Herzog & de Meuron: Dos espais

El primer espai ja no existeix. Ha quedat registrat, que jo sàpiga, en una única fotografia química de no massa qualitat presa amb alguna cosa semblant a una càmera compacta. Hi ha un vidre entre el fotògraf i l’objecte de la fotografia: un ambient conformat per quaranta monitors de diversa índole recolzats directament a terra per la seva cara posterior adreçats d’alguna manera que permeti que la pantalla estigui perfectament horitzontal disposats seguint una trama regular més o menys quadrada. A l’alçada de la vista trobem la ratllota blanca d’un forjat com a límit. Just sota seu una banda horitzontal creua la fotografia deixant entreveure que el nostre espai no està limitat, sinó que s’escapa cap a la ciutat present al seu darrere. Som a 1990. L’edifici que allotja aquest espai és la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Estem mirant la sala d’exposicions semisubterrània (coneguda com la banyera). El fotògraf s’ha amorrat al primer vidre que queda alineat amb el carrer a mà dreta de la porta d’entrada i està mirant la primera exposició internacional important de Herzog & de Meuron. La instal·lació és obra dels autors en col·laboració amb l’artista Enrique Fontanilles.
Herzog & de Meuron tot just han acabat el Dipòsit de Senyals, les primeres col·laboracions amb Ricola i el centre esportiu Pfaffenholz: l’etapa dels edificis tatuats, per entendre’ns(1). És aquella època en que se’ls coneix com els arquitectes de l’epidermis, dels volums rotunds vibrants, tensos, capaços de convocar entorn des d’una contenció gairebé absoluta.
Aquest espai és tot el contrari: si ens el mirem en planta, cosa fàcil a l’estar disposat a un semisoterrani, el trobarem difós, centrípet, no contingut. Ni tan sols saps quan hi ets. Quan ets dins la trama mirant l’exposició? Quan ets al seu voltant immediat? Està dins de l’espai l’autor de la fotografia, separat per un vidre de l’interior?
La llum que surt dels monitors rebota directament contra el sostre, un cel-ras pla, acotant la dimensió de l’espai en secció.
Aquest espai defineix perfectament l’àmbit de l’exposició i dóna un primer missatge potent: exhibeix el múscul d’un estudi aleshores jove, capaç de convertir una simple exhibició de projectes en una obra autònoma que prefigurarà intervencions posteriors com l’Edifici Fòrum a Barcelona mateix: una trama regular de patis (producte del conflicte de dues directrius) controla l’espai de la planta baixa, indeterminat i il·limitat, capaç d’apropiar-se per a la seva definició de la torre adjacent(2). Rere aquesta primera lectura se n’amaga una segona: la d’abocar-se als monitors i apreciar la informació sobre els projectes de l’estudi que s’hi exhibeix.
L’exposició és capaç de connectar la globalitat de la primera lectura amb la particularitat de cada obra sense que cap de les dues lectures es vegi perjudicada.
Quan dic que l’espai ja no existeix no és només que l’exposició s’hagi desmuntat: el marxandatge s’ha apropiat de la zona, ocupada ara per una botiga de souvenirs i per una maqueta que funciona com a atracció turística. Fins i tot els vidres s’han vist alterats al col·locar-s’hi un filtre de protecció solar(3).

El segon espai s’ha vist ben documentat i fotografiat. He escollit aquesta fotografia perquè el punt de vista del fotògraf permet un paral·lelisme obvi amb la primera fotografia. En aquest cas l’espai ja existia a finals del segle XIX i segueix existint avui en dia: som al Park av. Armory, la seu d’una institució dedicada al foment de l’art que els arquitectes han decidit preservar en una d’aquestes intervencions invisibles que molts estudis de prestigi comencen a fer actualment: netejar el que hi ha, consolidar-ho, fer canvis mínims, reil·luminar i l’edifici segueix funcionant.
La sala principal apareix il·luminada amb una trama regular de lluminàries ubicades al centre d’una mena de baldaquí que actuen de cel-ras virtual possibilitant que les exposicions que es fan al lloc funcionin. El sostre de debò, una volta salvada amb una delicada estructura metàl·lica(4), queda en penombra com una reserva d’espai possibilitant, en aquest cas, tres lectures diferents: la volta en sí, la potència del volum primari de l’exposició (just com abans) i cada una de les peces.
Addicionalment aquesta trama regular de llums permet establir múltiples recorreguts per la sala.

El mateix recurs de disposar una trama regular de llums crea dos tipus d’espais diferents: l’activació d’un semisoterrani obert al carrer amb tota franquesa i l’ús d’una gegantina sala com a espai d’exhibició d’art contemporani. Els recursos emprats per a adaptar una solució tan abstracta al lloc són arquitectura pura: una decisió (il·luminar cap a dalt o cap a baix) i un joc d’escala: espaiar més o menys la trama en funció de les dimensions del lloc. Res més. No hi ha originalitat. No hi ha més que adaptar una trama universal, abstracta, regular, aparentment avorrida, a dos espais per a que quedin activats: mateixa solució, mateix resultat, diversitat i flexibilitat màxima tan en el seu aspecte com en el seu funcionament.

(1) I aquest dubte ontològic que em queda de pensar com pot ser que sigui tan elegant que un edifici estigui tatuat i una persona no, però de fet ja sé la resposta: es pot ser més conseqüent tatuant un edifici al convertir-lo des del primer moment en un objecte acabat i complert.
(2) Magníficament dissenyada per EMBA-Enric Massip-Bosch, que van tenir l’encert de prescindir de tot sòcol i arrencar-la directament del terra com un monòlit que passés per allà: just el gest contrari (gairebé especular) de l’Edifici Fòrum.
(3) El mateix que es posen els quillos als vidres dels cotxes, per entendre’ns.
(4) A la vista. I segur que compleix normativa antiincendis. Són aquests detalls el que fan aquestes intervencions tan valuoses: tot és com abans, tot compleix normativa.

Posted in crítica, Herzog & de Meuron | Tagged , | Leave a comment

La raó del principal (Orbitant la Lleialtat Santsenca, 1_4)

Harquitectes ha retornat la Lleialtat Santsenca a la ciutat de Barcelona (o més concretament al barri de Sants) en forma d’hotel d’entitats. Al meu entendre la complexitat i la qualitat de la proposta la converteixen en una bona pedra de toc per a entendre diversos aspectes tan de la història de Catalunya com de la tipologia de l’edifici on s’enclava. La manera en que el projecte s’ha afrontat i l’obra recent de Harquitectes formen també part del context, i he decidit ressenyar aquests aspectes abans de fer una crítica més canònica de l’edifici en un frec de quatre articles que volen relacionar aquesta obra amb altres parts del nostre patrimoni arquitectònic i social.

Aquest primer article de la sèrie és comú a la Sala Beckett, projecte imprescindible obra d’Eva Prats i Ricardo Flores, i serà igualment vàlid quan abordi aquest edifici.

Començaré referint-me al tipus d’edifici que ha allotjat la Lleialtat Santsenca des de 1928. Aquest edifici es va construir de nova planta expressament per a aquest programa. S’ubica en un dels carrers principals de Sants, entre mitgeres, amb el límit nord abocat al petit carrer d’Altafulla, més un passatge que un carrer, de fet. Té una façana principal i representativa i consta de dues plantes de gran alçada: una inferior per al seu ús quotidià i un principal que allotjava els llocs de reunió dels cooperativistes. És a dir: l’edifici és, fonamentalment, un principal amb els seus serveis accessoris.

Els pisos principals neixen per tres raons independents. La primera d’elles és la necessitat d’allunyar-se de terra, un terra sovint inclinat o insalubre. Un pis principal, doncs, és un bon recurs per a disposar d’una planta neta, relativament independent de les dificultats que planteja el terreny, i d’un espai gratuït sota seu on poder disposar dependències auxiliars al seu programa. La distinció entre espais servidors i servits es fa, en aquest cas, en vertical.

La segona raó per a un principal és la ciutat. La ciutat és pressió, la ciutat és circulació, la ciutat és densitat. La ciutat és alçada. El contacte amb el carrer és el contacte amb el flux, amb la pressa, amb el moviment. Aixecar-se convida a la pausa. Aixecar-se poc (tan sols un planta) permet encara una relació simbiòtica amb aquest carrer: es pot controlar, saludar, celebrar, representar, parlar i fins i tot es pot usar una terrassa ubicada sobre l’accés com a prolongació de l’espai urbà per a la conversa i la relació.

La tercera raó és representativa, i és la més complexa de les tres. Ubicar les parts importats d’un programa en un principal implica la necessitat d’un desplaçament en vertical: una escala, un rampa, més modernament un ascensor. Implica un recorregut que pot tornar-se cerimonial. Implica, doncs, un respir, una preparació. Un principal és perfecte per a qualsevol raó representativa pel treball que implica accedir-hi.


Caseriu vasc: Totes les plantes toquen el terra. El principal domina les vistes.

Aquesta raó representativa va passar a l’arquitectura ja en un primer moment. Tot sovint solem pensar en el sistema estructural d’un edifici a partir de l’estructura que cobreix un principal, generalment amb més llum, tècnicament més complexa, més cara. El forjat que suporta un principal no és important per la seva cara inferior. Les estructures usades per a sustentar-lo són invariablement més barates, sovint més circumstancials: pilars disposats de qualsevol manera, voltes robustes, qualsevol cosa que suporti un gran número de gent tots al mateix lloc i al mateix temps. Més modernament hem admirat aquestes estructures secundàries de suport per la seva economia, per les dosis d’enginy que suposa cobrir una gran superfície amb pocs diners. El pis inferior és el món del palafit i de la volta: des de les espectaculars voltes d’accés de l’Ajuntament de Barcelona o l’aparcament del Palau de la Generalitat, tot a la Plaça de Sant Jaume, potser el millor monument al principal mai erigit a Catalunya, fins als més modestos pilars de pedra dels hórreos cantàbrics.


Hórreo cantàbric: el principal dóna la salubritat.


Plaça de Sant Jaume, Barcelona: dos principals enfrontats tensen l’espai públic.


Planta baixa del Palau de la Generalitat des de la Plaça de Sant Jaume:el que suporta els salons nobles (usat habitualment com a aparcament). Fotos adaptades de Google Street View.

Tots aquests edificis, però, no es caracteritzen per aquestes estructures, sinó per les que cobreixen els seus pisos superiors fins i tot quan aquestes estan revestides: des dels arcs del Saló de Cent o el del Tinell fins a qualsevol estructura amb lluernes o dents de serra que s’obri a la llum i a l’espai.


Saló del Tinell de Barcelona (ubicat a un principal), exemple gòtic tan perfecte que va definir el paradigma estructural del modernisme, que va substituir els arcs de mig punt per arcs catenàrics.

Els principals tenen una gran capacitat d’unir les funcions urbana i representativa en una. Serà difícil, doncs, trobar un ajuntament en planta baixa, almenys en l’arc mediterrani. Al renaixement aquest edifici arribarà a ser palafític i a superposar dues funcions independents: mercat a la planta baixa, consistori a la primera. Només cal viatjar al Matarranya per comprovar-ho.


Ajuntament renaixentista de Vallderroures: mercat a la seva planta baixa, Ajuntament a la primera. Foto: Jaume Prat.

Grans edificis com el Palau Ducal de Venècia, amb capacitat de marcar una ciutat sencera, s’erigiran com a monuments al principal(1). Sense deixar Venècia recuperarem una de les obres majors de l’arquitecte Jacopo Sansovino: la Scuola Nuova della Misericordia, dues plantes nobles superposades de característiques molt semblants. El que les distingeix és, precisament, l’estructura. La planta inferior té tres crugies separades per uns bellíssims ordres de columnes. La superior es cobreix amb una coberta a dues aigües lleugera que fa que l’espai esclati literalment, suportat sobre les primes parets perimetrals sense gairebé cap altra informació al respecte, el que converteix aquest edifici en un manifest sobre la representativitat de l’estructura, una estructura que té tan interès a la planta baixa com al primer pis, però que no podrem deixar d’admetre que és més agosarada i bella a dalt.


Oli de Canaletto (1730) que llegeix perfectament el principal que és el Palau Ducal.


Scuola Nuova della Misericordia, Jacopo Sansovino (1583): dos principals un sobre l’altre. L’inferior, amb columnes. El superior, sense elles. La sala és tan diàfana que es va arribar a fer servir com a pista de bàsquet de l’equip local. Fotos: Alessandra Chemollo.

Quan Alvar Aalto decideix prescindir del principal a l’Ajuntament de Säynätsalo(2) per tal de simbolitzar una democràcia més propera i menys intimidant es veurà obligat a fer dues trampes: la primera serà muntar l’edifici sobre un petit pujol per tal d’accedir-hi sempre pujant. La segona, més significativa encara, és disposar el saló de plens a l’única primera planta existent en tot l’edifici, artefacte que s’hagués pogut estalviar perfectament amb molt poc esforç. Però no: la necessitat del principal és peremptòria fins i tot a una democràcia tan madura com la finlandesa.


Ajuntament de Säynätsalo, Alvar Aalto (1949): Edifici elevat per a que pugui funcionar sense principal. L’estructura per la que és conegut tan sols cobreix el seu petit segon pis. La seva fama passa per sobre de tota la resta, bastant més convencional.

Tornant a Catalunya (i potser pensant el país com un país netament mediterrani) descobrirem que, al marge de la dificultat de trobar Ajuntaments sense principal, el riquíssim teixit associatiu que ha caracteritzat més que cap altra tret la nostra societat ha escollit representar-se d’una manera gairebé invariable mitjançant el principal. Gairebé tots els teatres de comarques presents a la nostra geografia (com els dos de Reus, per exemple) s’ubiquen canònicament a un principal. També els dos històrics de Barcelona: el Liceu i (com no) el Principal. Dos exemples: un dels pocs, sinó l’únic, edifici promogut per l’anarquisme a Catalunya, la Federació Obrera de Molins de Rei, obra de Cèsar Martinell, ubica la seva sala al principal(3).


Foto: Adrià Goula


Federació Obrera de Molins de Rei, Cèsar Martinell (1922): Façana restaurada (l’únic salvable del projecte de reforma) i sala interior, ara desapareguda. La fotografia és de poques setmanes abans del seu enderroc.

El segon exemple és “el” exemple: el Palau de la Música Catalana, obra major de Domènech i Montaner. La sala del Palau és a un principal. La crugia d’accés prèvia a aquesta sala, malgrat les òbvies escales d’accés, és d’una elegància tal que molts usuaris del Palau juren que aquest s’ubica en planta baixa. De nou l’estructura de suport de la sala principal (ara convertida en el bar), amb aquells pilars de maó amb capitells florejats, té un enorme interès malgrat el seu conservadorisme estructural: allò que dèiem.


Palau de la Música Catalana, Lluís Domènech i Montaner (1908): la sala al principal i l’espai inferior condicionat ara com a bar.

El cooperativisme català també es representarà d’aquesta manera ja des del primer edifici cooperatiu construït al país a Canet de Mar, obra del gran Rafael Masó. L’edifici fixarà el tipus a la primera: planta baixa amb botiga, oficines i espais accessoris i una sala principal amb terrassa. Això es repetirà per tot el país dins i fora de Barcelona(4) donant edificis amb unes enormes possibilitats de reforma. Dos exemples: la Cooperativa Justícia i Pau, que l’estudi Flores i Prats va convertir en la Sala Beckett, i la Lleialtat Santsenca que ens ocupa, concebuts exactament igual que aquest primer projecte de Rafael Masó i feliçment reusats, un per a emplaçar-hi un important teatre, l’altre per a retornar-lo a la ciutat actualitzant més o menys la seva funció primigènia.


Cooperativa Odeón Canetense, Rafael Masó, 1920: fixant el tipus.


Cooperativa la Lleialtat Sansenca, 1928.


Cooperativa Justícia i Pau (araSala Beckett): la consolidació del tipus (fotografies cortesia de Flores & Prats)

(1) Amb episodis arquitectònics tan sentits com el Pont dels Sospirs, en bona part tan intens perquè connecta dos plantes altes i no té res més sota seu que un canal d’aigua.
(2) I si us poseu a pensar seriosament en l’obra d’Aalto descobrireu que és dels pocs cops on ho farà.
(3) No busqueu la sala perquè no la trobareu. L’edifici fou destrossat per l’arquitecte Jordi Garcés en una celebrada intervenció. Celebrada, em sap greu dir-ho, en virtut de la ignorància del públic, desconeixedor de que l’edifici que s’havia desgraciat per a fer aquesta intervenció estava en perfectes condicions i era salvable i molt valuós. Addicionalment, a Molins de Rei trobem una honrosa excepció al principal en l’edifici del Foment, perfectament conservat (aquest sí) a la part baixa del poble, on l’enorme solar i la poca pressió urbana fan disposar el teatre en planta baixa rere el bar. Val la pena visitar-ho.
(4) Un cas curiós serien els Cellers Cooperatius d’en Martinell, que obviaré per la seva enorme complexitat. Investigueu.

Posted in crítica, Domènech i Montaner, Flores & Prats, Harquitectes | Tagged , , , , , , , | Leave a comment