Lluís Nadal s’ha apagat als 96 anys en el silenci en que va passar la part final de la seva vida. La seva trajectòria és difícil de seguir, quedant reduïda a unes insuficients publicacions. El COAC, dipositari del seu arxiu des de fa 23 anys, no ha fet cap mena d’esforç per difondre la seva obra. Els seus fons no estan digitalitzats. El web arquitecturacatalana.cat, portal de difusió d’arquitectura del COAC que, a l’igual que el propi Arxiu, està mal dirigit i pitjor comissariat, tan sols recull -d’una manera desganada- 16 obres. A la xarxa no s’informa que cap edifici seu rebés mai un premi important. Per pura intuïció, he visitat al llarg dels anys tots els seus edificis mínimament visibles des del carrer, no pocs d’ells varies vegades. El que he vist em fa pensar en ell com un dels arquitectes més importants de la nostra història recent.
El context cultural que envolta l’arquitecte no pot ser més potent. Originari de Cassà de la Selva, Lluís Nadal és el germà bessó de l’historiador Jordi Nadal, especialitzat en història de l’economia. La seva tesi doctoral va ser dirigida pel mateix Jaume Vicens Vives. El també historiador i polític Joaquim Nadal i l’escriptor Rafael Nadal són els seus nebots. No són els únics membres interessants de la família, que va tenir com a primer arquitecte al fascinant Raimon Duran Reynals, veritable animal que, amb una trajectòria madura desenvolupada durant els anys més durs del franquisme i l’estraperlo, no té ni un sol edifici dolent. I en va construir molts. Duran Reynals és l’exemple paradigmàtic d’arquitecte que construeix una teoria profunda sense necessitat ni d’escriure-la ni de referendar-la amb cap estil, sense altra preocupació que la qualitat de les seves obres. Les interpretacions les fan els crítics. El Món platònic de les Idees reposa inabastable fora de la nostra vista. Una teoria escrita no és una idea. És una manifestació concreta d’aquesta idea. Un edifici, igual. La col·lecció dels seus edificis remet als mecanismes més purs de la creació1 i, alhora, es converteix en una de les manifestacions més pures de la cultura del nostre país.
En una entrevista que li fa Lluís Clotet per a Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme2, Lluís Nadal es declara admirador de Duran Reynals. Coherentment, la seva trajectòria presenta paral·lelismes molt potents amb la del seu amic, podent-se-li aplicar la definició anterior amb bastanta precisió. Per entendre-ho només cal comparar la seva casa del carrer Balmes 295 amb la casa Espona de Duran Reynals, on Lluís Nadal va intentar en va comprar un pis quan es va casar. Les dues, distants una mica més de vint anys, són d’un racionalisme rabiós. La primera copia la casa del carrer Rosselló de José Luís Sert de manera gairebé literal, reivindicant el llegat del GATCPAC en un moment en que fer-ho és gairebé un acte de dissidència3. La segona adapta l’arquitectura de Terragni4. Rere les façanes, unes plantes burgeses molt ben resoltes que usen la puresa de la composició com un exercici de precisió i de concreció que després evolucionarà en el que necessiti el nou encàrrec i el nou context.
A diferència de Duran Reynals, Lluís Nadal no va treballar mai sol. Bona part de la seva obra, casa de Balmes inclosa, està signada amb Vicenç Bonet, al que pocs anys més tard se li sumaria Pere Puigdefàbregas. L’associació dels tres donaria alguns dels seus millors edificis. Més tard tindria altres col·laboradors rellevants. No vaig conèixer mai personalment Lluís Nadal. Sí vaig ser alumne d’un Vicenç Bonet al caire de la jubilació. Professor discret, magnífic, en Bonet ensenyava construcció. Les seves classes eren tècniques, mesurades, discretes. De vegades, potser perquè ja estava cansat, s’enfadava sol. Mai ens va parlar d’ell. Mai es va reivindicar. Anys més tard, amb alegria i tendresa, vaig descobrir el magnífic arquitecte que va ser. La seva obra -la dels dos, després tres- abasta tot tipus d’encàrrecs des d’habitatges socials fins a grans cases luxoses per a gent acomodada i no pots equipaments. Entremig, presten bastanta atenció a la casa de pisos per la classe mitja, el tipus d’encàrrec més estès en el món de l’arquitectura i, paradoxalment, el menys reconegut, el més invisibilitat malgrat constituir el gruix del nostre teixit construït. Tres d’aquestes obres -les cases de pisos del carrer Lepant i del Paral·lel a Barcelona, la casa Ixart de Tarragona- constitueixen les millors obres de l’estudi. Valentes, discretes, magníficament construïdes, ben proporcionades, totes elles s’erigeixen en unes propostes urbanes sòlides. Totes elles han fet ciutat. Totes elles són plenament vigents. La casa del carrer Lepant; cosina de la del carrer Balmes, contundent, conceptualment claríssima, neta, un manifest d’arquitectura realista que ha envellit amb tanta dignitat que es pot afirmar que està millor ara que quan es va entregar. La seva composició és potent, directa sense ser esquemàtica, amb un cos central gairebé massís que l’ancora al lloc, amb els balcons arrambats als laterals entregant l’edifici als veïns, creant continuïtat, eixamplant la mida aparent de la casa amb maneres de fer més pròpies de la frescor del modernisme que del moralisme calvinista del Racionalisme.
La casa del Paral·lel, un dels carrers més interessants de la ciutat: la seva resolució tranquil·la de l’angle de 45º amb que el traçat de l’avinguda talla una mançana estàndard de l’Eixample amaga un esforç compositiu impressionant que obliga a que dues de les tres finques que conformen l’edifici muntin solucions ad hoc invisibles des de fora. Els arquitectes s’amaguen els trucs. El caràcter de l’edifici és absolutament tranquil. El joc vertical-horitzontal, la continuïtat urbana segueixen allà, muntades en una composició més contemporània que el gruix dels edificis construïts avui en dia.
La casa Ixart no té planta baixa. Enfrontada al brutal canvi de cota entre el nivell de la ciutat romana i el de la platja, enfrontada a la muralla i envoltada d’edificis modernistes de menor escala, els arquitectes resolen aquest emplaçament tan complicat posant dos edificis l’un sobre l’altre. Entremig, la plaça d’accés, les vistes des del carrer, un tall que interromp la construcció en tota la superfície de la planta baixa. La casa sembla no ser-hi. Quan te la mires -si és que la pots veure, amagada com està rere us enormes salzes-, l’enorme massa d’un edifici franquista especulatiu queda convertida en una palazzina -és a dir, un edifici d’habitatges a quatre vents- flotant, d’un elegant aspecte que barreja influències modernistes amb altres italianitzants, reduint el seu volum aparent.
L’espai públic expressa la casa Ixart. No per darrer cop. La incorporació d’alguna cosa semblat a un espai públic es convertirà en un recurs recurrent que marcarà moltes de les obres de Lluís Nadal. Les cases familiars bessones de La Fosca: un carrer amb habitacions. Els seus edificis públics, igual: l’excepcional estació d’autobusos de Tarragona: una enorme coberta plana cobreix indiferent un carrer que puja i baixa. Busos i persones empetiteixen. L’estació és una infraestructura sense façana, pur espai interior-exterior funcional, eficaç, amb un aire amagat de grandesa decimonònica que no conec en cap altre equipament semblant. L’ETSAV, és a dir, l’escola d’arquitectura del Vallès; el mateix edifici que l’estació: un equipament que mira cap a dins, abocat com està a carrer tranquil creat pels arquitectes, més públic que els carrers públics que l’envolten, on es concentra tota l’activitat. Els espais estan ben resolts. No cal dir que l’ETSAV, com l’estació d’autobusos, tampoc té façana, i que aquest torna a ser el millor recurs per resoldre un edifici enorme mal emplaçat en un barri de casetes unifamiliars de poca densitat. La dificultat de dissenyar un edifici aparentment tan tranquil queda palesa si es compara amb la pèssima ampliació de Javier García-Solera, un projecte que només es mira a sí mateix. L’edifici resulta tan eficaç i patafísic que fa qüestionar la conveniència de la proposta alternativa de Lluís Clotet i Ignacio Paricio pel mateix edifici, tan bella i contundent que frega la genialitat.
La carrera de Lluís Nadal és tan extensa i de tanta qualitat que puc fer aquest escrit sense esmentar els habitatges de La Vinya a Montjuic. No importa: la major part de la seva obra segueix inèdita. He tingut la sort de conèixer molta obra inèdita d’altres arquitectes vius i morts, tot tipus de projectes que, pel que sigui, els seus autors han decidit no publicar5. La meva experiència amb ella em diu que no sol desmerèixer els edificis més coneguts. No tinc cap dubte que amb Lluís Nadal i els seus socis passa el mateix. Sí tinc curiositat per conèixer aquests altres projectes que parlen d’un arquitecte gironí que va saber connectar referències nacionals i internacionals en una obra consistent que ha aconseguit fer el més difícil que pot fer un arquitecte: dignificar el teixit. I emocionar-nos una mica.
Descansa en pau, mestre.
1_ Aquesta frase me la va dir l’Enric Massip-Bosch, un altre admirador profund de Duran Reynals.
2_ Quan Quaderns era una revista que valia la pena ser llegida.
3_ Aquesta casa, més un homenatge a la Nova Objectivitat que a Le Corbusier i a l’arquitectura mediterrània, va fer fortuna com una mena de tipologia replicable. Pere Benavent de Barberà i Nicolau Rubió i Tudurí van fer-ne també unes interpretacions interessants que, per ser gairebé contemporànies a l’original, fan que la casa del carrer Balmes tingui encara més mèrit.
4_ La qualitat d’aquesta obra, un dels millors edificis racionalistes de Barcelona, mostra la tremenda habilitat de Duran Reynals en qualsevol estil. El seu testament arquitectònic, una petita casa de pisos al carrer Saragossa, el reconcilia amb aquest estil.
A l’atzar: Carlos Ferrater, MBM arquitectes, Rafael Masó, Albert Viaplana, RCR arquitectes, Harquitectes, Manuel Brullet, Bach i Mora, Quico Vayreda, Xavier Busquets, Luís Gutiérrez Soto, entre d’altres.