Aquest blog va néixer amb el propòsit de parlar d’arquitectura. Tendeixo a obviar les condicions en que realitzo aquesta feina per considerar-ho un assumpte privat. Sé que és un error, perquè aquestes condicions són compartides per tot un grup de gent (ni tan sols sé si ens podem anomenar professionals) que realitza una tasca que té com a condició estructural estar permanentment amenaçada, ja que només es pot sostenir a base d’entusiasme i d’un voluntariat amb molt poca o cap resposta real. Per real entenc una resposta que influeixi en les nostres condicions econòmiques.

Els que mostrem i debatem arquitectura a través de les xarxes hem canviat la manera de mirar l’arquitectura espanyola. Hem canviat els arquitectes de referència, hem canviat el relat. Hem canviat el cànon. Fa no tants anys la mirada es fixava des de l’acadèmia, des de les revistes i una mica des de les associacions professionals. Ara es publica qui es vol i com es vol. Es rescaten projectes i arquitectes. Es debat sobre tendències i influències. S’ha revaloritzat un interès per la història que demostra que no hi ha matèries abstruses, sinó professors incompetents i/o enfocaments poc interessants.

Aquestes dues consideracions s’uneixen en el lloc web Homenaje a Enric Miralles. El seu autor és Eduardo Almalé. Aquest espai és el repositori més important que existeix sobre la figura d’aquest arquitecte.

Consideracions:

_L’obra de Miralles transcorre en tres etapes, una primera associat amb Carme Pinós, la seva primera dona, una en que signa en solitari i, finalment, la creació de EMBT, estudi dirigit en associació amb Benedetta Tagliabue, la seva vídua. L’arxiu està partit en dos. La Fundació que porta el nom de l’arquitecte només posseeix el fons de les dues darreres etapes.
Qualsevol iniciativa oficial d’unificar els diversos arxius, la informació (i el relat) sobre la trajectòria de l’arquitecte és, en aquests moments (i previsiblement per molts anys), impossible.
El caràcter informal d’aquest lloc web ha aconseguit passar per sobre d’això. En aquests moments és l’únic espai que proveeix aquest relat, on la vida de l’arquitecte es mira en perspectiva sense ruptures.

_Aquest espai web està al llim. El seu caràcter de repositori, de font secundària, ha fet que sigui obviat per l’acadèmia. No sol ser citat a les tesis doctorals, que prefereixen citar directament la font primària i la seva procedència obviant qui la ha recopilat, aplegat i mantingut. Obviant que no seria impossible que sense aquest esforç el contingut original s’hagués perdut o fos molt més difícilment abastable.
Actualment és acadèmicament acceptable prescindir de citar aquest espai: no està indexat(1), no té ISBN. No té caràcter oficial. O sigui que menysprear-lo és gratuït. I es fa.

_Aquest espai web és un dels indicadors (no l’únic, però sí significatiu) del fracàs de l’acadèmia i de les publicacions tradicionals.
Sí: fracàs.
El coneixement s’ha obert. Qui el solia ostentar n’ha perdut el monopoli, un monopoli que segueix quan el públic és captiu (llegeixi’s estudiants i professors). Un monopoli que segueix de portes endins.
De portes enfora l’acadèmia és tractada com una font més tan susceptible de ser debatuda i qüestionada com les altres.
Actualment és una tonteria indexar una revista nova. També ho és que ja ho estigui: De nou això només té valor de portes endins. De nou aquest valor és relatiu i qüestionable. El sistema apareix com una manera d’escalar posicions sense que la manera de fer-ho tingui valor fora del seu propi circuït.
Sí: l’acadèmia ha perdut l’excel·lència.

Em pregunto què són les revistes actualment. Han perdut l’agilitat (i la velocitat, i el múscul) per a ser considerades d’actualitat. Han perdut el valor editorial. Han perdut en molts casos el valor crític.
Però tenen diners.
El diner és resilient. Segueix en mans de revistes i universitats per raons que no tenen res a veure amb la qualitat del que fan. Les revistes sobreviuen per la seva capacitat de crear esdeveniments, conferències. Per la seva capacitat de fer networking o, directament, per la seva capacitat d’exercir de mitjancers entre els comercials i els professionals.
La universitat és egoista. Bloqueja el que no li interessa, des de tesis doctorals fins a relats passant per investigacions o publicacions que quan aconsegueixen veure la llum tendeixen a tenir una difusió nul·la. A l’Edat Mitjana les universitats van ser claus per acabar amb el monopoli dels monestirs. Van ser claus per a una primera distribució del coneixement. Per a revertir-lo i orientar-lo cap on era necessari mitjançant la creació de professionals solvents.
Ja no és així. Millor dit: ja no és només així.
A fora floreix el coneixement. Floreix un públic àvid de coneixements. Floreix un públic que demanda un altre tipus de professionals, de relació amb qui i què som. No bromejo: un dels edificis importants que s’estan construint a Londres ha estat dissenyat per Versace Home. Els arquitectes s’han vist reduïts a un mer tràmit legal sense interès davant qui realment ha pres totes les decisions executives. I espereu-vos. Mentrestant la universitat es dedica a menysprear qui els ha passat pel costat sense necessitar-los absolutament per res com si no anés amb ells quan la realitat és que això és la constatació de que els seus coneixements estan obsolets.

Aykon London One. Versace Home arquitectes (l’estudi que els assisteix es considera irrellevant): la formació és a una altra banda.

Mentrestant els que operem al marge (com Eduardo Almalé) no tenim res que ens recolzi. Les iniciatives es poden perdre. Dissoldre. A l’acadèmia li és igual. Si ja li és igual que una firma de moda(2) signi el que se suposa que haurien de signar els professionals que ells formen imagineu la situació dels llocs web.

No sóc optimista. No veig cap solució al problema. Escric això per constatar la meva impotència vers aquest problema.

Constato també que la cultura no sol interessar realment a qui té poder sobre ella. El seu ús real és el d’instrument d’especulació, de construcció d’un relat parcial que només tindrà una relació amb la realitat per aproximació. El seu ús real és el de consolidar una determinada manera d’exercir el poder. I és això el que s’està protegint. No pas el coneixement. No pas la llibertat d’ampliar-lo, qüestionar-lo o debatre’l. No las la llibertat d’informació. És un joc de poder. Qui el té no el vol deixar. Qui el vol tampoc vol canviar les regles de joc.
Per això cal protegir iniciatives com Homenatge a Enric Miralles. Malgrat (ai) no tenir ni idea de com es fa.

(1) És a dir, sistematitzar la publicació per a que el seu contingut pugui tenir valor acadèmic. Aquest valor és, en teoria, doble: la part guai és que en teoria és fàcil de trobar i queda immers a una mena de metacatàleg global. La part en que s’estableixen mecanismes de qualitat per a donar valor a aquests articles i/o revistes ha fallat estrepitosament perduda en un sistema de referències creuades sovint circular, poc àgil, abstrús i buit de significat últim.
(2) Que ja ni tan sols un dissenyador, perquè Gianni Versace és mort.