Parets buides i un gatet simpàtic

(viatge ínfim sense càmera al parc de l’arbreda, Begur)

Destí de pas al final d’un camí de terme, cap a un arròs de cabra pres a la gola del Ter, a l’ombra d’un bisbe mig mort que té un castell per anell, conec el parc de l’Arbreda. Circumstàncies personals varen aconseguir, fa anys, que recelés de l’equip director de les obres, Aranda-Pigem-vilalta, estudi d’Olot en línia ascendent al que ja m’he referit a propòsit d’una guarderia de colors al costat del cementiri de Manlleu, d’agradable record i tanca galvanitzada de múltiples rodons de diàmetres diferents a distàncies diferents, ja mig rovellada, eficaç símbol del que inicialment em semblava l’arquitectura del grup: esteticista, elegant, fràgil, gairebé efímera. La facultat de dret de Girona, la guarderia de colors exhibien al moment de la seva visita aplacats de vidre rebentats per la dilatació, encerclats per marcs perimetrals que petaven qualsevol cosa que envoltessin. Goteres, fixacions de bancs que ballaven. Cicatrius que descuraven l’aspecte global d’una construcció precisa, preciosista. Posteriorment aquesta mateixa construcció va anar-se tacant, encomanant d’aquest aspecte fràgil, trèmol, de les seves primeres obres: superfícies planes que, de sobte, adquirien vibració, moviment, un aspecte quasi-vegetal lograt majoritàriament a base de pletines treballades i doblegades a ma, diferents entre sí, filles d’aquesrta arbitrarietat que dona una senzilla regla de joc, invariablement rematades per algun element horitzontal que les contenia, com si volguéssin escapar (cosa que han acabat fent a posteriori). Seriació pop-art, objectivització per adició de petits elements en un volum global sense cap transició d’elements a escala intermitja. Actualment, aquestes superfícies comencen a moure’s, a tallar-se, a perdre la seva planeitat i a prendre protagonisme per elles mateixes, separades d’una caixa que ha esclatat en diversos plans esfoliats, cada cop més mesclades amb elements arquitectònics no protagonistes del vocabulari convencional dels arquitectes: tapissos, arbres, bàculs.

Respecte del programa, RCR ha viscut tota la vida de qüestionar-se les coses d’arrel, ni que sigui per donar sentit a posteriori a la qüestió esteticista d’un títol que es resisteix a ser un nom i un cognom sobre una tipologia. Així, la hiperespecificitat d’un habitatge, de qualsevol element de disseny arquitectònic ha portat al qüestionament de la convencionalitat i a la creació de noves tipologies estrapolables a d’alres casos, a través, precisament, d’aquests títols: casa-paravent, casa-manxa, etc.Amb el parc de l’arbreda, els arquitectes van un pas més enllà: el projecte no va tan de la construcció d’un parc com de la creació d’un lloc, a una pineda prosaica situada al fons d’un bac, malorientada, ocupant la llera d’un torrent sec. Espai central que signifiqui les cases dels voltants, sempre mirant endavant, les unes muntades sobre les altres, cobertes de teula àrab, finestres arquejades, blocs d’habitatge prosaics i tres ferraris passats en dos minuts, un de negre, un de blau fosc i un de vermell que feia massa soroll: una rotonda, una carretera, que ressegueix una única corva de nivell, porta d’entrada al nucli central de Begur, sempre mirant al mar des de dalt. El parc presenta, així, una doble lectura: lloc tan per ser viscut com per ser vist, façana exhuberant, lloc de repòs de visuals sense cap referent clar fins al moment, a la cara dolenta d’una muntanya, orientats a nord i sense possibilitat de mar. La resta: potencialitat, programa inventat bastit més a base del que no es sap que es farà que no pas del que es vol acotar que passi, espai lliure per a moure’s, per a jugar, per a mirar. Escultures fetes més a base de treure elements que de posar-ne. Un centre cívic que és una porta, que és una boca escènica, edifici penjat que no toca a terra, creant un tunel-escenari, porta d’entrada, coberta despenjada fins a trobar-se un terra que mai és pla, porxo on menjar, on festejar, on fer un porro amb els amics, un picnic, una partida de ping-pong. Un ús inteligent de la vegetació: on se’n posa, on no, què ombreja. Què tapissa, què creix, quina aigua beu. Què es manté i què salta, què es replanta. Tot autòcton, semblant talment com si estigués allà des d’abans. Pins, alzines, plantes aromàtiques. Pocs materials, gairebé només un: ferro rovellat, enormes pletines aixecades de terra delimitant planters d’espècies diferents, ara ben crescudes i mantingudes dins el seu propi límit tres anys després de la inaguració, aixecant poc més que l’alçada d’una persona i accentuant el caràcter d’olla a pressió del conjunt. Platabandes, bancs de pedra artificial, poligonans prosaiques amb aspecte d’estar marcades a terra amb un bastó. I les parets: buides. Pletines doblegades sobre elles mateixa amb el gruix desitjat: trenta centímetres, metre vint, el que sigui. Falsa materialitat, jocs d’ombres interiors, habitatges de gats que viuen allà, simpàtics, parets no preparades per ser tocades, ni roçades, però sí circuïtades a prop, associades amb rampes de distàncies i inclinacions cambiants, embolcallant una estructura convencional de pilars de formigó. RCR aconsegueix, amb això, l’essència de l’arquitectura contemporània: revestiment sobre revestiment sobre revestiment, fins que la darrera capa, la visible, és la que identifica la imatge global del conjunt.

