Si una nit d’hivern un arquitecte… 2/2

©_TDIC._Architect_Ateliers_Jean_Nouvel_AJ4Y5296

Tancava l’article anterior afirmant que la lleugeresa no és un valor per a molts arquitectes de la meva generació. Aquest fet no és degut tant a que es negui la lleugeresa com a valor com a que no s’ha treballat de manera conscient.
No treballar aquest valor no implica que aquests arquitectes estiguin treballant la pesantor. Implica més aviat pensar que el valor proposat és un valor alternatiu a aquest.

El valor que crec que descriu millor la feina de tots aquests arquitectes és l’arrelament.

L’arrelament ens parla d’aquest punt fixe difícil d’identificar en un moment en que tot canvia a una velocitat de vertigen. L’arrelament identifica. L’arrelament reivindica i col·lapsa el lloc i la seva història. L’arrelament proporciona una certa sensació de refugi, fins un retorn a algun punt del passat que es consideri arquitectònicament més rellevant que una condició present hereva d’un panorama construït que ens ha portat a una crisi financera i de valors alhora que es revelava insuficient per a complir amb les demandes de la nostra societat.

L’arrelament comença des de la física pura. L’arrelament comença des de la terra. Aquests arquitectes de la meva generació(1) acostumen a prescindir dels Cinc Punts de l’Arquitectura Moderna i arrencar els seus edificis des de terra. La bombolla es trenca. Els materials són minerals. Les formes, rotundes i contundents. Terrenals. Sovint això passa per l’elecció, motivada per unes construccions de pressupostos baixos, de sistemes constructius veritablement lleugers que sovint tenen com a manera lògica d’expressió una contundència formal i un sentit de la compacitat que provoca que la percepció de l’obra contradigui el seu sistema constructiu. L’extraordinari consultori local de Paüls, obra de vora arquitectura, exemplifica aquesta actitud a la perfecció: una gran austeritat constructiva, una forma tancada que sembla sortir directament de terra. Inquietud per l’envelliment. Construcció lleugera que sembla que creixi directament de terra alhora que és capaç d’expressar-se com a artifici en una doble condició que s’assumeix amb una gran (i molt difícil d’aconseguir) maduresa.

_mg_697879v2-2_800px

_mg_725556v2-2_port_800px
Consultori a Paüls, vora arquitectura. Fotos: Adrià Goula.

Un segon exemple d’aquesta actitud es podria explicar amb una anècdota sobre el procés de projecte del Centre de Distribució d’aliments del Campclar (SDA), obra de Nua arquitectures(2), edifici que va començar amb una coberta aigües endins per acabar expressat mitjançant un arquetípic volum a dues aigües sense elements d’escala intermèdia que arrenca directament de terra. De fet comença i acaba a la terra des del moment en que el material de la coberta es plega per a formar les façanes laterals sense formar cap tipus de canaló. L’aigua de pluja cau directament sobre el sauló.

sda_campclar_4
SDA al Campclar, Tarragona. Nua arquitectures.

L’arrelament es dirigeix també cap aquelles parts de la història que s’han escollit com a rellevants i millors que la que ens ha tocat viure. És un arrelament fortament crític vers una realitat que, números en mà, està formada per un gruix construït per nans que han baixat de les espatlles dels gegants sense saber que el seu horitzó s’ha limitat. És un arrelament contra els eixamples despietadament grisos i anodins, contra els habitatges construïts a toc de normativa, contra l’estil institucional de la Generalitat que tan sols juga a no fallar. És un arrelament que busca identificar-se amb unes formes que han creat ciutat i cultura, que busca actualitzar-les sovint qüestionant la pròpia formació i els postulats del Moviment Modern. És un arrelament que busca expressar-se amb el mínim comú denominador de l’autoria. I no és només qüestió d’ells: els Pritzker Herzog & de Meuron han restaurat l’Armory Club ubicat a la Park Avenue de Nova York amb una intervenció totalment invisible. L’autoria de l’estudi es redueix a la decisió de potenciar i recuperar l’antiga originalitat de l’espai. La intervenció resulta totalment invisible. Voluntat que han expressat també arquitectes com Eduardo Souto de Moura (guardonat també amb un Pritzker) o David Chipperfield, que recentment ha declarat que la seva voluntat principal a l’hora de restaurar la Galeria Nacional de Berlin de Mies van der Rohe és esdevenir invisible(3).

Charles W Clinton
Armory Club, Nova York: A la primera foto és obra de l’arquitecte Charles W. Clinton. A la segona és obra de Herzog & de Meuron.

L’operació del pati del Banc d’Espanya realitzada per vora arquitectes + virai s’adscriu en aquesta lògica. El més importat de la intervenció és el que no es veu: els esforços realitzats per treure coses, la construcció del buit. La pavimentació uniforme i la voluntat de realçar l’existent com a autoria. Una operació semblant a la de l’entorn del Born, projecte més complex i ambigu realitzat, però, amb la mateixa voluntat de discreció, respecte i realçament de les múltiples capes d’història (més vigents que mai) presents al lloc.

_ag_5657v2_800px
Pati de maniobres del Banc d’Espanya, Madrid, vora arquitectura + Virai arqs. Foto: Adrià Goula.

MG_299900-w-1110x454
Urbanització de l’entorn del Born, vora arquitectura. Foto: Adrià Goula.

Un segon cas que exemplifica aquesta manera de fer és l’edifici d’habitatges que MAIO ha construït recentment al carrer Provença de Barcelona. El dia que el vaig anar a buscar expressament vaig constatar dues coses: que havia passat mil cops per davant de l’edifici acabat sense adonar-me’n i que Philip Johnson tenia raó: quan va anar a visitar el fabulós M.D. Anderson Hall al cor de la Universitat de Rice, obra de James Stirling, la seva crítica arquitectònica tenia una sola frase: Vaig anar a buscar l’edifici i no el vaig saber trobar. El campus de Rice és neoclàssic, harmoniós, baixet, d’un maó discret i uniforme: un campus en el sentit literal de l’expressió on el tot dóna la qualitat per sobre de les parts. Tot i que aquestes solen estar ben dissenyades sempre, és clar. L’Anderson Hall és invisible excepte per un ull molt entrenat. Quan s’entra a l’edifici senzillament esclata: treballat com un volum unitari, sempre en veritable magnitud i a tota alçada, blanc, amb llum zenital: un paradís.

wrc00312
Campus de la Universitat de Rice. A la foto hi apareix l’edifici de Stirling ben visible. Probeu de trobar-lo.

L’edifici de MAIO és exactament això: invisible de fora, l’interior és una col·lecció d’habitatges projectats segons una tipologia que esbandeix els passadissos a tota la intervenció. Cada pis conta de quatre a cinc habitacions, amb les cambres de servei organitzades com a mitja habitació, que permeten una lectura unitària de tota la intervenció a través dels buits de connexió. A l’exterior invisibilitat. A l’interior l’espai esclata.

MAIO-1

MAIO-2

MAIO-3
110 rooms, MAIO. Fotos: José Hevia.

La distinció dins-fora és una de les claus que caracteritza l’arquitectura d’aquesta generació. S’han recuperat filtres i espais intermedis. S’ha recuperat la finestra. S’han recuperat els espais-coixí. Els exteriors són sempre compactes, discrets fins al límit de la invisibilitat. L’interior és un microcosmos luxuriant que identifica tota la intervenció i la unifica. L’obra d’Harquitectes o la d’Arquitectura G exemplifica això com cap. Aquest darrer estudi presenta obres com la casa Luz o la seva ambiciosa rehabilitació d’una masia en algun indret desconegut de l’Empordà on un exterior rotund i inaccessible dóna pas a un interior amb totes les característiques descrites al primer article sobre la lleugeresa.

planells
Bellíssim (i inaccessible al públic) espai intermedi interior exterior a les Cristalerias Planells de Harquitectes. Foto: Adrià Goula.

cilleros-06

EMPORDA_032
Fotos arquitectura G: José Hevia.

23030603_10159440946325244_1543997285_o
Foto: Adrià Goula.

De dalt a baix: Casa Luz, Masia a l’Empordà, arquitectura G. Tallers Gon-Gar, Nua arquitectures: cap a la lleugeresa.

Aquesta distinció interior-exterior tan marcada i filtrada per aquesta contundència formal ha portat a definir sovint edificis d’una gran autonomia. La seva relació amb el lloc no és tan la d’una peça que el defineixi o potenciï per la via de l’acomodació, sinó per la via de la col·locació precisa d’una peça que té o pot tenir sentit descontextualitzada. Una operació semblant a la que es produeix quan es mobla un espai amb mobles de gran càrrega formal dissenyats per altres arquitectes: l’autoria de la proposta estarà vinculada a la disposició d’aquestes peces més que no pas a la seva manipulació. L’estudi Barozzi Veiga(4) ha portat això a l’extrem a l’ampliació del Museu d’Art de Chur, a Suïssa, on una peça gairebé monolítica queda endollada a l’edifici existent per una sèrie de subtilíssimes operacions que enganyen completament la vista sense amagar el que són: la gegantina porta d’entrada de l’ampliació queda disposada al centre d’una façana que es podria llegir com la principal del projecte… si no fos perquè aquest s’organitza segons l’eix de simetria del museu original. És a dir: la porta s’obre a un lateral quedant encaixonada entre una escala d’emergència i un muntacàrregues. L’espai esclata a l’inrevés. Però alhora aquesta disposició atorga al sistema de la porta ressonàncies berninianes a l’aconseguir que l’espai principal de l’ampliació esclati lateralment(5).

bundner-kunst-museum-extension-chur-barozzi-veiga_dezeen_1568_4

© Simon Menges c/o Brigitta Horvat

bundner-kunst-museum-extension-chur-barozzi-veiga_dezeen_936_1
Ampliació del Museu d’Art de Chur. Barozzi Veiga arqs. L’enorme porta que s’obre al lateral de l’edifici, l’extensió de l’eix que l’organitza i l’espai central de la planta baixa. Fotos: Simon Menges.

He esmentat prèviament que l’arrelament no és un valor que es contradigui amb la lleugeresa. Es tracta d’un valor paral·lel, d’un valor amb capacitat per fusionar-se amb ella: les carreres dels arquitectes van evolucionant i enriquint-se. A un tret se li suma un altre i evolucionen o deriven des d’unes premisses inicials que poden donar resultats coherents i emocionants des del primer dia(6).
Dos estudis catalans tenen obres en aquesta línia.

L’estudi Mallorquí Te d’A (format per Irene Pérez i Jaume Mayol), expressa les seves construccions mitjançant unes volumetries rotundes i expressives que tenen més de recinte que de façana al no ser rar que tanquin petits patis tan exteriors com l’aire que és a l’altra banda del mur límit. Darrerament l’estructura dels seus edificis creix, s’eleva, es ramifica en alçada adquirint una vibració vegetal sovint expressada mitjançant elements estàndard: és el concepte, no una mimesi literal sense interès. L’estructura de Can Jaume i n’Isabelle, casa encara inconclusa, es dilata i s’esponja per a convertir-se en un veritable coixí d’aire. L’atri central de l’escola d’Orsonniers a Suïssa, recentment acabada, es disposa al voltant d’un pilar central que s’obre i ramifica des d’una base que canvia de formigó a fusta en un tall en espiral que per sí sol explica tota la organització de l’edifici: el pilar de formigó és únic mentre que el pilar de fusta està format per la unió en quadrat de quatre pilars quadrats més petits de fusta laminada.

TEd'A arquitectes - Can Jaime i n'Isabelle - 300ppp - 62

índex

orsonniers 1

orsonniers 2
Can Jaume i n’Isabelle i escola a Orsonniers, Te d’A arquitectes. Estructures que creixen com arbres. Vers la lleugeresa.

Josep Ferrando, arquitecte fincat a Gràcia que actualment està desenvolupant el gruix de la seva carrera a Sudamèrica (Brasil, Xile, Argentina i Uruguai, de moment) està evolucionant la seva arquitectura a través d’una identificació quasi absoluta entre estructura i sistema. Concretament el tema principal de treball és el nus estructural. Els projectes de Ferrando creixen. Creixen literalment de la mateixa manera que creix un arbre: si hom observa els gegantins voladissos que generen espècies vegetals com un garrofer o una figuera, entre molts d’altres, es trobarà ràpidament que no només es poden explicar a través de les fibres vegetals de les branques. Els nusos hi juguen un paper clau. Ídem amb les gegantines mènsules que representen els bambús.
Josep Ferrando organitza els seus edificis mitjançant els nusos estructurals. Aquests conformen la planta, pauten els espais principals i els espais de servei. La seva relació amb el límit de l’edifici dóna una relació interior-exterior molt més rica i ambigua que la dels arquitectes de la seva generació. El projecte de la casa per a OchoQuebradas, un damer en que resulta contingent saber què es cobreix, què es climatitza i què es deixa a la intempèrie, és de moment l’expressió més madura d’aquesta relació entre l’arrelament i la lleugeresa que ens ha donat aquest arquitecte.

R-ETSALS-1
Josep Ferrando, Eugeni Bach et al. (diuen que els d’Urbana van fer noséquè, però a veure qui s’ho creu): Pavelló Identitat al re.set, Barcelona: estructures de nusos amb lògica vegetal.

exterior_2

040ac67b339c80e590f857b9264fe2f3

Ferrando_03-1200x500
Casa a OchoQuebradas, Josep Ferrando arq. Vers la lleugeresa.

Ja ho hem vist: la lleugeresa pot tenir (té) arrels. L’exemple extrem de tot el que he descrit podria ser el Rascainfiernos de Fernando Higueras. El Rascainfiernos és un dels espais amb més quantitat i qualitat de llum que conec. I està enterrat sota un metre de terra. La sensació que es sent quan es visita és totalment inexplicable: a les ressonàncies de cambra anecoica se li suma una sensació de contacte amb el medi total. És per això que no el vaig fotografiar: les fotos existents de l’espai són molt bones. Però la sensació no hi és. El Rascainfiernos és tot arrels. I alhora és una construcció que té la lleugeresa com el seu atribut principal. Una lleugeresa que ve de la llum que el banya, de la seva construcció blanca sense arestes, de la sensació de connexió de la terra amb el cel sense cap mena d’intermediació. El tipus de lleugeresa al es podria aspirar ara que ja sabem qui som gràcies a haver desenvolupat arrels.

sotano003

seccion

M
El Rascainfiernos, Fernando Higueras: Arrelament i lleugeresa en estat pur.

(1) La millor manera de definir això és mullar-me amb una petita llista: si sou, o orbiteu les edats de, o us sentiu identificats amb algun dels següents arquitectes, que representen dos o tres grups amb maneres de fer relativament heterogènies amb bastants punts en comú, esteu dins: Anna & Eugeni Bach, Harquitectes, Arquitectura-G, Vora arquitectura, Te d’a, NUA arquitectures, cooperativa La Col, Barozzi Veiga, Josep Ferrando, Roger Sauquet, Un parell d’arquitectes, Bosch Capdeferro, MAIO, Jordi Adell, Aixopluc, cooperativa LaBaula… Me’n deixo, i pot ser que hagi enxufat aquí dins algú que no vulgui ser-hi. Demano disculpes. També perquè segur que he comès algun error d’omissió imperdonable, però imagino que ja se m’entén.
(2) Està recollit en una entrevista (en tres preses: de poc ens maten) que l’Isaki Lacuesta, la Jelena Prokopljevic i jo els vam fer allà pels inicis de 2016.
(3) Sobre el tema de l’arrelament i el desaparèixer i la voluntat de superar o passar pel costat del Moviment Modern es pot examinar estudiant el projecte que Herzog & de Meuron construiran al costat de la Galeria restaurada. Vaig escriure sobre el tema al text Un temple més a l’Acròpolis.
(4) Igual algú esperava que fes algun comentari sobre BV i Blade Runer 2049. Però això dóna per un article sencer que igual escric o igual no.
(5) Bernini fa ingressar al públic a la plaça del Vaticà a través del seu eix menor. L’espai esclata lateralment en un dels espectacles arquitectònics més espectaculars de la història, particularment si l’estudiem a través de la relació cost-benefici: un gir de noranta graus a una forma autònoma i encara no ens hem recuperat del shock.
(6) S’han fet molts estudis sobre primeres obres d’arquitectes. Normalment solen estar així així, però hi ha casos en que aquestes han passat a lo bèstia a la història de l’arquitectura. Ja se m’entendrà tot si em limito a destacar els apartaments Novocomum de Terragni.

Posted in crítica, Harquitectes, Josep Ferrando, ligereza, Nua arquitectures, Vora arquitectura | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

Si una nit d’hivern un arquitecte… (1/2)

pao-toyo-ito-09

A l’any 1907 el banquer, home de lletres i filantrop James Loeb crea les Charles Eliot Norton Lectures(1), un cicle de sis (sempre sis) conferències sobre poesia en sentit ampli que representa una de les cimeres del prestigi de la universitat de Harvard. En els seus 110 anys d’història aquest cicle ha anat augmentant més i més la seva rellevància a base d’arriscar amb els convidats per augmentar cada cop més aquest sentit ampli de la poesia: del T.S. Eliot de 1932 a Aaron Copland, Jorge Luís Borges, Herbie Hancock, Umberto Eco, Harold Bloom, John Cage(2) o Franco Stella: personatges diversos, complementaris i indicadors de com evoluciona l’esperit del temps. També uns pocs (massa pocs) arquitectes. Us sona Space, time and architecture, l’obra central de Sigfried Gideion? Doncs no és un llibre: és la recopilació de les seves conferències Norton de 1938. Un any abans que ho fes Stravinski, per cert. El cus 61-62 el cicle es reparteix entre tres arquitectes: Pier Luigi Nervi, Félix Candela i Richard Buckminster Fuller. Interessant notar com la poesia en sentit ampli s’expressa mitjançant discursos sobre l’estructura i la tècnica. Deu anys més tard un arquitecte parlarà per darrer cop en aquest cicle. I ja en van quaranta-sis sense cap. Bé, un arquitecte, cineasta i home orquestra: Charles Eames.

borges norton

eames norton 1

eames norton 2
Jorge Luís Borges, conferenciant a Harvard. Les altres dues fotos corresponen al cicle Eames.

La meva generació s’ha vist fortament influenciada per les conferències que el curs 85-86 pronuncia l’escriptor italià Italo Calvino, conferències que ens han arribat com si el segell Norton no existís, fet més absurd encara si es té en compte que Calvino s’obsessionarà amb la voluntat de transcendència del cicle i ens regalarà el darrer gran esforç intel·lectual de tota la seva carrera: els Six memos for the next millennium(3), o com la poesia en sentit ampli pot fer entrar a la humanitat en aquest nou estat mental. Sis propostes que seran cinc: Un cicle com aquest necessitava el final dramàtic de la pròpia mort de l’escriptor abans de pronunciar (i d’escriure) la sisena conferència.

sixmemos
Les sis propostes, manuscrites per Calvino.

Paradoxal que un text tan influent per a l’arquitectura versi exclusivament sobre literatura.

Les sis propostes consisteixen en sis (cinc) conceptes que han de guiar la humanitat vers aquests nous temps.

Em centraré en la primera d’elles: la lleugeresa. I temo que em recolzaré tant en el text d’en Calvino que millor us el llegiu. Per als que tingueu mandra: Calvino escriu aquesta conferència sobre 1984. Internet només és un experiment constrenyit a quatre militars i alguna universitat. És l’època de Chernenko, Reagan i el seu astròleg i el Telèfon Vermell. Tot sembla encallat. Tot sembla immòbil. Tot sembla feixuc i avorrit i desesperant. Proposar la lleugeresa oposada a aquesta pesantor com un dels valors del nou mil·lenari sembla no tan sols lògic sinó també desitjable i valent.

brazil
Fotograma d’una escena descartada per raons tècniques de Brazil (Terry Gilliam, 1985): Els núvols on somnia el protagonista s’obren i mostren això. L’esperit dels temps.

La lleugeresa de la que parlaré aquí és un valor sensorial. La lleugeresa en termes físics és un debat relacionat amb l’economia: optimització de processos, sostenibilitat, superfície versus gruix, etcètera. La lleugeresa en termes físics i la lleugeresa en termes sensorials no estan relacionades. La lleugeresa en termes sensorials és, de fet, una metàfora.

La lleugeresa és un valor en arquitectura exactament pel mateix que ho és en poesia. La lleugeresa és inestable. Dinàmica. Propensa als canvis. Volàtil. La lleugeresa treu gravetat a l’arquitectura i ens permet pensar en ella com en un cos relacional capaç de dialogar amb el seu entorn. Capaç de fondre’s amb el seu entorn. Capaç de ser entorn convocat. Em mullo per recolzar Calvino: la lleugeresa és, en un món on tot està construït, un dels valors a reivindicar en el proper mil·lenari.

La conjunció complexa d’una sèrie de factors perceptius en una obra determinada són els que permetran que aquesta no pesi. I un cop aquesta obra no pesa aquests factors perceptius transcendeixen immediatament per convertir-se en un valor. És complicat prendre aquests factors per separat, però provaré de fer-ho en la mesura del possible mitjançant exemples extrems.

La cantonada és l’element que més afirma la massa d’un edifici. Separar-la de l’estructura, alterar-ne la seva forma o treure-la pot alleugerir fins al límit un edifici. Mies van der Rohe se n’adona a la casa 50×50 i ho construeix a la Galeria Nacional de Berlin.

mies 50x50

SONY DSC

Una sèrie d’elements verticals repetits, tan si aquests es disposen seriats com si són aleatoris, donen una gran impressió de lleugeresa. Herzog & de Meuron han aconseguit treure tota la gravetat a una construcció tan enorme com un estadi gairebé exclusivament en virtut d’aquest recurs. Tot el que vibra pesa poc.

bordeaux-hdm
Foto: Roland Halbe. la-lira-hisao_r
Foto: Hisao Suzuki.

pepsi-nyc
Foto: Ezra Stoller.

Els reflexos, la transparència, el veure a través d’un edifici li treu gravetat: Jean Nouvel forada tot el cor d’un gratacels a l’Hospitalet. Els desplaçaments verticals prenen la forma de la caiguda d’una ploma. Les plantes hi introdueixen vibració i tensió.

N: Totale
Foto: Roland Halbe.

moutparnasse-mad_r
Proposta de concurs per a la rehabilitació de la Tour Montparnasse de MAD architects: inversió i vibració de la Torre Eiffel.

Si és profund no pesa.

Els voladissos, els cantells aprimats d’arquitectes com Eduardo Souto de Moura són bons exemples d’edificis que no pesen.

Souto-de-Moura-.-MIGUEL-TORGA-CULTURAL-CENTER-.-Sabrosa-16
Centre cultural Miguel Torga, d’Eduardo Souto de Moura. El cantell del forjat està al darrere del vidre. Els aplacats de pissarra mesuren quatre metres per la mateixa raó.

Que no hi hagi estructura dins d’una enorme sala de límits imprecisos pot ajudar. Rem Koolhaas ho sabia molt bé quan va projectar el cor (buit de nou) de la Biblioteca de Caen.

OMA-caen

Els grans espais baixos de sostre sense estructura no pesen. Les voltes no pesen. Eladio Dieste ho sabia.

003-01_TEMPrueba-de-Carga-1_r

27_dieste
Prova de càrrega a les voltes de la fàbrica TEM d’Eladio Dieste i la seva vista interior: la lleugeresa suporta la pesantor (i el mateix Dieste dóna exemple situant-se a la clau).

Totes aquestes mostres d’arquitectura es parlen d’una manera determinada d’entendre l’espai, la relació amb el medi, la relació amb la societat. Un gratacels amb el cor buit elimina jerarquies verticals: l’espai dignifica l’individu independentment de la seva posició relativa. Una biblioteca flotant al bell mig d’una ciutat simbolitza la cultura com un element central. Un habitatge que sembli levitar es relacionarà amb l’entorn d’una manera més oberta que no pas un altre conformat per un volum definit amb finestres. Un espai lleuger és un espai continu amalgamat, condensat, difós i concretat en funció de la nostra posició. És un espai que uneix. Naturalment proposar aquests tipus d’espai tindrà riscos, i ens els trobem cada dia: tots semblem viure sempre en el mateix aire. La nostra percepció global del món l’ha col·lapsat en una sola entitat cultural on tota la roba sembla fabricada a l’extrem orient, tots els ordinadors dissenyats a Silicon Valley i tota la cultura clàssica concentrada a Europa: la cara negativa d’una hiperconnexió propiciada per aquesta absència de pes.

La lleugeresa és un valor de maduresa. El mateix Calvino la crida així:  mi labor ha consistido las más de las veces en sustraer peso; he tratado de quitar peso a las figuras humanas, a los cuerpos celestes, a las ciudades; he tratado, sobre todo, de quitar peso a la estructura del relato y al lenguaje. La lleugeresa és, doncs, el final d’un procés. Paradoxalment la lleugeresa és una tasca feixuga.

La lleugeresa ha estat un valor per a les èpoques en que es necessitaven canvis. La lleugeresa és un valor important en bona part del segle XIX. La lleugeresa és el valor de la part més optimista i engrescadora del segle XX.

manufacturershanover510fifthave_1575x900_ezrastolleresto_02jpg
Manufactures Hanover Trust, New York. Gordon Bunshaft / SOM. Foto: Ezra Stoller.

Nosaltres som fill d’aquests canvis. També dels seus excessos. Potser per això la lleugeresa no és un valor per a gran part dels arquitectes rellevants de la meva generació. Quan aquests han tingut l’oportunitat de construir obres interessants i de qualitat han proposat altres valors que han considerat rellevants.

teda-can-lluis-eulàlia
Can Lluís i n’Eulàlia, Te d’A arquitectes: una arquitectura de qualitat excepcional que no té la lleugeresa com a valor.

Explorar-los serà l’objecte de la segona part d’aquest article.

(1) Charles Eliot Norton és un flipe de personatge: ell catapulta el prestigi de Harvard mentre ensenya, escriu i es tracta amb personatges de la talla de John Ruskin o John Lockwood Kipling (sí: el pare de Rudyard). Norton constitueix un dels paradigmes de l’home de lletres compromès i no és estrany que les conferències honrin el seu nom.
(2) Cage, fidel al seu estil, donarà a les seves conferències els títols més xulos de tota la història del cicle: I, II, III, IV, V, VI. Woah.
(3) Editada en castellà per Siruela sota el títol Seis propuestas para el próximo milenio. El llibre es pot trobar molt fàcilment en edicions electròniques pirates. Pregunteu-ho a google, que si poso l’enllaç aquí em buscaré problemes.

Posted in Charles Eliot Norton, crítica, Ítalo Calvino, ligereza | Tagged , , , | Leave a comment

schoenen