Una novel·la modernista

Recordes els llibres perquè et canten. Quan un llibre t’agrada tant que et marca i no el pots oblidar és perquè aquesta música s’ha instal·lat dins teu i s’hi ha quedat a viure. I tornes l’escriptora perquè buscaràs aquesta veu, aquesta capacitat de ritmar, de frasejar, de modular. De cantar. Qualsevol escriptor de la història, de Shakespeare a Rodoreda, té aquesta capacitat.

     El descobriment d’una música particular és allò que m’ha xocat des de la primera plana de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà. No recordo un impacte semblant des de Los detectives salvajes (també Anagrama), venuda al seu moment com la novela que Borges habría querido escribir, el que em va fer pensar que sí home, els meus dallonses morenos, però vaig seguir llegint i em vaig aixecar del sofà, rendit i pensant que efectivament, era la novel·la que en Borges sempre hauria volgut escriure. Si haguéssim de vendre d’aquesta manera Canto jo i la muntanya balla podríem dir que és la novel·la que en Verdaguer hagués volgut escriure. I ara na Irene Solà ja pot fer el que vulgui perquè aquí té un seguidor incondicional. Perquè té veu. Perquè té to. Perquè té ritme. Perquè vaig plorar llegint els poemes de l’Hilari. I perquè mentre t’emociones llegint aquests poemes ella riu. La novel·la i na Irene.

     Canto jo i la muntanya balla és la història d’un lloc, els Pirineus a l’alçada de l’Alt Ripollès, de les muntanyes que voregen la vall de Camprodon, des de la seva formació fins avui. I és pertinent explicar-ho d’aquesta manera perquè així la cultura comença amb allò tel·lúric. La muntanya ens parla, i parla també qui hi viu i qui hi mor, i parlen les pedres i els cabirols i els óssos i els gossos i els fantasmes. Sí, Canto jo i la muntanya balla és una preciosa història amb uns personatges potents, molt potents  que formen part d’aquest continu narratiu, i amb ell d’aquest lloc en un fresc en que no sobra cap veu ni cap temps ni cap derivació, perquè tot està perfectament lligat en una història que és molt semblant a la història de tots els llocs alts però alhora és la història d’aquest lloc i d’aquests personatges i que és la història que s’havia d’explicar precisament ara i precisament d’aquesta manera, amb aquesta lleugeresa que no fa perdre la gravetat del lloc i dels fets, amb aquest to quasi infantil que només trobes en aquestes literatures que et marquen a qualsevol edat. I ara ve quan faig servir la condició femenina de l’autora a l’inrevés, perquè els personatges femenins són els més potents i interessants i màgics però joder, què bé que sap retratar els homes amb aquests silencis asfixiants i aquesta mena d’incapacitat per a comunicar-se.

El llenguatge, el meravellós registre d’aquesta escriptura, és el que ho lliga tot. La prosa es transforma en uns poemes integrats en el relat, però la prosa és en sí tan poètica i potent que només et cala el tercer o quart poema que, abrigat d’aquesta manera, ha de destacar molt i ser molt bo per a que sigui significatiu. I ho és. I tot escrit per una escriptora que no té ni trenta anys, algú que, passant per sobre del panorama narratiu més convencional del nostre país, s’integra en aquell modernisme rabiós, incivilitzat, salvatge, que va caracteritzar part de la nostra literatura fins que va ser esborrat pel Noucentisme que, com en la resta de les arts catalanes, ha acabat per identificar-se amb la cultura nacional. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la rural, de les muntanyes altes i dels paisatges que et poden matar, rabiosament contemporània, que dona veu a unes dones rurals que han estat, i són encara, les oblidades de les oblidades. Canto jo i la muntanya balla és un nou brot de la branca alternativa de la nostra literatura, la que van practicar Caterina Albert (o Víctor Català), en Guimerà i en Verdaguer, tan suggestiu com havia estat aquesta branca fins que la van arrencar. Na Solà ha demostrat que està ben viva. No deixeu de llegir aquest llibre, pel que més vulgueu. Ja m’ho sabreu dir.

This entry was posted in crítica literaria, Irene Solà and tagged . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *