El Moviment Modern es va quedar a la cuneta.

MED_AD_1_r

El casc antic del poble de Medinaceli s’ha salvat de l’especulació gràcies a que l’activitat econòmica del poble ha portat a la creació d’un segon nucli(1) sobre l’antic traçat de la carretera N-2 de Madrid a Barcelona, separat un parell de kilòmetres del primer, on disposar els petit hotels i restaurants de carretera i serveis associats i habitatges. El casc antic, allunyat del traçat de la carretera, roman al cim de la falla que marca el límit sud de Castella-Lleó vigilant un paisatge àrid, al·lucinant, bellíssim. Medinaceli té de tot: ruïnes romanes que indiquen l’origen de la ciutat i estan ben conservades i inclouen un arc de triomf que converteix les vistes llunyanes en paisatge i esglésies cristianes i una plaça renaixentista i corralas i estructures de pedra i de fusta i de fang i uns carrers ben tensionats i unes alçades que s’han preservat baixetes amb una volumetria urbana íntegra i preciosa, i fins alguna intervenció d’arquitectura contemporània convenientment sensible i mimetitzada i construïda i preservada amb bon gust.

MED_1_rd
L’arc de triomf romà de Medinaceli.

Quan entrem al poble vell trobem un aparcament gegantí amb vistes (tot el que no és ser dins el poble vell es recompensa amb aquestes vistes flipants) limitat per una petita construcció de totxo arrebossada i pintada d’un ocre bastant cutre ubicada just al límit de la falla, alineada amb l’arc de triomf, controlant vistes en forma de proa. Si ens la mirem de més a prop comprovarem que aquesta construcció està formada per un edifici principal relativament petit, de dues plantes, coronat per un teulat a quatre aigües amb teula àrab de baixa pendent, teulat contingut dins els límits de la volumetria, marcant un volum pur sense ràfecs. A aquest cos se li adossen una sèrie de cossos més petitons i una tanca. Un d’aquests cossos és un pavelló de planta baixa cilíndric que es macla harmoniosament amb el cos principal. Els altres són cossos auxiliars sense interès que s’han adossat posteriorment sense ordre ni concert.
L’estat de la construcció és preocupant. El teulat a quatre aigües aguanta bé. S’hi insinua una pèrgola d’accés de la que tan sols queden dos ferros retorçats. El cos cilíndric té el teulat enfonsat i hi plou a dins.

Una segona mirada es fixa en la composició del volum, en la seva harmonia amb el paisatge, en l’organització lineal i el joc de proporcions entre el cos alt i el cos cilíndric. Aquesta segona mirada detecta fàcilment els afegits, els esborra i es queda amb els rastres d’un edifici estimable construït amb molta intenció. La tercera mirada es fixa en detalls tals com les finestres sense arestes verticals (el mur es doblega i es fica endins), una certa voluntat d’horitzontalitat, l’estructura del cos cilíndric i alguns petits detalls més que ha sobreviscut gràcies a la seva composició quasi-estructural, ja que qualsevol afegit ha desaparegut.

La meva vista va detectar tot això ja el primer cop que vaig visitar Medinaceli, quedant impressionat per aquesta petita construcció. El meu cervell la va catalogar com alguna cosa que valia la pena de tenir en compte i la va arxivar fins que aquest octubre una fotografia em va permetre identificar-la.

MED_AD_3_r

Aquella construcció són les ruïnes d’un dels albergs de carretera que els arquitectes Carlos Arniches i Martín Domínguez van construir al lloc. La identificació es va produir gràcies a la visita guiada que el museu ICO va tenir l’amabilitat de fer-me malgrat que l’exposició (que es podrà visitar fins al gener i és de visita imprescindible) encara no estava acabada de muntar del tot. Interpel·lats sobre el projecte dels albergs, ICO em va posar en contacte amb l’arquitecta María José Rodríguez Pérez, que, juntament amb l’arquitecte Antonio Cerezuela Puche es poden considerar una referència en aquests albergs de carretera. Potser la màxima referència al respecte gràcies a un article exhaustiu sobre el tema que inclou el redibuix de tot el material.

Els albergs de carretera són un projecte inventat per Carlos Arniches i Martín Domínguez a les planes del diari El Sol en el que solien escriure articles en la seva joventut. L’associació d’aquests dos arquitectes neix circumstancialment: la molta feina que tenia Arniches el porta a haver de ser a dos llocs diferents alhora al principi de la seva carrera (Bilbao i Madrid) de manera imperiosa. L’arquitecte ho resoldrà demanant al seu amic Martín Domínguez que assisteixi a la reunió de Madrid en el seu nom. D’aquest favor neix una associació professional que només podrà trencar la salvatge repressió de la dictadura, que desposseirà Domínguez del seu títol i el condemnarà a l’exili a Cuba primer i als Estats Units més tard, on desenvoluparà una interessantíssima carrera que comprèn la construcció d’un bon número d’edificis de gran qualitat i una important carrera acadèmica, i que condemnarà Arniches a un dolorós exili interior que el portarà a la construcció d’una sèrie de grans obres (un mínim de dos poblados de colonización i el centre dels estudis del tabac, a Sevilla, totes elles d’una qualitat gens menyspreable) des d’una posició voluntàriament marginal que el relega a l’estatus de vella glòria que ja no es fa amb els arquitectes que es senten còmodes (o almenys capaços de dir coses interessants) sota el règim de Franco. Arniches morirà prematurament als 63 anys.

perspectiva 1
Perspectiva de concurs per als Albergs de Carretera.

Als seus anys de glòria Arniches i Domínguez constituiran el paradigma de l’arquitecte compromès capaç d’entendre qualsevol peça que toquin com una obra de país. Formaran part de la vida cultural del país com a membres actius del GATEPAC i assessors arquitectònics de la Institució de Libre Enseñanza, entre mil altres coses més que l’exposició del museu ICO o el seu catàleg poden il·lustrar. Aquest compromís els porta a analitzar el pla de carreteres estatal, que pavimentarà centenars de quilòmetres de vies ràpides i permetrà, especulen, que els urbanites puguin visitar el territori amb el seu propi automòbil amb total independència per anar on vulguin.

Quintanar de la orden int
Saló interior de l’alberg de Quintanar de la Orden amb el plànol de la xarxa d’albergs grafiat a la paret.

L’encàrrec és proposat al recentment creat Patronat de Turisme d’Espanya (1928), que s’ho creu, s’hi compromet i convoca un concurs d’arquitectura per a la creació d’un projecte tipus “modern” d’alberg(3) a muntar en una parcel·la d’uns 2000m2 ubicada al costat mateix d’una carretera. La parcel·la ha de ser de propietat municipal. La distància a la carretera pot ser mínima perquè el trànsit de l’època era escàs i la seva velocitat mitja d’uns quaranta kilòmetres per hora. L’alberg inclourà deu habitacions per turistes, pensades per a que aquests hi facin estades curtes d’unes poques hores, una nit o dos màxim, un habitatge per a l’administrador i estances de servei per a un parc de mecànics, ja que els cotxes no són suficientment fiables com per a pensar que podran emprendre un viatge sense ésser revisats constantment. La instal·lació es complementa amb una petita benzinera.

Plano_de_Albergue_de_Carretera
Plànols del projecte tipus d’Alberg de Carretera en la versió finalment construïda.

Arniches i Domínguez es presenten al concurs i escombren els rivals guanyant per unanimitat: lògic si pensem que el projecte ha estat concebut per ells. La qualitat de la resta de les entrades de concurs serà tan alta que mourà el jurat a crear bastants accèssits i a remarcar altres projectes(4). Cal pensar que Arniches i Domínguez guanyen perquè ho tenen tot pensat: el tipus de construcció que han d’emprar, els amidaments, la manera de combinar projectes tipus, la seva capacitat per variar-los. Els arquitectes no estan especulant. Estan compromesos amb una tasca que ells consideren de país i la volen construir.

perspectiva 2
Perspectiva de la versió descartada d’Arniches i Domínguez.

I la construiran.

Quintanar de la orden
Alberg de Quintanar de la Orden i la seva relació amb la carretera.

El tema del projecte tipus té alguna cosa de manifest: el Moviment Modern considera que els projectes no tenen tan a veure amb el lloc com amb el seu funcionament intern. El mateix projecte, per tant, serà susceptible de ser muntat, posem, a Argel i a Moscú(5). La construcció no estarà gens forçada: llums curtes, teula inclinada (rematada inferiorment amb arestes vives per allò de que el veritablement modern és el cub), murs de càrrega. Els elements que donen a la construcció un aspecte veritablement modern estan superposats: la marquesina triangular, eventualment usada com a sortidor de benzina, i un bellíssim grafisme tan a l’hora de dibuixar els plànols com d’elaborar la senyalètica. Coses del possibilisme amb que el racionalisme va entrar al nostre país a través de la Generació del 25 madrilenya (a la que es poden adscriure Arniches i Domínguez) i dels arquitectes noucentistes catalans (que podrien trobar la seva màxima expressió en els germans Puig i Gairalt).

manzanares 3
L’alberg del Manzanares i el seu estil de construcció “raonable”.

D’aquests albergs se’n construiran dotze. Alguns d’ells sobreviuen, la gran majoria desfigurats, mutilats, deformats de tan ús que han tingut. En aquest aspecte el de Medinaceli n’és una bona mostra i tornaré a centrar-me en ell.

L’alberg de Medinaceli es comença a construir a 1932 sobre una parcel·la de titularitat municipal. L’adaptació del projecte tipus i la seva construcció correran a càrrec de Carlos Arniches en solitari. L’any 1935 serà per fi inaugurat. A principis de la Guerra Civil és requisat per les tropes colpistes com a allotjament. Després de la guerra l’edifici tornarà a la seva funció original. En algun moment l’arquitecte Manuel Sainz de Vicuña el sotmet a les obres d’ampliació que el desfiguren per darrere. L’alberg seguirà funcionant com a tal fins a 1972, per a ser tancat per la seva insalubritat. Medinaceli el seguirà explotant com a hostatgeria gairebé fins l’any 2000, moment en que algunes parts del mateix es comencen a usar com a magatzem municipal fins a l’actualitat. A cada bugada es perd un llençol.

MED_AD_2

L’edifici, però, aguanta. Més que això: aquesta resistència l’ha convertit a ell mateix (un organisme de servei concebut per a visitar, estimar i preservar el patrimoni) en patrimoni. És, en certa mesura, el patrimoni del patrimoni. Part de la història del desenvolupament d’un país que lluitava per a establir estructures d’estat que permetessin lentament variar una condició que en quaranta anys de dictadura i quaranta més de democràcia a penes s’ha pal·liat(6). No és només la qualitat d’aquest edifici, encara reconeixible i apreciable: és el que aquest significa. La seva història, la història de la implantació d’aquests albergs creuada amb la història de les biblioteques, de les escoles, dels centres de salut, etcètera, una història de progrés que faríem bé de recordar i seguir.
I més: l’edifici és recuperable. La parcel·la segueix essent de propietat municipal. La seva funció principal (hotel per a turistes), perfectament viable. Tan sols es requeriria voluntat i una adequació de les habitacions, que actualment tenen uns estàndards de qualitat més alts, per a recuperar aquest i altres albergs d’aquesta xarxa. Des d’aquí ho reivindico i faig la crida a que el patrimoni de Medinaceli conti, en un futur, amb una obra del GATEPAC.

MED_AD_4_r
La privilegiada relació amb el paisatge de l’alberg de Medinaceli: això és recuperable.

(1) Que encara no s’ha transformat en paisatge malgrat ser un lloc més que interessant en aquesta configuració d’edificis urbans i anònims en un lloc que no té res d’urbà i que té poc d’anònim si es coneix bé (però la velocitat de la carretera ho transforma tot) i que fins i tot té perles arquitectòniques tan estimables com una petita església obra dels germans Fco. Javier i Juan Bellosillo(2).
(2) I els Bellosillo, tots ells (i són saga), tenen una història absolutament apassionant i injustament oblidada que m’he promès escriure algun dia però que no sé com perquè són tots a Madrid i m’obligaria a un Verkami o així. Un flipe, ja us dic.
(3) Els albergs no són l’origen del paradors. Ja des del primer moment coexisteixen les dues tipologies i es considerarà que la tipologia de parador requerirà d’un projecte específic per a cada un d’ells.
(4) Però com podeu imaginar no tinc informació sobre ells i per tant haig d’usar aquestes vaguetats. Però el clima cultural de l’època i les ganes que tenien tots fan pensar que aquesta afirmació no és gens exagerada.
(5) Que és on Le Corbusier proposarà exactament els mateixos edificis. Per no parlar de les seves Unités, cinc construïdes, totes gairebé clòniques.
(6) Ras i curt: Espanya (i Catalunya també, tot i que una mica menys) està seriosament desequilibrada, amb un dèficit de població important i una dependència excessiva de la capital i del litoral mediterrani. Això ja s’intuïa durant la dictadura de Primo de Rivera, es converteix en el cavall de batalla principal de la República i s’usa com a arma política durant el franquisme, quan convenia un país subdesenvolupat. Després s’ha fet poca cosa al respecte.

Posted in Arniches Domínguez, Carlos Arniches, crítica, GATEPAC, Martín Domínguez, Medinaceli, patrimonio | Tagged , , , , , | Leave a comment

Si una nit d’hivern un arquitecte… 2/2

©_TDIC._Architect_Ateliers_Jean_Nouvel_AJ4Y5296

Tancava l’article anterior afirmant que la lleugeresa no és un valor per a molts arquitectes de la meva generació. Aquest fet no és degut tant a que es negui la lleugeresa com a valor com a que no s’ha treballat de manera conscient.
No treballar aquest valor no implica que aquests arquitectes estiguin treballant la pesantor. Implica més aviat pensar que el valor proposat és un valor alternatiu a aquest.

El valor que crec que descriu millor la feina de tots aquests arquitectes és l’arrelament.

L’arrelament ens parla d’aquest punt fixe difícil d’identificar en un moment en que tot canvia a una velocitat de vertigen. L’arrelament identifica. L’arrelament reivindica i col·lapsa el lloc i la seva història. L’arrelament proporciona una certa sensació de refugi, fins un retorn a algun punt del passat que es consideri arquitectònicament més rellevant que una condició present hereva d’un panorama construït que ens ha portat a una crisi financera i de valors alhora que es revelava insuficient per a complir amb les demandes de la nostra societat.

L’arrelament comença des de la física pura. L’arrelament comença des de la terra. Aquests arquitectes de la meva generació(1) acostumen a prescindir dels Cinc Punts de l’Arquitectura Moderna i arrencar els seus edificis des de terra. La bombolla es trenca. Els materials són minerals. Les formes, rotundes i contundents. Terrenals. Sovint això passa per l’elecció, motivada per unes construccions de pressupostos baixos, de sistemes constructius veritablement lleugers que sovint tenen com a manera lògica d’expressió una contundència formal i un sentit de la compacitat que provoca que la percepció de l’obra contradigui el seu sistema constructiu. L’extraordinari consultori local de Paüls, obra de vora arquitectura, exemplifica aquesta actitud a la perfecció: una gran austeritat constructiva, una forma tancada que sembla sortir directament de terra. Inquietud per l’envelliment. Construcció lleugera que sembla que creixi directament de terra alhora que és capaç d’expressar-se com a artifici en una doble condició que s’assumeix amb una gran (i molt difícil d’aconseguir) maduresa.

_mg_697879v2-2_800px

_mg_725556v2-2_port_800px
Consultori a Paüls, vora arquitectura. Fotos: Adrià Goula.

Un segon exemple d’aquesta actitud es podria explicar amb una anècdota sobre el procés de projecte del Centre de Distribució d’aliments del Campclar (SDA), obra de Nua arquitectures(2), edifici que va començar amb una coberta aigües endins per acabar expressat mitjançant un arquetípic volum a dues aigües sense elements d’escala intermèdia que arrenca directament de terra. De fet comença i acaba a la terra des del moment en que el material de la coberta es plega per a formar les façanes laterals sense formar cap tipus de canaló. L’aigua de pluja cau directament sobre el sauló.

sda_campclar_4
SDA al Campclar, Tarragona. Nua arquitectures.

L’arrelament es dirigeix també cap aquelles parts de la història que s’han escollit com a rellevants i millors que la que ens ha tocat viure. És un arrelament fortament crític vers una realitat que, números en mà, està formada per un gruix construït per nans que han baixat de les espatlles dels gegants sense saber que el seu horitzó s’ha limitat. És un arrelament contra els eixamples despietadament grisos i anodins, contra els habitatges construïts a toc de normativa, contra l’estil institucional de la Generalitat que tan sols juga a no fallar. És un arrelament que busca identificar-se amb unes formes que han creat ciutat i cultura, que busca actualitzar-les sovint qüestionant la pròpia formació i els postulats del Moviment Modern. És un arrelament que busca expressar-se amb el mínim comú denominador de l’autoria. I no és només qüestió d’ells: els Pritzker Herzog & de Meuron han restaurat l’Armory Club ubicat a la Park Avenue de Nova York amb una intervenció totalment invisible. L’autoria de l’estudi es redueix a la decisió de potenciar i recuperar l’antiga originalitat de l’espai. La intervenció resulta totalment invisible. Voluntat que han expressat també arquitectes com Eduardo Souto de Moura (guardonat també amb un Pritzker) o David Chipperfield, que recentment ha declarat que la seva voluntat principal a l’hora de restaurar la Galeria Nacional de Berlin de Mies van der Rohe és esdevenir invisible(3).

Charles W Clinton
Armory Club, Nova York: A la primera foto és obra de l’arquitecte Charles W. Clinton. A la segona és obra de Herzog & de Meuron.

L’operació del pati del Banc d’Espanya realitzada per vora arquitectes + virai s’adscriu en aquesta lògica. El més importat de la intervenció és el que no es veu: els esforços realitzats per treure coses, la construcció del buit. La pavimentació uniforme i la voluntat de realçar l’existent com a autoria. Una operació semblant a la de l’entorn del Born, projecte més complex i ambigu realitzat, però, amb la mateixa voluntat de discreció, respecte i realçament de les múltiples capes d’història (més vigents que mai) presents al lloc.

_ag_5657v2_800px
Pati de maniobres del Banc d’Espanya, Madrid, vora arquitectura + Virai arqs. Foto: Adrià Goula.

MG_299900-w-1110x454
Urbanització de l’entorn del Born, vora arquitectura. Foto: Adrià Goula.

Un segon cas que exemplifica aquesta manera de fer és l’edifici d’habitatges que MAIO ha construït recentment al carrer Provença de Barcelona. El dia que el vaig anar a buscar expressament vaig constatar dues coses: que havia passat mil cops per davant de l’edifici acabat sense adonar-me’n i que Philip Johnson tenia raó: quan va anar a visitar el fabulós M.D. Anderson Hall al cor de la Universitat de Rice, obra de James Stirling, la seva crítica arquitectònica tenia una sola frase: Vaig anar a buscar l’edifici i no el vaig saber trobar. El campus de Rice és neoclàssic, harmoniós, baixet, d’un maó discret i uniforme: un campus en el sentit literal de l’expressió on el tot dóna la qualitat per sobre de les parts. Tot i que aquestes solen estar ben dissenyades sempre, és clar. L’Anderson Hall és invisible excepte per un ull molt entrenat. Quan s’entra a l’edifici senzillament esclata: treballat com un volum unitari, sempre en veritable magnitud i a tota alçada, blanc, amb llum zenital: un paradís.

wrc00312
Campus de la Universitat de Rice. A la foto hi apareix l’edifici de Stirling ben visible. Probeu de trobar-lo.

L’edifici de MAIO és exactament això: invisible de fora, l’interior és una col·lecció d’habitatges projectats segons una tipologia que esbandeix els passadissos a tota la intervenció. Cada pis conta de quatre a cinc habitacions, amb les cambres de servei organitzades com a mitja habitació, que permeten una lectura unitària de tota la intervenció a través dels buits de connexió. A l’exterior invisibilitat. A l’interior l’espai esclata.

MAIO-1

MAIO-2

MAIO-3
110 rooms, MAIO. Fotos: José Hevia.

La distinció dins-fora és una de les claus que caracteritza l’arquitectura d’aquesta generació. S’han recuperat filtres i espais intermedis. S’ha recuperat la finestra. S’han recuperat els espais-coixí. Els exteriors són sempre compactes, discrets fins al límit de la invisibilitat. L’interior és un microcosmos luxuriant que identifica tota la intervenció i la unifica. L’obra d’Harquitectes o la d’Arquitectura G exemplifica això com cap. Aquest darrer estudi presenta obres com la casa Luz o la seva ambiciosa rehabilitació d’una masia en algun indret desconegut de l’Empordà on un exterior rotund i inaccessible dóna pas a un interior amb totes les característiques descrites al primer article sobre la lleugeresa.

planells
Bellíssim (i inaccessible al públic) espai intermedi interior exterior a les Cristalerias Planells de Harquitectes. Foto: Adrià Goula.

cilleros-06

EMPORDA_032
Fotos arquitectura G: José Hevia.

23030603_10159440946325244_1543997285_o
Foto: Adrià Goula.

De dalt a baix: Casa Luz, Masia a l’Empordà, arquitectura G. Tallers Gon-Gar, Nua arquitectures: cap a la lleugeresa.

Aquesta distinció interior-exterior tan marcada i filtrada per aquesta contundència formal ha portat a definir sovint edificis d’una gran autonomia. La seva relació amb el lloc no és tan la d’una peça que el defineixi o potenciï per la via de l’acomodació, sinó per la via de la col·locació precisa d’una peça que té o pot tenir sentit descontextualitzada. Una operació semblant a la que es produeix quan es mobla un espai amb mobles de gran càrrega formal dissenyats per altres arquitectes: l’autoria de la proposta estarà vinculada a la disposició d’aquestes peces més que no pas a la seva manipulació. L’estudi Barozzi Veiga(4) ha portat això a l’extrem a l’ampliació del Museu d’Art de Chur, a Suïssa, on una peça gairebé monolítica queda endollada a l’edifici existent per una sèrie de subtilíssimes operacions que enganyen completament la vista sense amagar el que són: la gegantina porta d’entrada de l’ampliació queda disposada al centre d’una façana que es podria llegir com la principal del projecte… si no fos perquè aquest s’organitza segons l’eix de simetria del museu original. És a dir: la porta s’obre a un lateral quedant encaixonada entre una escala d’emergència i un muntacàrregues. L’espai esclata a l’inrevés. Però alhora aquesta disposició atorga al sistema de la porta ressonàncies berninianes a l’aconseguir que l’espai principal de l’ampliació esclati lateralment(5).

bundner-kunst-museum-extension-chur-barozzi-veiga_dezeen_1568_4

© Simon Menges c/o Brigitta Horvat

bundner-kunst-museum-extension-chur-barozzi-veiga_dezeen_936_1
Ampliació del Museu d’Art de Chur. Barozzi Veiga arqs. L’enorme porta que s’obre al lateral de l’edifici, l’extensió de l’eix que l’organitza i l’espai central de la planta baixa. Fotos: Simon Menges.

He esmentat prèviament que l’arrelament no és un valor que es contradigui amb la lleugeresa. Es tracta d’un valor paral·lel, d’un valor amb capacitat per fusionar-se amb ella: les carreres dels arquitectes van evolucionant i enriquint-se. A un tret se li suma un altre i evolucionen o deriven des d’unes premisses inicials que poden donar resultats coherents i emocionants des del primer dia(6).
Dos estudis catalans tenen obres en aquesta línia.

L’estudi Mallorquí Te d’A (format per Irene Pérez i Jaume Mayol), expressa les seves construccions mitjançant unes volumetries rotundes i expressives que tenen més de recinte que de façana al no ser rar que tanquin petits patis tan exteriors com l’aire que és a l’altra banda del mur límit. Darrerament l’estructura dels seus edificis creix, s’eleva, es ramifica en alçada adquirint una vibració vegetal sovint expressada mitjançant elements estàndard: és el concepte, no una mimesi literal sense interès. L’estructura de Can Jaume i n’Isabelle, casa encara inconclusa, es dilata i s’esponja per a convertir-se en un veritable coixí d’aire. L’atri central de l’escola d’Orsonniers a Suïssa, recentment acabada, es disposa al voltant d’un pilar central que s’obre i ramifica des d’una base que canvia de formigó a fusta en un tall en espiral que per sí sol explica tota la organització de l’edifici: el pilar de formigó és únic mentre que el pilar de fusta està format per la unió en quadrat de quatre pilars quadrats més petits de fusta laminada.

TEd'A arquitectes - Can Jaime i n'Isabelle - 300ppp - 62

índex

orsonniers 1

orsonniers 2
Can Jaume i n’Isabelle i escola a Orsonniers, Te d’A arquitectes. Estructures que creixen com arbres. Vers la lleugeresa.

Josep Ferrando, arquitecte fincat a Gràcia que actualment està desenvolupant el gruix de la seva carrera a Sudamèrica (Brasil, Xile, Argentina i Uruguai, de moment) està evolucionant la seva arquitectura a través d’una identificació quasi absoluta entre estructura i sistema. Concretament el tema principal de treball és el nus estructural. Els projectes de Ferrando creixen. Creixen literalment de la mateixa manera que creix un arbre: si hom observa els gegantins voladissos que generen espècies vegetals com un garrofer o una figuera, entre molts d’altres, es trobarà ràpidament que no només es poden explicar a través de les fibres vegetals de les branques. Els nusos hi juguen un paper clau. Ídem amb les gegantines mènsules que representen els bambús.
Josep Ferrando organitza els seus edificis mitjançant els nusos estructurals. Aquests conformen la planta, pauten els espais principals i els espais de servei. La seva relació amb el límit de l’edifici dóna una relació interior-exterior molt més rica i ambigua que la dels arquitectes de la seva generació. El projecte de la casa per a OchoQuebradas, un damer en que resulta contingent saber què es cobreix, què es climatitza i què es deixa a la intempèrie, és de moment l’expressió més madura d’aquesta relació entre l’arrelament i la lleugeresa que ens ha donat aquest arquitecte.

R-ETSALS-1
Josep Ferrando, Eugeni Bach et al. (diuen que els d’Urbana van fer noséquè, però a veure qui s’ho creu): Pavelló Identitat al re.set, Barcelona: estructures de nusos amb lògica vegetal.

exterior_2

040ac67b339c80e590f857b9264fe2f3

Ferrando_03-1200x500
Casa a OchoQuebradas, Josep Ferrando arq. Vers la lleugeresa.

Ja ho hem vist: la lleugeresa pot tenir (té) arrels. L’exemple extrem de tot el que he descrit podria ser el Rascainfiernos de Fernando Higueras. El Rascainfiernos és un dels espais amb més quantitat i qualitat de llum que conec. I està enterrat sota un metre de terra. La sensació que es sent quan es visita és totalment inexplicable: a les ressonàncies de cambra anecoica se li suma una sensació de contacte amb el medi total. És per això que no el vaig fotografiar: les fotos existents de l’espai són molt bones. Però la sensació no hi és. El Rascainfiernos és tot arrels. I alhora és una construcció que té la lleugeresa com el seu atribut principal. Una lleugeresa que ve de la llum que el banya, de la seva construcció blanca sense arestes, de la sensació de connexió de la terra amb el cel sense cap mena d’intermediació. El tipus de lleugeresa al es podria aspirar ara que ja sabem qui som gràcies a haver desenvolupat arrels.

sotano003

seccion

M
El Rascainfiernos, Fernando Higueras: Arrelament i lleugeresa en estat pur.

(1) La millor manera de definir això és mullar-me amb una petita llista: si sou, o orbiteu les edats de, o us sentiu identificats amb algun dels següents arquitectes, que representen dos o tres grups amb maneres de fer relativament heterogènies amb bastants punts en comú, esteu dins: Anna & Eugeni Bach, Harquitectes, Arquitectura-G, Vora arquitectura, Te d’a, NUA arquitectures, cooperativa La Col, Barozzi Veiga, Josep Ferrando, Roger Sauquet, Un parell d’arquitectes, Bosch Capdeferro, MAIO, Jordi Adell, Aixopluc, cooperativa LaBaula… Me’n deixo, i pot ser que hagi enxufat aquí dins algú que no vulgui ser-hi. Demano disculpes. També perquè segur que he comès algun error d’omissió imperdonable, però imagino que ja se m’entén.
(2) Està recollit en una entrevista (en tres preses: de poc ens maten) que l’Isaki Lacuesta, la Jelena Prokopljevic i jo els vam fer allà pels inicis de 2016.
(3) Sobre el tema de l’arrelament i el desaparèixer i la voluntat de superar o passar pel costat del Moviment Modern es pot examinar estudiant el projecte que Herzog & de Meuron construiran al costat de la Galeria restaurada. Vaig escriure sobre el tema al text Un temple més a l’Acròpolis.
(4) Igual algú esperava que fes algun comentari sobre BV i Blade Runer 2049. Però això dóna per un article sencer que igual escric o igual no.
(5) Bernini fa ingressar al públic a la plaça del Vaticà a través del seu eix menor. L’espai esclata lateralment en un dels espectacles arquitectònics més espectaculars de la història, particularment si l’estudiem a través de la relació cost-benefici: un gir de noranta graus a una forma autònoma i encara no ens hem recuperat del shock.
(6) S’han fet molts estudis sobre primeres obres d’arquitectes. Normalment solen estar així així, però hi ha casos en que aquestes han passat a lo bèstia a la història de l’arquitectura. Ja se m’entendrà tot si em limito a destacar els apartaments Novocomum de Terragni.

Posted in crítica, Harquitectes, Josep Ferrando, ligereza, Nua arquitectures, Vora arquitectura | Tagged , , , , , , , | Leave a comment