What Keeps Mankind Alive: 10 cds per les vacances.

Orphans, Tom Waits (2006)
Trilogia de CDs (Brawlers, Bawlers, Bastards), recull del que l’autor ha anat enregistrant els darrers anys: versions dels Ramones, de Kurt Weill, una col•laboració en forma de tango per “Shreck ii”, peces de Kerouak musicades, cançons de Burroughs… Per investigar.
Civilians, Joe Henry (2007)
El darrer CD del metre, editat per Anti-, amb colaboradors de luxe, històries difícils i un nivell musical altíssim. Ideal per les nits d’agost, wisky, pensar, llums baixes i suar i escoltar música…
Eat/Kiss, John Cale (1996)
Intensa recreació, amb orquestra reduïda, de les bandes sonores d’aquests dos films d’Andy Warhol, originals de la Velvet Underground. El disc fou enregistrat a Lille, en directe, durant una projecció de les pel•lícules. A la banda, Maureen Tucker fent d’ella mateixa.
Les cançons tel•lúriques, Roger Mas (2008)
Poemes de Verdaguer musicats (algun d’ells rapejat), goigs i contragoigs i recontragoigs de la Mare de Déu de Solsona i un parell de cançons inèdites pel que, amb tota seguretat, és un dels millors discos mai enregistrats en català.
La manera més salvatge, Enric Cassassas i Pascal Comelade, (2006)
Poemes de Cassassas recitats. Plus Ultra de Verdaguer en una versió alternativa a la que posteriorment enregistraria Roger Mas. Hendrix, Dylan, i una excepcional versió “Signed Curtain” de Wyatt que gairebé iguala l’original.
Matching Mole, Matching Mole (1972)
Robert Wyatt, a la seva segona aventura musical després the Soft Machine, funda un grup del mateix nom, però en francès. La producció del disc homònim és de Robert Fripp, i presenta cançons tan imprescindibles com “O Caroline” o la mateixa “signed Curtain” que obsessiona Comelade.
The Modern Lovers, The Modern Lovers (1976)
La banda de Jonathan Richman. Pre-punk produït per John Cale. So compacte, insistent, tirant a demolidor, en la línia de la pròpia Velvet, amb un punt més d’ironia i dolçor alhora. Remarcable la xulesca “Pablo Picasso”.
Matem els dimarts i els divendres, Quimi Portet (2007)
Imprescindible.
Raising Sand, Robert Plant & Alison Kraus (2008)
Barreja de versions en clau country, rock n’roll pur, blues i d’altres estils inclassificables. La veu de Led Zeppelin, la classe d’Alison Kraus, més el seu violí (fiddle). Producció a càrrec del T-Bone Burnett, i un planter de músics de llegenda encapçalats per Marc Ribot.
Howl, The Black Rebel Motorcycle Club (2005)
Blues, gospel, rock dur. Producció també del T-Bone Burnett. Grup a descobrir, tot i que ja són veterans.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *