La família Duran és un dels paradigmes de la cultura noucentista catalana: extensa, ramificada, es significarà en qualsevol camp d’actuació que defineix una societat civil: la política, les arts, les ciències, l’educació, el dret. Un dels seus membres, Ramon Duran i Duran, morirà prematurament a 1907 amb 42 anys. Abans li haurà donat temps de fixar el paradigma del saber durant algunes generacions, l’Enciclopèdia Espasa, donar classes de teoria de l’art a l’escola de Belles Arts i generar amb la seva dona Agnès Reynals cinc fills barons. Eudald, el primogènit, serà poeta. Estanislau acabarà essent l’advocat de l’execrable Julio Muñoz Ramonet. Francesc, el petit, aconseguirà ser un dels oncòlegs de més prestigi del món(1) a pesar de morir, com tots els seus germans, bastant jove, en aquest cas amb 59 anys. Estanislau ho haurà fet amb 56. Eudald batrà el rècord amb 26: un artista, un advocat, un científic. Raimon, el tercer, completarà el quadre estudiant arquitectura.
El Noucentisme, recordem, és un corrent que neix per oposició al més conegut Modernisme, que neix com l’exaltació de l’èxit individual dels indians enriquits a les Amèriques (sovint gràcies al tràfic d’esclaus), exuberant, hedonista, de curta volada, incapaç de fer ciutat, sempre singular, mai repetible: un corrent (el Noucentisme) que significarà exactament el contrari: la idea de la Polis, la civilitat, la convivència, l’harmonia.
Recordem, gairebé a l’atzar, dos projectes modernistes paradigmàtics: La Pedrera i la casa Lleó Morera, projectades per dos arquitectes rivals: Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, que donaran respostes diverses a la mateixa pregunta: com convertir un xamfrà estàndard en una obra singular. Gaudí obviarà la cantonada convertint-la en un espai fluid. Domènec i Montaner, forçat a operar sobre mig xamfrà, s’inventarà la cantonada de la cantonada afirmant la seva aresta com si no n’hi hagués altre, fent desaparèixer visualment el xamfrà a través d’una façana que tan sols s’expressa en vertical(2).
La finca que es va reformar per a convertir-se en la casa Lleó Morera, abans i després: la continuïtat urbana no és tan important com la singularitat de l’edifici.
La Pedrera de Gaudí o la cantonada sense cantonades.
Un Noucentista no fa això. Un Noucentista fa ciutat. Per a ell l’arquitectura és la repetició d’un element que serveix tan les volicions d’un client com un bé major, la civilització. La discreció, la màscara, la intimitat, el filtre seran la seva marca, gens renyida ni amb l’elegància ni amb la creativitat ni amb cap dels valors que acompanyen la bona arquitectura.
Per al Noucentisme l’arquitectura, i singularment la façana d’un edifici, són un vestit: allò que poses a l’arquitectura per a relacionar-la amb la ciutat. En el cas Noucentista aquest vestit és un cant a l’europeisme mediterrani: el classicisme, Empúries, la Polis(3). Quan més tard arribi el Racionalisme els arquitectes que operen així l’entendran exactament de la mateixa manera: com un vestit, en aquest cas un vestit calvinista, essencial, fortament ideologitzat, que caldrà adaptar a la nostra realitat constructiva i climàtica. No estaran gens desencaminats.
La Ville Saboye en obres: racionalisme impostat per mètodes convencionals portats al límit.
Recordem que Raimon Duran Reynals (1895-1966) ja ha nascut essent Noucentista. Per a ell el canvi de vestit que imposa el Racionalisme serà tan fàcil d’entendre que, sense ser mai a la vida, un Racionalista convençut, produirà alguns dels millors edificis moderns de Barcelona.
No serà un cas aïllat: algunes de les millors mostres racionalistes seran produïdes per arquitectes, que, com ell, provenen d’una cultura que l’entén com un pas més, com un altre estil que suma i complementa allò que ja han vingut realitzant. Un dels exemples espanyols més divertits és el de Luís Feduchi, que projectarà l’Edificio Capitol al cor mateix de Madrid al temps que edita una revista el títol de la qual ho diu tot: Cortijos y Rascacielos.
Edifici Capitol, Madrid. Foto de presentació. Autor desconegut.
Portada del número 1 de Cortijos y Rascacielos. Es seguiria editant durant lustres.
Però l’exemple màxim d’aquest manera d’operar es troba a la part alta del carrer Pau Claris de Barcelona, en dues cantonades idèntiques de la mateixa mançana, les que limiten amb els carrers Còrsega i Provença. Allà Raimon Duran Reynals construirà al mateix temps dues cases d’idèntic programa en dues parcel·les gairebé idèntiques: la casa Cardenal i la casa Espona, totes dues entregades a 1935.
Can Cardenal, sobre el carrer Còrsega, és d’un puríssim Racionalisme.
Can Espona, sobre el carrer Provença(4), és neobrunelleschiana.
Les dues plantes són més o menys semblants, amb petits patis interiors, pisos laterals passants i pisos centrals monoorientats que proven d’optimitzar la difícil geometria de les parcel·les en xamfrà(5).
Can Cardenal es resol mitjançant unes poderoses faixes horitzontals que formen les terrasses i els ampits de les tribunes. Com correspon a una idea la seva materialitat es dissoldrà rere un arrebossat pintat d’un color ocre apagat que desconec si algun cop va ser del blanc que haurà empleat en altres projectes. Els elements verticals es tracten amb enorme habilitat per a que quedin difuminats coma teló de fons contra aquestes faixes que dominen la composició. El resultat final és una de les composicions racionalistes més poderoses que hi ha en tota la ciutat. Més tenint en compte la seva gran visibilitat. Can Cardenal és una casa horitzontal que gira la cantonada amb gran eficàcia redundant en la continuïtat espacial de la ciutat en aquell punt.
Can Cardenal, foto i planta tipus. (Foto: Jaume Prat, maig 2018)
Can Espona es resol mijançant finestres de bona mida protegides per persianes de fusta enrotllables amb guies projectables enfora d’aquelles que creen una cambra d’aire entre l’element que està en contacte directa amb el sol i l’element protegit. Les finestres tenen una proporció vertical. La construcció és més acurada i precisa que la seva veïna, el que va llençar la casa al fora de temps gairebé des d’un inici: ja va néixer vella i s’ha mantingut en un fantàstic estat de conservació fins avui en dia. Els elements clàssics que la pauten permeten que la façana es protegeixi a sí mateixa amb bastanta més eficàcia que la seva veïna revocada. La composició serà més vertical i contribuirà a fer de la Diagonal (o al menys d’aquell tram de Diagonal) l’avinguda burgesa i solemne que tots tenim al cap. La continuïtat ve en aquest cas més pel ritme que pels grans elements a l’escala de la ciutat.
El contrast entre les dues cases s’accentua encara més quan parem esment a la família propietària de la casa Espona, que molt poc abans haurà encarregat a Duran Reynals una primera casa Espona ubicada a la part alta del carrer d’Aribau, una de les composicions racionalistes per excel·lència de la ciutat, considerada per alguns l’obra més perfecta de l’arquitecte: Duran haurà fet una casa racionalista i una neobrunelleschiana a la mateixa família amb aquella tranquil·litat.
Raimon Duran Reynals. Primera casa Espona.
Can Espona, foto i planta àtic. (Foto: Jaume Prat, maig 2018)
Paradoxalment les dues cases tenen una façana posterior gairebé idèntica, que avui en dia es pot apreciar perfectament gràcies a Google Earth.
I és aquí quan resulta pertinent recordar les paraules d’Enric Massip: Potser un arquitecte com Duran Reynals ens facilita entendre alguns dels mecanismes més abstractes de la creació arquitectònica. Potser. Considerar dues cases idèntiques construïdes simultàniament per part d’un mateix arquitecte ens porta a poder abstraure el que queda rere aquests dos vestits. Aventuraria una doble resposta. La primera i potser més òbvia: queden dues magnífiques obres d’arquitectura parlant perpètuament entre sí, un parell que ens recorda que el nostre art és molt més que fer façanes. Queda un diàleg entre dues maneres d’entendre la cultura, la civilització, el gust, la ciutat.
La segona és més profunda i té a veure amb qui identifica l’arquitectura amb el cos humà d’una manera més o menys explícita. Si tornem a Grècia podrem recordar l’etimologia de la paraula persona. Persona no fa originàriament referència al cos humà, ni a la seva ment, ni a res que relacioni de manera directa amb el nostre cos. Una persona és la màscara que l’actor d’una tragèdia grega porta per interpretar un personatge. Una màscara que congela un estat d’ànim, que amplifica una veu, que impedeix veure el rostre de l’actor. Persona és un filtre.
Aquests dos edificis, i tota l’arquitectura, són persones. No és possible veure, ni tan sols parlar, de l’essència d’aquestes dues cases, o de tota l’arquitectura, més que per aproximació. Com el personatge de la Caverna de Plató no som més que éssers que veiem les ombres de qui es mou rere nostre. Després de segles d’intentar significar idees platòniques, pures, abstractes, amb les nostres construccions Duran Reynals ens ensenya que tot això és impossible: l’arquitectura, com nosaltres mateixos, és una màscara. Els mecanismes abstractes dels que parlava l’Enric són allà, intangibles com aquells espais inexplicables dels que parlava Le Corbusier. Duran Reynals, amb aquestes dues construccions, ens revela la que potser sigui l’única manera d’entendre l’arquitectura.
(1) Tan és així que l’Hospital Oncològic de Catalunya porta el seu nom.
(2) Anys a venir Óscar Tusquets convertirà els baixos de la casa Lleó Morera en una boutique Loewe. Acusat d’atemptar contra l’arquitectura de Domènech i Montaner, l’arquitecte es defensarà explicant la veritat: ell no ha destruït res. Qui ho va fer va ser el nostre home, Raimon Duran Reynals, en una reforma feta després de la Guerra Civil. La seva sensibilitat es revela contra aquest acte de vanitat i procurarà esmenar-lo traient part de l’ornamentació.
(3) Aquestes referències giraran cap al nord d’Europa i cap a Amèrica de la mà d’arquitectes com Puig i Cadafalch, Adolf Florensa o Rafael Masó.
(4) Dic sobre el carrer Provença però també podria dir sobre la Diagonal, perquè la casa forma la caixa urbana d’aquesta última. La distinció ve de fet que la casa Espona està enclavada en un xamfrà estàndard de l’Eixample i no en una de les cantonades singulars que la Diagonal forma en contacte amb els carrers que la travessen.
(5) Sempre m’ha resultat commovedora la confiança il·limitada d’Ildefons Cerdà en els arquitectes. Cerdà postula l’Eixample establint normes generals. Qualsevol excepció (i Cerdà considera un xamfrà com a tal), qualsevol entrega, qualsevol singularitat es deixa a criteri de l’arquitecte que l’hagi de resoldre. Generalment aquesta postura es revelarà encertada i crearà alguns dels episodis més emocionants de la nostra ciutat.
