Sobre l’arquitectura com a acció

(A Paco Casas i als seus alumnes)

¿Per què vaig triar aquesta fotografia com a inici de l’arquitectura?
El passat dijous, 28, l’arquitecte Paco Casas va convidar-me a fer una xerrada a l’ETSA-UsJ de Saragossa sobre arquitectura i ètica, basada en les formes objectives a partir de deduccions lògiques. Sense més dades que aquestes, i des d’una posició marginal al món acadèmic, vaig esbossar una sèrie d’arquitectures que, per a mi, responen a aquests termes i poden visualitzar el que entenc per arquitectura. Vaig presentar la foto que obre l’article com un dels orígens (lògics) de l’arquitectura, més que no pas com el seu origen. Al torn de preguntes posterior em van preguntar el per què, que exposo aquí.

El diccionari de la Real Academia de la Lengua Española defineix arquitectura com l’art de construir. La representació de la construcció, per tant. La construcció és un acte humà que organitza, que defineix el territori. Que no tan sols el defineix, sinó que crea, literalment, els llocs. Només cal recordar què implica, per a Heidegger, la construcció d’un pont. O, si es vol, llegir Un Pont Sobre el Drina, excepcional novel·la de Ivo Andric. Títol traduït, fins ara, erròniament, com a El Pont Sobre el Drina, singularitzant un fet que té condició universal.

Vaig triar uns marges de pedra seca perquè, en tant que representen una construcció subsidiària de la necessitat directa d’una certa manera de treballar el terreny, són arquitectura. Aquesta activitat (l’agricultura) implica, a priori, la construcció. El treball directe sobre un terreny que, quan és inclinat i pedregós, dona aquest resultat, producte de deixar el terreny preparat per a la seva utilització, pla per a poder-lo regar. Aquest sistema constructiu implica un manteniment constant per part de qui ho treballa. La pedra està muntada en sec. Si es deixa massa temps, s’esllavissa i cau. I el terreny torna al seu estat original. Implica, també, perfectibilitat, una tècnica que es pot usar per la construcció de cabanes, fins i tot d’habitatges. Múltiples programes i graus d’urbanitat.

És molt possible que el menhir i el dolmen siguin manifestacions arquitectòniques prèvies als marges de pedra seca. Estan lligades als morts, a la permanència física a un territori dels nostres avantpassats. Són peces arquitectòniques que no estan lligades a un treball sobre el territori (i, segons quin crític ho ressenyés, podrien entendre’s, per tant, com a manifestacions arquitectòniques més pures). Són manifestacions arquitectòniques basades en la construcció pura.
La diferència entre uns marges de pedra seca i un menhir és que els marges són construccions no tan basades en el construir com en l’habitar. I, per tant, segons l’ordre de Heidegger, posteriors a les primeres. Necessàriament.
El menhir i el dolmen no requereixen d’aquest habitar continu i constant. Però tampoc neguen els marges. Tan sols els complementen. Es limiten a marcar un territori. No a treballar-lo.

Els marges de pedra seca són, per tant, una manifestació (la primera) d’habitatge. D’ocupació. Estan lligats a una gent sedentària que no es limita a marcar un territori, sinó que el treballa. El densifica. Són el primer camí que porta, segles a venir, a la ciutat. I és per això que, per sobre del menhir i el dolmen, marquen l’inici de l’arquitectura que m’interessa.

This entry was posted in crítica, ETSA-UsJ. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *