Sobre l’Escola d’Art de Glasgow

cartell entrada

Charles Rennie Mackintosh (Glasgow,1868 Londres,1928) era un animal, un arquitecte excepcionalment complert: capaç de dotar de sentit urbà i transcendència les seves obres, la seva facilitat extrema pel disseny a qualsevol escala, pel dibuix, pel detall, per dotar les seves intervencions d’una elegància pocs cops assolida ha emmascarat a ulls de molts la potència dels seus plantejaments. El seu treball, malgrat la seva enorme influència, malgrat la seva plena vigència avui en dia, va ser sempre marginal: Mackintosh no crea directament escola. Mackintosh no liderarà l’arquitectura de la seva ciutat, ni aconseguirà guanyar el concurs més important al que es presentarà en tota la seva vida, la Catedral de Liverpool, construïda per l’arquitecte Giles Gilbert Scott(1). No marxarà a construir a Londres, excepte alguns encàrrecs de molt petita mida cap al final de la seva vida. No tindrà estudi propi fins quinze anys de la seva mort(ja arruïnat i desesperat), desenvolupant el gruix de la seva carrera com a empleat primer i soci després de l’estudi Honeyman & Keppie, amb base a la mateixa Glasgow.

catedral de liverpool
Honeyman, Keppie & Mackintosh: Proposta per a la Catedral de Liperpool, 1901. La solució del cimbori serà fusellada per Sir Giles Gilbert Scott al seu disseny final

La vida de Mackintosh estarà marcada per una biografia desgraciada. El seu alcoholisme impenitent, salvatge, el deixarà pràcticament impossibilitat per treballar abans dels quaranta-cinc anys. La seva carrera, doncs, és molt curta. Meteòrica. Tan més desgraciada quan considerem que va realitzar-ne la major part amb les seves facultats físiques i mentals seriosament limitades: rarament trobarem l’arquitecte centrat, pletòric de forces i d’energia, ni ens ha pogut llegar una obra de maduresa. Sí, però, una obra madura interrompuda aviat, massa aviat, perduda en una agonia lenta i dolorosa, en una espiral d’autodestrucció que, paradoxalment, mai va arribar a afectar-ne la seva qualitat. Increïble.

ch r mackintosh retrat
El jove Charles Rennie Mackintosh

Les circumstàncies de la seva època i de la seva ciutat ajuden a contextualitzar la seva desgràcia. El Glasgow de les primeries del segle XIX és una ciutat industrial potentíssima, de fet la segona més important de tot el Regne Unit després de Londres. A les seves drassanes s’arriba a produir fins a un terç dels vaixells transoceànics del món, vaixells que en aquella època segueixen construint-se en fusta. La conseqüència d’això és una indústria en aquell moment poc diversificada, molt contaminant, que tenyeix la ciutat de gris, la embruta de sutge i la estratifica (vertical com és) físicament: els rics a dalt, en contacte amb l’aire net, els pobres a baix. Les drassanes consumiran molta ma d’obra, gran part d’ella qualificada: gent d’ofici que coneix bé les tècniques i els materials, versàtil i adaptable; fusters, ferrers, corders, teixidors i un llarg etcètera que deixa la ciutat dividida en tres estaments: els obrers de base, els mestres amb ofici i els amos de tot. Les diferències socials són abismals i molt dures. La vida dels rics es basa en l’aparença. El color blanc que tenyeix els interiors de les cases benestants indica que qui hi viu no té necessitat d’embrutar-se les mans. No és tant la sensació de confort que crea com un manifest sobre una manera de viure i guanyar-se la vida.

hill house interior
Charles Rennie Mackintosh, Hill House, 1904: un interior blanc per a l’alta burgesia de Glasgow

apartament mackintosh

apartament mackintosh 2
Interiors de l’apartament-estudi de Charles R. Mackintosh i Margaret Macdonald: el color blanc indica on van voler estar

Per l’època en que Mackintosh neix aquest sistema ha col·lapsat: Glasgow està immersa en una profunda crisi que ha de reconvertir la indústria de la ciutat. Part de les seves drassanes han anat a la ruïna i la ciutat ha perdut la seva part d’oligopoli de la construcció de vaixells, que posteriorment recuperarà adaptant algunes instal·lacions a la construcció de transatlàntics. Enormes quantitats de ma d’obra han anat a l’atur, inclosa una gran massa d’obrers qualificats, i la fractura social encara s’ha fet més profunda: la depressió no és només econòmica, sinó social. Hi ha descontentament, i les cotes d’alcoholisme han assolit proporcions epidèmiques, alarmants.

Charles Rennie Mackintosh prové de la classe social més minoritària de Glasgow: la classe mitja. Mackintosh és fill d’un oficial de policia (el segon d’onze germans), i la seva, una vida de barreja. De contrastos violents. L’esforç de la seva família li permetrà accedir a estudis superiors, i a l’escola es barrejarà amb elements de la classe alta de Glasgow. El que veu al carrer, però, és una realitat que contrasta fortament amb la que viu a l’entorn de l’escola, on el futur arquitecte coneixerà tres persones que marcaran la seva vida: el seu millor amic Herbert MacNair, de la seva mateixa edat, arquitecte, mestre i pintor de talent, a qui haurà conegut treballant a Honeyman & Keppie(3) i les germanes Margaret i Frances Macdonald. Junts formaran els Quatre de Glasgow (The Glasgow Four, o simplement, The Four). Aparentment són dos matrimonis: Mackintosh prendrà Margaret, un any més gran que ell. No tindran fills. Herbert es casarà amb Frances, sis anys més petita que la seva germana. Les dues germanes, sobretot Margaret, són, també, unes dibuixants excepcionalment dotades. Sobre aquest panorama feliç les relacions entre ells són ambigües i difícils de seguir: Mackintosh sembla haver tingut relacions amb les dues germanes. Alice morirà als trenta-vuit anys. Herbert MacNair, destrossat, destruirà tota la seva obra i el seu estudi, i es desclassarà traslladant-se al comptat d’Argyll on morirà(4) a 1955: tard, massa tard per a un home destrossat i anul·lat abans dels cinquanta.

FrancesMacdonaldPrinceandPrincess
Aquarel·la de Frances Macdonald

margaret macdonald
Aquarel·la de Margaret Macdonald

margaret macdonald dibuix
Perspectiva de Margaret Macdonald per a la proposta d’una Casa d’Artista de Charles R. Mackintosh

estudi herbert macnair 2
Estudi de Herbert Macnair. L’arquitecte el destruïrà a la mort de la seva esposa

macnair mackintosh
Comparativa entre un dormitori dissenyat per Herbert Macnair i el famós dormitori de la Hill House, dissenyat posteriorment per Mackintosh

Així, Mackintosh viurà envoltat de gent brillant, en plena consciència (i amb el reconeixement) de ser l’alumne més brillant de la seva escola(5), servint uns clients que no acaba d’entendre. El seu talent l’ha fet ascendir molts graons a l’escala social. Però l’arquitecte no estarà mai content. En algun moment de la dècada de 1890 (probablement a la segona meitat), s’incorpora a la firma Honeyman & Keppie, una de les més prestigioses de Glasgow, com a meritori mentre es segueix formant a les classes nocturnes. Cal entendre, però, que la inserció de l’arquitecte a la firma serà tranquil·la i l’aprenentatge, a dues bandes: John Honeyman serà un arquitecte notable per sí mateix, capaç de definir bones obres, d’una pràctica professional digna. La contribució de Mackintosh es centrarà, sobretot, en les obres que toca directament.

john honeyman magatzem
Magatzem projectat per John Honeyman abans de la incorporació de Mackintosh a l’estudi

glasgow herald building
The Glasgow Herald Building: projecte de Charles Rennie Mackintosh per a Honeyman & Keppie

A 1896, l’Escola d’Art de Glasgow convoca un concurs per a la seva nova seu, a establir-se en una parcel·la que dona a tres carrers a la part alta de Glasgow(6). Renfrew Street, el carrer principal, és pla, paral·lel a la pendent de la muntanya i connectat, a est, amb una de les estacions principals de la ciutat. Serveix la parcel·la pel nord, un nord pràcticament estricte que deixarà la mitgera de l’edifici (una mitgera llarga) orientada a sud estricte, sobreelevada respecte la seva parcel·la, controlant el centre de Glasgow: una mitgera que serà, alhora, mitgera i façana principal a la ciutat. Scott i Dalhousie Street, els carrers que baixen, tenen una forta pendent(7) que permetrà al guanyador del concurs disposar dos accessos directes al soterrani, a peu pla (un per cada carrer), sense necessitat de pati anglès. Un mínim de quatre equips d’arquitectes hi concorren, i al gener de 1897 s’enuncia que l’estudi guanyador ha estat Honeyman, Keppie & Mackintosh.

façana sud
Façana sud cap al centre de Glasgow de l’Escola d’Art

Mackintosh, ascendit ad hoc a soci de la firma, haurà buscat l’encàrrec i fet el projecte ell sol. Graduat per aquesta mateixa escola, l’arquitecte sap que s’està enfrontant a un dels encàrrecs de la seva vida. El programa és senzill: tallers, molts tallers, alguna aula per a classes de teoria, un parell de despatxos d’administració, una biblioteca de bona mida. Poc més. L’arquitecte convertirà aquest edifici, amb tota intenció, en un dels millors de tot el segle XX. La qualitat de l’edifici és sobrehumana. No hi ha un sol centímetre quadrat que no estigui pensat i repensat des del propi emplaçament fins a la microescala. L’arquitecte ho dissenyarà tot. L’estructura. Les instal·lacions. Les fusteries. Els mobles. La senyalètica, els interruptors, les targetes de visita i fins el número del carrer. Tot. Coherentment: no es tractarà, doncs, d’un exercici de decoració sobre una obra més o menys ben resolta, sinó d’una solució global complerta i coherent poques vegades portada fins aquest extrem de coherència, potència, elegància i bellesa.

mostres de mosaic
Mostres de mosaic presents a diverses parets interiors de l’escola

cartell escola
Cartell de l’Escola d’Art dissenyat pel propi Mackintosh

Tècnicament és un edifici avançat per la seva època: enormes finestrals de molts metres quadrats. Lluernes, moltes lluernes de vidre. Solucions estructurals imaginatives als elements secundaris i unes instal·lacions bastant modernes per a la seva època, que incloïen (inclouen) un sofisticat sistema de calefacció per aire mitjançant plenums d’obra al soterrani(8).

sala zenital
Una de les sales amb il·luminació zenital

L’esquema en planta és ridículament senzill: Mackintosh separa la façana principal uns tres o quatre metres del carrer i disposa tres franges paral·leles a la façana: la primera d’elles, la més ampla, conté una pinta amb les aules i l’administració ubicada més o menys al mig de l’edifici, sobre l’accés. La segona és el corredor que serveix aquestes aules. La tercera està dividida en cinc parts: tres cossos, un al mig, un a cada extrem, allotgen habitacions (aules, algun despatx) a sud, i contenen, a la part central, les escales i, pels buits entre aquestes aules, s’il·lumina el passadís.

plantes
Plantes del projecte. En blau, la segona fase

La secció, o les seccions, seran, però, tot el contrari, i tindran una gran complexitat. L’edifici té un soterrani i tres alçades. La segona planta tindrà una alçada més o menys estàndard, tot i tendir a ser alta de sostre. La primera, una alçada triple. La baixa i el soterrani, doble alçada. Aquestes alçades no s’usaran per altra cosa, dins les habitacions, que per obtenir sostres alts. Associats a les escales, però, apareixerà un sistema de fins a vuit entreplantes que complexifiquin el programa i enriqueixin els espais servents(9). Tan sols una sola estança permet endevinar tota aquesta complexitat: l’excepcional biblioteca, per molts considerada la joia de la corona de l’edifici(10).

secció tipus

secció escales
Seccions. Apreciar la complexitat de les entreplantes, solucions estructurals ad hoc i sostres

Les diverses seccions definiran l’edifici tan decisivament perquè el tema de l’escola, el que realment la defineix si som capaços d’abstraure’ns de la bellesa dels seus diversos elements, és la llum. Tota la llum que entra a l’edifici està beneïda. Les enormes alçades de sostre s’usen, precisament, com a dipòsit de llum. Les aules principals, disposades a nord, estan servides pels enormes finestrals que caracteritzen la seva façana principal. I que donen la volta a l’orientació desfavorable de l’edifici: la llum de nord és la millor llum desitjable per una escola d’art, pel que aquesta façana serà convertida en una enorme lluerna, tan perforada com li ha estat tècnicament possible tenint en compte el llenguatge murari de l’edifici i el seu caràcter estructural(11). El treball en secció és tan hàbil i subtil que Mackintosh aconseguirà dotar de llum zenital totes les plantes de l’edifici (soterrani inclosa) excepte la baixa, la d’accés, on no fa falta. El fet de trobar-nos llum zenital independentment de la nostra posició a l’edifici contribueix a confondre’ns: a l’Escola d’Art de Glasgow la llum és contraintuïtiva. Algunes de les aules més ben il·luminades zenitalment es troben al soterrani, on la llum zenital entrarà, a més, per dues direccions diferents, ja que Mackintosh haurà negat el pati anglès a l’edifici per tal de disposar, aprofitant la tanca, una gegantina lluerna que il·lumina totes les aules inferiors.

sala llum zenital sense debastar

llum zenital

galreia
Diverses qualitats de llum zenital de l’escola. Apreciar els materials sense debastar

L’estructura de l’edifici no reproduirà l’esquema de franges, sinó que es basarà en dues crugies: la de les aules, sempre neta, i la posterior, que negociarà la seva llum entre el passadís de servei i les aules. La planta segona invertirà l’esquema, disposant les aules a sud i un passadís sobredimensionat a nord, una galeria on exposar treballs guanyada a la crugia de les aules principals. Aquesta ambigüitat obligarà a diverses solucions estructurals aparentment improvisades que, en realitat, caracteritzaran l’edifici i s’usaran per a introduir llum a l’interior. Així, les aules a triple alçada de la planta primera tindran una lluerna a nord, sobre la façana, que es crea gràcies a l’estintolament necessari per a suportar la semicrugia superior que forma la galeria d’accés a les aules de la planta segona.

Quan Mackintosh guanya el concurs l’escola no tindrà encara diners suficients per a construir la instal·lació sencera, pel que es demanarà a l’arquitecte la seva construcció en dues fases. La decisió està clara: es construeix la part central amb les escales i una de les dues ales. Hàbilment, Mackintosh construirà l’ala més petita, volcada sobre Dalfhouse Street, un dels carrers secundaris. La cantonada sobre el carrer principal (Scott) quedarà com una ferida oberta per la ciutat, pel que la segona fase es construirà ràpidament i, abans de 10 anys trobarem l’edifici sencer.

mitja escola d'art
La Escuela de Arte antes de la construcción de la segunda fase

fases escola
Axonometries mostrant les dues fases i les addicions que en marquen el pas

Mackintosh, però, aconseguirà dotar la primera fase d’una certa autonomia formal. Un teulat a dues aigües provisional prendrà escala a l’edifici i el proporcionarà a l’espera de que estigui completament acabat. Serà a la segona fase quan es construeixi el segon pis de la primera fase. L’accés, disposat al final de l’edifici, l’acaba tan bé que sembla talment com si no hagi d’estar disposat al centre d’un edifici. Finalment, el tall entre les dues fases no serà una mitgera plana, sinó que estarà dotat d’una certa volumetria que podria fer semblar que estes pensat així des d’un inici. L’acoblament resultant entre les dues fases provocarà episodis tan emocionants com l’escala contra una de les bay-windows que a la primera fase s’aboquen a l’exterior mentre que a la segona formen un balcó interior que permet llegir l’escala definitiva com un tros de carrer.

sala que dona a les escales
Sala amb finestres bay-window a l’interior des de dins la sala i des de les escales

L’edifici acabat, malgrat el seu esquema d’accés i circulacions centrals i dues aules, no serà simètric en absolut. Ni tan sols pretendrà semblar-ho, descartant la simetria a favor del ritme, d’una pauta quasi-musical, d’una vibració que doni a una façana aparentment tranquil·la un plus de complexitat. Com tot l’edifici rere seu, aquesta façana no serà en absolut el que semblarà. Les dues ales, doncs, es diferencien entre elles per les finestres: tres a ma esquerra, quatre a ma dreta dividides dos a dos: les dues adjacents a l’accés tenen el mateix mòdul que a l’ala esquerra. Les altres són sensiblement més petites, com si a l’arquitecte no li haguessin cabut dues finestres més de mida regular. Aquest fet té una enorme importància per a la definició de la cantonada: quan el tester es troba amb una enorme finestra, a l’ala esquerra, es fa necessari un enorme tros de tester de pedra aparent, completament cec, per a que dialogui entre les dues escales de finestra. A l’ala dreta la cantonada està més ben resolta: les dues finestres més petites i una filera de finestres en planta baixa naturalitzen molt més el gir i el fan menys forçat, desjerarquitzant els dos carrers, inserint millor l’edifici a la trama urbana. Serà precisament a la composició d’aquests testers on més es nota el salt de qualitat que Mackintosh és capaç de donar a l’edifici entre les dues fases: el tester de Scott és molt superior al de Dalhouse, més matusser, esquemàtic i mal resolt que l’anterior, per bé que emocionant igualment: un Mackintosh en formació segueix essent Mackintosh.

testers escola
Testers: esquerra, Dalfhouse St. (1a fase). Dreta, Scott St. (2a fase)

La crugia d’accés desenvolupa alguns dels temes principals de la carrera de l’arquitecte. Sobre un vano de pedra de dimensions considerables la porta d’accés està decantada a la dreta i la finestra que ha de controlar-lo, la corresponent al despatx de direcció, es desdobla en dos per tal de crear una torratxa que restitueix un eix més o menys central. De ser-hi, l’eix de simetria que separa les dues ales no seria vertical, sinó oblic, o una successió d’eixos verticals que vibren l’edifici d’una manera molt subtil. El coronament de l’accés és l’únic lloc de l’edifici on Mackintosh deixarà la coberta a dues aigües que cobria originalment tota la primera fase. La pròpia distribució interior del despatx de direcció és tan asimètrica com la façana que el serveix. La composició de l’accés de l’edifici, sense renunciar a les seves arrels clàssiques, entronca amb la tradició escocesa d’edificis asimètrics i permet una lectura unitària de la façana sense poder separar de cap de les maneres les dues ales: Mackintosh aconsegueix, alhora, donar sentit a la primera fase i cosir les dues tan inextricablement que, de no existir fotografies de l’obra, seria difícil pensar en un edifici construït dos cops. Addicionalment, la construcció del segon pis girat respecte dels anteriors acaba de donar escala a l’edifici i el corona d’una manera hàbil i diferent.

façana escola
Façana de l’escola

A dins, el desplegament de solucions estructurals, d’ornaments, els diversos caràcters dels espais, l’espectacle de la biblioteca converteixen l’escola en una successió d’interiors emocionants juxtaposats segons el criteri secret de l’arquitecte: hi ha des de sales blanques, com la del consell escolar, pertanyent a la primera fase, que entronquen amb la sala d’estar de la Casa del Turó o amb el seu propi apartament/estudi, o sales on la pedra està aparent, sense polir. Sales on el totxo rude i sense enguixar és el protagonista i sales completament de fusta fosca. Sales molt horitzontals, com les galeries, i un dels espais verticals més bells del món: la biblioteca. La biblioteca és de fusta, negra, fosca, vertical, amb lleugers tocs policromats. Un espai íntim, estàtic, pensat per afavorir la concentració(12). La llum és penombra excepte sobre la taula de treball.

biblioteca antiga
La biblioteca de l’escola. Foto d’època

corredor abans i després
Un corredor. primer es va deixar en totxo aparent, després es va pintar de blanc

La Sala Blanca (actualment Sala Mackintosh) té una llum ubiqua, que banya tota l’estança i afavoreix el moviment i les relacions socials. Cada pis té diferent senyalètica, diferents mosaics. Cada torre té una coronació diferent. Els baixos relleus de pedra són sempre diferents, abstraccions de cornises que afavoreixen el moviment i mimen la mirada. Les fusteries, metàl·liques, ídem.

Els exobrers a l’atur de les drassanes, ma d’obra altíssimament qualificada, seran claus per a l’arquitectura de l’escola i per a l’obra de Mackintosh en general: artesans hàbils capaços d’executar sense immutar-se els complicadíssims dissenys de l’arquitecte(13).

escala amb finestra
Escales amb mil detalls

willow tea room 1
Sala principal de la Willow Tea Room: a l’extrem dret, al centre, hi ha la sofisticadissima cadira de la caixera

L’edifici serà un èxit, a la callada, fins avui en dia: mai ha deixat de ser el que era, formant sempre artistes i arquitectes ininterrompudament, ben tractada i millor conservada fins a l’incendi del vint-i-quatre de maig. L’incendi ha afectat bàsicament la segona fase. La primera sembla intacta. Toca reconstruir la biblioteca, la galeria superior i part de les aules: una desgràcia aparentment irreparable que, valgui la redundància, s’hauria de reparar al preu que fos. L’èxit de l’escola ha estat tal que aquest mateix any se n’ha inaugurat una ampliació a la vorera oposada de Renfrew Street construïda per l’arquitecte nord-americà Steven Holl(14).

Mackintosh aguantarà sis anys més treballant per a Honeyman & Keppie. A 1913 l’arquitecte s’acomiadarà de l’estudi i en fundarà un de propi amb la seva dona Margaret. No resultarà: poques obres cada cop més petites i marginals. A 1923, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, el matrimoni es traslladarà a la Catalunya Nord, a la localitat de Port-Vendres(15), on la inflació i la crisi econòmica estiren la seva pensió en lliures i els permet viure amb una certa dignitat. A Port-Vendres Mackintosh, sense encàrrecs, pintarà unes aquarel·les que durant anys no valien el paper en que estaven pintades i, actualment, són considerades pintures d’una gran vàlua: arquitectura en elles mateixes que revelen l’estructura profunda del lloc.

Tan sols una clienta romandrà fidel a la parella durant tota la seva vida: Miss Cranston, paradoxalment la presidenta de la lliga antialcohol de Glasgow. Katherine Cranston és la mestressa de les Sales de Te del Salze(16) i no voldrà cap altre arquitecte per als seus espais(17), arribant-se a inventar encàrrecs per a mantenir la parella.

Mackintosh morirà de càncer a un asil de pobres, a Londres, a 1928. Oblidat, abandonat, menystingut i desconsiderat. Cases seves seran desballestades. Alguns dels seus mobles seran fets llenya o venuts a pes. La desgràcia que acompanya la seva obra és tal que a 2010 la UNESCO refusa la temptativa del Govern Escocès d’incorporar-la al Patrimoni Mundial de la Humanitat. Només l’Escola d’Art de Glasgow seguirà, molts cops aliena a la seva pròpia arquitectura, com un monument viu a la memòria d’un dels arquitectes més importants i delicats de tot el segle XX: el seu estudi segueix essent imprescindible.

port vendres 1

port vendres 2

port vendres 3
Charles Rennie Mackintosh, Vistes de Port-Vendres a l’aquarel·la, 1923-1926: un geni derrotat segueix essent un geni

(1) Posteriorment Sir Giles Gilbert Scott, gran arquitecte també, per bé que inferior a Mackinstosh, obtindrà grans encàrrecs, o encàrrecs que ell farà grans i dotarà d’urbanitat, contribuint a expandir els límits de la professió malgrat una curiosa taca al seu expedient: es mostrarà recelós del formigó, i del formigó prefabricat, i en ralentitzarà la seva consolidació combatent-lo des del càrrec representatiu més important que pugui assolir un arquitecte al Regne Unit: el de president de la RIBA(2).
(2) (com a nota de la nota anterior). Curiosament, el desenvolupament de la tècnica del formigó prefabricat es deixarà en mans d’arquitectes aparentment més conservadors, però amb bastant menys prejudicis, com Richard Norman Shaw, que abans del 1900 ja està construint cases victorianes en formigó prefabricat. Llarga, i apassionant, història.
(3) Però no avancem aconteixements.
(4) També.
(5) I serà que aquella escola no ha produït alumnes brillants. Per mostra, els propis Glasgow four. Si es va gratant, els resultats són sorprenents.
(6) Quan parlo de part alta la consideració és literal: l’escola estarà a una mica més de mitja pendent enfilada a un turó que controla el centre de la ciutat.
(7) Gairebé de rampa de pàrquing, per entendre’ns.
(8) Curiosa la història de les instal·lacions als edificis, que, des del principi, sempre ha provocat recels als usuaris, la major part d’ells injustificats. El primer edifici amb calefacció central del món va ser una presó a Filadèlfia inaugurada a 1829, on es va poder assajar el sistema sense tenir en compte els clients. Que van quedar agraïts de la vida d’aquesta paradoxa, és clar.
(9) Que, no cal dir-ho, estaran tan ben dissenyats i cuidats com els espais servits.
(10) Sóc incapaç de quedar-me amb una sola de les estances d’aquesta escola. És pitjor que triar entre el pare i la mare, i, a més, ho pots tenir tot.
(11) Al Glasgow de l’època la pedra és un signe de distinció: es fa servir perquè es pot fer servir, i la seva preferència respecte del maó marca estatus. Mackintosh treballarà la pedra excepcionalment bé, portant-la a l’extrem a la seva Casa del Turó (Hill House), on, per garbellar econòmicament els veïns del barri, és obligat construir amb aquest material. L’arquitecte construirà la casa enterament de pedra… i n’arrebossarà quasi el 90% de la seva superfície: la pedra està a dins, i només s’ensenya a determinades entregues i marcs de finestra per a mostrar la subtilesa del seu treball.
(12) Si un és capaç de deixar de mirar el que l’envolta i concentrar-se en el llibre que tingui al davant, és clar. Cosa que deu succeir sobre la visita cent-cinquanta, més o menys.
(13) L’exemple màxim d’això seria la cadira de la caixera de la Willow Tea Room, al mateix Glasgow, formada per més de dues mil peces de fusta d’encaix mil·limètric, resoltes totes amb cues de milà, diferents en gran part una de l’altra. Qualsevol de les reedicions posteriors han estat o massa cares o massa simplificades: la peça és d’aquell moment i d’aquella ciutat.
(14) No és aquest el lloc per a fer una crítica d’aquest edifici. Tan sols expressar la meva admiració tan pel resultat final com per l’arquitecte, obligat a usar un solar que controla des de les alçades l’escola, sabent que, fes el que fes, estaria pitjor que l’edifici original: un gest d’una valentia excepcional.
(15) M’emociono cada cop que hi passo: Port-Vendres sigui, potser, el poble més lleig de tot el sud de França. Mackintosh el trascendeix. Derivada posterior: la fascinació d’aquest lloc atraurà l’any 2003 el cineasta Marc Recha, que hi rodarà Amb les mans buides, excepcional pel·lícula on el poble és un protagonista més.
(16) O sigui, les Willow tea rooms.
(17) Tot i ser perfectament conscient de l’estat ruïnós en que l’alcohol havia deixat el seu arquitecte.

This entry was posted in crítica and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *