Una plaça a Leucate


El divendres passat vaig ser a Leucate, primer poble de França després de la catalunya nord. L’equip de l’Enric Massip n’ha construït la Place de la République (com més es podia dir?). Construït en el sentit literal del terme, construïr no pas (no només) la plaça sino el lloc, la vida, el context. Tres-cents metres de llarg, uns vint-i-cinc d’ample, façanes dignes, discretes, ben tensionades: façanes de poble, hereves d’una arquitectura culta que contamina, defineix, pauta l’arquitectura del lloc, façanes de buits retallats sobre el ple, d’impostes, cornises, remuntes de fang que no retallen balaustrades, de persianes blaves, façanes que creen ombres, que volen arbres, façanes que necessiten d’un lloc de trobada.
Un desnivell transveral de gairebé tres metres, topografía adversa que deixava dos nivells que mai s’havien suturat, una falla convertida en parking. Queda cosit mitjançant una peça de pedra local (tova, difícilment treballable, plena de cicatrius, mala receptora de les tècniques modernes de conformació), una peça complexa que serpenteja per mig de la plaça creant terrasses a dos nivells, al portell , a trencajunt: jocs de mirades, de visuals entre la gent que mira i la que és mirada.
Els nivells són permeables mitjançant les consabudes escales-que-són-grades-que-són-taules-que-són-bancs, sempre difícils de dissenyar quan queden bé. El so, la vista, tot passa. L’espai s’unifica.
Arbres, fanals, algun banc sempre de pedra es queden habitant el lloc. Materials modestos, paviment de formigó acolorit, fàcilment (espero) mantenible, entregat a sang contra la peça central de pedra. Ferro rovellat pels fanals, verd, una font existent recuperada. Res més

Al final, un lloc. Sensació de cosa eterna, sabuda. Trobar-se bé, mirar dos minuts una arquitectura que, de seguida, prescindeix dels detalls per donar el millor regal de tots: la vida, el temps. Sembla ben bé que allò hagués estat sempre allà. Es crea lloc, es crea temps. Seus a la terrassa, demanes unes ostres, vi de muscat, dolç, afruitat. Fuges del sol sota uns tendals-australians-que-resisteixen-vents-forts, enretires la cadira. Passa una noia que després seurà a la cadira del costat, algú s’esta mirant qualsevol web des d’un portàtil. Incomprensible afició a la Kronenbourg 1664 quan hi ha millor cervesa. Els cambrers miren des de la barra, es mouen sense pressa, amunt i avall. Algú seu sobre els graons de pedra fent servir una terrassa del bar, es somriu sense pressa.
Un gat em mira, únic habitant de la plaça al sol, i desitjo tornar-lo a trobar quan hi torni després de l’estiu.
S’hi esta bé.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *