Franquícies arquitectòniques


Sobre els edificis que semblen maquetes
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.

Toyo Ito: sendai. L’arquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, que l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció.
I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Que el punk esta mort, collons!

Pasajes, número de desembre-2005. Uns arquitectes noruecs publiquen unes vivendes al seu pais. Unes correctes vivendes, en fusta per fora, circulacions verticals exteriors, materials ben escollits, ditribució correcta, bla, bla, bla. Un bla bla respectuós, tot s’ha de dir, no tots els projectes m’agraden i aquest és bo. Per sobre la mitjana, decididament.
El problema dels arquitectes és que es declaren punks. Punks. Un despatx d’arquitectura internacional, que publica, que construeix, que es relaciona amb d’altres, que té personal, i es diuen punks.
Syd Vicious no tenia el graduat escolar.
Johny Rotten declara que, després dels tres primers mesos, varen seguir per la pasta.
Steve Jones mai va ser un mal guitarrista.
El productor del grup els va fer assajar cançons de Syd Barrett, el primer lider de Pink Floyd. Havia de ser el seu repertori fins que es van adonar que podien composar.
Campanyes de promoció, gira americana.
Contemporàniament, Marillion sobrevivia sense promoció. Dire Straits no es radiaven a l’UK. Grups elitistes, segons ells, grups que no tenien la meitat de la meitat dels mitjans dels altres.
Res és el que sembla, i, de mentres, els punks autèntics morien de sobredosi, o es tallaven la cresta i es feien Skin heads (a Glasgow, neds) i eren ràpidament absorbits per ideologies d’ultradreta o esquerra, canibalitzats per intel•lectuals envejosos de la seva energia, del seu apriorisme que neix del no saber què faràs demà.
Robert Fripp, Eric Clapton són massa bons guitarristes per tocar brut. Però precisament en això consisteix tocar sense pensar, en ser un bon guitarrista, en superar la tècnica, en automatitzar. Però això és elitista, això és educació i talent, molt talent, a parts iguals.
Arquitectes punks? Marketinguistes de segona incapaços d’entendre que, senzillament, són bons artesans amb consciència social capaços de fer edificis correctes. I joves. Han de demanar perdó per això? Els pica? Haver deixat de llegir més d’hora. O haver cremat més contenidors. Se’ls ha passat l’arros.
Però espero que repeteixin les bones vivendes, amb aquesta mateixa actitud que els convertirà en persones insuportablement pedants, però amb uns fets que passen per sobre d’ells i acaben legitimant una actitud passada de rosca per idiota.
Queden els fets, i els edificis. Seguiré disfrutant d’ells.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

schoenen