… i deu edificis

A tall de resum de l’any Arquitectura, entre d’altres solucions proposa deu edificis que he jutjat especialment rellevants, tots ells recents però no necessàriament entregats a 2013, i algun actualment en construcció o en desenvolupament. Cap d’aquests edificis ha estat objecte d’un reportatge al blog. Els que ja han estat ressenyats no han entrat a la selecció, que no té cap voluntat de classificació, sinó d’un posicionament necessàriament parcial i intencionat sobre l’aquí i ara de l’arquitectura.

De Rotterdam, Rotterdam, Holanda. Rem Koolhaas/ OMA (1997-2013)

Ossip van Duivenbode
Foto: Ossip van Duivenbode

El complex multifuncional conté habitatges, un hotel, oficines, un centre comercial i un aparcament. Ubicat al port de la ciutat, es desenvolupa en alçada com una juxtaposició de plantes tipus disposades en un sòlid treballat com un amuntegament de quatre torres sobre quatre torres, que, en realitat, formen una unitat estructural. La combinació de tipologies i façanes genèriques, combinades amb el tall al mig i un sòcol de composició horitzontal sobre el que s’eleven les torres donen un caràcter singular, únic, a l’edifici, que completa el seu tros de ciutat. El projecte, de gestió llarga i complicada, va tenir una enorme influència des de més d’una dècada abans de la seva terminació, que el resultat final veurà corregida i augmentada.

Centre de finances, Shanghai, Foster & Partners/ Heatherwick Studio (en construcció)

Foster-and-Heatherwick-team-up-on-Shanghai-cultural-complex_1

Lord Foster ha estat un dels arquitectes més importants del món durant els darrers cinquanta anys. El seu estudi, ensenya de la modernitat clàssica, està abanderant, de fa anys, la seva regeneració a través d’una trajectòria recent basada en projectes, sovint de gran escala, que tenen com a preocupació comú el treball sobre l’espai públic i l’eficiència energètica. Norman Foster, que a 2015 complirà vuitanta anys, prepara, fa temps, la seva successió. I és en aquesta lògica que cal llegir la seva associació recent amb Thomas Heatherwick, arquitecte de talent excepcional i irregular. Quan Heatherwick l’encerta, formalitza a través de processos constructius atípics, repensant un pont llevadís com una estructura asimètrica que, plegada sobre sí mateixa, desapareix sense deixar rastre convertint-se en una escultura, o un pebeter olímpic a partir del pas d’escala de les torxes que l’han d’encendre, o una escala imperial a partir de bandes toves que conformen els seus graons, o un edifici institucional per a una marca de ginebra a partir dels recipients usats a la destil·lació.
L’associació ha creat un complex que juxtaposa edificis de diversa escala ben proporcionats, composats aclucant un ull a l’arquitectura dels Smithson, que usen el valor de sèrie i la repetició com a principal recurs per a la globalitat, i, alhora, permeten una composició complexa i sensible a l’entorn. La credibilitat de Foster dotarà de profunditat la capacitat formal de Heatherwick, i la incògnita és saber què farà aquest darrer amb aquestes ensenyances. Una aposta de futur en tota regla.

Victoria & Albert Museum of Childhood, Londres, Caruso St John (2002-2007)

victoria and albert

Exploració de la relació entre el Moviment Modern i el classicisme per part d’uns arquitectes virtuosos, cultes, que, a diferència d’altres arquitectes que ha van triar aquest camí, tenen una enorme capacitat per a expressar la seva arquitectura directament a través dels processos constructius. L’edifici rehabilita una nau de façana de maó i estructura metàl·lica i li adossa un petit cos de nova planta composat representant uns vanos de pilastres sobre una paret cega a través d’una composició realitzada sobre un aplacat sense relleu amb un accés central. Gestos mínims, decoració aplicada i un llenguatge fora de tota època que plega tota la història de l’arquitectura sobre el moment actual.

OostCampus, Oostkamp, Carlos Arroyo arquitectos (2008-2012)

oostcampus
Foto: Miguel de Guzmán

El concurs proposava la construcció d’un ajuntament i un centre cívic als terrenys d’una antiga fàbrica. Carlos Arroyo guanya el concurs proposant el complex dins l’edifici de la fàbrica, sense enderrocar-lo. I no només això: és entès com un espai públic conformat a partir d’un carrer de nova creació, que, en paraules de l’arquitecte, es pugui creuar en bicicleta, ubicat dins l’edifici: un Carpenter Center dins una fàbrica de Coca-Cola. Addicionalment, els promotors estaven molt interessats en la construcció sostenible i en l’eficiència energètica, cosa que l’arquitecte i el seu equip aconsegueixen amb la doble dificultat de treballar sobre una estructura existent i de no renunciar en absolut al seu propi llenguatge arquitectònic, a base de bombolles de cartró-guix conformades mitjançant un sistema constructiu novedós. Arquitectura conformada, per tant, des de la pròpia expressió dels seus sistemes constructius sense fer-ne cap mena de bandera, que ofereix i expressa una manera d’entendre la política impensable de proposar al seu país d’origen.

Espai La Lira, Ripoll, RCR arquitectes/ Joan Puigcorbé (2005-2005)

RCR la lira
Foto: Hisao Suzuki

El teatre-cinema La Lira, ubicat al centre urbà en una parcel·la alimentada pel carrer Mossèn Cinto Verdaguer abocada, per darrere, sobre el Ter, es va cremar fins als fonaments. L’ajuntament va proposar substituir l’edifici per una sala d’exposicions que l’equip guanyador del concurs proposa traslladar al soterrani (en realitat una planta baixa al nivell del riu) per construir, literalment, el buit deixat per l’incendi. Tan sols això: un marc que signifiqués el buit deixat per la parcel·la. I, a través d’un pont, connectar aquest buit amb l’altra banda del riu, on hi ha el mercat municipal. La proposta, doncs, presenta una doble condició: la de connector urbà, una plaça coberta que proposa un bypass que millora tot el centre de la ciutat i enriqueix la xarxa de carrers existent, i la de la formalització del buit, del Panteó a Tindaya passant per l’Alhondiga d’Oteiza i les llotges medievals.
El resultat final resumeix què significa ser arquitecte: llegir i entendre la voluntat urbana d’un encàrrec públic per sobre una proposta de programa voluntariosa però insuficient completada per uns professionals que han aconseguit unificar una lectura correcta del futur de la ciutat amb el seu llenguatge i la seva voluntat expressiva complint el programa i el pressupost assignats al concurs.

Recuperació dels marges del riu Llobregat. Batlle & Roig arquitectes, (2007-2011)

jordi surroca
Foto: Jordi Surroca

Arquitectura a partir d’una lectura infraestructural atenta que obvia el disseny. L’escala de l’encàrrec és enorme gairebé 160ha. El marge d’actuació, escàs. El pressupost, irrisori. Nul per a qualsevol escala inferior a la periurbana. I, tot i així, l’èxit del projecte és absolut: la llera del riu Llobregat, verda un altre cop. El paisatge, canviat de cara. I la comprensió que la Rambla de Barcelona és, en realitat un curs d’aigua, un corredor, i que la seva lògica pot ser territorial.
Un plantejament pioner. Una manera de treballar que dignifica i redefineix la professió.

Casa-Jardí, Tokio, Ryue Nishizawa, (2006-2011)

big_369975_1689_DO1112130101
Foto: Iwan Baan

L’arquitecte, tan sigui al seu estudi com associat amb Kazuyo Sejima a SANAA, treballa sobre l’expressió de l’arquitectura més enllà del Moviment Modern. Des de la construcció pura i dura, Nishizawa entronca una de les millors expressions de la manera de viure contemporània amb la casa japonesa tradicional a través d’un arriscadíssim projecte disposat a una parcel·la de menys de 70m2 producte d’un espai residual sobre el que respiren els testers de dos edificis existents a un país que no coneix el concepte de mitgera. La minúscula superfície en planta macla, pis a pis, un programa cobert mínim amb un jardí també mínim, provant que un programa infinitament trossejat es pot formalitzar a través de la reducció màxima i dels gestos del cos humà, jugant amb l’escala, amb els gruixos constructius mínims, amb la cultura de propi client, condemnat a dutxar-se sobre una finestra que ventila l’edifici d’oficines adjacent. La casa, sense res que es pugui anomenar façana, no és tan un refugi físic com un refugi conceptual, no tancat, capaç de prescindir de la idea tradicional de refugi, de llar, per a devenir pur trànsit, un marc d’activitat on la idea d’intimitat passa per una exposició visual total. El Pao de la dona nòmada finalment fixat on s’ha pogut comprar un espai per a disposar uns fonaments. Una de les cases que millor reflexa la noció d’habitar contemporani. La resta es troba a la literatura de Haruki Murakami.

Home for all, zona de Fukushima, Toyo Ito (2011-)

toyo-ito_homeforall

L’arquitecte, profundament colpit pel terratrèmol de Fukusima, va viatjar a la zona zero pocs dies després del tsunami per a diagnosticar que les condicions de vida mínimes i els refugis temporals pels habitants de la zona estaven salvats amb solvència. No així els seus espais de relació, sobre els que, per fer-se útil, l’arquitecte treballa des del primer moment que va aconseguir posar els peus a la zona. Els seus clients: pescadors, obrers, gent humil de baixa condició cultural que necessita desesperadament referents sobre els que reconstruir el seu habitat. En aquestes condicions, Ito elabora el projecte que, segons ha declarat, l’ha deixat més satisfet de tota la seva carrera: una caseta de reunions a un petit poble prop de Fukushima, auspiciada sota el seu programa Home for all que l’ha portat a associar-se, entre d’altres, amb Sou Fujimoto. La casa, exteriorment, remet a les construccions japoneses tradicionals i, aparentment, no té cap tret que la separi de les veïnes. Vol ser tan anodina com les cases que els habitants de la zona han fet seves. Internament, el mateix. Excepte perquè tot el que l’arquitectura d’Ito és capaç de donar està allà, sense cap mena de concessió. Excepte per un aspecte absolutament convencional, preparat per a no pertorbar, o per alimentar la concepció conservadora de l’arquitectura que tenen els veïns de la zona.
Ito, conseqüent amb l’après gràcies a aquesta desgràcia, ha canviat la seva manera de concebre l’arquitectura des d’aleshores. El que altres arquitectes compromesos amb la cooperació no han volgut, o sabut fer: i és que el compromís no pot ser episòdic.

Club de golf, Vidago, Alvaro Siza. (2010)

vidago golf

No fer res. L’arquitecte és comissionat per a restaurar el club de golf existent de l’hotel Vidago Palace, que jutja en bones condicions, i que es limita a consolidar, repavimentar i moblar. El resultat final és una arquitectura 100% Alvaro Siza, sense concessions: màxim respecte a l’existent, i, a través d’una intervenció mínima i exquisida, re-autoritzar l’edifici amb tan sols una mirada. La valoració de l’existent i la seva adequació al nou ús com a garant i ampliació de la bona feina de l’arquitecte. Enlloc d’aquest edifici hagués pogut parlar, tranquil·lament, de l’operació Alta Diagonal realitzada per Jordi Badia/BAAS, anàloga a un edifici d’escala urbana.

Atrio de la Alhambra, Alvaro Siza/Juan Domingo Santos, (en desenvolupament)

atrio alhambra

L’Alhambra de Granada, conjunt de palaus reials i fortaleses militars consolidat i adaptat per a la seva visita a partir de finals del segle XIX, actualment Patrimoni Mundial de l’UNESCO, és actualment una atracció turística que rep més de dos milions i quart de visitants l’any, practicants del que podriem anomenar turisme cultural. El seu caràcter de conjunt turístic de referència demanda d’una infraestructura potent, barreja d’aparcament, centre de visitants, centre d’informació i documentació, botiga, auditori i cafeteria que possibiliti i faciliti la visita. L’associació entre Alvaro Siza i Juan Domingo Santos va aconseguir l’encàrrec, actualment en progrés. Es tracta d’un complex d’unes dimensions en planta superiors a les de qualsevol dels edificis del complex, articulat en funció de la topografia en una sèrie de cossos horitzontals, de proporcions cuidadissimes, alimentades per uns patis que jugen de tu a tu, en dimensió i proporció, amb els més coneguts de l’interior de la fortalesa. El conjunt estableix un diàleg franc i directa amb les peces existents i, urbanísticament, les articula i adequa a la seva condició actual.

This entry was posted in crítica. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *