Urbanisme humit 2_2

GREGV_2

Després de no sé quines històries legals o paralegals el lloc acabarà en mans de l’arquitecte Vittorio Gregotti, que serà qui el construirà finalment. Gregotti, en aquell moment, no ha construït tant. Ni peces tan grans. Treballarà a la zona de 1980 a 2002, i ara és un bon moment per passar comptes: catorze anys de funcionament permeten mirar la proposta en perspectiva.

Gregotti arriba a Venècia actuant més com un mitjancer que com un arquitecte. Més com un cirurgià que com un escultor. Ignoro si es va presentar al concurs. D’haver-ho fet el seu lema hagués pogut ser El que fan els meus companys, però no tant. Gregotti serà radical, però no tant. Gregotti proposarà una forma autònoma, però no tant. Gregotti proposarà un sistema abstracte, però no tant.

I aquest no tant serà la clau per una correcta inserció al lloc. La seva proposta s’inserirà al lloc amb delicadesa i sensibilitat. Activarà els límits, els millorarà i suturarà la ciutat. Gregotti proposarà un sistema exprés per aquell lloc, perfectament integrat. Més tímid, menys radical. Efectiu, líric i igualment bell. No la bellesa potent, gairebé agressiva d’Eisenman, sinó la d’un objecte que ha nascut per ser vell. Per ser usat. No la bellesa d’un vestit de ball, sinó la d’uns pantalons texans rentats mil cops, usats i sargits. Una segona mirada revelarà fàcilment la potència, la valentia i la dificultat de l’operació.

venecia gran_zones
Foto de la zona noroeste del Cannareggio. Aparecen resaltados el plan de Gregotti y los edificios que ocupan el solar del Hospital de Venecia de Le Corbusier.

gregotti venècia_zones
El pla de Gregotti, construït.

Gregotti treballa des de la voluntat de construir. Eisenman, fins i tot Moneo, són independents d’ella: han definit un sistema que, eventualment, portarà associada una materialitat i una estructura que la faran baixar de peus a terra.

Gregotti comença allà: al terra. El seu sistema urbanístic és un sistema constructiu a priori. Le Corbusier haurà fet el mateix a l’Hospital. I aquest és l’únic tret del seu projecte que Eisenman haurà obviat.

Gregotti estandaritzarà les alçades a tres plantes: baixa mes dos. Aquesta alçada permet una certa densitat però, alhora, singularitza cada una de les plantes. Gregotti comença per un mòdul de sis habitatges servits per un nucli central de comunicacions. La crugia és estreta i tot és passant, tan el mòdul de comunicacions, totalment exterior (i, per tant, amb llum natural), regalat a la ciutat (no hi ha cap porta que el tanqui des del carrer fins a l’accés a l’habitatge), com els habitatges, distribuïts convencionalment: una zona de dia i una zona de nit. La zona de dia defineix un davant, la de nit un darrere.

1-planimetria-generale2

4-pianta-piano-terra-edificio-E
Plànol parcial del conjunt i plànol d’un edifici de dos mòduls exempt, amb petites variacions sobre el pla general.

Els extrems del mòdul no existeixen, formats com estan per les mitgeres cegues dels habitatges preparades per a rebre més mitgeres cegues d’habitatges d’idèntica geometria i alçada. Els extrems del mòdul, per tant, desapareixen fosos per la seva voluntat de seriació.

GREGV_3
Els mòduls, seriats. Foto: Jaume Prat

El sistema s’expressa pel seu centre: els accessos exteriors, la franja de buit que separa el dos habitatges presents a cada planta. La seriació dels mòduls es marca aquí. Aquest sistema d’accés no és necessari que arribi a la coberta, i aquesta es converteix en una altana. Les altanes són plataformes de fusta que apareixen disposades sobre pilots de pedra o maó per sobre una coberta a dues aigües de teula àrab, el sistema típic de cubrició a Venècia. N’hi sol haver una per edifici, més o menys. S’acostumen a usar com a espais de servei i ofereixen una perspectiva completament diferent de la ciutat. Amb el turisme han acabat esdevenint sales d’estar per sobre la ciutat, abandonat el seu caràcter d’espai de servei relativament secret. No aquí: Gregotti les usa a tota la promoció després d’haver estat capaç de mirar per sobre el seu pintoresquisme evident, després d’haver estat capaç d’extreure’n el que tenen de sistema. Les altanes, en aquest nou petit barri, són espais de servei sobre els nuclis de comunicació. Són allò que és capaç d’expressar formalment tot el pla i d’endollar-lo inconfusiblement a la ciutat. Sòn allò que converteix els edificis en venecians.

GREGV_17

GREGV_21

GREGV_7

GREGV_6

GREGV_12

GREGV_4

GREGV_11
Sistemes d’accessos exteriors singularitzats amb petites variacions. Fotos: Jaume Prat.

Les altanes de Gregotti tenen aquest punt d’element repetit, fins i tot monòton, tenen aquest punt de posar en valor la seva funció modesta i, alhora, la seva capacitat per fer ciutat. Les altanes de Gregotti són exactament les que s’haguessin disposat a la ciutat d’haver estat construïda de nova planta.

GREGV_9

GREGV_16
Altanes reinterpretades per Gregotti. Foto: Jaume Prat.

El tipus de construcció triat per a l’elaboració del mòdul és humida: Estructura mixta (metàl·lica i formigó, majoritàriament formigó), implementeries de totxo arrebossat. L’arrebossat no és només un acabat: significa tot el sistema. L’arrebossat permet, com a la resta del pla, que el mòdul sigui precís, però no tant: es mesura a pams. Permet ajustar les mides edifici a edifici. Permet replantejar cada unitat independentment. Permet aquests petits girs que l’animen i l’entreguen diligentment amb l que l’envolta. Permet excepcions. Permet episodis. La construcció humida és la clau del pla urbanístic: la clau per a flexibilitzar un sistema rígid i anar-lo adaptant metre a metre. Construït així, el mòdul base permet que tot el sistema es vagi acomodant als verals amb elegància i amb una certa indolència.

GREGV_23
La pluja ha anat configurant les façanes dels edificis: temps acumulat. Foto: Jaume Prat.

Quan els mòduls s’enfronten per repetir-se i crear una mena d’edifici a doble crugia ho fan per zones equivalents: una zona de nit dóna a una altra zona de nit, i viceversa. Els espais interiors de cada unitat d’actuació, igual, o amb més raó, que els espais d’accés als habitatges, seran invariablement públics, transitables a peu pla i molt bells, animats com estan per jardins privats en planta baixa, que amb la seva vegetació crescuda i exuberant acaben traient simetria al conjunt, i pels episodis que l’equip de Gregotti va creant operant sobre els espais d’accés: disparant murs exempts, posant alguna passarel·la…

GREGV_10

GREGV_8
Simetries trencades per la vegetació. Fotos: Jaume Prat.

Aquestes regles de joc senzilles permeten bastir la totalitat del barri: la regla té la flexibilitat suficient com per a entregar i negociar tot el complex amb l’entorn. Aquesta és, doncs, la principal diferència entre el sistema de Gregotti i el de Moneo, i aquesta ha estat la principal raó del seu èxit.

Les variacions s’estenen per tota la zona però es visualitzen principalment a un sol punt: la plaça que serveix de centre i de punt d’identificació del complex. Grosso modo Gregotti girarà noranta graus (però no molt) la directriu de Moneo, mantenint els eixos definits per Le Corbusier a l’hospital, i anirà disposant crugies d’habitatge més o menys paral·leles amb espais buits de jardí i d’accés al mig en una mena d’estructura casernària més o menys disfressada que reacciona d’una manera diferent cada cop que es troba amb un límit: sigui valorant les portes de les porteries, sigui girant testers, sigui definint petits edificis de tapa del complex que tanquen les zones d’accés(1). La plaça esmentada marca el punt on Gregotti ja no pot estendre més el sistema sense que aquest comenci a quedar excessivament forçat. Aquesta plaça acaba funcionant com un espai públic de pas que centrifuga, o que atrau, la gent i que acomoda la seva geometria al fet que allà girarà la trama en un angle estrany que li permetrà acomodar més habitatges deixant uns espais públics dignes, trampa, recurs o troballa encertada que no es permetran ni Le Corbusier ni Moneo ni Eisenman i que, com cap altra cosa, tranquil·litza la intervenció fins a fer-la passar gairebé desapercebuda.

GREGV_14

GREGV_13
Vista i contravista de la plaça central. Fotos: Jaume Prat.

Després de la plaça Gregotti seguirà donant mostres d’enginy a l’hora d’adaptar les cèl·lules tals com transformar tanques de jardins en bancs, disposar petites cobertes a quatre aigües sobre escales que necessiten ser girades o, a l’edifici de l’extrem nord, disparar uns pilots per a convertir la planta baixa en un aparcament de barquetes(2).

GREGV_15

GREGV_22

GREGV_24
Escales- piràmid, tanques que són bancs i un aparcament de barquetes. Fotos: Jaume Prat.

Gregotti serà capaç de crear un barri amb totes les de la llei: una conurbació fàcilment identificable que respon al seu entorn, l’arregla i l’activa dotant-lo pel camí d’identitat i facilitant la qualitat de les intervencions posteriors. No renunciant a una certa expressió personal, sinó filtrant-la, adaptant-la. Gregotti és capaç de pensar el pla des de la seva sistematització, el que es veu a la qualitat dels seus espais interiors, però alhora des dels seus límits, el que s’aprecia retratant qualsevol de les seves entregues. El barri, ubicat a molt pocs minuts a peu de les zones més concorregudes de la ciutat, és ara un oasi que indica bé com es viu a Venècia, i com l’arquitectura contemporània pot emular i millorar aquestes maneres tradicionals de viure sense caure ni en el pessebre ni en el pintoresquisme. Allà queda.

GREGV_19

GREGV_25

GREGV_5
Negociant els límits del barri. Foto: Jaume Prat.

(1) Rossi farà alguna cosa semblant quan li tocarà construir a la Giudecca, dirigit en aquest cas per Alvaro Siza, que haurà guanyat el concurs d’ordenació de la zona. Es nota menys perquè els seus edificis són més quadradots i més alts i, per tant, l’espai interior pren un caràcter completament diferent i es converteix en pati.
(2) No cal dir que la presència de gòndoles, vaixells actualment obsolets i inútils, és allò que defineix el contorn de la Venècia més de parc temàtic respecte l’altra, més domèstica i clarament en vies d’extinció. A tall d’incís que no ve al cas diré que vaig flipar de quan marineres poden arribar a ser les gòndoles (i, per tant, de la bellesa del seu disseny) veient com les transportaven a la drassana remolcant-les a mil per hora en una mar picadeta.

This entry was posted in crítica, Venècia, Venice, Vittorio Gregotti, vivienda and tagged , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Urbanisme humit 2_2

  1. giudici carlos fernando says:

    muy buen artículo y muy buenas fotos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *