Variacions sobre el conseqüent: notes a una conferència de Juan Navarro Baldeweg

644117_515867311835484_943216728_n

El passat 15 d’octubre, l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg va impartir la lliçó inaugural del present curs a l’ETSA de Barcelona sota el títol Variaciones sobre lo antecedente, on va repassar aquesta noció a través de dues obres recents, la Biblioteca Hertziana de Roma i l’Institut del Coneixement d’Holanda, a Amersfoort.

Hertziana_big

ml_bookJNB_03_1200

L’obra de Juan Navarro Baldeweg s’estructura a través de les relacions. Relacions entre disciplines. Relacions amb un entorn físic. Relacions amb un entorn cultural. Relacions amb els rastres temporals que afecten els dos aspectes previs. Relacions entre les diverses disciplines que maneja: arquitectura, pintura, escultura, escriptura, instal·lacions. Relacions entre la immediatesa del gest manual (el gest, la ma que dibuixa, pinta, croquitza, escriu a ploma) i la tecnologia necessària per a la realització de moltes obres acabades: llibres, edificis, peces mecanitzades, artilugis. D’aquí el títol de la conferència: dues paraules equilibrades per una preposició i un article; variacions i antecedent.

Les variacions remeten a les relacions, a la seriació, a la coherència i al treball continu. Els antecedents, en paraules del propi Navarro, al context ampliat. Així, les dues obres ressenyades podrien interpretar-se com variacions sobre els mateixos temes, i, alhora les dues obres ressenyades podrien interpretar-se com a variacions sobre aquest context ampliat enunciat al títol, un context que remet per una banda a tot el que el lloc suggereix després d’un estudi exhaustiu que té com a nodes, diverses obres d’art especialment escollides que alhora remeten, elles mateixes, a un altre context ampliat relacionat que expandeix l’abast de l’obra exponencialment, i, per una altra banda, al bagatge personal de l’arquitecte que, faltat de temps per enunciar una proposta coherent en un termini temporal molt curt (el termini legal per elaborar una proposta de concurs), pren diversos aspectes, maneres de projectar, formes o estratègies de la seva obra precedent transformades ad hoc.

Cosa que provoca que el caràcter d’aquestes obres sigui pervers per la seva definició a través de paràmetres aparentment contradictoris: s’instal·len en una posició central que equilibra la multiplicitat de factors que les alimenten i, alhora, esdevenen perifèriques a una sèrie de conjunts d’altres obres que tendeix a infinit.

Aquestes obres, pel seu caràcter autònom, no poden ser projectades exclusivament a través d’aquestes relacions, sinó que necessiten de dos aspectes fonamentals que les fan viure: l’instint i la disciplina. O, en paraules del propi Navarro, el casual i el formal. L’instint i la disciplina autonomitzen les obres, els permeten superar apriorismes formals i evitar que caiguin en la literalitat de les metàfores que les alimenten. Perquè l’arquitectura de Juan Navarro Baldeweg és arquitectura. Una característica constant de qualsevol de les seves obres és la coherència a l’hora d’expressar-se a través de la disciplina que les suporta: les seves pintures són pintures. Les seves escultures, escultura. Etcètera. Obres capaces de ser llegides a través de la seva disciplina sense que esdevinguin metàfora d’una altra manera d’expressar-se. És conegut el caràcter arquitectònic (gairebé de maqueta) de moltes escultures realitzades per arquitectes, i és rellevant que l’interès de molts arquitectes per l’escultura sigui, precisament, a través d’aquest diàleg (o d’aquest caràcter) arquitectònic o paraarquitectònic d’aquesta disciplina. El que no es dona a l’escultura de Juan Navarro Baldeweg, ni a cap altra de les seves obres executades en altres disciplines. L’arquitectura de Juan Navarro Baldeweg és deutora de sistemes constructius que s’expressen en el seu propi llenguatge, sense necessitat de ser disfressat o de caure en el pintoresquisme. Cada element és exactament el que és i no representa res: de l’estructura (un dels aspectes que més interessa l’arquitecte) a qualsevol semicomponent present a l’edifici, siguin fusteries, mobles o làmpades. A través d’aquesta manera d’operar, l’arquitectura (des de la pròpia arquitectura) és capaç de dialogar autònomament amb aquest context ampliat: amb les parts existents d’un edifici o amb un casc històric monumental situat a escassos metres de l’entrada de l’edifici. Amb les vies d’un ferrocarril o amb unes restes arqueològiques que imposen una servitud de pas i de treball sobre tot l’edifici que les cobreix. I de proposar solucions des de l’arquitectura. Des d’una arquitectura que forma sempre un tros de ciutat a partir d’una peça autònoma de límits ben definits que, alhora, és capaç d’alterar el seu context d’una manera dialèctica, proposant una peça com a resposta a la pregunta que planteja haver-hi plantejat un projecte.

L’arquitectura de Juan Navarro Baldeweg entronca, en virtut dels seus mètodes projectuals, amb el classicisme, plantejant un marc d’activitat humana (o, millor encara, humanística) amb una flexibilitat donada per la jerarquia i l’organització dels espais. D’una manera atemporal que dóna arrels a la cultura contemporània i la contextualitza exactament igual que els projectes de l’autor. I és aquest diàleg entre l’atemporal i la contemporaneïtat el principal valor d’aquesta lliçó dedicada a uns estudiants que són al lloc adequat per a experimentar-ho.

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *