de ser considerada una traïció. No són arquitectes renegats ni transvestits. Han fet les seves crítiques i n’han extret conclusions.

Hi ha un edifici a Barcelona que exemplifica a la perfecció totes aquestes contradiccions. Es tracta d’un gran edifici d’habitatges construït per Francesc Mitjans a 1944 per Dubler i Meyer a la cobejada parcel·la que formen els carrers de Balmes i Atenes quan es creuen amb l’avinguda del General Mitre.
Aquesta parcel·la ha estat estudiada prèviament per Francesc de Paula Nebot, un bon arquitecte historicista(5) que assajarà uns pisos de distribució enterament clàssica: passadissos, habitacions exteriors i interiors, espais no especialitzats, una col·lecció d’habitacions jerarquitzada més pel caràcter dels espais (és a dir, pels costums associats i per la decoració) que per la seva funció. La distribució és un reflex del seu sistema constructiu en murs de càrrega: les habitacions es comuniquen les unes amb les altres mitjançant portes en una lògica que tendeix al compartiment estanc.
L’aproximació de Mitjans serà més sensible al lloc.


Casa Dubler Meyer. Francesc Mitjans, arquitecto. Fotògraf desconegut.


Croquis de Fc. de Paula Nebot per a la mateixa parcel·la. Foto i plànol: Fons Nebot de l’Arxiu del COAC.

El front urbà de la parcel·la coincideix amb les orientacions est-nord-oest. L’orientació sud es reserva a un pati interior obert al carrer d’Atenes, enfrontat amb la falda del turó de Monterols i amb uns quants arbres crescuts. Mitjans distribuirà el programa d’habitatges de gran superfície per a gent acomodada(6) en tres bandes: nit, amb les habitacions abocades als carrers, una franja central de serveis i una franja de dia oberta a sud i a la tranquil·litat del pati interior. Apareixeran espais caracteritzats per la seva funció, i aquests es complementaran amb una relativa manca d’especialització dels espais de dia/nit. Els patis creixeran de mida i s’especialitzaran d’una manera que ara entenem com a canònica però que en aquell moment no ho era tant.


Planta redibuixada per Iñaki Tarragó. Va aparèixer a la revista DPA 31.

Aquesta distinció dia/nit de les façanes serà convertida per l’arquitecte en el tret més interessant del projecte. Les façanes urbanes d’habitacions es resolen d’una manera òptima amb finestres, mentre que a la façana de dia li va de perles una gran terrassa.

Les finestres i els ordres clàssics conjunten de perles.

Les terrasses i les bandes corregudes associades al Racionalisme conjunten de perles.

Per tant l’edifici tindrà una façana urbana clàssica i una façana interior Racionalista.

Les dues façanes es resoldran amb brillantor. La façana al carrer és la més interessant: un sòcol de dues plantes aplacat de pedra marca la línia de l’arbrat del carrer, la línia que té un caràcter més urbà, més dedicat al vianant. Canònicament es disposa un fust amb unes finestres de bona mida obertes sobre un mur de càrrega de maó vist. La coronació disposa una darrera planta amb finestres més petites i un barret que protegeix el conjunt.


Fotos: Jaume Prat.

La façana interior consta simplement d’unes bandes de terrassa amb un ampit mixt format per un muret de maó i una barana curta de brèndoles. L’ampit s’arrebossa i es pinta de color crema. Aquesta façana interior és més senzilla que l’altra pel fet que té menys implicacions urbanes. No ha de tractar amb el carrer. No ha de presentar cap coronació estranya, ja que està formada enterament pels voladissos de les terrasses. És, doncs, una façana racionalista clàssica disposada on aparentment no es veu.


Foto: Jaume Prat.

No us perdeu la façana del carrer Atenes, on Mitjans, simplement, fa xocar les dues composicions a sang d’una manera tan radical que sembla que estem davant de dos edificis fets per arquitectes diferents. Fins i tot el sòcol es trenca. El missatge és diàfan: classicisme a la ciutat, racionalisme on no destorba. L’estat de conservació de l’edifici és bo i, per tant, tot això és comprovable per observació directa.


Foto: Jaume Prat.

Mitjans, que abans de la guerra haurà construït un acceptable xalet racionalista a Sitges, combinarà aquestes dues maneres de fer molts anys: només cal que us mireu la fotografia superior per apreciar que, en primer terme, hi ha un edifici clàssic de pedra que emmarca les vistes al Banco Atlántico (un dels Mitjans més coneguts, una còpia tan descarada de l’edifici Pirelli de Gio Ponti que es diu (no ho tinc comprovat) que li va haver de pagar drets d’autor): també és de Mitjans, en aquest cas amb una façana interior nua, desangelada, ni carn ni peix, experiment que repetirà altres cops on no el vegin.


Xalet a Sitges (circa 1935), Fc. Mitjans, arquitecte. Fotògraf desconegut.

Aquestes vel·leïtats classicistes canviaran de cop entre els anys 51 i 55. I és que a 1951 Francisco de Asís Cabrero i Rafael Aburto entregaran la seva espectacular Casa de Sindicatos davant mateix del Prado, a Madrid (un altre edifici sense atributs homenatge a l’arquitectura feixista italiana), i a 1955 s’inaugura al carrer de Serrano l’Ambaixada Americada d’Espanya, obra dels arquitectes Ernest Warlow i Leland King, d’un racionalisme de segona generació prou elegant. Franco, necessitat del Pla Marshall, demanarà als seus arquitectes de cambra (singularment al brillant Gutiérrez Soto, que construirà l’Estat Major de l’Aire al mateix any) que a veure què poden fer amb aquest nou estil.


Casa de Sindicatos, Madrid. Fco. Asís Cabrero, Rabael Aburto arquitectes. Fotògraf desconegut.


Estat Major de l’Aire, Madrid. Luís Gutiérrez Soto, Arquitecte. Fotògraf desconegut.

La resta és el nostre present.

(1) En realitat era Sunyer, però d’alguna manera havia de disfressar els seus orígens catalans.
(2) I és curiós com un corrent ideològicament tan potent es formi a la contra: i és que el Noucentisme és una reacció contra el Modernisme, l’estil escollit pels indians nou-rics que volen distingir-se de la noblesa i la burgesia que s’ha quedat i que els menysprea.
(3) Puig i Cadafalch, el patriarca de tota aquesta generació i, probablement, l’arquitecte més complert que mai hagi donat Catalunya no farà aquest salt i es quedarà practicant aquest classicisme estilitzat. El Moviment Modern (auspiciat per polítics que no són enterament de la seva corda) li passarà per sobre.
(4) Se’ls ha oblidat molt ràpidament que la facció basca del GATEPAC ha estat abanderada per un arquitecte d’ideologia feixista: el gran José Manuel Aizpurúa, injustament afusellat a 1936 pel bàndol Republicà tres dies abans de l’entrada de les tropes feixistes a Donostia. Tenia trenta-quatre anys. Què hagués estat del Racionalisme espanyol si aquest arquitecte hagués sobreviscut a la guerra.
(5) El gran Oriol Bohigas l’anomenava “primoderivista”.
(6) Llegeixi’s “estraperlistes”.

Posted in Coderch, crítica, Duran Reynals, Francesc Mitjans, GATCPAC, GATEPAC, Gutiérrez Soto | Tagged , , , , , , | 2 Comments

L’Arquitecte Sense Atributs, 1

El que em fascina d’ell [de Duran Reynals], és com es pot ser un arquitecte de cap a peus, però sense atributs. O com es pot ser un arquitecte sense estil, que seria una altra manera de dir el mateix. Fa una arquitectura de gran qualitat amb independència de si és racionalista o brunelleschiana. En el fons, ens posa davant de la gran pregunta de com es pot mesurar la qualitat en arquitectura, i cal tenir clar que aquesta qüestió és independent de la rellevància cultural que pugui tenir una obra determinada per a una societat concreta. Potser un arquitecte com Duran Reynals ens facilita entendre alguns dels mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica. Potser. És una hipòtesi de treball que s’hauria de confirmar, evidentment. (…) Crec que ara hauríem d’intentar una arquitectura sense atributs. Sense adjectius, substantiva. Provar un grau zero de l’arquitectura, provar que tingui valor en sí, i no per com s’adjectiva.

[Enric-Massip-Bosch, en una conversa amb Jaume Prat enregistrada el 19-11-2005]

El diccionari de l’IEC defineix arquitectura com l’art de construir edificis. Això ens remet a l’arquitectura com a fet individual. Cada edifici és construït individualment i només pot ser comprès quan el visites i el relaciones amb el seu entorn.
Si volem entendre l’arquitectura a partir d’un cànon format per una sèrie discreta d’edificis amb algun tipus de relació entre ells (formal, programàtica, representativa, etc.) o a partir de la relació d’una sèrie d’edificis amb l’arquitecte que els ha creat tindrem una comprensió d’aquest art que ja no tindrà a veure amb la construcció física, sinó amb una construcció cultural feta a partir de l’elecció d’un conjunt discret de construccions, projectes o carreres que formin un cànon que creï un relat que tindrà poc o res a veure amb el fet individual que he esmentat anteriorment.
La primera definició d’arquitectura és incremental, sotmesa al judici de creacions que només tenen sentit preses individualment. La segona és relacional i, per tant, artificial, producte d’un treball crític raonat seleccionant, traient conclusions que cobreixin i abstraeixin la part comuna de raonament que hi pot haver quan volem analitzar molts edificis.
Això presenta riscos. Riscos com jerarquitzar edificis a partir d’autors, de situacions urbanes, programes o mòduls pressupostaris que, junts o per separat, puguin arribar a crear un sistema que anul·li els edificis per ells mateixos.
El panorama arquitectònic actual ha caigut en un d’aquests riscos: el de considerar que un nom, una carrera, una ciutat o un programa pot passar per sobre del fet individual d’un edifici.

Així que en aquesta sèrie d’articles tornarem un pas enrere per a concentrar-nos en determinats arquitectes que han decidit anar edifici a edifici, fent una carrera a partir de l’acumulació de projectes individuals adequats a cada circumstància: un lloc, un client, un pressupost i un programa determinats.
La carrera d’aquests arquitectes és una carrera forçosament més irregular que la d’aquells arquitectes que adjectiven la seva obra mitjançant un procés que regularitzi, uniformitzi i catalogui cada obra individual en funció de la seva posició en una trajectòria. La seva serà una carrera amb altibaixos, que va projecte a projecte. Si un projecte surt bé allà queda. Si surt malament el nyap serà més visible i aprehensible.
Aquests arquitectes (sovint millors que els que escullen adjectivar les seves carreres) configuren el gruix de la nostra professió.
És més difícil catalogar-los. És més difícil publicar-los. La seva obra, subjecta al lloc i a les circumstàncies de cada construcció, requereix d’un esforç crític considerable al resistir-se a la seva categorització.
Aquests arquitectes formen el gruix d’aquella part de la professió que es dedica a la construcció.
Aquests arquitectes són els que l’Enric anomena Arquitectes Sense Atributs.
La cita que ha motivat aquesta sèrie d’articles es va produir en el context d’una conversa(1) sobre l’obra de l’Enric Massip-Bosch. L’Enric és un arquitecte molt generós, bon conversador, sempre disposat a fugir de la seva pròpia obra per a explicar mil anècdotes, vivències o reflexions que només estan a l’abast d’algú amb tanta cultura com ell. En un moment va sortir a la conversa en Sixte Illescas(2), arquitecte del GATCPAC que va escollir l’exili interior. No només va ser represaliat personalment, sinó també com a arquitecte racionalista, essent forçat a passar-se a un classicisme que odiava i que eventualment el va fer perdre gran part de l’amor que tenia per la professió, produint pel camí una obra interessant i reivindicable. De l’Illescas vam passar a en Duran Reynals, un dels camaleons per elecció de l’arquitectura catalana(3), i d’allà a l’Arquitecte Sense Atributs en un grau de discurs progressivament més abstracte que al final remetia a aquest fet individual.
Dedicaré una sèrie d’articles a obres d’aquests Arquitectes Sense Atributs. Seran parelles d’obres (bons edificis) molt diferents entre ells. L’arquitecte (ja us avanço que és poc probable que el conegueu) es sent còmode en les dues situacions. No és un transvestit. És un arquitecte que reacciona a un context, el valora i fa una obra adaptada a les seves circumstàncies. Una reflexió per part del lector sobre aquesta capacitat d’adaptació pot portar-nos a descobrir, com diu l’Enric, els mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica.

Primer parell d’obres: La Sagrada Família (1882-) vs. Habitatges al carrer Valls i Taberner (circa 1950). Arquitecte: Isidre Puig Boada.

Isidre Puig Boada, amb títol de 1915, és, juntament amb Lluís Bonet Garí, el responsable de la represa de les obres de la Sagrada Família a 1944. La tasca de direcció de les obres va ser encomanada a Francesc Quintana (últim arquitecte contractat pel mateix Gaudí per a treballar a la SF), que va ser rellevat pel mateix Puig Boada a 1966.


Vista interior de la Sagrada Família (fotògraf desconegut).

Puig Boada és el redescobridor del Gaudí més sistemàtic i racional. Els seus estudis sobre la Colònia Güell, publicats en forma de llibre a 1976(4), va ser claus per a entendre el projecte de la Sagrada Família en tota la seva magnitud. Es podria afirmar que Puig Boada va ser l’autor de reconstruir el projecte de la Sagrada Família, perdut des de 1936.


Isidre Puig Boada, habitatges al carrer Valls i Taberner, circa 1950. Fotos: Jaume Prat.

Els habitatges del carrer Valls i Taberner són una mostra de la seva qualitat com a arquitecte: una bona distribució, buscar el sol, rebentar la cantonada amb unes terrasses disposades com habitacions exteriors, incorporar el jardí al carrer, les textures, les ombres, els materials. L’edifici està impecable i és tota una delícia visitar-lo.

Foto superior: Isidre Puig Boada i Lluís Bonet Garí a la Sagrada Família. Circa 1970. Foto: Autor desconegut.

(1) Ja posats, aquest és l’enllaç a la conversa (que vam editar l’Enric i jo. Al moment en que vam estar d’acord amb el resultat vam parar sense parar massa esment a si tenia molta coincidència o no amb el que vam enregistrar. Aquesta cita s’ha cuinat de manera similar).
(2) L’Enric és coautor d’un esplèndid llibre (ja descatalogat) que el fill d’en Sixte, l’Albert (magnífic professor de l’ETSAB ja desaparegut), va escriure en memòria del seu pare. Tots dos compartim admiració per aquest arquitecte.
(3) El seu equivalent madrileny seria Luís Gutiérrez Soto.
(4) Descatalogat, com el llibre anterior. Que aquests dos llibres d’arquitectura excepcionals estiguin descatalogats hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un.

Posted in crítica, Isidre Puig Boada | Tagged , , | Leave a comment