Aftermath, el refugi o els límits de l’arquitectura

AFER_13_r

La penúltima setmana d’exhibició de l’exposició Aftermath, l’arquitectura més enllà dels arquitectes, s’ha destinat a l’exhibició d’una instal·lació realitzada per Alba Sotorra i Renata Daoud sobre la vida que s’ha creat al barri d’Exarchia d’Atenes, un barri autogestionat, anarquista, que ha acollit entre cinc i sis mil refugiats siris i els ha incorporat al teixit social i organitzatiu del barri.

AFER_6_r

Les autores d’aquest projecte havien visitat prèviament la nostra instal·lació, que van trobar adient per a transmetre el seu missatge, pel que ens van demanar “ocupar-la” un temps. La idea és explicar la història d’aquest barri de la mateixa manera no narrativa(1).

El que s’hi mostra és impactant pel que té de cant al millor i al pitjor de la condició humana: imatges de la vida quotidiana d’aquestes persones(2) treballant, cuidant la canalla, parlant al sol. Imatges de frontera. Imatges del que han aconseguit i dels problemes que han d’afrontar diàriament. I un principi i un final impactants: una manifestació, una confrontació oberta amb explosions, incendis i foc d’artilleria antiavalots ens rep. Unes imatges del mar, dels refugiats navegant, de les onades, una transmissió directa d’aquest medi hostil que s’ha de travessar per a poder consumar aquesta fugida que de moment no té volta enrere, d’aquesta transició que s’ha de travessar, sovint, massa sovint, diàriament, de fet, morint en l’intent, per arribar a un altre medi hostil on se’t canvia el nom i se t’anomena refugiat, ens acomiaden. Rere seu han deixat (i també es mostra a la instal·lació) un país devastat, una terra erma on s’hi està establint un règim que des de les nostres conviccions democràtiques i des de la nostra formació ens sembla un horror. Una teocràcia sense llibertats, masclista, inculta, corrupta, ideològicament estèril, que no dubtarà a sacrificar el progrés, el benestar i les possibilitats de desenvolupament en favor d’uns ideals literalment inhumans. Als que nosaltres, amb totes les nostres contradiccions, ens hi oposem molts cops sense saber que aquesta actitud d’oposició s’ha de cuidar, mimar i activar mitjançant l’exercici responsable d’aquestes llibertats.

AFER_5_r

AFER_9_r

… i no puc, ni vull, evitar pensar que l’acte de demanar-nos una exposició d’arquitectura per a transmetre aquest missatge està relacionat amb el que nosaltres hi hem exposat prèviament(3). L’Alba Sotorra i la Renata Daoud, de fet, ens han confrontat amb els límits de l’arquitectura. És més: ens han regalat una reflexió necessària sobre aquests límits. Reflexió rica, complexa, matisada, amb molts punts de cant a l’optimisme. I amb un gran crit d’alerta.

AFER_10_r

Recordo assistir aquest juliol a una conferència de Rem Koolhaas, un dels dos o tres arquitectes més influents del món al meu entendre, on l’arquitecte manifestava haver-se trobat amb els límits de la seva professió, o del seu art. L’arquitectura, tot i tenir un gran poder de transformació social, no és omnipotent, ni té tanta capacitat d’emanació o educació com ens agradaria pensar.
Per a Koolhaas el límit de l’arquitectura és la política. O l’acció política responsable, exercida amb totes les contradiccions, els matisos i les aliances contra natura amb elements sovint indesitjables que comporta. La política no és brillant, ni colorista, ni optimista. És gris i, als casos en que està ben exercida, eficaç. Un polític és per definició un cínic sense ideals, algú sense capacitat de crear ni gaudir. Un polític és un vampir per definició: sempre a l’ombra, vivint, movent-se i actuant a través de mitjancers als que controla i, eventualment, destrueix. Un polític és algú que proposarà, disposarà, controlarà sempre des de fora, marginat per una societat que el menysprea i el tem. Sovint, massa sovint, amb raó. Koolhaas ha estat, doncs, molt generós entrant en aquest terreny, un terreny on les seves capacitats creatives no podran ser exercides.

AFER_2_r

Però l’Alba Sotorra i la Renata Daoud han anat fins i tot més enllà d’això. Sumada a l’exposició dels límits de l’arquitectura la seva instal·lació mostra també els límits de la política. Límits que han trobat, de nou, de-pressa-massa-de-pressa. I és que la situació és urgent. Directament urgent. Aquests refugiats viuen precàriament. Indignament, mancats de serveis bàsics, de drets. De comprensió social. Aquests refugiats moren cada dia. Moren al mar. Moren per falta de cura. Moren rebentats a hòsties mentre gran part de la nostra societat ha escollit mirar cap a l’altra banda o cosificar-los, convertir-los en un ens abstracte que no hi fa res si viu o mor o si pateix.

El nostre sistema econòmic, la roda on estem immersos, està basat en la sobreabundància. En la despesa. Sí, podem triar si engreixar-nos o no, podem triar el nostre grau de complicitat. Però resulta que molts cops no ens engreixem perquè fem exercici (més despesa), i resulta que si ens posem massa responsables i consumim menys la roda es pararà, deixarà de girar i en sortirem. Resulta que si la roda no gira el sistema col·lapsa i ves que no siguem nosaltres els que acabem convertits en refugiats.

AFER_1_r

… i resulta que hi ha coses d’aquest sistema que ens encanten.
Resulta que qualsevol alternativa a això és sistemàticament ignorada, ridiculitzada i boicotejada.

I sort, perquè podem expressar-nos i dir el que ens sembla. Resulta que podem, fins i tot, fer-ho mitjançant exposicions i manifestacions artístiques. El que resulta un exercici de responsabilitat important.

Sort, perquè l’art és el que sobra.

I ara resulta oportú recordar Lear: Fins el més insignificant dels rodamóns té alguna cosa que li sobra(4).

AFER_11_r

AFER_12_r

És a dir: sempre pot sobrar alguna cosa. Sempre, en qualsevol condició i circumstància econòmica, és pertinent expressar-se, dir les veritats. Parlar, exercir, recordar.

La instal·lació de l’Alba Sotorra i la Renata Daoud ha prescindit de les multipantalles addicionals. Un projector, una imatge. Les imatges presenten una enorme capacitat de relació entre elles i creen una poètica de bellesa singular, potent, d’imatges tan contrastades com el missatge que volen transmetre, que ens parla del millor, del pitjor i del més desesperat i fràgil de la condició humana.

I aquesta constatació final de que nosaltres som uns privilegiats que no podem fer altra cosa que exercir aquest privilegi amb responsabilitat.

AFER_14_r

Totes les fotos: Jaume Prat

(1) O, si es vol (més interessant encara) d’una manera narrativa no lineal que posa el visitant en una actitud activa a l’haver de triar què mira i com ho mira, i que, finalment, l’involucra més en el que s’hi mostra. O aquesta és la teoria, vaja.
(2) Tothom en diu refugiats, i el pitjor d’aquest terme és que aboca la persona nombrada a un estat de transitorietat perpètua: un refugiat no és d’aquí ni d’allà. Un refugiat no habita. S’assenta. No s’està. Colonitza. Un refugiat és algú destinat a moure’s sempre. A no tenir vincles ni lligams.
(3) De fet aquesta setmana hem tornat, i és la darrera. Correu si us interessa.
(4) William Shakespeare. Resulta especialment impactant escoltar la frase dels llavis de Tatsuya Nakadai interpretant al Senyor Hidedora Ichimonji a Ran, la pel·lícula d’Akira Kurosawa que tan bé va entendre aquesta tragèdia.

Posted in Aftermath, Alba Sotorra, crítica, Renata Daoud | Tagged , , , , | Leave a comment

RCR, Premi Pritzker 2017

HOR-20

Em resulta gairebé impossible escriure aquestes ratlles de tan embargat per l’emoció com arribo a estar. RCR. Pritzker. Dos conceptes que al meu cap sempre han estat associats i que ara es poden posar junts per primer cop oficialment. Estic content. Estic enormement feliç. No només perquè crec en l’arquitectura d’aquest equip des de molt abans de conèixer-los personalment. També perquè conec en Rafael, la Carme i en Ramón de fa un lustre i me’ls estimo. Conèixer-los, tractar amb ells, col·laborar amb ells ha estat, indubtablement, una de les experiències més intenses de la meva vida professional. Conèixer els seus col·laboradors, l’equip humà rere les seves obres, tants noms que és injust que en digui un de sol per tots els que em deixaria, ha estat tan enriquidor com conèixer-los a ells. Provaré de deixar que les emocions no m’embarguin massa i explicaré la importància que té per l’arquitectura la concessió d’aquest premi.

RCR treballen des de la seva ciutat natal, Olot. Quan van començar la seva pràctica professional Olot estava separat de Barcelona gairebé per tres hores de cotxe i almenys un port de muntanya vinguessis des d’on vinguessis. El Pritzker de RCR és un Pritzker descentralitzat. Rural en el millor sentit de l’expressió. Rural com és rural la Mequinensa de Jesús Moncada, la Región de Juan Benet o les aldees que Tolstoi reclamava descriure per descriure el món. I RCR no són només d’Olot. RCR han guanyat el Pritzker per les seves obres a Olot. RCR són l’arquitecte que des del tronxo, des del terròs, des del fang, es projecten al món sencer i el conquereixen. És des d’aquesta posició ultralocal que han aconseguit ser Dubaitesos quan construeixen a Dubai o belgues quan construeixen a Bèlgica: sempre el mateix esperit local, vagin on vagin. Sempre la mateixa cura pel lloc.

estadi
Foto: Pep Sau

RCR són arquitectes catalans en el sentit ple de la paraula. RCR representen la nostra cultura. El nostre sentit de l’espai comú, de la llum, de la humitat, de la vegetació. De les olors. RCR representen aquesta Catalunya interior que no és exactament la que descriuen i postulen tan l’Escola de Barcelona com el GATCPAC anteriorment, aquesta escola basada en les casetes blanques mediterrànies, en la brisa i la parra i el porxo i el buit petit. No. RCR són la Catalunya interior. Són el contrallum de les masies que mai estan pintades de blanc. Són les sales precàriament calefactades. Són aquelles porxades que poden ser tan fondes com la pròpia masia. Són les cases que no criden(1). Són aquest paisatge de les vinyes plantades sobre terra volcànica al Pla de Batet, just on es pot veure el mar: just aquella descripció de l’abadia misteriosa d’Umberto Eco al Nom de la Rosa portada a la vida real.

bany
Foto: Pep Sau

RCR és la recerca constant de la bellesa. Sabeu quina vull dir, oi? Aquella que et deixa esmaperdut. Aquella que et deixa astorat, amb la boca oberta. Aquella primera sensació global, holística, aquella arquitectura que entra pels porus de la pell, aquella arquitectura que un cec percep. Aquella arquitectura que es sent, que s’escolta, que s’ensuma. Que es toca i destenyeix.

RCR és la recerca de les sensacions absolutes. El silenci. El buit. La serenitat.

SOU_21

RCR representen una reformulació radical de la natura. El que ells en diuen la Ciutat Esquinçada. Aquella ciutat solcada, alimentada, definida pels fluxos naturals, pels gradients de temperatura, pels corrents d’aire i d’aigua. Aquella ciutat que no cal il·luminar de nit(2), aquesta ciutat que pot ser compatible amb un corredor ecològic. Aquesta ciutat que proposa anar a dormir quan es fa fosc, llevar-se més d’hora. Cultivar-se el menjar. Tenir fred i calor. Aquella ciutat que valora la latitud on es col·loca, que valora la diferència i es serveix d’ella per a particularitzar-se i convertir-se en un espai únic i atractiu.

ciutat esquinada
Croquis d’Olot com la Ciutat Esquinçada.

RCR representen la connexió amb l’art. Representen l’arquitectura que surt d’ella mateixa. Representen repescar les sensacions que provoca una pintura, una cançó, una escultura, un paisatge.

SOU_31

No cal pensar en RCR com en uns arquitectes. RCR són més uns poetes. RCR viuen, treballen per construir. Pensen en construcció. No volen projectes utòpics. Volen realitats. Volen obres que, una a una, totes diferents, totes meravelloses, transmetin aquest missatge per pell. Per contacte. Tanqueu els ulls. Sentiu. Toqueu. Ensumeu.

CARP_3

Sense més res a dir, felicitats, Rafael, Carme, Ramon. De tot cor.

BRUG_19_redux
Totes les fotos: Jaume Prat, excepte indicades.

(1) Títol del millor llibre d’arquitectura que mai hagi produït aquest estudi, i n’ha produït uns quants, sobre les masies dels terrenys volcànics que envolten Olot.
(2) Menció especial aquí als mestres Batlle i Roig i a projectes com la Rehabilitació Mediambiental dels Marges del Riu Llobregat, tan en sintonia amb l’obra de RCR.

Posted in RCR arquitectes | Tagged , | 3 Comments