RCR es salten tots els passos intermitjos fent que aquest revestiment, com a tal, com a revestiment, sigui la única cosa que existeixi, embolcallant aire, deixant un paisatge secret, no per ser mirat ni viscut dins d’ell, com un monument a les coses qeu no existeixen, punt de reflexió d’una arquitectra més preocupada per com la tractaran al photoshop que ler les consideracions ètiques que es deriven de la seva manera de constuïr-se.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Vidre reflectant, anfetamines i ulleres de sol que no filtren

Tics de postguerra, rastres de l’estraperlo que es mantenen avui en dia, licor barat, tabac de contraban, medicaments il.legals, menjar comprat sempre en massa quantitat. Andorra és un païs antitètic: mira de vendre’s com un lloc on fruïr de la natura mentre la consumeix inclementment, fins a l’extrem de fer condicions definitories de la seva estructura la desmesura, el consum, la fugida endavant.
Vaig viatjar a Andorra la Vella la setmana passada, cercant, precisament, fer fotos del caos del lloc i un bon restaurant que conec, amagat entre tota aquella confusió, on passa desapercebut alimentat pels escassos clients que el coneixen i que li asseguren continuïtat des de fa temps. Adoro, per cert, la seva fantàstica taula de formatges. Derrotat, al cap de mitja hora de provar-ho em vaig adonar que alguna cosa no funcionava: normalment, a l’hora de disparar fotografies, sempre acabo, per instint, trobant “la” foto, el que vull fer en cada moment: sigui per llum, sigui per enaquadrament, de vegades per atzar buscat, normalment una mica de tot plegat. Qüestió: no ni havia manera. Reflexionant sobre el que em va passar, vaig adonar-me de la solució, de la òbvia solució: Andorra no ha tingut en compte el sól a l’hora de créixer. És més, Andorra no ha tingut en compte res del que l’ha definit com a poble, cap de les caracteríestiques definitòries que fan d’ella una ciutat de muntanya. He provat de reunir-les aquí, per observació directa:

-L’aigua: la ciutat queda enganxada al riu, a l’aigua, a les escorrenties. El flux d’aigua queda, normalment, associat a d’altres fluxos: camins principals, etc etc, i és per on es mou la gent. Obvi, però important a tenir en compte.
-Les pendents: es fan servir sempre a favor o en contra. Normalment, aquesta s’evita, associant les edificacions a les parts planes, però s’usa sempre que es necessita sol, llum, una guarda contra els vent dominant. També queda associada a fins simbòlics, com esglésies, amb les seves sagreres,llocs tradicionals de guarda de blat. La ruta fins als llocs simbòlics pot conformar (i ho fa normalment) urbanisme, sempre associat a camins que porten d’un lloc a l’altre.
-El clima: el sol, el vent, el fred mateix. Infinitat de variables ja esmentades, necessitat d’assolellaments òptims, de resguard contra el vent, d’infinites casuïstiques.

-El moviment humà. Camins gent, bèsties, places de mercat, llocs de cult, places de poder, establiments militars, llocs especialitzats on aconseguir aigua, menjar, intercanvi.

Andorra la Vella negligeix tot això. La ciutat nova queda superposada a la vella, sempre més gran que ella, i, sovint, la paraula “superposició” és literal: una capa sobre una altra capa existent. Una carretera de tres carrils sobre una d’un, un edifici de vuit plantes sobre un de dos. Massa gran, matussera, irrespectuosa amb les seves pròpies fronteres, amb els pendents, amb el sol. Sense cap mena de planificació. Els tècnics es negligeixen fins que, sempre a posteriori d’un problema que ja es veia clar que es crearia, troben solucions enginyoses per a seguir creixent i perpetuant el problema resolent-ne senzillament una part, sense anar a l’arrel, sense veure que la seva intercenció només l’accentua perquè el fa créixer i magnificar-lo, fins arribar al risc de col.lapse.

La ciutat ha crescut, doncs, al marge de tota planificació, desestructurada: carrers vells s’esborren, menjats pels nous, creuats per ells, sota edificacions que, de vegades, en segueixen les traces, sempre hipetrofiades, alienes a l’entorn, seguidores d’una llei de l’economia a curt plaç que obliga a colonitzar perpètuament un espai abans habitat, definit per unes regles senzilles i precises i, sobretot, per una escala. Ara, abigarrat , la sensació de ser a un lloc que sí suporta molta més gent de la que pot sostenir, balcó rera balcó, desordre, poca qualitat urbana. De tant en tant, un andorrà, enganxat al mòbil, parlant, sortint d’alguna tenda, passejant pel carrer: habitant furtiu d’un espai que no pertany a ningú, perpetu lloc de pas fins que les condicions no canviin. Andorra s’ha negat el comfort per un plat de llenties.
I on són els arquitectes? Abans ho he esmentat: solucions tècniques a posteriori, embastar problemes que menen al col.lapse final si algú no s’hi posa abans, decorar façanes, halls, aparadors. Combinar colors, fer la vista grossa amb el sol, amb el vent, amb tot el qeu he dit abans. No planificar, no parlar, no avisar. No proposar, i el fantasma del fantasma d’en Miralles a qui han enderrocat la nova avinguda Meritxell, sense saber mai si era solució, nou embast o simple il.lusió d’un problema que encara no ha acabat d’esclatar.

Pot canviar a pitjor…

Posted in Uncategorized | Leave a comment