Ha mort en Pep Sau. De cop. Fent fotos a la muntanya, com li agradava. Tenia 61 anys.
No és just.
L’estimava i l’admirava, a en Pep. És un dels meus fotògrafs preferits. Sabeu? Fotografiava com era: imatges netes, lluminoses, profundes. Rere cada una d’elles bullen una voluntat d’expressió intensa, la seva alegria, la seva timidesa. Un punt de melangia. Com de distància. Les dues dimensions no li eren prou. Necessitava retre comptes del que hi havia rere la càmera. A les seves fotos podem sentir el fred, la calor, el vent, els sorolls de fons. El lloc. Els paisatges del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, perquè no se’ns pot oblidar que en Pep era -és, serà sempre- profundament garrotxí. Posseïdor d’una mirada i d‘una sensibilitat molt especials, en Pep era un gran fotògraf de paisatge, un dels millors que he conegut: planer, proper, un punt oníric.
En Pep era -és, serà per sempre- un dels meus fotògrafs d’arquitectura preferits, precisament perquè no era, ni va voler ser mai, un fotògraf d’arquitectura. Per a en Pep tot és paisatge. Recordo un matí que en Salvador Tarradas, d’Atheleia arquitectura, m’ensenyava una casa que havien enllestit a Montagut. Si visites la casa t’adones que el més important és la riera que li passa tangent. Les fotos ens les fa en Pep, em va dir, i jo vaig somriure encantat. Allà estan la riera, el vent, el sol i els elements. Es poden llegir les coses importants de l’entorn, reconstruïdes per la seva mirada, sense que ningú més te les hagi d’explicar.
Sempre que faig fotos a través d’un vidre penso en en Pep. Si a en Pep li donaves un vidre era feliç. Te’l tornava multiplicat.
Aquesta és una de les mil coses que em va ensenyar.
Gràcies a ell tenim un registre de la millor generació d’arquitectes garrotxins. Les obres de tots ells han desfilat per la seva lent: les d’en Xevi Bayona, les d’en Joel Padrosa, les d’en Miquel Subiràs, les de l’Eduard Callís i en Guillem Moliner -el Parell d’Arquitectes-, les de l’Arnau Vergés, en Pau Llimona… La seva mirada ha estat clau per identificar-la, construir-la i donar-li vida.
Convivia quotidianament amb les fotos d’en Pep. Sempre era un plaer parlar amb ell.
Vaig conèixer-lo, com a tanta bona gent, gràcies a en Rafael, la Carme i en Ramon d’RCR. La versió més local, visceral, lírica i poètica de l’obra d’aquest estudi li devem a ell.
Li agradava treballar a les hores extremes del dia, de matinada i al capvespre. Però quan va haver de fotografiar Les Cases que no Criden ho va fer al més rabiós del migdia. Va renunciar a la seva paleta de colors en favor d’un blanc i negre contrastat en extrem, creant un imaginari que jugava perfectament amb les aquarel·les del llibre sense voler competir amb elles.
No es pot entendre l’obra posterior dels RCR sense aquest llibre. Ni aquest llibre sense en Pep.
No vaig voler llegir la tesi doctoral sense assegurar-me que hi hagués fotos d’ell a la presentació. No sé si ha arribat a saber que apareix a les dedicatòries de la tesi.
Al darrer terç del segle XIX, Joaquim Vayreda, el seu germà Marian i Josep Berga van fundar l’Escola de Paisatge d’Olot, la més important que hi ha hagut mai a Catalunya. Tot el caràcter cultural de la ciutat s’explica a través d’ella.
En Pep Sau és membre de ple dret d’aquesta Escola de Paisatge. Les seves fotografies són hereves directes d’aquells quadres. Tal és la seva categoria com a artista.
No cal dir que totes les fotos d’aquest reportatge són d’ell.
L’Arxiu Nacional de Catalunya i el MNAC farien bé de prendre’n nota. Tant per fer justícia a la seva memòria com per posar en Pep on li toca. S’ho mereix. Ens ho mereixem.
A reveure, Pep.