The importance of beign catalan

Convençut de que el plaer augmenta amb el coneixement, em dedico des de petit a trinxar els discos que m’agraden fins apendre-m’els de memòria. Quan aixó succeeix, arriba realment fa que la música sigui música: els detalls, aquell recrear-se , aquell vitalitzar un estructura invariable , quasi gravada en el nostre ADN primer occidental i, finalment, universal: en quasi tots els kioscos del món es poden trobar gravacions de mantres tibetans, cumbies, merengues, bachatas, bon rock de quasi totes les époques des dels cinquanta fins ara , música clássica en versions decents, discos originals de grans grups, jazz de tots esl ismes imaginables i moltes , quasi mases freakadas. Amb tot aquest panorama , la nostra cultura ha augmentat i s’ha empobrit quasi de forma simultánia ,treient-nos quasi el mateix que ens ha donat i quasi al mateix ritme: tot s’ha adulterat , enriquit amb una barreja que s’apropa a totes les cultures a risc de les essències de qualsevol d’elles . No jutjo : només descric.
En mig d’aquest panorama, el cantant Roger Mas ha tret a la venta, fa prop de mig any aproximadament , un disc titulat “les cançons tel•lúriques”, on , des d’un profund coneixement de la seva cultura , ha catapultat la música tradicional catalana al seu lloc dins d’aquest immnens magma que és la cultura global.
Mas parteix de tres pilars per estructurar la seva obra: los poemes de Mossèn Cinto Verdaguer, sacerdot, poeta, exorcista, figura molt paralel.la a Gaudí des de la seva posició de capellà personal dels Güell, els seus patron , afincat al final de la seva vida en aquella horrible esglèsia de les rambles de Barcelona, de nom tan bonic: Betlem. Aquests poemes són una de les obres máximes que ha donat la literatura catalana dels últims 150 años, d’una bellesa sobrecollidora i d’un accés relativament fàcil : les seves claus no són masa complicades , tot i que la seva profunditat no sigui fàcil d’abarcar en unes poques lectures.
El segon pilar és la música del Solsonès, comarca de pas entre els pirineus i la Catalunya central. La seva capital, Solsona, és una ciutat encara amurallada de visita agradable, places estàtiques on t’hi quedaries a viure i pastisseries moblades de Philip Starck. Un lloc bonic per llegir pel carrer , per dibuxair-la , per escriure-la, per passejar amb la teva parella. La ciutat té els carnavalas més immportants de Catalunya després dels de Sitges, i tot un rosari important de música tradicional: els “Goigs de la Mare de Déu”, música de festes majors : dances d’àligues (criatures de paper matxé i fusta plenes a rebentar de petards, , que es llencen contra la gent , vestida amb sacs per no cremar-se), balls de gegants (els diumenges pel matí després de misa: som així de sosos), etcétera. Tot això acompanyat amb instruments tradicionals d’aquí , evolucions paral.leles d’altres molt més coneguts : el tabal és un tambor de pell animal, poc tens, de so profund, gutural. La tenora és una esècie de clarinet o fagot estrident, difícil d’escoltar , de registre curt , limitat, i es a partir d’aquí quan se li treu la seva versatilitat.
El tercer pilar són les músiques universals : rock, sobretot rock. Led Zeppelin, King Crimson, Pink Floyd, els clàssics . Gent que barreixa . Jazz, free i no tan free: Miles Davis, Chick Corea, llargs etcéteras. Cantautors com Raimon. Menció a part per a les músiques orientals , sobre tot la tibetana i els seus mantres, tocats amb didgeridoos, com ells.
El disc s’estructura, curiosament, en tres parts també, però aquestes tres parts no es corresponen com las citades anteriorment: aquest substrat queda barreixat fins arribar a un resultat homogeni , genuí, diferent, i les tres parts del disc es corresponen als poemes de Verdaguer musicats, més uns llarguíssims goigs de la Mare de Déu de Solsona i, finalment, tres o quatre temes del propi Roger Mas. Les tres es diferencien clarament, amb temes pont i finals definits, i cada una d’elles remet a un projecte global.
Arranquem amb un mantra, “introitus tabalarius”, on els tabals (aquells tambors profunds) es barreixen amb didgeridoos creant un ambient que incita a pensar, a l’atenció, a la tensió. Després segueixen alguns poemes de Verdaguer, seqüencialment, bellament musicats en varis estils que van del free jazz al rap, recitats d’una manera molt emocionant. La banda és virtuosa, conscient del seu paper, i la música estructura, embolcalla , fuig d’aquell paper de simple suport quasi neutre a poemes mal recitats per a convertir-se en tan protagonista com la pròpia paraula. Roger Mas musica, també, el bellíssim poema “plus ultra”, anteriorment portat a la partitura per Pascal Comelade amb un un etílic Enric Casasses a la veu . Aquests usen de base musical un “Knockin’ on heaven’s door” tocat amb instruments de joguina, creant un clima del qual el propi Sam Peckinpah n’estaria orgullós. Inclús crec que, d’haver estat grabada en la seva època, aquesta versió seria realment el tema central de la gran “Patt Garrett & Billy the Kid”.
La segona part fusiona els goigs de la Mare de Déu amb la música religiosa tibetana d’una manera tan natural que sembla així d’origen. Entre els diferents goigs (els goigs, els contragoigs i els recontragoigs )es van col.locant diverses músiques festives: balls d’àligues i gegants trascendits per l’ús d’un piano i instrumentació clàssica.
La tercera part, els temes del propi Mas, en realitat preparen el final del disc:aquest acaba en una espècie de apoteosi suau, un mantra adulterat conduït a un clímax final on predomina un us de la tenora diferent a tot el que s’habia sentit fins aleshores.
El conjunt és d’una bellesa fràgil, etéria, i, alhora , arrelada fondament en el terreny , en la cultura, en les profunditats de la veu , en els matissos. Música pura, a descubrir, que creix cada cop que s’escolta fins arribar a omplir-ho tot , fins crear un cosmos paral.lel que convida , realmente, a viatjar a Solsona, a conèixer les seves carreteres tortuoses , els seus boscos empinats , el territori intramurs de la ciutat , el bellíssim cementeri d’Olius, modernista, projectat i construït per Bernardí Martorell, el mateix que dirigí les obres del rosari monumental de Gaudí en Montserrat, potser el cementeri mes bell de Catalunya por sobre del d’Igualada, un terreny d’aproximadament cinquanta per vint metres amb les tombes excavades directament en les pedres on s’assenten , que no talla un sol arbre (allí, alzines centenaries i algun roure ) i que crea el mètode a partir de l’anècdota : recollir racons entre el camí tortuós que circuita tot el conjunt , i, a base d’aquests petits episodis , crear tombes individuals, totes iguals i totes diferents . Al costat , tot creuant la carretera poc transitada, la bellíssima Cripta de l’esglèsia d’Olius , fosca, permanentment a contrallum . A tot aixó remet aquest disc , també als boscos de pin, als torrents, al vent entre les fulles , als prats de les planes , a una manera de viure més lenta , més profunda.
Potser sigui el disc més bell que mai he escoltat cantat en català, un disc diferent , no la fi de res , sino la celebració d’una cultura que entra amb increible força en el segle XXI, reivindicant las seves arrels per cedir-les a qui sàpiga apreciar-les i fent creure que pot passar qualsevol cosa un cop aquestes surtin del terra i toquin l’aire pur.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *