El que em fascina d’ell [de Duran Reynals], és com es pot ser un arquitecte de cap a peus, però sense atributs. O com es pot ser un arquitecte sense estil, que seria una altra manera de dir el mateix. Fa una arquitectura de gran qualitat amb independència de si és racionalista o brunelleschiana. En el fons, ens posa davant de la gran pregunta de com es pot mesurar la qualitat en arquitectura, i cal tenir clar que aquesta qüestió és independent de la rellevància cultural que pugui tenir una obra determinada per a una societat concreta. Potser un arquitecte com Duran Reynals ens facilita entendre alguns dels mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica. Potser. És una hipòtesi de treball que s’hauria de confirmar, evidentment. (…) Crec que ara hauríem d’intentar una arquitectura sense atributs. Sense adjectius, substantiva. Provar un grau zero de l’arquitectura, provar que tingui valor en sí, i no per com s’adjectiva.

[Enric-Massip-Bosch, en una conversa amb Jaume Prat enregistrada el 19-11-2005]

El diccionari de l’IEC defineix arquitectura com l’art de construir edificis. Això ens remet a l’arquitectura com a fet individual. Cada edifici és construït individualment i només pot ser comprès quan el visites i el relaciones amb el seu entorn.
Si volem entendre l’arquitectura a partir d’un cànon format per una sèrie discreta d’edificis amb algun tipus de relació entre ells (formal, programàtica, representativa, etc.) o a partir de la relació d’una sèrie d’edificis amb l’arquitecte que els ha creat tindrem una comprensió d’aquest art que ja no tindrà a veure amb la construcció física, sinó amb una construcció cultural feta a partir de l’elecció d’un conjunt discret de construccions, projectes o carreres que formin un cànon que creï un relat que tindrà poc o res a veure amb el fet individual que he esmentat anteriorment.
La primera definició d’arquitectura és incremental, sotmesa al judici de creacions que només tenen sentit preses individualment. La segona és relacional i, per tant, artificial, producte d’un treball crític raonat seleccionant, traient conclusions que cobreixin i abstraeixin la part comuna de raonament que hi pot haver quan volem analitzar molts edificis.
Això presenta riscos. Riscos com jerarquitzar edificis a partir d’autors, de situacions urbanes, programes o mòduls pressupostaris que, junts o per separat, puguin arribar a crear un sistema que anul·li els edificis per ells mateixos.
El panorama arquitectònic actual ha caigut en un d’aquests riscos: el de considerar que un nom, una carrera, una ciutat o un programa pot passar per sobre del fet individual d’un edifici.

Així que en aquesta sèrie d’articles tornarem un pas enrere per a concentrar-nos en determinats arquitectes que han decidit anar edifici a edifici, fent una carrera a partir de l’acumulació de projectes individuals adequats a cada circumstància: un lloc, un client, un pressupost i un programa determinats.
La carrera d’aquests arquitectes és una carrera forçosament més irregular que la d’aquells arquitectes que adjectiven la seva obra mitjançant un procés que regularitzi, uniformitzi i catalogui cada obra individual en funció de la seva posició en una trajectòria. La seva serà una carrera amb altibaixos, que va projecte a projecte. Si un projecte surt bé allà queda. Si surt malament el nyap serà més visible i aprehensible.
Aquests arquitectes (sovint millors que els que escullen adjectivar les seves carreres) configuren el gruix de la nostra professió.
És més difícil catalogar-los. És més difícil publicar-los. La seva obra, subjecta al lloc i a les circumstàncies de cada construcció, requereix d’un esforç crític considerable al resistir-se a la seva categorització.
Aquests arquitectes formen el gruix d’aquella part de la professió que es dedica a la construcció.
Aquests arquitectes són els que l’Enric anomena Arquitectes Sense Atributs.
La cita que ha motivat aquesta sèrie d’articles es va produir en el context d’una conversa(1) sobre l’obra de l’Enric Massip-Bosch. L’Enric és un arquitecte molt generós, bon conversador, sempre disposat a fugir de la seva pròpia obra per a explicar mil anècdotes, vivències o reflexions que només estan a l’abast d’algú amb tanta cultura com ell. En un moment va sortir a la conversa en Sixte Illescas(2), arquitecte del GATCPAC que va escollir l’exili interior. No només va ser represaliat personalment, sinó també com a arquitecte racionalista, essent forçat a passar-se a un classicisme que odiava i que eventualment el va fer perdre gran part de l’amor que tenia per la professió, produint pel camí una obra interessant i reivindicable. De l’Illescas vam passar a en Duran Reynals, un dels camaleons per elecció de l’arquitectura catalana(3), i d’allà a l’Arquitecte Sense Atributs en un grau de discurs progressivament més abstracte que al final remetia a aquest fet individual.
Dedicaré una sèrie d’articles a obres d’aquests Arquitectes Sense Atributs. Seran parelles d’obres (bons edificis) molt diferents entre ells. L’arquitecte (ja us avanço que és poc probable que el conegueu) es sent còmode en les dues situacions. No és un transvestit. És un arquitecte que reacciona a un context, el valora i fa una obra adaptada a les seves circumstàncies. Una reflexió per part del lector sobre aquesta capacitat d’adaptació pot portar-nos a descobrir, com diu l’Enric, els mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica.

Primer parell d’obres: La Sagrada Família (1882-) vs. Habitatges al carrer Valls i Taberner (circa 1950). Arquitecte: Isidre Puig Boada.

Isidre Puig Boada, amb títol de 1915, és, juntament amb Lluís Bonet Garí, el responsable de la represa de les obres de la Sagrada Família a 1944. La tasca de direcció de les obres va ser encomanada a Francesc Quintana (últim arquitecte contractat pel mateix Gaudí per a treballar a la SF), que va ser rellevat pel mateix Puig Boada a 1966.

Vista interior de la Sagrada Família (fotògraf desconegut).

Puig Boada és el redescobridor del Gaudí més sistemàtic i racional. Els seus estudis sobre la Colònia Güell, publicats en forma de llibre a 1976(4), va ser claus per a entendre el projecte de la Sagrada Família en tota la seva magnitud. Es podria afirmar que Puig Boada va ser l’autor de reconstruir el projecte de la Sagrada Família, perdut des de 1936.

Isidre Puig Boada, habitatges al carrer Valls i Taberner, circa 1950. Fotos: Jaume Prat.

Els habitatges del carrer Valls i Taberner són una mostra de la seva qualitat com a arquitecte: una bona distribució, buscar el sol, rebentar la cantonada amb unes terrasses disposades com habitacions exteriors, incorporar el jardí al carrer, les textures, les ombres, els materials. L’edifici està impecable i és tota una delícia visitar-lo.

Foto superior: Isidre Puig Boada i Lluís Bonet Garí a la Sagrada Família. Circa 1970. Foto: Autor desconegut.

(1) Ja posats, aquest és l’enllaç a la conversa (que vam editar l’Enric i jo. Al moment en que vam estar d’acord amb el resultat vam parar sense parar massa esment a si tenia molta coincidència o no amb el que vam enregistrar. Aquesta cita s’ha cuinat de manera similar).
(2) L’Enric és coautor d’un esplèndid llibre (ja descatalogat) que el fill d’en Sixte, l’Albert (magnífic professor de l’ETSAB ja desaparegut), va escriure en memòria del seu pare. Tots dos compartim admiració per aquest arquitecte.
(3) El seu equivalent madrileny seria Luís Gutiérrez Soto.
(4) Descatalogat, com el llibre anterior. Que aquests dos llibres d’arquitectura excepcionals estiguin descatalogats hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un.