Una novela modernista

Recuerdas los libros porque te cantan. Cuando un libro te gusta tanto que te marca y no lo puedes olvidar es porque esa música se ha instalado dentro tuyo y se ha quedado a vivir allí. Y vuelves a la escritora porque buscarás esa voz, esa capacidad de rimar, de frasear, de modular. De cantar. Cualquier escritor de la historia, de Shakespeare a Rodoreda, tiene esta capacidad.

     El descubrimiento de una música particular es aquello que me ha chocado desde la primera página de Canto yo y la montaña baila (Anagrama), de Irene Solà. No recuerdo un impacto semejante desde Los detectives salvajes (también Anagrama), vendida en su momento como la novela que Borges habría querido escribir, lo que me hizo pensar que sí hombre, mis dallonses morenos, pero seguí leyendo y me levanté del sofá rendido y pensando que, efectivamente, era la novela que Borges habría querido escribir. Si tuviésemos que vender de la misma manera Canto yo y la montaña baila podríamos decir que es la novela que Verdaguer hubiese querido escribir. Y ahora Irene Solà ya puede hacer lo que quiera porque aquí tiene un seguidor incondicional.Porque tiene voz. Porque tiene tono. Porque tiene ritmo. Porque lloré leyendo los poemas de Hilari. Y porque mientras te emocionas leyendo estos poemas ella se ríe. La novela e Irene.

     Canto yo y la montaña baila es la historia de un lugar, los Pirineos a la altura del Alto Ripollès, de las montañas que bordean el valle de Camprodon, desde su formación hasta hoy. Y es pertinente contarlo de este modo porque así la cultura empieza con lo telúrico. La montaña nos habla, y habla también quien vive allí y quien muere allí, y nos hablan las piedras y los cervatillos y los osos y los perros y los fantasmas. Sí, Canto yo y la montaña baila es una preciosa historia con unos personajes potentes, muy potentes, que forman parte de este continuo narrativo y con él de este lugar en un fresco en que no sobra ninguna voz ni ningún tiempo ni ninguna deriva, porque todo está perfectamente atado en una historia que es muy parecida a la historia de todos los lugares altos pero a la vez es la historia de este lugar y de estos personajes y es la historia que se tenía que explicar precisamente ahora y precisamente de esta manera, con esa ligereza que no hace perder la gravedad del lugar y de los hechos, con ese tono casi infantil que sólo encuentras en esas literaturas capaces de marcarte en cualquier edad. Y ahora viene cuando uso la condición femenina de la autora al revés, porque los personajes femeninos son los más potentes e interesantes y mágicos pero joder, qué bien que sabe retratar a los hombres con aquellos silencios asfixiantes y esa incapacidad para comunicarse.

El lenguaje, el maravilloso registro de esta escritura, es lo que lo ata todo. La prosa se transforma en unos poemas integrados en el relato, pero la prosa es en sí tan poética y potente que sólo te cala en el tercer o cuarto poema que, abrigado de este modo, ha de destacar mucho y ser muy bueno para que sea significativo. Y lo es. Y todo escrito por una escritora que no tiene ni treinta años, alguien que, pasando por encima del panorama narrativo convencional de nuestro país, se integra en aquél modernismo rabioso, incivilizado, salvaje, que caracterizó parte de la literatura catalana hasta que fue borrado por un Novecentismo que, como en el resto de las artes catalanas, ha terminado por identificarse con la cultura nacional. Canto yo y la montaña baila es una novela rural, de las montañas altas y de los paisajes que te puede matar, rabiosamente contemporánea, que da voz a unas mujeres rurales que han sido y son todavía las olvidadas de las olvidadas. Canto yo y la montaña baila es un nuevo brote de la rama alternativa de la literatura catalana, la que practicaron Caterina Albert (o Víctor Català), Guimerà y Verdaguer, tan sugestivo como había sido el resto de la rama hasta que la arrancaron. Pero Solà ha demostrado que está viva. Por lo que más queráis, no dejéis de leer este libro. Ya me lo contaréis.

Posted in crítica literaria, Irene Solà | Tagged , | Leave a comment

Una novel·la modernista

Recordes els llibres perquè et canten. Quan un llibre t’agrada tant que et marca i no el pots oblidar és perquè aquesta música s’ha instal·lat dins teu i s’hi ha quedat a viure. I tornes l’escriptora perquè buscaràs aquesta veu, aquesta capacitat de ritmar, de frasejar, de modular. De cantar. Qualsevol escriptor de la història, de Shakespeare a Rodoreda, té aquesta capacitat.

     El descobriment d’una música particular és allò que m’ha xocat des de la primera plana de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà. No recordo un impacte semblant des de Los detectives salvajes (també Anagrama), venuda al seu moment com la novela que Borges habría querido escribir, el que em va fer pensar que sí home, els meus dallonses morenos, però vaig seguir llegint i em vaig aixecar del sofà, rendit i pensant que efectivament, era la novel·la que en Borges sempre hauria volgut escriure. Si haguéssim de vendre d’aquesta manera Canto jo i la muntanya balla podríem dir que és la novel·la que en Verdaguer hagués volgut escriure. I ara na Irene Solà ja pot fer el que vulgui perquè aquí té un seguidor incondicional. Perquè té veu. Perquè té to. Perquè té ritme. Perquè vaig plorar llegint els poemes de l’Hilari. I perquè mentre t’emociones llegint aquests poemes ella riu. La novel·la i na Irene.

     Canto jo i la muntanya balla és la història d’un lloc, els Pirineus a l’alçada de l’Alt Ripollès, de les muntanyes que voregen la vall de Camprodon, des de la seva formació fins avui. I és pertinent explicar-ho d’aquesta manera perquè així la cultura comença amb allò tel·lúric. La muntanya ens parla, i parla també qui hi viu i qui hi mor, i parlen les pedres i els cabirols i els óssos i els gossos i els fantasmes. Sí, Canto jo i la muntanya balla és una preciosa història amb uns personatges potents, molt potents  que formen part d’aquest continu narratiu, i amb ell d’aquest lloc en un fresc en que no sobra cap veu ni cap temps ni cap derivació, perquè tot està perfectament lligat en una història que és molt semblant a la història de tots els llocs alts però alhora és la història d’aquest lloc i d’aquests personatges i que és la història que s’havia d’explicar precisament ara i precisament d’aquesta manera, amb aquesta lleugeresa que no fa perdre la gravetat del lloc i dels fets, amb aquest to quasi infantil que només trobes en aquestes literatures que et marquen a qualsevol edat. I ara ve quan faig servir la condició femenina de l’autora a l’inrevés, perquè els personatges femenins són els més potents i interessants i màgics però joder, què bé que sap retratar els homes amb aquests silencis asfixiants i aquesta mena d’incapacitat per a comunicar-se.

El llenguatge, el meravellós registre d’aquesta escriptura, és el que ho lliga tot. La prosa es transforma en uns poemes integrats en el relat, però la prosa és en sí tan poètica i potent que només et cala el tercer o quart poema que, abrigat d’aquesta manera, ha de destacar molt i ser molt bo per a que sigui significatiu. I ho és. I tot escrit per una escriptora que no té ni trenta anys, algú que, passant per sobre del panorama narratiu més convencional del nostre país, s’integra en aquell modernisme rabiós, incivilitzat, salvatge, que va caracteritzar part de la nostra literatura fins que va ser esborrat pel Noucentisme que, com en la resta de les arts catalanes, ha acabat per identificar-se amb la cultura nacional. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la rural, de les muntanyes altes i dels paisatges que et poden matar, rabiosament contemporània, que dona veu a unes dones rurals que han estat, i són encara, les oblidades de les oblidades. Canto jo i la muntanya balla és un nou brot de la branca alternativa de la nostra literatura, la que van practicar Caterina Albert (o Víctor Català), en Guimerà i en Verdaguer, tan suggestiu com havia estat aquesta branca fins que la van arrencar. Na Solà ha demostrat que està ben viva. No deixeu de llegir aquest llibre, pel que més vulgueu. Ja m’ho sabreu dir.

Posted in crítica literaria, Irene Solà | Tagged | Leave a comment

Cheap clothes