Un gargot vermell sobre el plànol d’obra

(per la vicky i martín, sense ànim d’ofendre)

Trobada afortunada en el Roure de sempre , entre diferents marques de cervesa i alguna coca-cola esgarriada: boquerons que no són anxoves barrejats amb formatge fort , una truita que, per fi, no és arqueologia, dubtoses (per fugasseres ) croquetes de bacallà i la promesa d’una xistorra acabada el primer día en mesos que retorno al bar on escric, dibuixo i acabo o començo dies ocasionals.
Entre els fa-molt-que-no-et-veig i las batalletes ocasionals de les trobades familiars que marquen un pas del temps que sembla que no hagi passat comencem a parlar del concurs del camp nou, entre altres coses: multiplicitat de vistes, complexitats urbanes recollides en un projecte que es dedica a moure gent contraposada a mediocritats varies i altres projectes singulars definits masa lluny d’una Barcelona que sempre es masa complexa per ser recordada d’un sol cop (com qualsevol ciutat que valgui la pena).
Sensacions barrejades quan recordo els dies confusos que seguieren al desenllaç del concurs: noticies de nou més u, essent aquest u en Josep Lluís Mateo amant de Mitjans desde massa temps abans de l’ampliació com perque resultés sospitós de ser piloteria infame: ex-habitant d’un edifici seu d’habitatges falsamente tresbolillado (la façana com trampa, màscara d’un interior molt treballat que imposava un bloc massa habitatge-més-habitatge , necessitat d’algun artefacte que el dotés d’escala urbana), i glossador entusiasta d’un arquitecte que no sempre ha gaudit de les meves simpaties , autor d’uns quants projectoes massa especulatius com per tenir ànima o qualsevol apunt d’humanitat. Mitjans sembla oblidar-se massa sovint de la cota de la ciutat : al costat de l’Estació de Sants, en el ex-estadi de les Corts, en la telefónica, els seus edificis reclamen un terra autònom del seu entorn, precariament entregat mitjançant patis anglesos , escales varies, pasarel.les heròicament dissenyades i altres artefactes massa complexes com per fer oblidar una cota de replanteig triada al despatx i no rectificada in situ.
Aquest terra remogut, torturat, quasi aliè a tot allò que l’envolta es transforma en la proposta de Mateo en un sistema de rampes helicoidal que sembla allunyar aquest estadi del caos que va creà . Mateo (i cía) proposen a partir d’un edificio que respecten, conèixen i estimen més que qualsevol altre equip. Traballant in situ, a partir de la pell, de les sensacions, de un soroll i d’unes vivències que semblen no alterar cap altre proposta, els arquitectes traballen i convoquen l’entorn quasi sense tocar l’edifici, a una distància respectuosa, tensa. Se’n adonen de les dues lectures de l’estadi : la primera d’elles ens parla d’un joc, la pilota, el futbol, d’un espectacle integrat per cent mil vint-i-tres persones: els que animen i els que participen, cponjuminats en una olla a pressió que batega al uníson, bla, bla, bla: el de sempre que es veritat, precisame, a partir d’estadis com aquest, a partir de detalls com l’absència de cantonades, el soroll semblant al d’un circ romà, les grades en voladiu, un control sonor deliberadament descuidat: encara recordo les meves tornades a casa dels meus pares, a l’Hospitalet, els dimecres o els diumenges de partit, creuant el mateix pont de la Torrassa des d’on es varen filmar les vistes llunyanes de “Tapas” (el terrat de la casa dels meus avis en primer terme, multiplicitat de teulades d’uralita grises, recremades pel sol.Algún sot de l’ave en aquests moments): un gol i una onada sonora, poderosa, que ho estremeix tot a distància. El meu Camp Nou.
La segona lectura són els accessos: una forma autònoma que ocupa el negatiu de la primera, la seva esturctura, que pentina gent, que necessita bons accesos verticals: que barreixa , que calma, que altera. Una arquitectura neutra feta d’estats d’ànim, visible desde el carrer , definidora d’una façana. Una arquitectura que, durant els anys cinquanta , es quedarà a mig fer: es decideix en obra que el projecte original no s’ejecutarà en la seva totalitat, quedan en una forma provisòria, aparentement acabada , record i espera del que va a ser quant arribin temps millors. Núñez l’acaba , habent celebrat el seu primer mandat amb el cant del cara al sol, perpetuan-se en el poder fins el punt que els de la meva edad varem crèixer amb ell, deixant (al final) que l’arquitectura de Mitjans parli per si sola , sense promoció, sense ànim de reivindicar-la més enllà de la seva funcionalitat estricta quan, per fi , el Nou Camp coneix la seva forma definitiva.
És aquest estadi complet, aquesta idea acabada en si matiexa , la que en Mateo respecta, amplia i entrega amb la ciutat del seble XXI.
L’arquitecte per sobre del promotor. La qualitat que parla sola, llançada a les mans dels guies turístics , compartint destí amb tants edificis modernistes en mans d’ajuntaments que els conserven més pel seu aparent pintoresquisme que per un prestigi no pensat per no ser dit. Mort d’éxit.
Estat de les coses comprés por un Mateo que impose silenci (la distància) i respecte (no cubrir la façana). Que sap anar més allà del projecte original, cobrint-ho , criticant-ho , omplint els buits que Mitjans no arriba a veure. Completant-lo.
Fou, és, el meu favorit, per sobre de la freda eficiència d’un Foster copiador bones idees, solvent tècnicament, patriarca d’una época on sembla, per fí, haver triunfat el famós “no són genis el que necessitem ara”: gestors eficients, que no s’arrisquen , carents d’il.lusió, freds, competents. Compradors d’il.lusió, tirans de falses bones idees que es superposen com màscares a fredes carcasses fetes a mida dels programes de medició.
Fa fred afora, més que quan he sortit d’un Roure on volen fer fora a Rijkaard, on la Vicky i en Martín es quedaren debatint sobre coses humanes, abandonant el diví per avorrit , por distant, perque es farà demà , o passat.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *