Les altres Pedreres 3_4: Miradors apilats.

8-Edificio-de-viviendas.Urumea.-San-Sebastián-España-1969-1973-_-Rafael-Moneo_Cortesía-Fundación-Barrié

(Aquest article és l’origen de tota la sèrie i neix d’una observació de l’arquitecte Joan Roig, a qui dono les gràcies)

Hi ha arquitectes que no es deixen anar, obsessionats per aquesta mania de conceptualitzar i racionalitzar cada decisió de projecte fins i tot quan els sobra intel·ligència com per adonar-se que moltes d’elles no són justificables a priori. I és que l’acció de projectar consisteix majorment en parir no sé si un sistema o una obra individual que, animada pel cúmul d’aquestes decisions fins a l’extrem que moltes d’elles, quan el que tens entre mans s’acosti a un sistema, no són preses per l’autor, sinó pel propi projecte. Aquest dubte entre la sistematització i la individualització d’una obra podria alimentar mil debats arquitectònics on només tenen sentit les argumentacions, no les conclusions.

En fi: que la tercera Pedrera ens ve de la mà d’un arquitecte d’aquests que ho racionalitzen i conceptualitzen tot i que, a més, és un bon lector de classes magistrals i un escriptor més que acceptable. Aquest arquitecte va escriure un capítol sencer d’un llibre sobre aquesta Pedrera dècades després de la seva entrega sense mencionar enlloc aquesta relació tan directa i clara amb l’obra de Gaudí. El que, com es veurà, no el fa quedar com un plagiador vulgar, sinó que tindrà el seu sentit. Aquesta Pedrera, la més literal de totes, ha estat prou estudiada i és prou coneguda: Es tracta de l’edifici Urumea, entregat a 1974 per l’equip format per Moneo, Marquet, Unzurrunzaga i Zulaica, per bé que des de Donostia m’han confirmat l’evidència del gran protagonisme de Rafael Moneo en aquest edifici.

L’encàrrec és el d’una casa d’habitatges cooperatius on cada una de les unitats hauria de tenir una qualitat homogènia respecte de les altres. El solar que la cooperativa ha adquirit per fer el projecte es disposa a un dels límits d’un dels eixamples de traçat decimonònic de la ciutat de Donostia, en aquest cas el límit format pel traç del riu Urumea, paral·lel a la directriu major del solar. El solar és una planta rectangular perfecta que ocupa ben bé mitja mançana on es pot disposar una corona edificable alta i profunda en forma de C. El Urumea desemboca a pocs metres d’allà a un lloc significat pel record de la presència del casino de Donostia, anomenat, com a tants altres llocs, pel seu terme alemany: Kursaal. Anys a venir el mateix Moneo edificarà a la petja del Kursaal un cèlebre palau de congressos que definirà la relació ciutat-Urumea-mar, aconseguint que l’imaginari col·lectiu deixi d’identificar la ciutat exclusivament amb la platja de la Concha.

urumeakursaal
Edifici Urumea amb el Kursaal al fons.

A l’igual que el Kursaal de Moneo és una peça de paisatge capaç de definir aquesta relació el seu edifici Urumea pot ser llegit també com una peça de paisatge, concretament la que proposa la millor relació de qualsevol edifici donostiarra amb el riu, i fins i tot la que proposa aquest edifici com un paradigma de com un edifici pot relacionar-se amb un riu fent que els seu habitatges respirin a través d’ell alhora que defineix una façana fluvial potent i amb capacitat per fer ciutat. L’amplada del riu és en aquell punt suficient com per a que els habitatges puguin gaudir d’una bona relació addicional amb el mar.

La demanda de la cooperativa serà, doncs, que cap dels habitatges disposats a l’edifici es perdi aquesta relació. Els habitatges són majorment bastant grans, de varies habitacions i una gran zona de dia, per bé que n’hi ha de més petits, alguns d’una sola habitació.
Per tant la planta serà el cavall de batalla per a resoldre l’edifici. Un cop es tingui la resta serà fàcil.

La incorporació de Moneo a l’equip d’arquitectes respon precisament a aquesta demanda, i l’arquitecte es sumarà en primera instància a aquest esforç col·lectiu de trobar una estructura màximament democràtica. Moneo ha deixat a Barcelona, ciutat on ensenya projectes a l’ETSAB(1), un bon amic que ha fet un edifici en circumstàncies similars: l’arquitecte Manuel de Solà-Morales.
Ja hem descrit aquest edifici a l’article anterior.
La seva relació és patent des del moment en que signaran un bon número de projectes junts, essent el més famós l’Illa Diagonal de Barcelona: no és un mal lloc per on començar a estudiar la relació del navarrès amb la Pedrera.

La clau per a resoldre la planta de l’edifici Urumea és la disposició d’un sistema de patis interiors quadrats que estirin la profunditat edificable al límit i creïn aquesta tercera zona de relació entre la zona de dia i la zona de nit. Ja ens hem topat amb la Pedrera.

L’edifici Urumea no sembla a priori tan especial com per ocupar-nos d’ell: una planta ben resolta repetida, seriada, apilada, els accessos ben resolts, una façana maca i aire.
La gràcia del projecte és el seu èxit. No és que l’edifici Urumea hagi sortit bé. Es que ha sortit tan bé que desborda, transcendeix, emana. És una obra contundent, gairebé un cop de puny sobre la taula, alhora potent pel que té de sistèmica, delicada pels seus detalls i inspirada per la façana i uns quants detalls més. L’edifici Urumea ha sortit tan bé que és, de fet, un dels ferms candidats a millor edifici de Moneo.

I una de les coses que ha sortit millor són els patis interiors. I aquí és on l’arquitecte prescindeix de parlar-nos del seu origen evident (la Pedrera) per a parlar-nos, a l’explicació del projecte elaborada anys a venir, de Pompeia i de les cases romanes. Perquè Moneo no haurà projectat tan una casa de pisos com un habitatge ideal, perfecte, un habitatge unifamiliar que s’haurà de seriar i apilar per a crear el conjunt. Per tant Moneo no parla dels patis com a entitat autònoma, sinó del pati com a ens que relaciona les diverses parts d’un habitatge entre sí, prescindint de la globalitat.

I d’aquí a Pompeia.

cof
Exemples de tipologies romanes donades pel mateix Moneo al seu article sobre l’Edifici Urumea.

L’embrió de l’edifici és, doncs, aquest habitatge unifamiliar a acumular i repetir, aquesta casa gran dividida en tres parts en plan burgès amb el que canònicament coneixem com la zona de dia mirant al riu. Però Moneo vol una màxima democràcia que es tradueix en un front continu d’estars mirant al riu. El que implica que les plantes girin la cantonada. Girar-la assumint una contradicció a priori: girar la planta i afirmar la cantonada. L’aresta, doncs, es marcarà, el volum es marcarà i tot i així s’aconseguirà una continuïtat espacial total.

Els habitatges, però, estan seriats i apilats. Queda per resoldre la qüestió dels accessos, que a un habitatge burgès com Déu mana apilat en alçada només poden formalitzar-se mitjançant els ascensors. Així els ascensors desemboquen a un petit pre-rebedor que s’aboca al rebedor. L’escala i l’ascensor de servei es segreguen i es disposen a l’altre extrem de l’habitatge, com si fossin d’una altra porteria.

Un altre cop l’esquema de la Pedrera. Literal.

<pedreres_sp
Planta d’un habitatge de la Pedrera i la d’un habitatge de l’Edifici Urumea.

Moneo resoldrà aquest ball de porteries d’una bellíssima manera que comentarem al final.

La clau és organitzar les cantonades girant-les mitjançant la disposició d’una bisectriu del volum, d’una directriu a 45º que donarà uns interessants pisos en cantonada amb el millor estar de tots de llarg i una sèrie de pisos més petits que acomodin aquest pis girat als pisos rectes. L’habilitat necessària per aconseguir aquesta planta frega el diabòlic. Més quan en resultat final no sembla forçat en absolut.

EDIFICIO URUMEA

El front resultant es vol amb una relació absolutament directa i franca amb el Urumea. El que portarà els arquitectes a una conclusió lògica: la formalització d’aquest front es realitzarà mitjançant una gegantina finestra correguda. O un apilament de finestres corregudes, una finestra correguda lligada, com totes les finestres corregudes dignes d’aquest món, a un ampit baixet i a una disposició hàbil de les instal·lacions: una finestra correguda no és una fusteria i un tros de vidre. És un organisme de relació amb gruix i unes parts massisses tan importants com les fixes. L’aigua queda incorporada al menjador. Bé, l’aigua i els elements: la brisa, el vent, la pluja que de vegades xoca contra la finestra horitzontalment: clima cantàbric, amb tots els problemes de manteniment que això genera. Problemes que, em consta, la majoria accepta i assumeix en virtut de la increïble qualitat espacial que la façana dóna a aquests estars.

interior
La finestra correguda-mirador d’un pis tipus de l’Edifici Urumea.

Les finestres es transformen eventualment en tribunes lobulades (semblant al front interior dels habitatges del carrer Muntaner o a les Torres Blancas del mestre Oíza), en aquest cas un híbrid estrany que atorga una vibració molt maca al conjunt.

Sola_Morales5
La casa del carrer Muntaner de Solà-Morales.

torres-blancas-2
Les Torres Blancas. Foto: Jaume Prat.

61340224652989.56338926d4e30
Edifici Urumea: una volta més.

Però, per desgràcia, Moneo cometrà un error i la continuïtat del front es perdrà a la cantonada. Enamorat d’aquelles sales d’estar privilegiades, Moneo les rebentarà en tota la seva superfície amb vidre. Apareixen unes baranes metàl·liques, l’edifici queda ancorat a la seva mançana i la continuïtat espacial aconseguida en planta queda espatllada en alçat. Les cantonades són un tret clàssic fora de lloc a un edifici completament modern, i l’edifici, un edifici on totes les decisions estan ben preses, no acaba de resoldre’s bé i, visuals com som, el conjunt es desvirtua.

Contra els meus principis no puc més que projectar una mica pensar què hagués pogut ser d’aquest edifici si la façana hagués girat amb la mateixa naturalitat que la planta: la materialització de la versió de la Pedrera que és. Una Pedrera en un nou solar, perfectament integrada i amb encara més capacitat per fer ciutat que l’edifici tal com està avui en dia.

composició-de-façanes

croquis
Estudis de l’Edifici Urumea amb la cantonada construida i amb la cantonada alternativa amb la façana girant simplement.

794px-Casa_Milà_(1914)
La Pedrera de Gaudí o l’edifici sense cantonades.

Reflexió addicional sobre les finestres corregudes, o, per ser coherents amb els plantejaments de Gaudí, sobre grans finestrals on l’horitzontalitat predomina: són una de les essències de la Pedrera, potser el primer edifici de Barcelona on la seva distribució crida a tenir aquest tipus de façana. La Pedrera, com bona part de les voluntats espacials de Gaudí, crida la finestra correguda i en constitueix un dels seus antecessors(2).

La secció, no la secció dels detalls, no les seccions que tenen a veure amb la formalització dels habitatges, sinó la secció global de l’edifici, és la gran perdedora de l’edifici Urumea. Moneo reflexiona: després de veure com l’enorme pati dels habitatges de Solà-Morales queda quartejat(3) per les passarel·les ell, que en té una creuant cada pati interior per l’eix, es resistirà a això, traient-se de la màniga unes semipassarel·les de servei descobertes que no tanquen el volum: cintes de formigó, uns tirants metàl·lics i unes baranes altes de vidre armat. L’aire, la llum, el vent passen. La integritat del pati és total. La qualitat del disseny d’aquestes passarel·les, altíssima. I un altre cop amb aquesta naturalitat que amaga els esforços de projecte.
Menció especial a l’habilitat amb que es disposen els accessos, lligats tots ells per un carrer interior a l’alçada de la primera planta que dóna accés a tots els ascensors i a totes les escales: només dos conserges aconsegueixen controlar tot l’edifici. Les porteries, doncs, passen a ser una dada: unes vidrieres, unes escales d’accés al carrer interior i llestos.
D’això se’n diu fer ciutat.
La qualitat d’aquesta porteria unificada, d’aquest carrer interior, és tan alta que la gent gran de l’habitatge el fa servir de carrer privat quan el clima es torna advers.
I el contacte amb el terra es realitza únicament mitjançant locals comercials que fan ciutat i donen rendibilitat al conjunt.

planta-baixa
Planta del carrer interior. Els accessos punxen fins a nivell de terra. Locals a doble alçada.

Però la secció global de l’edifici poc compta, excepte com a comprovació menor de l’acumulació de plantes: l’edifici Urumea és més un milfulles, una acumulació d’estrats horitzontals més o menys ben rematat per dalt i per baix(4), que un organisme plantejat des de la globalitat com la Pedrera.

Però Moneo, relacionat amb ella, farà una cosa interessant: la seva relectura de l’edifici pateix d’una reinterpretació del mateix molt radical. Per Moneo la Pedrera no serà tant aquest edifici organitzat des dels seus buits, aquesta esponja porosa amb els buits emplenats per uns forjats suportats per uns pilars i distribuïda mitjançant envans com aquesta manera de disposar habitatges unifamiliars molt profunds de gran qualitat espacial. Com una manera de fer pisos a partir d’una casa pompeiana.
La relectura que Moneo fa de la Pedrera fa que puguem parlar de la Pedrera de Moneo: la Pedrera de Moneo de Barcelona, embrió de la Pedrera de Donostia. Moneo, doncs, no adapta la Pedrera de Gaudí. Adapta la seva pròpia Pedrera, una Pedrera llegida des de la cèl·lula. Potser per això no la menciona: ha quedat tan incorporada al seu imaginari, se la ha fet tan seva que la ha interioritzat del tot.

La quarta Pedrera representarà un canvi total de terç.

urumea1

(1) Moneo entra a l’ETSAB rebotat des de Madrid i posa la facultat literalment cap per avall, revolucionant la manera en com s’hi havia ensenyat. L’ETSAB actual és, pel bo i pel dolent, hereva d’aquest sistema. El bo és obvi. El dolent és una capacitat de renovació gairebé nul·la: l’edat mitja dels professors ronda els seixanta anys. De vegades em penso que algun dia que visiti l’ETSAB em trobaré l’equivalent català del professor Binns de Hogwarts, tan insuportablement avorrit que no s’ha adonat que ha mort. El seu fantasma segueix anant cada dia a impartir una classe d’Història de la Màgia sense importar-li si l’aula està plena o buida.
(2) De nou aquesta reflexió ve motivada per uns comentaris de Joan Roig, tot i que he anat més enllà (i ho podria demostrar amb un parell d’hores de parlar i molts dibuixos) i ell no té per què estar necessàriament d’acord amb aquestes darreres afirmacions.
(3) No diré que miserablement, però sí desafortunadament. Segur.
(4) Pitjor per dalt, espectacularment bé per baix: un edifici que fa ciutat ha de tenir una bona relació amb el terra.

Posted in crítica, Gaudí, Rafael Moneo | Tagged , , , | Leave a comment

Les altres Pedreres 2_4: el discret encant de la burgesia.

IMG_20170407_204815_997

A mitjans dels anys seixanta l’arquitectura catalana s’està començant a preparar pel que significarà l’explosió de principis dels setanta, el moment de més qualitat sostinguda de tota la segona meitat del segle XX, que s’estendrà fins al 81-82, 83 màxim. Aquesta explosió, animada i impulsada per arquitectes com Coderch(1), el jove Bofill i l’equip format per Bohigas, Martorell i Mackay, erigits en institució per sí mateixos, amb vocació de crear escola, serà tan central i important per una peculiaritat molt fàcil d’explicar: està impulsada, centralitzada, expressada màximament pel que hauria de ser el cavall de batalla principal de l’arquitectura: l’habitatge. L’arquitectura dels setanta va de donar condició urbana als projectes d’habitatge col·lectiu. I va de construir les altres mostres d’excel·lència com si fossin ciutats(2).

Així, l’arquitectura dels setanta va d’habitatge i urbanisme. I són els anys on tot passa: des de les Cotxeres de Coderch a propostes més radicals i interessants com el Frègoli d’Esteve Bonell, la casa Fullà de Clotet i Tusquets, les cases del Guinardó o els Xaudiera dels MBM, els habitatges bioclimàtics de Quico Rius (en dues promocions adjacents) i, per sobre de tot, per ambició, per voluntat, els esforços de Bofill: el Castell de Kafka, el barri Gaudí o, sobretot, el Walden 7, potser l’edifici d’habitatge més ambiciós mai construït a Catalunya des de la pròpia Pedrera. I no és que no s’hagi superat: es que ni tan sols s’ha intentat igualar. I no, aquestes mostres no són flor d’estiu: se’n poden trobar més d’una qualitat similar(3).

IMG_20160811_092408
RIcardo Bofill / Taller d’Arquitectura: Walden 7. Foto: Pedro Pegenaute

Una de les cases de pisos que prepararà això serà la proposada per Manuel de Solà-Morales l’any 1964 al carrer Muntaner de Barcelona. Les mostres més significatives de la seva carrera vindran quan l’arquitecte sigui capaç de combinar arquitectura i urbanisme en un sol projecte, com és el cas del seu barri a Terrassa, tan recent que encara no s’ha completat(4), o l’excepcional Barri de la Sang d’Alcoi. La casa del carrer Muntaner serà un bon laboratori de tot això.

Alcoy_2

solà morales torre sana
Manuel de Solà-Morales et al: Barri de la Sang a Alcoi i intervenció a la Torre-Sana de Terrassa.

La cantonada on s’ubica la casa, Muntaner amb Avenir, s’ubica a un parell de centenars de metres al nord de la Diagonal, on la trama Cerdà s’ha perdut i els carrers són més estrets. No hi ha xamfrans. L’edifici es col·loca a la mançana en la parcel·la oposada a la de la Pedrera per la seva diagonal nord-sud, és a dir, amb el carrer d’accés a nord, on l’edifici presentarà la seva major superfície de façana, i amb la banda sud oberta al pati interior, abocada sobre un petit pati on se li pot oferir molt poca superfície de façana. El sol, doncs, serà un problema. La parcel·la on s’ubica l’edifici serà molt semblant a la que es trobarà Ricardo Bofill per a ubicar els seu edifici del carrer Nicaragua (una altra cantonada sense cantonada resolta en un bellíssim gest que unifica els fers de Gaudí i Coderch), en realitat un sòcol d’apartaments molt ben resolts per a la gran vil·la en tríplex superior on viurà l’arquitecte fins al seu trasllat a la Fàbrica de Sant Just(5).

emplaçament_d

Tornant a la casa de Muntaner ens trobem amb que el problema principal és com casar la possible distribució homogènia i regular que permet la gran façana al carrer amb la dificultat de fer que tots els habitatges treguin el nas al pati interior i al sol, el que obliga a una distribució radial. Solà-Morales no intentarà casar les dues geometries en cap moment. En lloc d’això l’arquitecte es traurà de la màniga un enorme pati que parteix en dos l’edifici longitudinalment, creant tres franges independents: la del carrer, distribuïda ortogonalment, que li permet, a més, disposar les caixes d’escala en façana sense que els habitatges pateixin, el buit del pati interior i el cos abocat al pati de mançana, distribuït radialment. Solà-Morales, doncs, crearà habitatges de gran profunditat edificable partits en dos per un enorme pati interior, tan gran que també ajudarà a assolellar la banda nord. Al sol s’hi viu. A nord i al carrer s’hi dorm. Les dues parts de l’habitatge queden connectades per unes passarel·les que serveixen dos habitatges cada una, i que connecten en línia recta un dels extrems del cos de dia amb un dels extrems del cos de nit, parcel·lant el pati en sub-patis que sacrifiquen dimensió per una certa intimitat: l’edifici ja està fet.

Sola_MoralesPB

Sola_MoralesPAtic
Plantes tipus i alta de la intervenció. A la planta alta s’hi pot apreciar el valor dels passadissos en aquest projecte.

Sola_Morales7
Vista del pati que parteix en dos l’edifici.

Els pisos funcionen exactament igual que els de la Pedrera: cases burgeses fortament zonificades i jerarquitzades on tot els espais tenen vida i qualitat, tanta que s’ha creat una tercera zona en torn del pati tan interessant (probablement per a un arquitecte més interessant i tot) com les altres dues.

La consideració d’aquests habitatges com fills de la Pedrera no pot ser vista com altra cosa que com un elogi a Manuel de Solà-Morales, un arquitecte que és capaç de llegir per sobre de l’enorme carisma i la complexitat del projecte de Gaudí per tal de poder-lo transformar en un recurs aplicable amb l’energia justa, sense voluntat mimètica, sense homenatges estrafets. I més: Solà-Morales sabrà quan parar per tal d’aconseguir que el seu projecte s’expressi amb regles pròpies i pugui seguir fins a crear un organisme travat i conseqüent.
És per això que l’arquitecte prescindirà de la unificació de les façanes proposada per Gaudí a la Pedrera a favor d’una façana diferent per a cada una de les situacions que pugui optimitzar-ne la manera de viure.

Sola_Morales_pis

pis pedrera
Comparativa d’un pis tipus de Muntaner amb un pis tipus de la Pedrera.

Així, al pati interior la façana resultant seguirà la lògica de les façanes interiors del pla Cerdà (encara que ben bé ja no hi siguem), formalitzant-se en unes interessants terrasses semicirculars que, juxtaposades, creen un interessantíssim alçat lobulat en la línia de les Torres Blancas d’Oiza. Alçat que avui en dia es conserva bé (a l’igual que la resta de l’edifici) tot i que la majoria de les terrasses han acabat cobertes amb vidre. Alçat que tindrà conseqüències a posteriori en alguna altra Pedrera, per cert.

