Urbanisme humit 1_2

GREGV_1

Quan pensem en el perímetre intramurs d’una ciutat ens l’imaginem com una massa indiferenciada d’edificis que s’ha envoltat d’un mur alt i potent situat a pocs metres de la darrera filera de cases. Aquesta mena de lloc comú només s’aguanta si concebem la ciutat com una agrupació de cases. El que és totalment fals: a part de l’habitatge hi ha els llocs on la gent treballa, que en un burg poden estar situats als mateixos baixos d’on es viu, i tota una infraestructura d’espais buits que alimenten el ple: horts, espais de rec, jardins, espais interiors de mançana per on respirin els habitatges. La raó habitual d’espai buit-ple pot ser d’1 és a 1, i en una ciutat emmurallada es podia disparar bastant més amb tranquil·litat. Era desitjable, de fet, ja que una ciutat autoabastida (ara en diríem sostenible) és una ciutat difícil d’assetjar.

Venècia, protegida no per unes muralles, sinó per una massa d’aigua ben dragada que l’aïlla completament de terra ferma(1), no és una excepció a aquesta norma. Veiem Venècia com una conurbació densa i birragada d’edificis alimentats per carrers i canals estrets oxigenada de tant en tant per una multiplitat de places de diverses mides que van d’uns pocs metres quadrats, vint o trenta, fins a la gran perspectiva de Sant Marc. I això no ens deixa adonar-nos de la gran quantitat d’espai buit que hi ha, fins i tot avui en dia, intramurs: espais de defensa, espais per a cuidar-se del mar, espais de l’església, espais industrials fets servir o abandonats, etcètera.

Venècia és un cas singular. El seu equivalent a l’enderroc de les muralles que es va donar més o menys a tota Europa a mitjans del segle XIX(2) va ser, en aquest cas, la inauguració sobre 1860 de la connexió ferroviària sobre els gairebé quatre kilòmetres d’aigua que la separen de Terra Ferma: la ciutat deixa de ser una illa. Connexió reforçada el 1933 quan el dictador Mussolini inaugura el Pont Littorio (ara, òbviament, Pont de la Llibertat), obra del gran enginyer Eugenio Miozzi(3), una estructura que reforça i completa la connexió amb quatre carrils de trànsit i una vorada pels vianants enganxats al pont del ferrocarril. És a dir: una connexió, una cinta, mes el ple d’infraestructures que porta associada, substitueix les operacions de buidat tradicionals. Situació complicada pel fet que no només la via fèrria és un cul de sac. També ho serà la connexió viària, que necessitarà d’una enorme bossa d’aparcament (en alçada: prova de fer soterranis a Venècia) formalitzat mitjançant un bellíssim edifici racionalista obra, també, de Miozzi. L’estació es començarà més o menys per aquella època culminant deu anys d’estudis realitzats pel racionalista Angiolo Mazzoni, que, per a construir-la, s’associarà amb Virgilio Vallot. No s’acabarà parcialment fins a 1943, i totalment fins a 1952.

captura-de-pantalla-2015-07-13-a-las-21-07-15
El primer pont del ferrocarril de 1860.

cartoline_2_02
El Pont del Littorio (ara de la Llibertat), doblant el pont del ferrocarril. Anys 30.

Chiesa_Santa_Lucia_Venezia_foto_Bonaldi_1861
L’església de Santa Llúcia, enderrocada a 1861 per allotjar l’estació de Venècia.

StazioneVenezia8DuegiEditrice
La primera estació i la seva relació amb el Gran Canal.

Veneziaplastico30
El projecte dels anys 30. Amb el temps es convertiria en l’actual.

La infraestructura bàsica de connexió de Venècia amb Terra Ferma trigarà 110 anys a fer-se efectiva. Però el desgavell organitzat per tot això anirà bastant més enllà(4): la zona de connexió s’ubica a l’extrem oest del barri del Cannaregio (que conté el ghetto local, situat no lluny d’allà. Bellíssim, per cert), i s’ha de negociar el límit entre la ciutat i aquestes infraestructures, una operació d’una magnitud semblant a la Plaça de Sant Marc. Als anys seixanta s’intentarà formalitzar la part posterior de l’àrea de l’estació posant l’equipament que té més necessitat de connexió en una ciutat: l’hospital. Le Corbusier s’ocuparà d’això fins a la seva mort a 1965, i regalarà a la ciutat un dels seus projectes més fascinants i sensibles, un projecte capaç de reunir una sensibilitat pel context extrema, una gran valentia (la mateixa que s’havia demostrat a totes les grans intervencions de la ciutat: l’arquitectura no és pels pusil·lànimes) i la major part dels seus postulats racionalistes en un organisme preparat per créixer i entregar-se bé al seus voltants, posseïdor d’una forma autònoma fascinant i fins i tot, o sobretot, de la mateixa capacitat lírica que té la resta de la ciutat(5).

a15142eeab351708895bc90510d869c6

hospital venècia_2

4-Dioniso-Gonzalez-Venice-Hospital.-Le-Corbusier.-1965-2011-c-print-diasec-mounted-60-x-300-cm-ed.-of-7

hospital corbu
Hospital de Venècia. Le Corbusier arq. El render, que pertany a Dionisio González, emplaça correctament l’Hospital a l’eix X (paral·lel a la plantalla) però no a l’eix Y (perpendicular), ja que està més avançat i situat davant de les parcel·les originals, avui en dia edificades. Però ens podem fer una idea de la bellesa de la proposta.

L’Hospital s’emplaça allà per crear un equipament nou, sensible, amb entitat suficient com per començar a negociar amb i donar sentit al buit caòtic creat per tot aquest segle d’inserir equipaments grans i no tan sensibles vers el context en una ciutat de gra petit. Per donar sentit a un buit només ocupat per una massa indiferenciada de vegetació creuada per algun canal secundari. Hi ha el rastre de l’antic teixit industrial i el final d’alguns carrers en cul de sac. Però majorment estem parlant d’algunes hectàrees de buit on, literalment, no es sap què fer. Descartat l’Hospital, que s’ha acabat quedant on era, es comença a consolidar el perímetre a base d’edificacions casernàries i algun edifici d’habitatge massiu, dels més alts de Venècia, sense massa entitat arquitectònica, bolcat a algun d’aquests canals, que pel seu volum agreuja el problema sense proposar gaire res. Fins i tot Carlo Scarpa acabarà construint per aquells verals alguna de les seves pirotècnies que, per petita i fràgil (i, en aquest cas, no massa ben resolta: o el mestre es feia gran o directament es tracta d’una obra pòstuma), acaba resultant irrellevant, perduda en aquella desolació.

Arribem a 1978 i la situació no ha millorat. La municipalitat fa el que es sol fer en aquests casos quan es necessita una solució: convocar un concurs internacional. Rafael Moneo acabarà guanyant amb una proposta que resulta fascinant si es mira a l’engròs però que no ve a resoldre gaire res. I que, per tant, no es construirà. Moneo omplirà el buit amb una estructura casernària d’edificis llargs i estrets (estructura relativament comú als barris d’habitatges venecians: un tret segur) amb l’eix major orientat nord-sud: l’orientació de l’Hospital de Le Corbusier, que coincideix amb la de les vies del ferrocarril. Aquesta estructura casernària es disposa al mig del buit sense tocar-lo ni arreglar-lo. La seva geometria, un rectangle perfecte, s’insereix a l’interior però no activa cap perímetre. Tan sols està allà, el màxim volum compacte que l’arquitecte ha pogut inserir al lloc per a complir el programa. Inesperadament sense cap sentit urbà. Moneo no tornarà a repetir aquest error(6).

CANNAREGIOCANNAREGIOVenice, Italy, 1978/1979 [Competition. First Prize]
Proposta de Rafael Moneo per al concurs del Cannaregio (1978). Va resultar guanyadora.

La millor entrada de concurs no guanyarà, com passa massa sovint amb les millors entrades dels concursos. La seva publicació, però, canviarà la història de l’arquitectura. El seu autor serà Peter Eisenman.

Amb aquesta proposta, Eisenman escriu el darrer capítol de Les Ciutats Invisibles.

L’arquitecte comença per dibuixar la proposta de Le Corbusier, valorant-la alhora com la forma autònoma i bella que és i com a sistema.

Després l’amplia. Allà hi és tot: la trama corbusiana. El seu gra. L’arquitectura dels jardins francesos. L’escala veneciana. La capacitat de sistema d’un bon pla urbanístic. El fantasma de l’hospital, que ja se sap que no s’executarà, com a embrió de noves propostes que, tot i interessants, no han estat a l’alçada. Eisenman no negociarà ni alterarà els límits del buit. Es limitarà a activar-los disposant, a distàncies ben mesurades, una trama virtual que se n’apropiï. La trama es construeix a partir dels seus nodes. Nodes plens. Nodes formats per pavellons més o menys cúbics i, amb bon encert, iguals però diferents. Els podria haver realitzat tots ells el mateix Eisenman, o cap. Podrien haver sortit a concurs per separat i seguirien estant bé. No tenen programa, ni els cal(7). No tenen forma fixa, ni els cal. Només nodes construïts i el buit deixa de ser buit. El que passava allà tampoc importava massa: podia seguir sent aquell verd residual. Podia omplir-se amb més edificis que, miraculosament, haguessin acabat organitzats. El pla és pura força formal. Un sistema d’apropiació tan potent que, es faci el que es faci, sempre que es faci amb un cert criteri, sortirà bé. Sovint ens deixem confondre per aquesta divisió artificial que hi ha entre arquitectura i urbanisme i no. Arquitecturitzat al límit, alhora flexible, líric independentment de la seva configuració, bell, bell perquè sí, el pla d’Eisenman podia funcionar(8). I és injust no reconèixer-ho.

Cannaregio+site+map2-jpg

Eisenman_14
Peter Eisenman: proposta del concurs per a el Cannaregio (1978) muntada amb la trama de l’Hospital de Le Corbusier.

e10-trasiegos-3

Cannaregio+site+model3-jpg

Però Venècia, que ja és una revolució urbanística de per sí, no és un lloc propens a les revolucions urbanístiques subseqüents. A no ser que les imposi un dictador.

(1) Solem pensar en Venècia com en una illa, o en una illa d’illes formada per la juxtaposició de dues-centes illes. Només és cert si ens ho mirem de manera finalista. Aquest sistema és totalment artificial, producte de segles i segles de consolidar, fonamentar, dragar , de geometritzar uns aiguamolls de poca profunditat fins a deixar-los convertits en el que són ara. Aquest procés és transitiu i no cessarà fins que la ciutat no s’abandoni.
(2) La raó era doble: els canons havien deixat obsoletes les muralles de pedra i, més important encara, el boom de la població havia colmatat molts d’aquests perímetres emmurallats convertint les ciutats emmurallades en el que l’imaginari col·lectiu creu que són les ciutats emmurallades: una agrupació de cases dins un perímetre. És a dir, aquesta nova estructura urbana les feia inviables en cas de setge, com, uns cent anys més tard, es va demostrar a les males a Stalingrad o, pitjor encara, a Leningrad. No voleu saber què va passar allà a dins.
(3) Un enginyer d’aquells que pensava com un arquitecte. Una bèstia, vaja. Miozzi s’adona que qualsevol pont que valgui la pena no té parafernàlies superiors que emprenyin i dissenya una cinta suportada per pilots de formigó, sense històries d’estructures penjades i tal que només tenen sentit en circumstàncies extremes rollo creuar un estuari i tal. Darrerament Koolhaas ha posat seny i al seu pont de Bordeus està fent exactament això. Ho explico aquí.
(4) I trec d’aquest article les terminals de creuers per a les Grans Naus que encara avui en dia estan en curs al quadrant nord-oest de la ciutat, implicant una quantitat d’obra civil varies vegades més gran que la que estic descrivint, operació feta en funció exclusivament d’un rendiment econòmic, antiurbana i destructiva. Probablement el pitjor error urbanístic comès a Venècia en tota la seva història.
(5) La ciutat tindrà mala pata de debò amb aquest projecte. No només no el construirà, sinó que refusarà de construir el projecte que més bé el va entendre i aprofitar: la Facultat d’Arquitectura d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
(6) Ni a Mèrida, ni a Atocha ni, sobretot, al seu excepcional projecte per al Soc de Beirut.
(7) A l’article anterior els qualificava de capelletes. També podrien ser això, i funcionaria.
(8) Tan màxima que, poc més tard, podrà ser afusellada per Bernand Tschumi al concurs de la Vilette, a Paris. Les circumstàncies urbanes, tot i l’escala diferent, seran sorprenentment semblants. I, aquest cop sí, la proposta guanyarà amb una autoritat total.

This entry was posted in crítica, Eugenio Miozzi, Peter Eisenman, Rafael Moneo, Venècia, Venice and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *