Una biblioteca de la Mancomunitat

BEV_10
Foto: Jaume Prat

(Gràcies a l’Arxiu COAC i, particularment, a Andreu Carrascal. Part de les fotografies s’han extret d’un magnífic article de la bibliotecària Carme Mayol publicat per la Universitat de Barcelona)

La vila del Vendrell, capital del Baix Penedès, no passa pel seu millor moment. Posseïdora d’un patrimoni cultural envejable(1), i bastant descuidat, caminar pels seus carrers evidencia problemes econòmics i socials, traduïts, entre altres coses, per la segona representació en importància al territori català del partit feixista Plataforma per Catalunya.

A la part baixa de la seva rambla, que desemboca a l’estació de ferrocarril, trobem un edifici classicitzant, inaugurat a 1917, d’uns sis o set metres d’ample per dotze o quinze de llarg (vint com a molt), lleugerament elevat sobre un podi com si fos un petit temple, on, entre pendons de propaganda de l’Ajuntament, encara es pot llegir un rètol que el bateja com a Biblioteca Municipal sobre la seva porta d’entrada.

BEV_7
Foto: Jaume Prat

Per a entendre la importància d’aquesta petita construcció hem de retrocedir fins a 1833, any en que el poeta Bonaventura Carles Aribau(2) publica la seva Oda a la Pàtria(3), tret de sortida del que ara s’anomena la Renaixença. La Renaixença serà un moviment vertical d’arrel popular, que configurarà l’estructura social catalana fins avui en dia(4), basada en associacions populars laiques d’arrel cultural: colles de teatre, esbarts dansaires, corals, bastoners, castellers, sardanistes, excursionistes i un llarg etcètera que arriba fins a les cooperatives agrícoles. Aquesta estructura social és el que ha aconseguit mantenir la identitat nacional ocupant-se, entre d’altres coses, de la importantíssima tasca d’integrar la immigració. La Renaixença vertebrarà la societat civil: diaris com la Veu de Catalunya o el Diario de Barcelona(5), editorials com la Montaner i Simon(6), Societats com la Savigny o la Filosòfica, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Acadèmia del Gai Saber, la de les Bones Lletres, l’imprescindible Ateneu Barcelonès i els Jocs Florals partiran del moviment, entre moltes altres coses. Sense la Renaixença serà impossible entendre el Modernisme i la seva reacció, el Noucentisme, de base més conservadora, que, lentament, postularà la necessitat de vertebrar políticament aquest excepcional magma cultural.

L’oportunitat serà brindada pel primer ministre conservador Eduardo Dato Iradier, gallec d’origen, cap dels Idóneos, que, oposats a Antonio Maura, hauran de gestionar la profunda crisi-de-la-crisi en la que Espanya es submergeix després del mandat liberal del Compte de Romanones(7). Un decret del mateix 1913, l’any en que puja al poder, permetrà que les diputacions que així ho desitgin es puguin agrupar en entitats majors. Només quatre d’elles aprofitaran aquest decret: les quatre diputacions provincials catalanes, que, a suggerència del diputat Manuel Folguera, formaran la Mancomunitat de Municipis, impulsada i controlada per un partit de nova creació, la Lliga Regionalista, fundat a 1901(8), dirigit, aleshores, pel tàndem Francesc Cambó-Enric Prat de la Riba, d’ideologia catòlico-conservadora. Prat de la Riba(9) demostrarà que la flama que crema amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps(10) morint als quaranta-sis anys, a 1917, després d’haver establer les bases d’actuació de la institució. Serà succeït per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch(11), que ocuparà el càrrec fins a 1924. La dictadura de Primo de Rivera reduirà la institució a una paròdia vulgar del que era dirigida per l’industrial Alfons Sala primer, per, seguidament, ser aniquilada.

Si la Renaixença fixa l’estructura social catalana, la Mancomunitat crearà del no-res una estructura estatal moderna. La institució és el resultat d’una demanda social pura d’ un país que, tot haver estat una de les poques zones de la Península Ibèrica on va haver-hi Revolució Industrial (i la seva conseqüent promoció econòmica) es sent derrotat després dels fets de 1714 i els seus ecos posteriors(12). El país no està vertebrat. Les comunicacions cap al Maresme (fins al tren de 1848) i Tarragona es fan per mar: des de la Via Augusta romana que no s’ha realitzat cap carretera que recorri el litoral. A penes hi ha ferrocarril. Tota la xarxa de suport social es deu a iniciatives privades més o menys benintencionades lligades a empreses i zones concretes, com les conques dels rius Ter i Llobregat. La cota d’analfabetisme s’acosta al 50%. I el principal òrgan de govern del país, la Generalitat, porta dos-cents anys dissolta. La Mancomunitat, abans que res, obrirà una etapa: l’etapa propositiva. L’etapa de fer, de creure’s i d’obviar un govern central que només ha estat capaç de reprimir, de comportar-se com un govern d’ocupació. Gairebé sense diners, sense la possibilitat d’una hisenda pròpia, la Mancomunitat crearà pràcticament totes les institucions necessàries per cohesionar, dotar d’identitat i d’operativitat al país.

S’endegaran línies noves de ferrocarril promogudes de manera privada, dirigides per enginyers anglesos que treballen amb ample de via europeu(13) sota les ordres de l’enginyer Esteve Terradas i Illa(14), de formació alemanya. Aquestes línies aniran cap a Manresa (i cap a França, de no haver-ho estroncat la dictadura de Primo de Rivera), vorejaran el Llobregat per la riba oposada a la que recorre el ferrocarril de Madrid, arribant fins al nucli industrial d’Igualada i vertebraran l’àrea metropolitana de Barcelona amb noves línies de metro. A 1921 es fundarà el Servei Meteorològic de Catalunya(15) i el Servei Geològic. Es procurarà comunicar telefònicament el territori. Es crearan les Zones Franques, encara existents actualment, per al foment de la indústria(16).

I aniran més lluny: un país no és un país sense una llengua. La Mancomunitat pactarà amb el recent format Institut d’Estudis Catalans (1907: tot just set anys de vida quan aquesta engega) per a modernitzar la llengua catalana. Per aquesta tasca serà clau el concurs d’un personatge genial, el catedràtic de química i filòsof aficionat Pompeu Fabra(17), que, gairebé per generació espontània, haurà enllestit, a 1912, la primera versió de la Gramàtica Catalana(18) i, a 1917, la primera versió del Diccionari Ortogràfic(19): el català serà, a partir d’aleshores, un idioma de referència en el que poder publicar qualsevol estudi científic, amb capacitat d’adaptació i creació de neologismes i una Acadèmia al darrere que vetlli per la seva salut(20).

A nivell cultural, la Mancomunitat comprarà quatre mançanes prop de l’Hospital Clínic de Barcelona, en ple eixample, per a la creació de l’Universitat Industrial(21), on es formaran sobretot mestres (el mateix 1914 Alexandre Galí funda l’Escola de Mestres) i bibliotecaris (1915). Aquestes escoles seran clau, addicionalment, per a la integració de la dona al treball: en realitat l’escola de bibliotecaris serà, sobretot, de bibliotecàries(22). En paraules de Prat de la Riba, Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera. Paraules d’un estadista.

escola de bibliotecàries
Escola de bibliotecàries.

Tornem a l’arquitectura: els dirigents de la Mancomunitat són conscients que tota aquesta tasca s’ha de visibilitzar i dignificar. Els arquitectes, en aquell moment, tenen una presència política que ara ni sospitem, culminada per Puig i Cadafalch, que la presidirà del 17 al 24. L’estil de la seva arquitectura serà el noucentisme: abstracte, pertanyent al món de les idees, executat amb pressupostos baixos, expressant-se més a través de les formes, les proporcions, allunyat d’uns mètodes de construcció i uns materials circumstancials. Un estil que vol dignificar fites construïdes, literalment, amb quatre duros.

L’any 1915, la institució promou un concurs al que concorren(23) un mínim de cinc arquitectes: Isidre Puig Boada, Lluís Bonet Garí, Porta, Bergós(24) i Ramon Puig i Gairalt. Puig i Gairalt en resultarà el guanyador. El concurs demana un projecte tipus per a una petita biblioteca a construir en diversos municipis de Catalunya.

El projecte de Puig(25) és un petit templet d’obra de fàbrica, llarg i estret, elevat sobre una plataforma, amb una porta d’entrada central coronada per un frontó, amb una font a l’accés: quatre parets d’obra de fàbrica arrebossada amb una sèrie de pilastres que el faran virtualment tetràstil i perípter. Petites finestres laterals quadrades i, a l’interior, un espai central il·luminat zenitalment com a petita sala de lectura, amb mobles de fusta fosca adossats a les parets i quatre portes d’accés. Un espai senzill per a un edifici barat, dignificat per l’alçada de sostre i la llum. Un edifici potser més alemany o anglès que clàssic(26), dissenyat per a ser usat i per a que el seu ús signifiqui alguna cosa per a qui l’usa i per a qui el posseeix: ajuntaments necessitats d’infraestructures i representativitat.

biblio lateral

interior bib
Ramon Puig i Gairalt: projecte tipus per a una biblioteca pública per a la Mancomunitat, 1915. Fotos de maqueta. Fons Puig i Gairalt- Arxiu COAC

Les biblioteques es posaran ràpidament en obra mitjançant un arquitecte (no necessàriament el propi Puig: de fet, és probable que no en dirigís cap personalment) que elabori un projecte complementari al projecte tipus per adaptar-lo al lloc específic. Tenint en compte els recursos disponibles, se’n construiran moltes, a municipis tan diferents (i tan escampats pel territori) com Vic, Sabadell, Olot, Canet, Valls o Figueres, i fins i tot una a Lleida. Hi ha dos models tipus, mes algunes construïdes ad hoc en espais cedits o adaptats, com la de Granollers: els models són un sense identificar, construït a Valls, Figueres (amb una variació) o Les Borges Blanques(27), i el de Puig i Gairalt, edificat com a mínim al Vendrell i a Vic. L’edifici de Vic muntava una coberta a quatre aigües de teula àrab, i estava ubicat al que ara és la plaça del Bisbe Oliva, al lateral de la Catedral. És a dir, va ser enderrocada per a crear un espai de respecte(28) davant la nova seu del Museu Episcopal, projectada(29) per Federico Correa i Alfonso Milà.

14mayol08_figueres
Biblioteca Pública de Figueres. Foto recollida per Carme Mayol

14mayol02_sallent
Biblioteca Pública de Sallent. Foto recollida per Carme Mayol

14mayol01_valls
Biblioteca Pública de Valls, projectada amb el mateix projecte tipus que la de Sallent. Foto recollida per Carme Mayol

vic biblio
Biblioteca Pública de Vic, desapareguda, com l’edifici del darrere, substituït per l’espantós Museu Episcopal. Foto: Fons R. Puig i Gairalt- Arxiu COAC

Ens ocupa la Biblioteca del Vendrell. S’inaugura a 1917 amb la presència de tot el poble. El terreny anteriorment descrit, de forma triangular, obliga la col·locació de l’edifici, paral·lel a la Rambla enlloc de perpendicular, com seria desitjable. Es tracta d’un terreny cedit per l’advocat vilanoví Joan Ferrer Nin(30), ja que els terrenys de propietat municipal no es van jutjar suficientment cèntrics, i es volia que fos un lloc concorregut. La col·locació estranya va obligar a la ubicació d’un segon portal a un lateral de l’edifici, en realitat la porta principal, que n’altera la volumetria però que l’ancora al lloc: un gest clarament fet in situ, delicat, amb un punt de barra que va singularitzar l’edifici i fer-lo pertànyer al lloc: aquesta biblioteca és caracteritzada per configurar una mena de proa, ara protegida per baranes metàl·liques robustes, que els automobilistes han d’evitar al seu trànsit pel Vendrell. L’interior es va construir segons els desitjos de Puig i Gairalt, claraboia inclosa.

exterior època
Biblioteca Pública del Vendrell. Foto recollida per Carme Mayol

BEV_11
L’entrada lateral de la Biblioteca Pública del Vendrell, cap a la Rambla: la veritable entrada principal com un gest de circumstàncies que completa l’edifici. Foto: Jaume Prat

La Guerra Civil va acabar definitivament amb el Pla de Biblioteques, després de fer esforços derivats d’aquest Pla inicial per a portar-les al front en forma d’autobusos per a que llegissin els soldats de permís. El biblio-bus de guerra serà el mitjà de transport en que escriptors com Mercè Rodoreda creuran la frontera francesa cap a l’exili.

14mayol15_front
El bibliobus del Front. Foto recollida per Carme Mayol

Terrall Biblioteca destruida ptt
La Biblioteca Pública de les Borges Blanques (pertanyent al mateix tipus que Sallent o Valls), destruïda a la Guerra Civil: la fi d’un somni, el principi de l’extermini. Foto recollida per Carme Mayol

La Biblioteca del Vendrell ha perdut la seva funció inicial per passar a allotjar les oficines de cultura de l’Ajuntament. En l’interludi han assassinat l’interior: la sala a doble alçada ha quedat anul·lada per un forjat que ha matat la dignitat de l’edifici. L’espai central, la biblioteca pròpiament, és ara un lloc mediocre. Els mobles dissenyats pel propi Puig i Gairalt han desaparegut. Mobiliari d’oficina vulgar ocupa l’espai sense ordre, concert ni projecte.

esbós remat
Esbós de treball de Ramon Puig i Gairalt sobre una foto de la Biblioteca del Vendrell en obres. Fons R. Puig i Gairalt- Arxiu COAC

interior biblio
Interior de la Biblioteca del Vendrell en funcionament. Fons R. Puig i Gairalt- Arxiu COAC

BEV_1

BEV_2
La Biblioteca Pública del Vendrell, sense interior. Les finestres són noves i han afectat les façanes laterals. Fotos: Jaume Prat

La Biblioteca del Vendrell no és tan sols una façana, o una volumetria: es, o era, un interior i una funció. Sense aquesta l’edifici no té sentit. Perdre’l és perdre part de la nostra identitat. Perdre’l és perdre la representativitat d’aquesta obra de govern, i bona part de les nostres arrels en positiu: com si recordar una derrota fos més fàcil que recordar, i mantenir viu el record, de quan el país es construïa. Recuperar la integritat d’aquest petit edifici i el seu significat, així com el seu funcionament (i una possible catalogació) en xarxa (una xarxa formada pel que queda d’aquestes biblioteques) evitaria que el genocidi cultural al que ens veiem sotmesos tingués(31) una part de suïcidi.

bib tipus PG
Foto: Fons R. Puig i Gairalt- Arxiu COAC

BEV_4
Foto: Jaume Prat

(1) I d’un patrimoni arquitectònic notable, dividit entre dos (que són tres) nuclis de població definits, el propi Vendrell i Sant Salvador, el seu barri marítim (dividit en dos per una zona d’aiguamolls), ben tensionats, relativament respectats per l’especulació urbanística (gran mèrit tenint en compte la seva ubicació), amb desenes i desenes d’edificis que, sense ser obres mestres, són perfectament reivindicables.

(2) Sí, el mateix del carrer.

(3) Poema literàriament espantós, que deu la seva emoció precisament a la seva precarietat: la llengua havia deixat de ser un vehicle de cultura. El poeta a penes té recursos per a expressar les seves emocions. Aquesta contenció i pobresa expressiva descriu més bé que qualsevol manifest el pou del que el país provava de sortir.

(4) Amb l’excepció, matisable, de Barcelona Ciutat.

(5) Fundat originàriament en castellà a 1792, adquirirà identitat i popularitat a partir de 1814 gràcies a la presidència d’Antoni Brusi, que donarà el nom que portarà diari a la popularitat: el Brusi.

(6) Fundada per Ramon Montaner, oncle de l’arquitecte Domènech i Montaner, que bastirà la seva seu ocupada actualment per la Fundació Tàpies, i Francesc Simon, no serà el darrer cop que surti a aquest blog: avançant aconteixements, la seva darrera etapa quedarà marcada per dos noms il·lustres, genials: Pere Calders i Jesús Moncada.

(7) Un llop vigilant el ramat: ah, la història del país.

(8) Amb l’impuls, entre d’altres, de Lluís Domènech i Muntaner. Domènech es separarà de la lliga a 1904 descontent per l’allunyament del partit de la seva ideologia liberal.

(9) No, no és família meva, per desgràcia. Almenys, directament: les seves (i meves) arrels familiars s’enfonsen en la comarca del Moianès (de visita obligada), el que encara em fa albergar esperances de tenir algun gen comú despistat.

(10) Sí, la cita és de Blade Runner: com totes les millors frases de la pel·lícula es deu a la ploma de David Peoples.

(11) No s’ha de cometre l’error de considerar Puig com un arquitecte modernista. Començarà la seva carrera molt jove i als trenta-un anys ja haurà projectat la Casa Amatller. Als trenta-dos, els Cellers Codorniu. Als quaranta, l’arquitecte ja construeix, sense perdre mai la seva excepcional qualitat, seguint els postulats noucentistes. Morirà als vuitanta-nou anys després d’una carrera total, d’un abast que a penes s’ha començat a estudiar.

(12) Entre els que es compta un bombardeig contra la població civil realitzat a 1842 pel regent Baldomero Espartero, que causarà danys a l’estructura econòmica de la ciutat: Espanya és especialista a disparar-se al peu.

(13) Contra la creença popular, l’ample de via espanyol no és degut a una decisió política (tot i que sí es faria servir per aquesta finalitat a posteriori) sinó a la incompetència d’un equip d’enginyers convençuts que de muntar l’ample de via europeu els trens descarrilarien degut a l’orografia accidentada de la Península Ibèrica.

(14) Sí: pare de l’arquitecte Robert i, per tant, el primer de la dinastia.

(15) Va sobreviure a tot, fins que, l’altre dia (no fa ni un trimestre) el govern espanyol actual del Partit Popular va provar, infructuosament, de tancar-lo.

(16) (un altre) dels plans aprofitats pels tecnòcrates de Franco per al desenvolupament econòmic posterior d’Espanya, juntament amb el Pla de Pantans, el de Regadius i el de Nous Poblats, tots ells redactats per la República dirigida per Indalecio Prieto.

(17) Gran amic de Miguel de Unamuno, per cert.

(18) Publicada finalment a 1918 per l’IEC sota els auspicis de la Mancomunitat.

(19) Conegut popularment com el Diccionari Fabra i col·loquialment com el Pompeu.

(20) Tan potent és la tasca de Fabra que quan Franco autoritza les primeres representacions teatrals en català després de la Guerra Civil tan sols autoritzarà autors previs a aquesta reforma, com el popular Frederic Soler Pitarra (figura clau, per altra banda, per la popularització del teatre en català a la primera Renaixença), ja antiquat en aquell moment.

(21) Òbviament rebaixada de categoria per Franco convertida en Escola Industrial, mantenint, però, bona part de la seva importància intacta.

(22) L’escola perviurà fins a convertir-se en l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Tot i la preponderància femenina en l’alumnat no serà fins a 1973 que una dona, Rosalia Guilleumas, la podrà dirigir per fi.

(23) Segons la documentació que tinc. La llista podria ser incomplerta.

(24) Als que no he aconseguit identificar.

(25) Personatge clau del noucentisme català, desaparegut, com el seu germà Antoni, al curs de la Guerra Civil. La seva obra a penes s’ha començat a estudiar. Puig i Gairalt serà un gran animador cultural de la Catalunya d’aleshores. Músic (el seu germà Antoni serà un pianista notable), intel·lectual de gran consciència social… i amic de Le Corbusier. Serà ell, i no Josep Lluís Sert, qui el portarà per primera vegada a Barcelona.

(26) Els mestres de l’arquitectura clàssica amb interior. Uns interiors que es diferencien de l’arquitectura clàssica mediterrània (Bernini o Borromini, a lo bèstia) per saber-los dotar de domesticitat.

(27) Que probablement correspongui a un segon concurs de 1916.

(28) De respecte!!!???

(29) Perpetrada, més aviat. Es tracta d’un dels pitjors projectes públics de la Catalunya contemporània.

(30) Ignoro la seva relació amb el Vendrell, més enllà de posseir els terrenys en qüestió. La vila ja tarda a dedicar-li un carrer.

(31) Com té, certament.

This entry was posted in crítica, Uncategorized and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

3 Responses to Una biblioteca de la Mancomunitat

  1. Ignasi Bonet says:

    Fantástico artículo, Jaume!

    Me gusta porque defines el contexto cultural, político y social, el proyecto de país Noucentista, en el que cobra sentido la red de bibliotecas que puso en marcha la Mancomunitat.

    Ciertamente, debería dignificar-se esta red de edificios y recuperar su sentido original. Yo he visitado el de Canet de Mar y me temo que está en una situación similar (no pude ver el interior).

    Hay información interesante sobre estos proyectos en el libro “Les Biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya : (1915-1925)” de Teresa Manyà (ISBN 9788497795197 ). En él se especifica que las tres primeras bibliotecas en construirse, Sallent, Valls y Olot, fueron en base al proyecto del arquitecto Lluís Planas Calvet (que era arquitecto de la Mancomunitat), y detalla algunos pormenores del concurso así como virtudes e inconvenientes de los distintos proyectos, en base a los anuarios y boletines de la época.

    Es un tema sobre el que podemos ir ampliando la información, con la inestimable ayuda del Arxiu del COAC (qué tesoro!).

    Me quedo con las ganas de saber más sobre los ineptos ingenieros de las vias de ancho español (y las virtudes del equipo de Terradas!), así como de tu gen despistado que te podría vincular con Prat de la Riba! 🙂

    Un abrazo,

    Ignasi Bonet

  2. Jesús G. says:

    Interessant article, que posa en valor uns edificis que trobo que passen molt desapercebuts i que, amb els col·legis municipals de Barcelona, algunes parts de la Via Laietana i potser algunes estacions dels Ferrocarrils Catalans, són la mostra més representativa i efectiva de l’arquitectura noucentista civil. Una puntualització, només. L’Escola de Bibliotecàries es deia així: “de Bibliotecàries”, perquè només s’hi admetien dones. Els fundadors, entre els quals Eugeni d’Ors, consideraven que el tarannà femení seria millor per a l’ofici, que hi hauria més dones ben preparades (de bona família i amb bona educació) que voldrien fer un ofici de no gaire prestigi llavors (els homes en preferirien altres) i, sobretot, que no cobrarien tant com el que s’hauria de pagar a un home. El primer estudiant home que va estudiar-hi es matriculà els anys setanta, quan l’Escola era ja de Biblioteconomia i Documentació. Una altra cosa: la biblioteca de Vic ja havia desaparegut quan comencen les obres de l’edifici de Correa i Milà. La deurien enderrocar cap al 1961, que és quan s’instal·la la biblioteca en una altra banda. És llavors quan es fa la plaça que permet la visió lateral de la catedral i el campanar romànic, i del mateix museu antic. Una cosa és que no t’agradi el nou museu (que funciona molt bé i té unes instal·lacions més que interessants), però una altra és que els acusis, pobres, d’una cosa on no tingueren res a veure. :’)
    De les quatre primeres biblioteques (una per província), que seguien el model de Planas (Valls, Olot, les Borges Blanques i Sallent), amb torres laterals, només en queda la de Valls, restaurada. La de les Borges s’enderrocà després de la guerra, la de Sallent es va modificar molt (com després la de Canet) i la d’Olot fou enderrocada els anys seixanta, sense cap motiu aparent.
    Encara trobaries un tercer model, el de Puig Boada, en la biblioteca de Pineda (1922). Puig Gairalt, a Figueres també en 1922 i enderrocada en 1962, fa un edifici similar al de Planas, però sense torres. La resta es van ubicar en edificis preexistents (Granollers, Ulldecona, etc.) o destinats a escoles (Calella), com a part de l’edifici.

  3. Pingback: Las Catedrales del Vino -

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *