Barcelona, 1_ La casa que no tenía que existir

Ildefons Cerdà quería refundar Barcelona de manera tan radical que el centro de la ciudad se situaba en la plaza de les Glòries Catalanes únicamente por razones formales —el cruce de la Gran Via, la Diagonal y la Meridiana—, no por proximidad a esta ancla que, contra sus deseos, siguió siendo la Ciudad Vieja. Cerdà no es un nostálgico. Donde ahora se abre la plaza Catalunya hubo, durante 34 años, la casa Gibert, obra del arquitecto Josep Oriol Mestres. En 1895 se derribaba. La plaza Catalunya, punto central del proyecto e ciudad alternativo obra de Antoni Rovira i Trias, el preferido de la burguesía barcelonesa, fue la concesión que salvó el Ensanche, traicionando por el camino parte de su idea.

Estas dos maneras de representar la ciudad originaron un debate urbano que da el dinamismo y la vitalidad a las partes moderna de la ciudad.

Cuando se llegue a una síntesis, morirá.

___

Ildefons Cerdà volia refundar Barcelona de manera tan radical que el centre de la ciutat es situava a la plaça de les Glòries Catalanes únicament per raons formals —l’encreuament de la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana—, no per proximitat a aquesta àncora que, contra els seus desitjos, va acabar essent la Ciutat Vella. Cerdà no és un nostàlgic. On ara hi ha la plaça Catalunya hi va haver, durant 34 anys, la casa Gibert, obra de l’arquitecte Josep Oriol Mestres. A 1895 s’enderrocava. La plaça Catalunya, punt central del projecte de ciutat alternatiu obra d’Antoni Rovira i Trias, preferit de la burgesia barcelonina, va ser la concessió que va salvar l’Eixample traint pel camí part de la seva idea.

Aquetes dues maneres de representar la ciutat van originar un debat urbà que dona el dinamisme i la vitalitat a les parts modernes de la ciutat.

Quan s’arribi a una síntesi, morirà.