Tate quieto

sobre les propostes de concurs per la Tate Modern.

Vaig descobrir Sòria fara uns sis o set anys, una tarda, tornant d’Aranda o Peñaranda (llavors tot em semblava el mateix): cordero asado, amanida, leche frita i jo què sé què més de postres. Gairebé una ampolla de vi local, espès, prou bo, consubstancial amb la resta del menjar, i disgestió a base de carretera i manta. Arribada a Sòria, fracàs a l’hora d’entrar a una església romànica (ara no en recordo el nom): sempre, però sempre que provo d’entrar-hi hi ha la mateixa gent passant rosari, que em fan fora a base de mirades assassines. Després, tapes a no sé quin bar (una nit, fa poc, passada per allà, en companyia de públic local), una darrera cervesa, travessar per darrera vegada el Duero i cap a casa. Hi he anat tornant regularment, i, sempre que passo per davant, quedo atrapat per la força de lesescultures de la portada de Santo Domingo (carretera pel costat, turistes a la recerca de la casa dels Marichalar, silenci associat al sol d’agost que cau a plom i converteix la plaça en un lloc inhòspit però,a la fi, tranquil). Al final, típic retaule romànic: apòstols, vida de Jesucrist en fascicles, diversos episòdis bíblics, un Pantocrator envoltat dels quatre evangelistes de sempre i un etcètera que es justifica a base del que realment importa: els detalls. Tot, absolutament, tot, és allà: els gestos de dolor, de joia, de plaer, el sofriment, el pas per la vida, en jesus fent por, sons pares fotent el camp cap egipte, etcètera. Ho he dibuixat, retratat, he passat hores miran’t-ho. I sempre, sempre aprens coses noves, canvies amb les escultures, amb la llum, amb l’estat d’ànim, amb l’època de l’any que hi passes: estan vives. Sempre acabo cercant les meves predilectes (els tres viatgers al mateix llit, la parella que s’estima, els soldats assassinant innocents, etcètera). Gairebé em parlen, són com velles amigues que et retroben i et diuen coses.
Després d’això, penso en els museus. Per seguir amb l’art romànic, recordo el diocesà de Teruel(reducció a l’abusurd: joies del mudèjar, excepcionals pinturaesculptures envoltades de peces que no són bones ni per ser cremades. El catàleg museístic està ordenat per temes religiosos, i la feina del visitant és anar destriant el gra de la palla, les mediocritats de peces genialoides, escadusseres, mal presentades i pitjor iluminades barrejades en una promiscüitat que no té res a veure amb la qualitat artística del que es presenta), barreja espectacular de tot-s’hi-val, calaix de sastre gairebé sense sentit per la falta de criteri. I, d’ell (d’aquest Teruel quasi-desconegut que confón l’arquitectura moderna amb l’obertura al món) passem a tots els museus del món, als tradicionals i als nous. Com visitem el Prado? Què fer en un edifici on s’hi barregen els fusellaments del tres de maig amb la meninas amb el jardín de las delicias amb etcèteres diversos, innumerables, móns inesgotables oberts rera mig metre quadrat de tela pintada a l’oli? Hi ha tants prados com gent interessada a l’art al darrere, com amants de Velázquez odiadors de Goya, viceverses vàries, un “ni lo uno ni lo otro sino todo lo contrario”, etcètera etcètera. En fi, diverses velocitats de visió, maneres de mirar, etcètera.
Fa quan que l’escala d’un museu no et permet gaudir de l’obra individual? Potser des de sempre? Les estatuetes romàniques, qualsevol quadre que valgui la pena, una manifestació artística X gestada durant anys, dècades, minuts, pot fer pensar més un procés on vas desvagant la ment seguint una llista inabastable d’obres. I l’escala actual dels museus creix i creix, llistes d’artistes nous i vells, massa quadres per ser mirats de cop, centenars de milers de visitants aborrits que són allà com a un sushibar com a qualsevol centre comercial local amb solera o no. Compren, miren sense veure, etcètera.
La Tate Modern és la darrera baula de tota aquesta cadena, la que enllaça amb els nous super-macro-bèstiamuseus que s’han de construïr a l’orient pròxim, d’un tamany absurd. Herzog & de Meuron la van guanyar i construïr, i ara gairebé ha passat a la història, devorada per aquesta voràgine que fa que qualsevol cosa de més de dos anys sigui vella o un clàssic, segons la sort que té. Ara toca ampliar-la hi hagi necessitat o no, tan sols per seguir sortint a les notícies. En tot cas, la proposta d’aquests arquitectes és d’un optimisme gairebé ridícul pels temps que ens ha tocat viure: tot un seguit de sales diàfanes, un catàleg de diverses maneres d’iluminar bé, de posar paviments bé, d’escollir els colors bé, de fer recorreguts bé, etcètera. Òbviament un bar, òbviament una tenda, un auditori, i, al final de tot, la sala de turbines recuperada com a únic lloc que té sentit de tot l’edifici: espai d’intercanvi, àgora on poder treure el nas, el mínim comú denomimador de tot el complex.
La resta, viacrucis que has de recórrer si vols ser algú dins el món cultural: què mires? La qualitat d’unes sales neutres, preparades per mostrar un art que no sé si agrada algú? Les peces? Tot alhora? Res? Vas a cercar alguna cosa concreta? No sé el catàleg ni sé si molta gent que hi entra el sap. En tot cas, l’estrella del museu és el museu.
Contraposada a la proposta guanyadora, Rem Koolhaas i els seus OMAS en presenten una molt difícilment representable, engarbuixada, complexíssima, que es resumeix molt fàcilment: dos circuïts, un de ràpid (visita de president del govern, aquí l’edifici, allà quatre quadres, allà una escultura del tamany de la teva pressa) i un de lent, selectiu, gairebé peça per peça,on vas a mirar peces concretes, lentament, tranquilament. Proposta cínica, realista, Houllebecquiana, un punt difamadora, desencantada, que pretén recuperar els museus per la gent que realment hi vol anar: que pretén celebrar la pressa actual. Que pretén posar cadascú a un lloc que no ens interessa descobrir, que neguem permanentment, acaronats pel poder d’una publicitat que legitima qualsevol postura que poguem escollir, dins un ball determinista on, fem el quefem, sempre serem un número.
De vegades no s’avança en arquitectura perquè no es volen construir les propostes més lúcides.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Un gargot vermell sobre el plànol d’obra

(per la vicky i martín, sense ànim d’ofendre)

Trobada afortunada en el Roure de sempre , entre diferents marques de cervesa i alguna coca-cola esgarriada: boquerons que no són anxoves barrejats amb formatge fort , una truita que, per fi, no és arqueologia, dubtoses (per fugasseres ) croquetes de bacallà i la promesa d’una xistorra acabada el primer día en mesos que retorno al bar on escric, dibuixo i acabo o començo dies ocasionals.
Entre els fa-molt-que-no-et-veig i las batalletes ocasionals de les trobades familiars que marquen un pas del temps que sembla que no hagi passat comencem a parlar del concurs del camp nou, entre altres coses: multiplicitat de vistes, complexitats urbanes recollides en un projecte que es dedica a moure gent contraposada a mediocritats varies i altres projectes singulars definits masa lluny d’una Barcelona que sempre es masa complexa per ser recordada d’un sol cop (com qualsevol ciutat que valgui la pena).
Sensacions barrejades quan recordo els dies confusos que seguieren al desenllaç del concurs: noticies de nou més u, essent aquest u en Josep Lluís Mateo amant de Mitjans desde massa temps abans de l’ampliació com perque resultés sospitós de ser piloteria infame: ex-habitant d’un edifici seu d’habitatges falsamente tresbolillado (la façana com trampa, màscara d’un interior molt treballat que imposava un bloc massa habitatge-més-habitatge , necessitat d’algun artefacte que el dotés d’escala urbana), i glossador entusiasta d’un arquitecte que no sempre ha gaudit de les meves simpaties , autor d’uns quants projectoes massa especulatius com per tenir ànima o qualsevol apunt d’humanitat. Mitjans sembla oblidar-se massa sovint de la cota de la ciutat : al costat de l’Estació de Sants, en el ex-estadi de les Corts, en la telefónica, els seus edificis reclamen un terra autònom del seu entorn, precariament entregat mitjançant patis anglesos , escales varies, pasarel.les heròicament dissenyades i altres artefactes massa complexes com per fer oblidar una cota de replanteig triada al despatx i no rectificada in situ.
Aquest terra remogut, torturat, quasi aliè a tot allò que l’envolta es transforma en la proposta de Mateo en un sistema de rampes helicoidal que sembla allunyar aquest estadi del caos que va creà . Mateo (i cía) proposen a partir d’un edificio que respecten, conèixen i estimen més que qualsevol altre equip. Traballant in situ, a partir de la pell, de les sensacions, de un soroll i d’unes vivències que semblen no alterar cap altre proposta, els arquitectes traballen i convoquen l’entorn quasi sense tocar l’edifici, a una distància respectuosa, tensa. Se’n adonen de les dues lectures de l’estadi : la primera d’elles ens parla d’un joc, la pilota, el futbol, d’un espectacle integrat per cent mil vint-i-tres persones: els que animen i els que participen, cponjuminats en una olla a pressió que batega al uníson, bla, bla, bla: el de sempre que es veritat, precisame, a partir d’estadis com aquest, a partir de detalls com l’absència de cantonades, el soroll semblant al d’un circ romà, les grades en voladiu, un control sonor deliberadament descuidat: encara recordo les meves tornades a casa dels meus pares, a l’Hospitalet, els dimecres o els diumenges de partit, creuant el mateix pont de la Torrassa des d’on es varen filmar les vistes llunyanes de “Tapas” (el terrat de la casa dels meus avis en primer terme, multiplicitat de teulades d’uralita grises, recremades pel sol.Algún sot de l’ave en aquests moments): un gol i una onada sonora, poderosa, que ho estremeix tot a distància. El meu Camp Nou.
La segona lectura són els accessos: una forma autònoma que ocupa el negatiu de la primera, la seva esturctura, que pentina gent, que necessita bons accesos verticals: que barreixa , que calma, que altera. Una arquitectura neutra feta d’estats d’ànim, visible desde el carrer , definidora d’una façana. Una arquitectura que, durant els anys cinquanta , es quedarà a mig fer: es decideix en obra que el projecte original no s’ejecutarà en la seva totalitat, quedan en una forma provisòria, aparentement acabada , record i espera del que va a ser quant arribin temps millors. Núñez l’acaba , habent celebrat el seu primer mandat amb el cant del cara al sol, perpetuan-se en el poder fins el punt que els de la meva edad varem crèixer amb ell, deixant (al final) que l’arquitectura de Mitjans parli per si sola , sense promoció, sense ànim de reivindicar-la més enllà de la seva funcionalitat estricta quan, per fi , el Nou Camp coneix la seva forma definitiva.
És aquest estadi complet, aquesta idea acabada en si matiexa , la que en Mateo respecta, amplia i entrega amb la ciutat del seble XXI.
L’arquitecte per sobre del promotor. La qualitat que parla sola, llançada a les mans dels guies turístics , compartint destí amb tants edificis modernistes en mans d’ajuntaments que els conserven més pel seu aparent pintoresquisme que per un prestigi no pensat per no ser dit. Mort d’éxit.
Estat de les coses comprés por un Mateo que impose silenci (la distància) i respecte (no cubrir la façana). Que sap anar més allà del projecte original, cobrint-ho , criticant-ho , omplint els buits que Mitjans no arriba a veure. Completant-lo.
Fou, és, el meu favorit, per sobre de la freda eficiència d’un Foster copiador bones idees, solvent tècnicament, patriarca d’una época on sembla, per fí, haver triunfat el famós “no són genis el que necessitem ara”: gestors eficients, que no s’arrisquen , carents d’il.lusió, freds, competents. Compradors d’il.lusió, tirans de falses bones idees que es superposen com màscares a fredes carcasses fetes a mida dels programes de medició.
Fa fred afora, més que quan he sortit d’un Roure on volen fer fora a Rijkaard, on la Vicky i en Martín es quedaren debatint sobre coses humanes, abandonant el diví per avorrit , por distant, perque es farà demà , o passat.

Posted in Uncategorized | Leave a comment