Racionalisme sorià I


(sobre uns habitatges protosocials de José María Barbero)
Qualsevol que circuli per la ciutat les haurà vist. A una banda de la carretera, prop de la plaça de braus , marquen el punt més proper de l’actual creuament de la ciutat respece del parc de l’Alameda. Un potent sòcol les privatitza del carrer , crean una plaça on encara hi juguen els nens, com probablement sempre ho hauran fet , davant dels portals , corrent , jugant a la pilota, paissatge de pintura impermeabilizant color granate apagat, paviment de plàstic que frena les pases , que independitza del carrer. Restes d’antigues decoracions , manteniment quasi nul . L’absència de pintura deixa els revestiments quasi en brut.. Més que envellir han decaigut . Perqué, confoses amb la resta de la ciutat, aquests habitatges estan maquillats de pols , de fum de tubs d’escapament, patinades per la manca de manteniment, utililitzades, reutilitzades, explotades, quasi, llogades y rellogades un cop i un altre cop fins que capes i capes d’intensitat emocional, de gent , de naixements i morts i guerres i gelades i calors i indiferència les han configurat.
La prèvia quedà escrita farà dècades: l’ajuntament de Sòria, allá pels últims vint , decideix renunciar a una plaça de lampista per crear la d’un arquitecte municipal: el primer d’ells debutarà en el càrreg firmant ordres d’enderroc d’antics palaus en runes. Les antigues portes de la ciutat cauen , i l’arrabal queda fussionat amb el casc antic de la ciutat. Les muralles segueixen sent circuitables gràcies a un carrer que les doblega , on vaig trobar un edifici que conserva en el seu interior una torre de vigia. De totes maneres , es crea pòsit : joves entusiastes acabats de titular obren clavagueres, estintolen murs de càrrega , consoliden tribunes, amplien aquí i allá habitatges , cuartelen antics palaus en insalubres cases de lloguer i, sobre tot, es guarden , enquistats , esperant el seu moment . Machado, sempre Machado, fa clases, guarda les seves tardes a la societat de l’amistat (on vaig intentà infructuosament pendre cervessa en el seu honor, amb la meva libreta de dibuix oberta sobre els meus genolls, mossegant la ploma , mirant al voltant mentre tracto en va de pasar desaparcebut : millor iniciar conversa amb persones que ni tant sols arribaran a veurem , endiumenjats rera trajos complets amb armillai corbat en ple mes d’Agost ). Allí coincidirà amb els joves, junts crearan un caldo de conreu heterogeni , dens, format de càntics al passat i projeccions d’un futur més llunyà per la distància que per la cronología: a París, Labrouste ha construit la seva biblioteca, Mallet-Stevens dóna la alternativa a Jean Prouvé (no vull ni un pressupost ni un pla: vull una tanca . Porti’m una tanca.), Le Corbusier gairebé enganxa la tuberculosis en unes golfes del Quartier Latin, de les de debó , sense calefacció, sense aigua. Sòria. Falten pocs anys per a que Buñuel visiti i filmi a les Hurdes. Les càmares, però, podrien haver-se desviat del seu destí gairebé amb idèntic resultat . Cacics locals milloren les condicions de vida per a no quedar-se sense mà d’obra, a contracor , insuficientment. Falta poc perque s’abandoni i vengui a pes el primer pont del ferrocarril. Martiarena construirà galeries modernistes, autèntics murs cortina d’acer. El “mercado de abastos” es traslladarà (rajoles blanques, grogues i vermelles, potser blaves , botigues tancades , vaig fotografià una escala per la qual no pujà ningu durant cinc minuts ). Encara no arribà la guerra civil . Habitatges obrers a poques passes de l’Alameda, de renta baixa. Cinquanta-quatre metres de galeria gairebé a sud estricte , autèntica finestra correguda aguantada per murs de càrrega tradicionals , una façana portant aguantant la correguda , davant , en voladiu, la galeria que es convertirà en recurs clàssic de bona part del racionalisme espanyol , façana sense trabes , fácilment comprensible per clients que les han vist llleugeres i vidriades tota la vida.
José María Barbero, arquitecte ara desconegut , personatge sense biografia ni dades, posseïdor d’una obra entusiasta, poderosa, ilusionant, oasis emplaçat en una província d’autoconstrucció, d’arquitectura institucional encara avui imposada des de Madrid, resol la gran inclinació transversal del solar (pastilla llarga i estreta de terreny paral.lel al sud) dispossant la planta baixa dels habitatges sobre la cota superior, allunyada de la carretera, a cota del pati interior de l’illa . El desnivell del solar (ara sota la cota de replanteig de l’edifici) servirà per dispossar un potent sòcol que entregarà l’edifici amb la carretera, ple de locals comercials que segueixen funcionant solventement en l’actualitat. Sobre ells, una coberta plana transitable serveix d’accés als habitatges.
Sencilles, de varies habitacions orientades al sol, pintades de blanc, servides de dos per una escala de dos trams sense ascensor.Tancades a nort . Volcades a la llum mitjançant el tret més característici del projecte , la galeria a sud ,finestra correguda de cinquanta-quatre metres de longitut, sense estructura, partida en tres per poder ventilar naturalment la caixa d’escala. Els costats , arrodonits , comla proa d’un vaixell , en la qual adivino el llunya eco de la galeria del club nàutic de Donosti (el fantasma de Aizpúrua flotant sobre la ciutat). Aparença elegant, potent, tranquila, quasi serena. Armonía amb la propera plaça de brous. Enfrontament directe amb els edificis governamentals a l’altre costat del carrer. Mirador (d’esbiax ) a l’Alameda propera. Semàfors que maquen el seu color verd amb sons d’ocellets .
Record a primera visita, per la tarda, un estiu . Res es movía. Sense càmara de fotos, massa calor per fer un dibuix , sensació d’estar envaint algun tipus d’intimat. Atipats de menjar , probablement, tot massa pesat , greixós , amb molt de gust . Fins el pa porta oli . Divagant entre els portals , finestres obertas francament sobre la terrassa del sòcol ,gairebé invitant a saltar dins d’elles. Portals oberts , panys trencats , penombra fresca, entremaliada , una brisa pujant pel forat de l’escala. Contrallum . Entro. El paviment és irregular, en relleu sobre una solera deformada pel pas dels anys . Un esglaó separa les escales de l’àmbit del rebedor , independitzant més que qualsevol porta.
L’esglaó és de terratzo, llistat en diferents colors sobre una base color beige absent . Llistat asimètricament, amb colors vius que destaquen sobre el fons cansat . Llistat com si m’esperés, recordant mases coses vistes feia poc : els habitatges de Borneo de Miralles,la seva pròpia escola de Hamburg. Algunes experiències d’un Wright que no sé com podria haver arribat fins allà . Ignoro qué es publicava, qué es distribuia, quina era la distància mental d’un grup d’arquitectes parat en el espaci, gestionant i intentant ilusionar una ciutat que encara no havia acabat de despertar, extranyat pels seus trets inequívocs , trobats en un edifici oblidat en una ciutat comdenmnada a aparèixer en la cantonda de qualsevol mapa d’un futur que estava per escriure , por somniar … I aquella calor, i aquell contrallum. I aquest sentiment d’irrealitat.
Recordo que farà dos mesos, potser tres, no crec que hi arribi . Recordo tornar, nou del matí d’un dia laborable. Algun nen seguia jugant una estona abans d’anar a escola , i ningú anava a la feina caminant. L’ Alameda, trenta-cinc o quaranta espècies d’arbres diferents , explotada turísticament, centre que no convoca tot el que hi al al seu voltant . Roba estesa davant i darrera d’una galeria.
Una arquitecta soriana, Maria, m’ho descubreix : allà vivia el meu oncle (Luis, o Mariano, o Pepe, he oblidat el seu nom ). Això són aquells habitatges: on vivía el seu oncle . On convertia en un d’aquells nens sempre jugant , on es pujava l’escala fent saltirons, on es rebien els regals de reis, on es pasaven borratxeres , es desnonava , rellogava, moria, feia l’amor . On un s’avorria , on es lliutava contra el fred, on es varen rebre els nacionals creuant la ciutat. On es trencaven vidres que no es reposaven .
Arquitectura com a marc del quadre , arquitectura com excusa: arquitectura creadora d’emocions, d’avorriment , de divorcis i naixements, de discussions, d’infidelitats. De mals i bons tractes, de creixements i amistats.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Una història d’amor instantània

Revisionant Sunset Boulebard, arbitràriament arxivada a un DVD entre en Wenders i en Kitano, tristos títols de crèdit en què un helicòpter sobrevola un Million Dollar Hotel de color blau a l’albada, Salman Rushdie, Milla Jovovich (fascinació), Bono, Mel Gibson sobreactuant i quedant bé, ultraviolència japonesa, calor, Paquito el Chocolatero sonant de fons (és la festa major de Sant Cugat), Knockando 12 anys (el que em puc pagar, de fet). Ressaca post-entrega, ben dormit i amb ganes de veure  bon cinema.
Crueltat, William Holden surant a la piscina, doblatge anys 50 “ustedes se preguntarán cómo he llegado hasta aquí”, memòria traïda. La frase no s’arriba a dir, complexitat, Chandler, Wilder, cinema negre, història sòrdida d’ambició, de desamor, d’autoodi, baixa autoestima, humiliació. La memòria vola, s’inventa coses, falseja realitats, traeix fets i històries, adapta, esborra, corregeix. En aquest instant sóc al barri xino. Sí, el barri xino, sense més, persones lligades a les cadires de les tabernes per dormir. Taules de billar rellogades, brutícia, rates de bon tamany, roba estesa de banda a banda del carrer, històries desconegudes lligades amb d’altres de viscudes, olor de curry, xorissos corrent sense ser perseguits per ningú, vivendes socials de totes èpoques, antigues cases de putes reconvertides en pisos d’estudiants i guionistes visquent en pisos de porter reconvertits. Tocs d’irrealitat que semblen trets de llibres de Géorges Pérec, algun Carvalho possible que sembla que pugui aparèixer a cada cantonada, la Carmen de Mairena constantment trobada per la Rambla, a algun restaurant (amb la majordoma), creuada pels voltans de la plaça Catalunya a una hora en que no saps si ve o va, serena, digna en la seva monstruositat deformada, ambigua. Camions de repartiment rera la Boqueria, el llantiol tancat a les onze del matí, comissaria de policia buida, turistes arreu, menjòdroms prop del paral.lel.
Camino, així, amb pressa i sense rumb, absurdament, com sempre, aixecant la vista cap a la calitja, tot Barcelona s’enganxa físicament, suor, la vorada sota les sabates, el fum dels cotxes, la pols, una mena de greix que sembla sedimentar-ho tot, la pedra de Montjuic sempre de color negre, l’estiu que no s’acaba, transicions tan lentes entre les estacions que sempre sembles estar igual. No porto ulleres de sol, els peus fan mal i, com m’ha passat al llarg de gairebé tota la meva vida, porto unes sabates inadeqüades, grans, amples, lletges, no sempre còmodes, prematurament envellides, plenes d’aquesta pols omnipresent. Encorbat, amb una cartera massa pesada, escoltant el sorll d’algun cotxe d’un blanc brut que passa de tant en tant, amb la freqüència suficient per a permetre als transeünts creure’s amos de la calçada i barallar-se permanentment amb ell, amb ells. Aparadors del segle XIX que mai sé si estan oberts o tancats, d’aquests color uniforme, universal, que permet destacar tan bé les escasses façanes restaurades, gent amb més pressa que jo, botiguers a la porta d’un establiment sempre massa petit, atapeït, que mai sé què ven i sempre trobo massa car en la meva ignorància de passavolant. Recordo un atracament recent a una monja que coneix la meva mare, en algun lloc vint-i-cinc metres a la rodona meu. Li van voler prendre tot, un altre matí com aquest, sol, calitja, tot es segueix enganxant ara i sempre, gent funcionant a batzegades, incertament, d’esma, barallant-se entre el desig de perdre el temps i de seguir apressats anant duna banda a l’altra. Amenaçada amb una xeringa per un atracador seropositiu, va acabar amb tot el que portava més una punxada profunda a l’esquena. Afortunadament, el virus de la SIDA mor ràpidament: la punxada no va tenir més conseqüències que la de fer dubtar la bona dona de la fe de la gent que intentava ajudar. Camino, doncs, per aquell carrer, escenari futur de tedioses passejades nocturnes amb massa cerveses de més punxant perpendicularment la Rambla a la recerca del tercer local on fer correr la nit. I, sense més, parada enmig del carrer, una dona gran. Evidents problemes de vista, sembla més alta del que és per una estranya dignitat que li recorre els ossos, li adreça l’esquena, la travessa, la sosté com una segona columna vertebral. No sé si porta barret, barret negre d’ala ampla sota el sol brut d’un dia brut, enganxós. Però no en porta, perquè les ulleres enfosquides de vidres progressivament acolorits, grans, li brillen. Els seus ulls es veuen per sota, trapelles, vius, negres. La pell arrugada, blanca. Moviments curts, ràpids, poc àgils, nerviosos, li donen l’alre de saber on va. Hi ha un noséquè en la seva vestimenta que la fa encaixar tan precisament allà que, ni per un moment, se’m acut que no pugui ser del barri, de la zona, de dos o tres cases a prop. Camina pesadament, gairebé arrossegant uns peus deformats calçats amb sabatilles també negre, amb taló mínim folrat d’espart. Em disposo a creuar el carrer, a dos metres d’ella, pel mig, gairebé sense mirar, asfalt gris fosc que, com tot el que ens envolta, ha perdut el seu color, barreja quasisòlida de varies coses, i em detura, demanant-me per creuar el carrer. Paro en sec i li ofereixo el braç, sense pressa, sense ganes d’arribar a l’altre costat, sense saludar-la, caminant, senzillament, al seu costat. Vigilo l’enèssim cotxe blanc brut, llunyà, que enfila el carrer i ni tan sols necessitarà frenar per no atropellar-nos. Passa darrera meu, anònim i pacífic, sense que ningú alci la vista, i, a l’altra banda del carrer (cinc o sis metres, màxim set o vuit, tallats assimètricament en dos per una línia d’ombra imprecisament retallada, bruta com la resta, que amb prou feines cobreix da vorada de mar), em deturo per a deixar la dona, sana i estàlvia, a l’altra banda. Ens mirem mentre em dona les gràcies que jo haig de rebre gairebé anònimament, per girar-me i seguir caminant al meu ritme. Però. La miro als ulls, directament, Tindra uns setanta anys, els cabells tenyits de negre, a través dels vidres tenyits la seva mirada guspireja tranquilament. Em dona les gràcies un altre cop, mentre m’agafa l’avantbraç. Li agafo el seu, amb afecte, amb força, com fa ella. I, enllaçats enmig de carrer, un dia d’un mes que no conec, sense en que sàpiga l’any, el motiu, ens mirem, cinc segons, deu. Amb ganes, amb afecte. Amb un record que no puc tenir d’una joventut, d’una bellesa. Amb la presència de la seva dignitat, de les seves ganes de viure, de la seva alegria momentània. Amb les seves ganes, coqueteria, energia, afecte cap a un desconegut que podria ser el seu nét però que, per cinc segons, només per cinc segons, no ho és ni falta que fa. Tot s’il.lumina, resplendeix, l’energia puja, l’apretada s’estreny encara més, ens reconeixem i, lentament, fem cadascú el nostre camí.
Gloria Swanson segueix baixant l’escala de la mansió, dirigida per Erich von Stroheim, cada cop que algú s’ho mira. Alça els braços i s’acosta, decidida a la càmera, es fon amb la llum i la pel.lícula acaba.

Posted in Uncategorized | Leave a comment