El primer espai ja no existeix. Ha quedat registrat, que jo sàpiga, en una única fotografia química de no massa qualitat presa amb alguna cosa semblant a una càmera compacta. Hi ha un vidre entre el fotògraf i l’objecte de la fotografia: un ambient conformat per quaranta monitors de diversa índole recolzats directament a terra per la seva cara posterior adreçats d’alguna manera que permeti que la pantalla estigui perfectament horitzontal disposats seguint una trama regular més o menys quadrada. A l’alçada de la vista trobem la ratllota blanca d’un forjat com a límit. Just sota seu una banda horitzontal creua la fotografia deixant entreveure que el nostre espai no està limitat, sinó que s’escapa cap a la ciutat present al seu darrere. Som a 1990. L’edifici que allotja aquest espai és la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Estem mirant la sala d’exposicions semisubterrània (coneguda com la banyera). El fotògraf s’ha amorrat al primer vidre que queda alineat amb el carrer a mà dreta de la porta d’entrada i està mirant la primera exposició internacional important de Herzog & de Meuron. La instal·lació és obra dels autors en col·laboració amb l’artista Enrique Fontanilles.
Herzog & de Meuron tot just han acabat el Dipòsit de Senyals, les primeres col·laboracions amb Ricola i el centre esportiu Pfaffenholz: l’etapa dels edificis tatuats, per entendre’ns(1). És aquella època en que se’ls coneix com els arquitectes de l’epidermis, dels volums rotunds vibrants, tensos, capaços de convocar entorn des d’una contenció gairebé absoluta.
Aquest espai és tot el contrari: si ens el mirem en planta, cosa fàcil a l’estar disposat a un semisoterrani, el trobarem difós, centrípet, no contingut. Ni tan sols saps quan hi ets. Quan ets dins la trama mirant l’exposició? Quan ets al seu voltant immediat? Està dins de l’espai l’autor de la fotografia, separat per un vidre de l’interior?
La llum que surt dels monitors rebota directament contra el sostre, un cel-ras pla, acotant la dimensió de l’espai en secció.
Aquest espai defineix perfectament l’àmbit de l’exposició i dóna un primer missatge potent: exhibeix el múscul d’un estudi aleshores jove, capaç de convertir una simple exhibició de projectes en una obra autònoma que prefigurarà intervencions posteriors com l’Edifici Fòrum a Barcelona mateix: una trama regular de patis (producte del conflicte de dues directrius) controla l’espai de la planta baixa, indeterminat i il·limitat, capaç d’apropiar-se per a la seva definició de la torre adjacent(2). Rere aquesta primera lectura se n’amaga una segona: la d’abocar-se als monitors i apreciar la informació sobre els projectes de l’estudi que s’hi exhibeix.
L’exposició és capaç de connectar la globalitat de la primera lectura amb la particularitat de cada obra sense que cap de les dues lectures es vegi perjudicada.
Quan dic que l’espai ja no existeix no és només que l’exposició s’hagi desmuntat: el marxandatge s’ha apropiat de la zona, ocupada ara per una botiga de souvenirs i per una maqueta que funciona com a atracció turística. Fins i tot els vidres s’han vist alterats al col·locar-s’hi un filtre de protecció solar(3).
El segon espai s’ha vist ben documentat i fotografiat. He escollit aquesta fotografia perquè el punt de vista del fotògraf permet un paral·lelisme obvi amb la primera fotografia. En aquest cas l’espai ja existia a finals del segle XIX i segueix existint avui en dia: som al Park av. Armory, la seu d’una institució dedicada al foment de l’art que els arquitectes han decidit preservar en una d’aquestes intervencions invisibles que molts estudis de prestigi comencen a fer actualment: netejar el que hi ha, consolidar-ho, fer canvis mínims, reil·luminar i l’edifici segueix funcionant.
La sala principal apareix il·luminada amb una trama regular de lluminàries ubicades al centre d’una mena de baldaquí que actuen de cel-ras virtual possibilitant que les exposicions que es fan al lloc funcionin. El sostre de debò, una volta salvada amb una delicada estructura metàl·lica(4), queda en penombra com una reserva d’espai possibilitant, en aquest cas, tres lectures diferents: la volta en sí, la potència del volum primari de l’exposició (just com abans) i cada una de les peces.
Addicionalment aquesta trama regular de llums permet establir múltiples recorreguts per la sala.
El mateix recurs de disposar una trama regular de llums crea dos tipus d’espais diferents: l’activació d’un semisoterrani obert al carrer amb tota franquesa i l’ús d’una gegantina sala com a espai d’exhibició d’art contemporani. Els recursos emprats per a adaptar una solució tan abstracta al lloc són arquitectura pura: una decisió (il·luminar cap a dalt o cap a baix) i un joc d’escala: espaiar més o menys la trama en funció de les dimensions del lloc. Res més. No hi ha originalitat. No hi ha més que adaptar una trama universal, abstracta, regular, aparentment avorrida, a dos espais per a que quedin activats: mateixa solució, mateix resultat, diversitat i flexibilitat màxima tan en el seu aspecte com en el seu funcionament.
(1) I aquest dubte ontològic que em queda de pensar com pot ser que sigui tan elegant que un edifici estigui tatuat i una persona no, però de fet ja sé la resposta: es pot ser més conseqüent tatuant un edifici al convertir-lo des del primer moment en un objecte acabat i complert.
(2) Magníficament dissenyada per EMBA-Enric Massip-Bosch, que van tenir l’encert de prescindir de tot sòcol i arrencar-la directament del terra com un monòlit que passés per allà: just el gest contrari (gairebé especular) de l’Edifici Fòrum.
(3) El mateix que es posen els quillos als vidres dels cotxes, per entendre’ns.
(4) A la vista. I segur que compleix normativa antiincendis. Són aquests detalls el que fan aquestes intervencions tan valuoses: tot és com abans, tot compleix normativa.
