Sospecha de estiércol: un llibre de Josep Llinàs

sospecha de estiércol

Caballeros, voy a soltarles una perla: Se sabe más de una persona hablando que escuchando.
El almuerzo desnudo, William Burroughs (sense traducció catalana coneguda)

Sospecha de estiércol és Llinàs parlant sobre Jujol. Llinàs reivindicant, manifestant, la vigència de Jujol, l’estricta contemporaneïtat dels seus plantejaments, entroncats amb el que avui en dia es podria considerar arquitectura.

Sospecha de estiércol és un llibre monogràfic, una investigació al voltant de la botiga Mañach de Jujol, que va existir al carrer de Ferran de Barcelona des de mitjans de la primera dècada del segle XX fins la primera postguerra de la Guerra Civil, quan va desaparèixer, esborrada no només físicament, sinó de l’imaginari diguem-ne mainstream dels arquitectes catalans fins a l’actualitat.

La botiga Mañach és un exemple d’arquitectura total, on Jujol va a arribar a intervenir fins i tot sobre els objectes a la venda: Cadenats. Caixes fortes, sobre tot. Imagineu-vos anant a comprar una caixa forta i trobar-vos-la pintada per Jujol. Bé, o per un maníac que no deixa la mercaderia tranquil·la, potser contra els desitjos del Sr. Mañach. La intervenció no és, per tant, sobre la botiga. És, també, sobre el Sr. Mañach. Sobre el seu client.

untitled
Josep Maria Jujol: Tenda Mañach

Sospecha de estércol és, doncs, una reivindicació de l’arquitectura en estat pur. De l’arquitectura vital. De l’arquitectura com a acció. De l’arquitectura transitiva. De l’arquitectura ubicada més enllà dels mètodes de representació convencionals. De l’arquitectura entesa com una atmosfera, un ambient. De l’arquitectura entesa com a voluntat transformadora de l’individu.

He decidit no criticar el llibre, sinó, impulsat pel que s’hi diu, deixar tres reflexions, tres temps que es puguin sumar a les que Llinàs proposa a les seves planes per tal d’animar al públic a llegir-lo.

1er temps: Roland Halbe a Xile

Una de les principals aspiracions del fotògraf Roland Halbe és convertir-se en la persona capaç de plasmar les aspiracions d’una sèrie d’arquitectes escollits que, a través, de les seves fotografies, consideren, veuen (en el sentit físic de l’expressió) culminada la seva obra, plasmada per un ull autoritzat que, amb absoluta llibertat, interpreta la seva arquitectura. Realitza sobre ella una darrera comprovació de les idees inicials d’integració a un lloc, d’articulació d’un programa, de celebració d’unes geometries determinades. Halbe s’enorgulleix de la seva relació amb, entre altres, Tom Mayne, de Morphosis, autor d’un petit text de presentació del fotògraf emotiu i precís, amb Matias Kotz, que el va escollir com a autor únic d’una de les millors monografies sobre la seva obra, o amb l’equip Auer + Weber associats, que, recurrentment, li demanen que documenti la seva obra construïda. Auer + Weber van demanar-li, l’any 2002, que fotografiés l’hotel de l’Observatori Europeu del Sud (ESO), ubicat al Cerro Paranal, Xile(1). Una de les fotografies, de gran bellesa, mostra l’arquitectura de l’hotel en relació amb el paisatge que l’envolta emmarcant aquest paisatge amb l’arquitectura de l’hotel, en aquest cas un porxo que ha deixat un únic pilar despenjat al centre de la imatge(2).

RH1175-39
Auer + Weber: ESO, Xile. Foto: Roland Halbe

Aquesta fotografia es podria considerar com la fotografia d’arquitectura perfecta en els termes en que aquestes acostumen a publicar-se actualment: l’enquadrament, la llum, el punt de vista. Tot és impecable. Halbe, fotògraf sense formació específica com a arquitecte, va debutar a la professió com a fotògraf de moda per pivotar lentament a la fotografia d’arquitectura que li ha donat reconeixement. És, per tant, un fotògraf sintètic capaç d’explicar una història complerta amb una sola imatge. En una icona(3).

En aquest cas concret es retrata un edifici ubicat com una peça de land-art a un dels paisatges més al·lucinants i inaccessibles del planeta. Materialment no hi plou. No hi creix res. L’aire és d’una puresa gairebé sobrenatural. La petja humana és precisa, identificable, pura, respectuosa amb l’entorn. Sensible. Comença i acaba. La major part de nosaltres no veurà mai aquest edifici, ni l’habitarà, pel que aquestes fotografies són l’únic testimoni que tenim de la construcció. Fotografies perfectes, enquadrades, sense gent, a un paisatge pur on tots els elements són reconeixibles. On no hi ha transicions, ni mitges tintes, ni hibridacions. On no és necessària la presència de l’home per a explicar res.

En aquest cas l’arquitectura és així, i, probablement, segueixi essent així després d’anys d’ús. Però no és el més interessant de la fotografia. Ho és el seu reconeixement. El seu valor com a paradigma, com a manera d’explicar no només aquest edifici, sinó altres edificis (la majoria) ubicats a contextos urbans: mitjançant imatges tancades, perfectes, sintètiques, on l’individu és un objecte més usat per a marcar escala, per a referenciar. Gairebé com una icona. Com una natura morta o, si es prefereix, en animació suspesa.

L’arquitectura en sí mateixa es representa mitjançant un edifici (una arquitectura concreta) al bell mig del no-res, que poca gent veurà i menys encara usarà, a un entorn desolat que no canviarà. Tela com a signe dels temps.

Per a entendre aquesta manera de fotografiar és necessari un apunt més sobre Roland Halbe. Format en l’ús de càmeres de gran format, difícils de manejar, farragoses de transportar, que forcen a enquadraments estàtics i pensats, preciosistes. Planejats. L’espontaneïtat no és un factor a tenir en compte. Tenint en compte això la seva obra fora del món de l’arquitectura, que he tingut oportunitat de conèixer, no descarta la gent. Recordo una sèrie de fotografies preses a l’Índia amb una càmera de gran resolució, química, que tirava diapositives de mida DIN-A4(4). Una càmera no només de gran format, sinó d’una dimensió desmesurada. Es impossible passar desapercebut fent una foto amb aquesta càmera, procés complex que implica el fotògraf, la càmera més gran que ell i un mínim d’un assistent. Disparar aquesta càmera marca un instant d’astorament col·lectiu: centenars de persones mirant a càmera sense que ningú els ho hagi demanat. La gent, doncs, és la protagonista absoluta del petit relat que ens explica la fotografia. Halbe sap incorporar la gent a les seves imatges d’una manera adient a l’instrumental que usa per produir-les.

La decisió de plasmar la desolació, de reduir l’arquitectura a jocs geomètrics de llum i ombra i cel i vegetació ben posada, d’expulsar la vida de les imatges no és de Halbe. O no és només de Halbe, sinó que esta beneïda pels arquitectes que confien en ell i que es senten còmodes explicant-se d’aquesta manera(6).

2on temps: Arquitectes al Mas Bofarull

He tingut ocasió de visitar el Mas Bofarull varies vegades a la meva vida, alguna d’elles en companyia de la família abans que la casa s’obrís al públic: visites íntimes sense cordes protegint els mobles o impedint d’asseure’t a les cadires. Visites on l’únic filtre vers l’arquitectura era la teva pròpia educació. Més tard vaig realitzar una visita amb motiu de l’obertura al públic de la casa, més o menys quan va ser seleccionada com a pedra angular sobre la que pivotaria la mostra Grafting Architecture, que va representar Catalunya a la Biennal de Venècia de fa dos anys. Va ser una visita pública en companyia d’altres arquitectes. Un d’ells, molt versat en obra, va fer-me dues observacions interessants.

La primera d’elles era sobre les reixes de les finestres que la història ens diu que Jujol va construir reciclant eines del camp.

És fals.

Sotmeses al maltractament, a la tensió extrema que Jujol sotmetia les peces de ferro, aquestes s’haguessin trencat. De fet està documentat(5) com, tot sovint, Jujol veia com a seva obra de ferro quedava destruïda poc abans de ser col·locada en obra per aquestes tensions. Quan això passava Jujol, expliquen, solia enfadar-se amb el material. Solia parlar-li al ferro com si fos una persona, esbroncant-lo. Recriminant-li que no hagués aguantat.

Les reixes del Mas Bofarull són de forja. No són, per tant, eines del camp. Són reproduccions d’eines del camp fetes ad hoc per a ser col·locades al lloc. La seva arquitectura no es fa, en aquest cas concret, amb el que es van trobar al camp, o en un magatzem d’eines del camp, sinó que les reprodueix. Les representa.

_dsc7009-crop-u738

Jujol usa el que troba, però no vacil·la a representar-ho quan s’escau. Quan toca. Quan és necessari. Tot està al mateix pla: el que es troba, el que recicla, el que reúsa i el que fa de bell nou(6). També allò que fa de bell nou imitant sense pudor allò que sembla vell, embellit immisericordement mitjançant el tractament bestial a que sotmetia el ferro. Per més detalls, llegir el llibre.

La segona observació és un comentari que aquest arquitecte em va fer quan marxàvem, ja amb llum de nit. Les paraules són textuals(7): “Tot això m’agrada molt. Però no estic segur de si Jujol era un arquitecte.”

He pensat moltíssim en aquesta observació. La meva conclusió personal és que Jujol era arquitecte en la mesura en que obres com les proposades per Enric Miralles, el propi Llinàs o RCR són capaces d’enriquir-se amb l’ús i amb el temps. Jujol: al primer pis del Mas Bofarull usa balustres de catàleg. L’escultura que corona la coberta és… és… bé, en termes canònics no seria precisament afortunada, carai. Actualment torna a funcionar com a penell després que es restaurés la solució original: muntar-la sobre coixinets de roda de camió. Una escultura que es mou. Que reacciona, que vibra al vent. De nou en termes clàssics, no precisament digne. Per no dir ordinari(8).

Ni l’escultura més perfecta de Miquel Àngel seria capaç, en aquell lloc, de transmetre la sensació de bellesa que és capaç de transmetre aquesta escultura. Ho és en la mesura en que pertany al lloc. Literalment: la seva cara és la cara de la pubilla més maca del poble. L’escultura s’orienta. Mira aquí i allà. No pesa: no li cal.

No té coherència. No li cal.

L’escultura que corona el Mas Bofarull porta tota la seva existència essent transitòria.

Àngel Casa Bofarull Els Pallaresos

Fins i tot el llarg període de temps en que els coixinets de suport estaven encallats i no es movia era transitòria.

Ara pensem en les xapes metàl·liques dels habitatges de Llinàs al 22@. Xapes de poc gruix. Corroïbles. Pintades amb plantilla: Amb la plantilla Corre, corre, que te pillo, basada en una fotografia de Català-Roca presa a la platja ubicada a la vertical de l’edifici: unes gallines empaitant-se per la sorra quan la sorra era dolenta, quan la sorra era territori per a construir barat. Quan la sorra era ordinària, vulgar. Quan la sorra tacava. Es mullava. No tenia glamour ni selfies ni banderes de qualificació homologades per la Unió Europea. La plantilla que representa aquesta fotografia és l’escultura de Jujol: pillada pels pèls, delicada, vulgaritzada, executada per no se sap quina subcontracta. Transitòria.

Res podria encaixar millor a l’edifici que aquesta pintura.

corre corre que te pillo
Francesc Català-Roca: Corre, corre, que te pillo, i la mateixa fotografia espraiada per Llinàs als seus habitatges del 22@. Foto: Jaume Prat, 2014

Les travesses del Cementiri d’Igualada s’assequen i es podreixen. Algunes desapareixen. Les làpides tenen flors mortes. La bellesa del cementiri és transitòria.

HIC_IG_3-640x1239
Enric Miralles (amb Carme Pinós al projecte bàsic): Cementiri Nou d’Igualada: l’efecte del temps a una obra que representa el temps. Foto: Jaume Prat, 2015

L’Espai Barberí de RCR (una de les seves obres més belles) muta any rere any: es destenyeix al ritme d’unes parets que no han estat pintades en cinquanta o seixanta anys. L’espai és subsidiari dels arbres que hi creixen: faigs, una figuera. Un auró. Les sabates dels col·laboradors al pis de baix. Les marques de sauló sobre les safates d’acer. Els tiradors de les portes dels armaris formats per les taques d’òxid provocades per la humitat residual dels dits (més que res que estem vius) de les múltiples mans que els han obert. Records que deixen els visitants. Una excavació a mig fer que algun dia serà la seu de la Fundació Bunka. La bellesa de l’Espai Barberí, com la de totes les darreres obres de RCR, és transitòria.

EB_4
RCR arquitectes: Espai Barberí, Olot. Foto: Jaume Prat, 2013

El devenir embelleix totes aquestes arquitectures: una bellesa fràgil. La del moment. Si es fotografien s’han de fotografiar estació rere estació. Any rere any. Millor si les filmes. És l’elogi de la bellesa relativa. És la bellesa transitòria. De la única bellesa possible en els éssers vius.

I l’arquitectura, per Jujol, està viva.

Jujol en sabia una mica, d’això. No estar segur de si és, o no, un arquitecte, és dubtar, anihilar, la idea de l’arquitectura estàtica, intemporal. Platònica. Fixa. L’arquitectura representada a la foto de Roland Halbe.

3er temps: Cony, i els plànols?

Sospecha de estiércol no és un llibre d’arquitectura a l’ús. No és una crítica a l’ús, tampoc. No espereu trobar plantes, ni seccions, ni cap altra representació planimètrica que no sigui un alçat dibuixat no amb mètodes vectorials, sinó tractant la imatge amb photoshop: capes. Tot va per capes. Els plànols no transmeten arquitectura: informen sobre ella. No serveixen per a res més. I el llibre és sobre arquitectura. Sobre l’arquitectura de debò de la tenda Mañach. Parla del que és important i obvia la resta, proposant una lectura de l’obra que és, alhora, una lectura que pot oferir llum sobre l’obra de Llinàs. El llibre no informa sobre arquitectura: en parla.

Sospecha de estiércol
proposa una lectura sobre l’Arquitectura. Sobre la possibilitat de transformar tota la vida útil del local en arquitectura. Sobre la possibilitat de posar els mecanismes de composició(9) al mateix nivell que la ornamentació. El llibre discrimina el que és important sense prejudicis, sense manies. El llibre ressenya aquests elements que transformen la tenda en arquitectura. No el que nosaltres, instrumentalment, acríticament, considerem arquitectura. Sospecha de estiércol és, doncs, un llibre sobre el temps. Sobre la fragilitat. Sobre l’acumulació de lectures. Sobre els processos continus. Sobre la vida.

2011_02_021
Josep Maria Jujol: altar lateral de l’església del Vendrell. Foto: Jaume Prat, 2011

(1) Pels freaks com jo aquest hotel és famós per haver estat l’escenari de la culminació de Quantum of Solace, la segona pel·lícula Bond de l’etapa Daniel Craig. La millor.
(2) Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el propi Halbe d’aquesta fotografia. Li vaig dir que la considerava una de les seves imatges més belles i el fotògraf, content, va estar d’acord amb mi. És aquesta una de les raons per les que la he escollit.
(3) Tot sovint parlem d’arquitectura icònica però seria molt més precís parlar de fotografia d’arquitectura icònica. L’ull del fotògraf és un dels responsables d’aquest fenomen. Per bé i per be, com diria en Casasses. Indubtablement.
(4) Us ho juro. Impressiona: he tingut les diapositives a la mà i ho puc certificar. I no he vist una resolució semblant en una fotografia en ma vida. No sé què seria digitalitzar una cosa com aquesta.
(5) Hi ha diversos testimonis al respecte, alguns d’ells veïns de Vistabella, que van col·laborar amb l’arquitecte a la construcció de l’església del poble.
(6) Atents al que Llinàs explica sobre el moble portadiscos del Sr. Mañach al llibre.
(7) Crec. Han passat tres anys. Merda de memòria.
(8) La projecció és immediata: Le Corbusier muntarà l’escultura de Notre-Dame-Du-Haut a Ronchamp a una urna que gira sobre el seu propi eix. La Verge-espectadora-d’un-partit-de-tenis: ara miro a dins, ara miro a fora en funció d’on es celebri la cerimònia. També la pots castigar de cara a la paret o així, si no et concedeix el miracle de torn.
(9) Llegeixi’s l’asimetria de l’aparador, la petita mida de la porta d’entrada, el volum dels ornaments o la policromia.

This entry was posted in Josep Llinàs, Jujol and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *