RCR, Premi Pritzker 2017

HOR-20

Em resulta gairebé impossible escriure aquestes ratlles de tan embargat per l’emoció com arribo a estar. RCR. Pritzker. Dos conceptes que al meu cap sempre han estat associats i que ara es poden posar junts per primer cop oficialment. Estic content. Estic enormement feliç. No només perquè crec en l’arquitectura d’aquest equip des de molt abans de conèixer-los personalment. També perquè conec en Rafael, la Carme i en Ramón de fa un lustre i me’ls estimo. Conèixer-los, tractar amb ells, col·laborar amb ells ha estat, indubtablement, una de les experiències més intenses de la meva vida professional. Conèixer els seus col·laboradors, l’equip humà rere les seves obres, tants noms que és injust que en digui un de sol per tots els que em deixaria, ha estat tan enriquidor com conèixer-los a ells. Provaré de deixar que les emocions no m’embarguin massa i explicaré la importància que té per l’arquitectura la concessió d’aquest premi.

RCR treballen des de la seva ciutat natal, Olot. Quan van començar la seva pràctica professional Olot estava separat de Barcelona gairebé per tres hores de cotxe i almenys un port de muntanya vinguessis des d’on vinguessis. El Pritzker de RCR és un Pritzker descentralitzat. Rural en el millor sentit de l’expressió. Rural com és rural la Mequinensa de Jesús Moncada, la Región de Juan Benet o les aldees que Tolstoi reclamava descriure per descriure el món. I RCR no són només d’Olot. RCR han guanyat el Pritzker per les seves obres a Olot. RCR són l’arquitecte que des del tronxo, des del terròs, des del fang, es projecten al món sencer i el conquereixen. És des d’aquesta posició ultralocal que han aconseguit ser Dubaitesos quan construeixen a Dubai o belgues quan construeixen a Bèlgica: sempre el mateix esperit local, vagin on vagin. Sempre la mateixa cura pel lloc.

estadi
Foto: Pep Sau

RCR són arquitectes catalans en el sentit ple de la paraula. RCR representen la nostra cultura. El nostre sentit de l’espai comú, de la llum, de la humitat, de la vegetació. De les olors. RCR representen aquesta Catalunya interior que no és exactament la que descriuen i postulen tan l’Escola de Barcelona com el GATCPAC anteriorment, aquesta escola basada en les casetes blanques mediterrànies, en la brisa i la parra i el porxo i el buit petit. No. RCR són la Catalunya interior. Són el contrallum de les masies que mai estan pintades de blanc. Són les sales precàriament calefactades. Són aquelles porxades que poden ser tan fondes com la pròpia masia. Són les cases que no criden(1). Són aquest paisatge de les vinyes plantades sobre terra volcànica al Pla de Batet, just on es pot veure el mar: just aquella descripció de l’abadia misteriosa d’Umberto Eco al Nom de la Rosa portada a la vida real.

bany
Foto: Pep Sau

RCR és la recerca constant de la bellesa. Sabeu quina vull dir, oi? Aquella que et deixa esmaperdut. Aquella que et deixa astorat, amb la boca oberta. Aquella primera sensació global, holística, aquella arquitectura que entra pels porus de la pell, aquella arquitectura que un cec percep. Aquella arquitectura que es sent, que s’escolta, que s’ensuma. Que es toca i destenyeix.

RCR és la recerca de les sensacions absolutes. El silenci. El buit. La serenitat.

SOU_21

RCR representen una reformulació radical de la natura. El que ells en diuen la Ciutat Esquinçada. Aquella ciutat solcada, alimentada, definida pels fluxos naturals, pels gradients de temperatura, pels corrents d’aire i d’aigua. Aquella ciutat que no cal il·luminar de nit(2), aquesta ciutat que pot ser compatible amb un corredor ecològic. Aquesta ciutat que proposa anar a dormir quan es fa fosc, llevar-se més d’hora. Cultivar-se el menjar. Tenir fred i calor. Aquella ciutat que valora la latitud on es col·loca, que valora la diferència i es serveix d’ella per a particularitzar-se i convertir-se en un espai únic i atractiu.

ciutat esquinada
Croquis d’Olot com la Ciutat Esquinçada.

RCR representen la connexió amb l’art. Representen l’arquitectura que surt d’ella mateixa. Representen repescar les sensacions que provoca una pintura, una cançó, una escultura, un paisatge.

SOU_31

No cal pensar en RCR com en uns arquitectes. RCR són més uns poetes. RCR viuen, treballen per construir. Pensen en construcció. No volen projectes utòpics. Volen realitats. Volen obres que, una a una, totes diferents, totes meravelloses, transmetin aquest missatge per pell. Per contacte. Tanqueu els ulls. Sentiu. Toqueu. Ensumeu.

CARP_3

Sense més res a dir, felicitats, Rafael, Carme, Ramon. De tot cor.

BRUG_19_redux
Totes les fotos: Jaume Prat, excepte indicades.

(1) Títol del millor llibre d’arquitectura que mai hagi produït aquest estudi, i n’ha produït uns quants, sobre les masies dels terrenys volcànics que envolten Olot.
(2) Menció especial aquí als mestres Batlle i Roig i a projectes com la Rehabilitació Mediambiental dels Marges del Riu Llobregat, tan en sintonia amb l’obra de RCR.

Posted in RCR arquitectes | Tagged , | 3 Comments

Aftermath a l’Arts Santa Mònica

JAM_JPR__DSC9421

Aftermath s’exposa al l’Arts Santa Mònica. Aquest fet es venia coent des d’abans de que marxéssim a muntar l’exposició a la Biennal de Venècia, i és per nosaltres (la Jelena Prokopljevic, l’Isaki Lacuesta i jo mateix) un motiu d’orgull. No ha estat només tornar. Ha estat tornar a les Rambles, ben arraulit sota el paraigua d’una institució que ens ha demostrat interès i que, a més, va fent seguiment de l’exposició. L’Arts Santa Mònica ha demostrat interès en l’arquitectura considerada com a art(1) i la ha treballat en aquesta direcció. Només cal recordar l’exposició RCR Papers, que explicava l’obra de l’estudi a través de la descontextualització del material de projecte i la seva exhibició com a obres d’art autònomes. I no només això: Isaki Lacuesta va debutar mostrant arquitectura amb una instal·lació que volia capturar les sensacions que desprèn l’Espai Barberí a través d’una multiplicitat de projectors que, coherentment amb el títol de l’exposició, projectaven imatges sobre tires de paper vegetal que penjaven del sostre. L’exposició funcionava a través de la reconnexió de l’arquitectura amb el món de les emocions, amb l’epidèrmic i el sensorial.

murmurs-19
Murmurs, instal·lació per a RCR Papers (2015). Isaki Lacuesta, autor + foto.

Aftermath té la mateixa vocació de barreja de les arts, de provocar emocions, de moure l’espectador en un camí que va de les sensacions a la reflexió. Aftermath té, des del primer dia, la vocació de sortir de l’arquitectura per ensenyar millor arquitectura. Aftermath vol ser una obra autònoma, complexa, que a través de la seva percepció, de la seva lectura, de la seva visita complerta(2) vol transmetre un missatge que es reforça mitjançant l’exhibició de set obres d’arquitectura explicades amb tot el rigor del que hem estat capaços. El fet de ser tres comissaris/dissenyadors/directors, cadascú de nosaltres amb les seves obsessions i temes d’interès paral·lels (que hem procurat fer coincidents) ha potenciat la complexitat del missatge: no es tractava tan de fer una obra de síntesi com d’anar sumant missatges, d’anar incloent i bastint un discurs a partir de tota aquesta multiplicitat.

JAM_JPR__DSC9468
Foto: Jesús Arenas

Aftermath, per tant, és un projecte d’investigació gairebé per definició. No podia ser una altra cosa si navegàvem per camins desconeguts.

La versió de l’exposició que s’exhibeix actualment l’Arts Santa Mònica tenia una regla de joc sagrada per nosaltres: havia de tenir sentit per ella mateixa. No podia ser un refregit del pavelló venecià col·locada en aquest espai de qualsevol manera. El que donava al tema un plus addicional de dificultat, ja que l’exposició havia estat concebuda en funció d’un espai concret que no tenia absolutament res a veure amb l’espai que se’ns va donar al Santa Mònica. A Venècia, per tant, vàrem concebre un pavelló. El contingut jugava per oposició amb el continent (allà una drassana preciosa d’uns quatre-cents metres quadrats, deu per quaranta en una sola nau llarga i estreta de geometria irregular): vidre contra fusta, totxos nous muntats en sec contra totxos vells, absència de darreres per donar sentit al recorregut de tornada i un llarg etcètera.
Aquí: la cubrició parcial d’un claustre, una sala de deu per vint (la meitat de Venècia amb una proporció completament diferent, a més) i tres de les seves ales marcant un circuït circular d’entrada i de sortida. Tots els espais rectangulars. El convent del segle XVIII amagat rere capes i capes de cartró-guix. Tot revestit. La geometria primitiva és a penes un record.

JAM_JPR__DSC9533
Foto: Jesús Arenas

I la parafernàlia exhibida no hi cabia. Després de qüestionar-nos tota l’exposició tan des de zero com ens va ser possible vàrem definir dues regles de joc més: mantenir la integritat de les set instal·lacions i mantenir en la mesura del possible el seu ordre d’exhibició. L’exhibició s’havia concebut des d’un primer moment com set instal·lacions treballades autònomament que mantenien entre elles una bona capacitat de diàleg. Peces autònomes i relacions. Peces que havíem dibuixat des de l’inici de tres maneres diferents: per separat, inserides al pavelló i dibuixant el circuït autònom, sense l’arquitectura que l’embolcallava, buscant ja una coherència interna de l’exposició al marge del lloc on s’exhibia.
Això es va començar a treballar així mesos abans de saber que l’exhibició retornaria a Barcelona o que s’hauria de remuntar en un altre espai.
Així que, tret el pavelló venecià, sense aquell espai encantador que mai vam aconseguir independitzar del seu entorn(3), la nostra sorpresa va ser veure com es multiplicaven les relacions entre les diverses peces i com la relació del visitant amb elles canviava: es tornava més cos a cos, més tensa, més directa. El vidre ha adquirit una materialitat que no tenia a Venècia, on era més suport de fantasmagories.

Aftermath-Catalunya-Pavilion-Venice-Biennale-Prats-Prokopljevic-Lacuesta-0018_r
Aftermath a Venècia com a Pavelló Català. Foto: Iñigo Bujedo-Aguirre

JAM_JPR__DSC9401
Foto: Jesús Arenas

El truc: hem tret les instal·lacions de Can Batlló i el Llobregat fora de la sala principal. Les dues han quedat tenses, col·locades en espais gairebé massa petits per la seva gran mida. I això, de nou, les ha tornat a reforçar. Han guanyat nitidesa i potència. L’obligar al visitant a moure’s per guanyar el seu put de vista, l’obligar al visitant a que tingui més d’un punt de vista, per cert, ha quedat també reforçat.

JAM_JPR__DSC9564
Instal·lació de Can Batlló. Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9559
La instal·lació del Llobregat. Foto: Jesús Arenas

La banda sonora, tan important per nosaltres, ha quedat també reforçada. Tan tècnicament (tenim més i millors altaveus) com per la pròpia geometria de la sala(4). Per complementar l’exposició (ens faltava i sobrava espai a la vegada) hem decidit complementar-la amb l’exhibició dels documentals del webdoc.
Per últim, la Taula Creu i les Cadires Biennale(5) (aquestes últimes presents a tota l’exhibició) s’han mogut fins a l’entrada, on les vistes laterals queden potenciades per una part de la instal·lació de Can Batlló (shock inicial) i la vista d’un vinil amb els crèdits cap a l’altra. I l’exposició ha quedat llesta.

JAM_JPR__DSC9424
Foto: Jesús Arenas

Podeu visitar-la fins al dia de Sant Josep.
I, si està en la nostra mà, provarem de sorprendre-us de nou.

JAM_JPR__DSC9435
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9466
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9488
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9545
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9555
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9448
Foto: Jesús Arenas

Jesús Arenas ha fet expressament les fotografies que acompanyen aquest article en el marc d’una nova col·laboració que obre una nova etapa per aquest blog.

(1) Farà un any i mig o així (sóc fatal per les dates) vaig coordinar i moderar una trobada d’arquitectes catalans organitzada pel mateix Arts Santa Mònica en col·laboració amb RCR arquitectes i Focus Engelhorn on Jaume Reus, el director del centre, va manifestar públicament el seu astorament davant de la resistència dels arquitectes a ser anomenats artistes quan per a ell, i per a bona part de la societat, això és un fet obvi. L’orientació del centre ha estat coherent amb aquesta afirmació.
(2) Una visita complerta implica, per nosaltres, una triple entrada: l’exposició física ara al Santa Mònica, el webdoc virtual amb els documentals, que retorna la paraula als arquitectes fent servir el mateix llenguatge que l’espai físic, i el catàleg, que reflexiona sobre l’arquitectura del pavelló i com aquesta s’ha anat configurant, així com sobre les diverses obres exhibides i els temes accessoris a elles que completaven l’exposició.
(3) Aquesta va ser una de les nostres grans sopreses allà a Venècia: adonar-se com la ciutat es ficava a l’exposició. Com aquesta, tot i demandar un interior pur, no podia sostreure’s a la ciutat i com això la reforçava, allà.
(4) On hem assajat un mètode rupestre de control acústic que ha funcionat molt bé a base de revestir-ho tot de cortines de vellut molt pesades i molt frunzides, de color negre carbó. El que, addicionalment, ens ha servit per anul·lar encara més l’espai.
(5) Volíem aprofitar el mobiliari per a la promoció de l’arquitectura catalana com una capa més. La Taula Creu és obra de Vora Arquitectura i les cadires Biennale són fruit d’una col·laboració entre l’arquitecte Josep Ferrando i l’empresa Figueras. L’equip va dissenyar aquesta cadira com a cadira capaç de configurar amb la seva sola presència sales de molt diversa naturalesa (i també amb capacitat per crear espai per elles mateixes) a la passada Biennal de Venècia. D’aquí el nom.

Posted in Aftermath, Arts Santa Mònica, cinema, crítica, Isaki Lacuesta, Jelena Prokopljevic | Tagged , , , , | Leave a comment