Sola_Morales5

La façana al carrer es posarà com a mínim tan interessant com la façana interior, seguint un llenguatge tan diferent que sembla feta per un altre arquitecte. El primer gest important de la façana al carrer és afirmar la cantonada. Expressar-se a través de l’aresta vertical que la defineix i fer que aquesta provoqui un ritme vertical que s’estendrà per tota la seva superfície. Les finestres de les habitacions seran balconeres enfaixades verticalment i es llegiran com una gran esquerda vertical. Les caixes de les escales, formalitzades amb prefabricats de formigó, sobresurten en un voladís de punta de diamant i es projecten sobre el carrer. El pla principal es resol en maó massís manual d’un color marronós. El resultat final unifica tota una sèrie de referències interessants, entre les que podrien destacar experiències paral·leles de l’estudi MBM(6) i l’excepcional obra de James Stirling i James Gowan(7) a la Gran Bretanya. Probablement hi hagi altres referències més directes que en cap cas anul·len aquestes que m’ha semblat adient destacar. La façana al carrer, finalment, tindrà aquest sentiment tan noucentista de discreció í d’anonimat tan en boga amb un sector de la burgesia catalana, tan allunyada(8) del que Gaudí pretenia.

Sola_Morales1
La casa del carrer Muntaner.

cof
James Stirling, James Gowan, residència de gent gran a Blackheath, quatre anys anterior a Muntaner.

tumblr_mgvqdfopUZ1qzglyyo1_1280
Casa Schreiber, projectada per James Gowan contemporàniament a la casa de Muntaner.

Solà-Morales, doncs, no pretendrà homenatges explícits ni implícits. Pretendrà enfrontar-se amb un projecte emplaçat en un solar complicat del que es poden extreure unes analogies bastant directes amb el de la Pedrera. Pretendrà, doncs, incorporar-la a un sistema de referències viu, complex, un corpus amb recorregut propi que portarà aquest projecte a ser per ell mateix una referència vàlida, una lliçó d’arquitectura extrapolable i que, de fet tindrà una influència molt directa en la nostra següent Pedrera.

Sola_Morales6

(planimetría sacada de Quaderns, 70. Disponible gratuïtament al arxiu digital del COAC)

(1) Coderch no és que fes res que no fos treballar bé. Tampoc té una excessiva voluntat de lideratge, però es que era un arquitecte tan bo que només existint ho canviava tot.
(2) No és casual que el mestre Oriol Bohigas declarés que el seu major orgull com a arquitecte que construïa fossin les seves escoles dels setanta, les parts de les quals tenen nom de ciutat: àgores, places, carrers. Ni ho és que l’arquitecte es queixés que posteriorment les normatives no li deixaven construir les seves idees sobre l’educació. Ni ho és que un dels principals interessos de MBM a l’hora de construir les seves magnífiques cases (Bohigas en diu cases) d’habitatge col·lectiu fos expressar, significar i dignificar la societat.
(3) I ja no parlem del que passava als habitatges unifamiliars. Però, actualment, l’habitatge unifamiliar presenta també una salut acceptable: només cal pensar en el fet que els RCR hagin obtingut el Pritzker fent servir l’habitatge com a laboratori.
(4) Solà-Morales, en aquest barri, es va fer bo ell i va fer bons els arquitectes que hi van construir. Només cal pensar en la famosa promoció de Flores-Prats que representa un brutal esforç de projecte impulsat per la singularitat del planejament del lloc.
(5) L’edifici de Nicaragua de Bofill seguirà també la noble tradició de la casa Cambó (de Florensa) i del Casal Sant Jordi per a Tecla Sala (de Folguera, dos arquitectes injustament oblidats, per cert) de posar el principal a l’àtic.
(6) Els patriarques i dominadors absoluts de l’escena del moment, erigit Coderch com a outsider capaç de caviar l’orientació de tota la nostra arquitectura en un sol projecte.
(7) “Big Jim” Stirling i Gowan, amb un virtuosisme insultant, feien de la ciutat el que volien. I ull: tothom sap què va fer Stirling fins al final, però (sense desmerèixer-la, ja que, confessió, és un dels meus arquitectes preferits) no es pot menystenir una carrera tan excepcional com la de Gowan. Investigueu.
(8) I novament no és una crítica parlar d’aquest allunyament. Gaudí tenia els clients que tenia. I alguns eren uns indesitjables amb bon gust. Voler-se distanciar d’ells és prou lògic.

Posted in crítica, Gaudí, Ricardo Bofill | Tagged , , , , , | 2 Comments