Turisme de qualitat

_6175782138_5c2afda06c_o
Foto: Tor Einar Andersen

Inici:

L’arquitecte Jordi Badia va publicar el dia 16 de gener al diari Ara un article titulat La ciutat com a espectacle, sobre la Sagrada Família, que recollia les seves impressions després d’haver visitat la (actual) basílica. Badia, posseït per una indignació sincera, qualificava de nyap el temple argumentant el seu qualificatiu en dues direccions diferents: la primera incidia sobre el projecte de Gaudí, que llegeix pretensiós i fora d’escala, en contrast amb la subtilesa, el sentit urbà i la coherència de projectes com la Pedrera. La segona carregava frontalment contra els gestors del seu llegat, a qui acusava d’haver fet un treball dolent i matusser: un despropòsit complet, sense sentit i fora dels límits de la nostra professió(1).

Qualsevol resposta a l’article de Jordi Badia que inciti a un debat coherent passa per la formulació d’una pregunta. El meu intent de resposta a la mateixa constitueix l’inici del debat. La pregunta és simple: Què és la Sagrada Família?

a- Un temple expiatori.

L’any 1882, l’arquitecte Francisco de Paula del Villar i Lozano posa la primera pedra del temple expiatori a la Sagrada Família: un exvot situat a la perifèria del que aleshores era la ciutat de Barcelona: terrenys barats on construir un edifici de mida respectable ubicat al bell mig d’una mançana a ser sufragat mitjançant aportacions populars.

Sagrada_Familia_(Villar)
Façana lateral del projecte original de la Sagrada Familia. Francisco de Paula del Villar y Lozano, arquitecte

Diverses vicissituds polítiques portaran a la dimissió de l’arquitecte i la seva substitució pel seu deixeble de 31 anys Antoni Gaudí. Gaudí és vist com un home de consens que acabarà l’edifici lluny de la polèmica creada per la presència del seu predecessor. En teoria.

L’arquitecte pren les obres l’any 1883, acaba la cripta (per on s’havia començat a construir) segons els plànols de l’arquitecte original i, sobre seu, comença a erigir un temple completament diferent de l’original.

El projecte de Gaudí no és més gran que el de FdPdViL: és el temple més gran possible que cap a la seva mançana. És tan gran, de fet, que l’entrada s’ha de produir per la mançana veïna, a través d’una plaça que cobreix un túnel sobre el tram corresponent del carrer Mallorca.

En resum: a Gaudí se li’n va. L’arquitecte pretén erigir un monument més al seu ego (aspecte que desenvoluparé posteriorment) que no pas a una o a qualsevol religió. L’edifici s’esgota en ell mateix. És excessiu, pretensiós i estructuralment recarregat. Però, alhora, és una obra d’arquitectura genial que converteix aquesta pretenciositat en un sistema d’expressió: un crit, un monument lisèrgic a l’excés, al quixotisme, a l’absurd, a la tenacitat. A la resistència, la capacitat de convicció i el carisma d’un geni.

sgd família planta
La Sagrada Familia, planta del projecte de Gaudí

Gaudí, addicionalment, converteix el problema que ha creat en un pla urbanístic que afecta unes nou mançanes al seu voltant creant, amb una habilitat i una saviesa excepcionals, una plaça estrellada en ple eixample que connecta el Pla Cerdà amb un sistema d’expressió sortit directament d’un quadre del Bosco.

625px-Gaudí_-_Plaza_estrellada

Anys a venir, Jaussely primer i Rubió i Tudurí després passaran per allí adaptant part de la plaça gaudiniana abans que Núñez y Navarro compri els terrenys de l’accés i es creï un desgavell incremental que segueix fent bullir l’olla avui en dia.

b- una obra d’arquitectura de Gaudí.

El que vol dir:

b1- Un sistema.

L’arquitectura, qualsevol arquitectura, de Gaudí és un organisme coherent que es desenvolupa a partir d’unes regles definides amb precisió, de la investigació de les propietats dels materials, de l’aplicació directa d’uns mètodes de càlcul de les estructures, tot això superposat a unes creences sempre excessives, torturades, absolutes, contradictòries que només al final de la seva vida podran identificar-se (o confondre’s, segons qui ho miri) amb el cristianisme, que abraçarà amb el fanatisme del convers. Aquestes creences lligaran l’estructura amb un sistema d’expressió que lliga totes les escales i tots els elements de l’edifici, dels fonaments als panys de les portes.

Gaudí no tria. Mai. Les disjuntives són arrasades, a tota la seva obra, no escollint, sinó resolent de manera inclusiva: les seves façanes són simètriques i asimètriques alhora. Marquen el centre, marquen els laterals. Estan ancorades al lloc i alhora s’escapen de la parcel·la. L’organisme que més identifica l’obra de Gaudí és el càncer: s’alimenta del que l’envolta i creix indefinidament fins a devorar per dins el seu emplaçament. Un càncer genial, artístic en la mesura exacte que l’ésser humà és capaç de percebre bellesa en els signes externs que adverteixen que un organisme mortal és mortal: la bellesa de l’obra de Gaudí és la bellesa d’una serp del corall. És la bellesa d’una medusa verinosa. És la bellesa d’una amanita muscaria.

063_Sagrada_Família,_façana_del_Naixement,_portes_de_l'Esperança_i_la_Caritat_j
Façana del Naixement, Sagrada Familia, completada per Gaudí: l’acumulació d’escultures fon els diversos elements constructius entre sí fins a fer-los inidentificables

b2- Un llegat

b2a- una manera de construir

És coneguda la intenció de Gaudí de construir alguna cosa semblant a una catedral, que impliqués directament el poble en la seva concepció. Una obra participativa, col·lectiva, que ha marcat el caràcter d’un barri.

No obstant, la manera tradicional en que es construeix una catedral és revisada per l’arquitecte, que comença la seva d’una manera insospitada, voluntàriament maleducada i irrespectuosa amb aquesta tradició. I ho fa perquè es sap diferent, i vol que el seu temple sigui construït, també, de manera diferent: respectant no tan sols els seus plànols i les seves intencions, sinó també el seu vocabulari, la seva manera d’expressar-se: Gaudí no aixecarà el temple consolidant capes d’estrats horitzontals i morint a mitja alçada sense que tan sols pogués veure part de la seva magnificència insinuada. No. Gaudí (després d’haver bastit l’absis, abc de qualsevol temple cristià, irrellevant, però, en la seva manera d’entendre l’espai, un híbrid de creu llatina, grega i espai circular: d’aquí la poca importància que ell mateix donarà a aquest fet) construirà una de les façanes menors, l’acabarà i culminarà una de les quatre torres que la coronen. Gaudí marca. Gaudí avisa als navegants: ha de ser d’aquesta manera innegociablement. Sense marge per als que vinguin.

_381px-SF_(1928)
La Sagrada Familia al moment de la mort de Gaudí, que sólo llega a coronar la torre de San Bernabé

b2b- un incendi

La Guerra Civil Espanyola deixa Catalunya en zona republicana, i Barcelona convertida en escenari d’unes lluites intestines que la portaran, un any més tard, a convertir-se en escenari d’una guerra-civil-dins-la-guerra-civil entre anarquistes i comunistes. El període d’anarquia previ a aquest esclat-dins-l’esclat de violència portarà al saqueig i la crema de múltiples esglésies al llarg de tot el territori. La Sagrada Família sobreviurà. No així el taller de l’arquitecte (addicionalment, una de les seves millors obres), que cremarà fins als fonaments amb tot el projecte a dins. Que només es podrà recuperar en forma de petits fragments de guix de maquetes destrossades.

Assumim-ho: el projecte original s’ha perdut. Queden, en una mena de joc pervers, alguns arquitectes que van conèixer gent que coneixia Gaudí, a qui van sentir parlar del projecte. Toquem d’oïdes, vaja.

453
L’incendi del taller de Gaudí a la Sagrada Familia, 1936

b2c- uns hereus

que assumiran la seva manera de construir el temple sense la més mínima crítica. Descartat Jujol, el preferit de Gaudí (i resumint l’inresumible), Isidre Puig Boada primer i Lluís Bonet Garí després s’ocuparan de la direcció de les obres del temple. Bonet Garí s’erigirà en el Kim-Jong-Il particular de la Sagrada Família, deixant Gaudí en el paper de Kim-Il-Sung i al seu fill Jordi Bonet Armengol en el paper d’un Kim-Jong-Un dolicocèfal i ari: homes voluntàriament menors que guarden un llegat com a usufructuaris d’un líder perpetu (ja canonitzat) que, s’espera, ressuscitarà en algun moment no se sap si com a messies o com a zombi.

b2d- una ficció

que transforma Gaudí en un heroi cristià (verge no se sap: màrtir, depèn dels gustos) que va tenir una visió, i els seus hereus en escuders d’aquesta Missió Sagrada.
Bona part del llegat de Gaudí és fictici. Una construcció a posteriori d’una vida de treball llarga, complexa i ferotgement contradictòria que, a costa de ser repetit (i de la poca exigència de qui ho ha escoltat) ha calat com alguna cosa semblant a una veritat que no resisteix la més mínima anàlisi amb un cert rigor.

b2e- una traïció

que perpetren els autoerigits com a hereus de l’arquitecte (incidiré més tard sobre aquesta qüestió): arquitectes sense la formació ni els principis del mestre que, obsessionats per la velocitat de les obres, per completar a l’engròs una volumetria, tergiversaran completament el vocabulari de Gaudí amb excuses de mal pagador sobre la impossibilitat econòmica de seguir amb el llenguatge inicial, la voluntat (explícita) de l’arquitecte de crear un llegat i el signe dels temps.
El vocabulari de Gaudí és tan estructural per a la seva obra com ho pugui ser el seu sistema de suport. Gaudí usa l’ornamentació (en tot cas, elements accessoris no estructurals: no està clar que es pugui fer servir aquest nom per a qualificar-la) per a fondre totes les entregues, tots els elements constructius entre sí. L’obra de Gaudí, qualsevol que ell hagi aconseguit acabar, no permet identificar clarament ni descomposar cap part de la mateixa: tot remet a un tot, i les juntures, les articulacions, són pastoses, toves, indecises, amb els seus límits estirats fins a no saber on comencen ni acaben les transicions.

Els hereus de Gaudí no saben entendre això, ni pertanyen a aquesta tradició: numeraris del GATCPAC alguns, sense capacitat d’entendre que l’arquitectura moderna és, també, un sistema més que un estil, adscrits, després de tafanejar diversos sistemes d’expressió sense haver aconseguit interioritzar-ne cap, a un noucentisme ranci fill de l’autarquia i l’estraperlo, la seva herència real és una interpretació diguem-ne al broc gros del barroc català i de les ruïnes d’Empúries, que considera l’epidermis d’un edifici com un pur revestiment intercanviable segons la posició, el pressupost, els desitjos d’un promotor i les seves pròpies ganes de treballar.

La millor cosa que es pot dir d’aquests arquitectes és la seva capacitat per haver resistematitzat part del projecte per a ser operatius a l’hora de construir-lo: reciclatge d’encofrats, tècniques de tallat de pedra, de dibuix i modelat informàtic, de prefabricació, etcètera. Sempre al servei d’un projecte convertit en la paròdia del que va ser. Paròdia benintencionada en el millor dels casos.

_btreat 11318318433_087dda955d_h
Les columnes interiors, més semblants a una maqueta que a un organisme acabat. Noti’s la influència evident de l’artista HR Giger (dissenyador de la criatura de Alien): influències d’anada i tornada

Un sol exemple (de la ma de l’arquitecte òscar Tusquets): Gaudí reclamarà un remat diferent per a cadascuna de les divuit torres de les que consta la Sagrada Família. Només podrà col·locar el primer d’ells sobre una de les quatre torres de la Façana del Naixement, la que arriba gairebé a acabar. El remat, barreja de creu grega, esfera, fruita, bolet, serà tan al·lucinat, tan genial que descol·locarà tots els col·laboradors de l’arquitecte (excepte, potser, Jujol, que acabarà o començarà defenestrat), que, impotents per pensar alguna cosa que estigui a l’alçada d’aquest remat, el repetiran. No quatre, sinó set cops neguen la voluntat del mestre. Si seguim el símil religiós ho fan 2,33 cops (periòdic simple) més que Sant Pere.

remat gaudí
El remat de la torre de San Bernabé, repetit ad infinitum

La pregunta (addicional) més pertinent a fer en aquest cas és si aquests arquitectes han estat capaços de conservar el suficient del llegat de Gaudí com per a considerar que la Sagrada Família segueix els postulats del projecte original. Jordi Badia ha contestat que no. Jo estic d’acord amb ell.

c- un model de negoci

La Sagrada Família rep molts milions de visitants l’any de molts països diferents, i, actualment, és un dels símbols principals de Barcelona. El que distingeix i caracteritza la ciutat a l’alçada de Paris, Londres, Nova York o Sydney. La Sagrada Família atrau turistes de tot el món i genera ingressos suficients com per a que aquestes visites garanteixin econòmicament la seva terminació. Les obres, per cert, avancen a tota metxa.

Aquest fet significa diners deixats a la ciutat. Pernoctacions a hotels. Menjades a restaurants. Visites colaterals a altres museus de la ciutat. Parades de creuers. Mitjans de transport llogats i qualsevol etcètera que hom sigui capaç d’imaginar: la Sagrada Família és, abans que res, un model econòmic i una font de diners directa i indirecta. Acabada serà (si la meva cultura no m’enganya) el temple més alt de tota la cristiandat: noves possibilitats de negoci. Nous models de turisme. Llocs de treball. Posicionament global.

La Sagrada Família és un parc temàtic. No exactament sobre Gaudí, sinó sobre la manera d’entendre’l que té la societat, basada en una barreja de mentides i mitges veritats que és ja un lloc comú.

La Sagrada Família és el node d’una xarxa. Un reclam per a turistes de qualitat, entenent com a turista de qualitat aquell que es deixa diners, molts diners, a la ciutat. El turista de qualitat (remetent-me a David Foster Wallace) està caracteritzat per la indolència de pagament. Per una voluntat d’evasió acrítica i capriciosa que es tradueix en una recerca de plaer instantani i acrític. És el contrari d’un turista cultural. El turista de qualitat usa la Sagrada Família com un lloc on endur-se una impressió instantània i una foto just abans de dinar. I és per aquesta gent que s’acabarà l’edifici. I és aquesta gent qui pagarà perquè l’edifici s’acabi. El turista cultural pur, independentment del seu nivell econòmic, és massa irrellevant econòmicament com per a que conti per alguna cosa. És (com a molt) una excusa mentre la cultura es segueixi considerant una excusa(2).

Assumim-ho: el debat arquitectònic és secundari. Els arquitectes, en aquest negociat, no tenim veu, ni vot. Tan sols som uns instruments al servei de la resposta afirmativa a una pregunta que la societat, al nostre marge, no s’ha mai formulat mai: S’ha d’acabar la Sagrada Família?
El paper de l’arquitecte és, doncs, secundari: un tècnic que completa els render ja publicats sobre l’edifici. El tècnic que decidirà si l’estrella gaudiniana (o el seu estirament fins la Diagonal) passa cinc o vint metres més aquí o més enllà. El que optimitza encofrats, posa trencadissos i desgasta (en la seva tessitura actual) la idea i el vocabulari gaudinià a favor de l’eficàcia i la velocitat: acabar. I acabar ja. Sense importar com. L’arquitecte que treballa a la Sagrada Família és un decorador, un escenògraf pur.

__1380185736_061735_1380186136_noticia_normal
Imatge de la Sagrada Familia acabada: la meta sense importar el cost

…i, finalment,

b2f- una lectura

Qualsevol debat sobre l’arquitectura de Gaudí, així sigui un debat seriós d’alt nivell, té un origen emocional. Epidèrmic. Gaudí té una multiplicitat de registres de lectura vastíssima. Tots aquests registres de lectura són vàlids, i necessàriament parcials: una lectura completa de la seva obra els ha de contemplar tots. Gaudí, racionalista complex. Gaudí, creador d’estructures lògiques molts cops provinents de la resposta més complicada possible a una pregunta senzilla (a la merda el Tall d’Occam). Gaudí omplint qualsevol programa que construeixi de creus, escultures hipertrofiades de la verge, amanites muscàries, polles (als remats, a les columnes, a les xemeneies) i finestres en forma de vagina. Gaudí exuberant i teatral destrossant a cops de mall unes columnes ornamentals a la cripta de la Colònia Güell en una performance digna de la Fura dels Baus.
En aquest context, qualsevol lectura arquitectònica del geni passa per un posicionament emocional previ: Gaudí agrada o no agrada.
Un petit exemple que he viscut personalment: el responsable de cultura d’una institució menystenint de manera dissimulada (i amb una contundència absoluta) l’ornamentació dels edificis de Gaudí com a contingent mentre alabava la racionalitat de les seves estructures portants ni que fos perquè no podia prescindir de la seva figura sense provocar un escàndol. O així.

b2c (continuació)- uns hereus

El llegat de Gaudí és vastíssim (una conversa sobre Gaudí inclou superlatius gairebé a priori), poc evident i tremendament emocionant. Japó, singularment, és un dels països on més evident s’ha fet la seva influència i on més bé s’ha digerit i interioritzat. N’ignoro la raó. Arquitectes com Kenzo Tange, Tadao Ando (per poc evident que sigui), Toyo Ito o SANAA evidencien el llegat del mestre, digerit i incorporat a la seva arquitectura convenientment filtrat i allunyat de qualsevol voluntat mimètica. En resum: Gaudí ha estat un mestre per a aquests arquitectes en tota l’extensió del terme. Norman Foster, Herzog & de Meuron, Félix Candela, Eladio Dieste o Frei Otto podrien passar per deixebles del mestre. Le Corbusier el va arribar a conèixer directament i el va situar com un dels pilars del Moviment Modern. Curiosament, pocs arquitectes catalans han estat capaços de treballar sobre la seva obra. Certs aspectes de l’arquitectura de Coderch (edificis Trade, proposta del Kursaal) o de Ricardo Bofill (penso en projectes com l’excepcional celler per als Chateau Lafitte-Rostchild) incideixen en aspectes de l’arquitectura del mestre. I, per sobre de tothom, la figura d’Enric Miralles, potser l’arquitecte que millor l’ha entès des de la seva mort.
Que l’arquitectura catalana no hagi tingut Gaudí en compte es llegeix (un altre cop resumin l’inresumible) pel seu llegat noucentista. L’arquitectura catalana actual és més hereva de la racionalitat, el possibilisme i (també) el virtuosisme (un virtuosisme a escala humana) d’un arquitecte com Domènech i Muntaner, director, al seu dia, de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que no pas de Gaudí, només amb dos deixebles remarcables (Jujol i Martinell) i una sèrie d’arquitectes capaços d’obres (sempre moments aïllats i erràtics) que van benentendre el seu llegat: arquitectes com Bernardí Martorell, Josep Maria Pericas, Rafael Masó o Salvador Valeri. No gaires més.

CORBUSGauEsc
Croquis d’estudi de Le Corbusier sobre les escoles de la Sagrada Familia

Considero com a única sortida viable per la Sagrada Família aprofitar la tirada mediàtica d’algun dels arquitectes que estimen el mestre, a qui s’hauria de contractar per a acabar les obres: hi ha diners, hi ha camp per córrer. S’hauria de fer sense por, d’una manera decidida: sense por que acabessin el que falta, sense por que reformessin els nyaps existents: la posició i la valentia d’arquitectes com Foster o Sejima podria ser més rellevant pel temple que els defectes tímids i pusil·lànimes dels autoconsiderats com els seus hereus. Una barreja d’atracció de fira, tirada mediàtica, i carisma combinats amb un rigor i una capacitat d’abstracció (provada) d’un entorn en realitat indiferent a aquests mèrits arquitectònics faria de qualsevol d’aquests arquitectes, d’aquests deixebles reals del mestre, els candidats ideals a aquesta tasca. O això, o Port Aventura. I ja ens podem anar queixant.

(1) Aclareixo que, a dia d’avui, fa més de deu anys que no trepitjo l’interior del temple i que, per tant, no l’he vist acabat, pel que només puc jutjar-lo a través del rosari de milers de fotografies que existeixen i que (en sóc conscient) no em permeten valorar-lo des de la meva pròpia experiència. Les valoracions sobre l’arquitectura del temple que aquí apareixen remeten al seu exterior (del que puc parlar amb propietat). Faig servir el meu coneixement del projecte i les fotografies de l’interior acabat no com a base de la meva argumentació, sinó com un recolzament de la mateixa.
(2) És per això que ciutats com Madrid, forçades per les seves característiques a viure del turisme cultural, han perdut un 25% de visitants.

This entry was posted in crítica and tagged , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Turisme de qualitat

  1. ru says:

    Diverses vegades he entrat a veure quins nous articles hi havia per aquí… Però aquesta vegada hi he arribat a través d’uns búsqueda de google, i mentre llegia l’article anav pensant que hauria pogut ser escrit fa cinc anys com cinc anys endavant (o 10, o 20). L’únic canvi que hi haurà és com d’irreparable serà el que s’hi hagi fet.

    Acabar la Sagrada Família és una temptació massa gran. Si no és fes ara es faria més endavant, sens dubte. Quants segles es tardava a construir les grans catedrals europees? Quants estils hi podíem acabar veient? En la Sagrada Família hi ha un mimetisme a Gaudí, mimetisme mal entès, absurd i desencertat. Has plantat una idea fantàstica al meu cervell que dóna un joc increible: i si deixéssim acabar la Sagrada Família a un arquitecte japonès…?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *