Sobre el workshop RCR LAB·A 2014

Fotos: Hisao Suzuki, excepto indicadas

10624837_1529188013979877_2195694207026879852_n

Olot és una ciutat d’uns trenta mil habitants, cap de comarca de la Garrotxa, que fa menys de vint anys era a hora i mitja de distància de Girona i a tres (llargues) de Barcelona. La ruta més directa creuava algun port de muntanya per carreteres de segon ordre, i si es volia visitar amb una certa atenció s’hi havia de fer nit. La ciutat està envoltada per (i viu d’esquenes a) un parc natural, presentant una estructura urbana lineal que la estén entre la llera de tres volcans extingits (dos d’ells amb un cràter a dalt i un a baix, transformats ara en cràters urbans) i el curs del riu Fluvià. Fet que a penes es pot notar quan passegem pels seus carrers, malgrat que la ciutat està construïda (o excavada) en bona part per materials volcànics: basalt, greda, lava solidificada. A la comarca hi ha termes específics per a definir formacions geològiques locals, com els morrots o els tossols. De tossols, a part d’a la Garrotxa, només se’n troben a Islàndia i al planeta Mart. Amb la particularitat que els tossols islandesos mai han conviscut amb l’home, ja que es troben en paisatges verges que mai han estat treballats. Així, Olot presenta unes característiques urbanes singulars, i singularment desaprofitades.

Olot és una ciutat industrial més que agrícola (malgrat la gran fertilitat del substrat volcànic que envolta la ciutat): indústria tèxtil, metal·lúrgica i alimentària. I la indústria dels sants, de gran importància econòmica durant el segle XIX i part del segle XX, que va convertir la ciutat en una gran exportadora d’imaginària religiosa per tota Catalunya, Espanya i Sud i Centre Amèrica, desenvolupant al seu voltant escoles de Belles Arts que van tenir derivades com tot el moviment de pintors paisatgístics olotins, de gran significat cultural. Olot és, també, la ciutat on viuen i treballen els membres de l’equip RCR. És un entorn logísticament complicat, allunyat de les escoles d’arquitectura, que obliga els col·laboradors directes de l’estudi a viure al lloc. És un entorn lògic: les obres de RCR condensen tan el paisatge com les referències culturals i industrials del lloc en un sistema d’expressió coherent d’un abast que ultrapassa en molt el seu entorn pròxim. L’equip treballa regularment a la resta de Catalunya, França, Bèlgica i Dubai, buscant sempre la identificació amb el lloc on l’obra s’emplaça. Exportant un mètode, no un imaginari. RCR ha creat xarxa a la ciutat, forçant alguns dels seus industrials de confiança a un pas més, a una recerca constant per a poder seguir encaixant a una manera de treballar cada cop més complexa i diversa: estudis satèl·lit, manyans, paletes, fusters. Calculistes d’estructures. Fotògrafs. Alguns clients. I el workshop de l’estiu. El workshop condensa tot això i ho estructura, configurant un gran lloc d’intercanvi d’una força tal que es nota, literalment, pels carrers de la ciutat. Convertit, fins i tot, en matèria de conversa als bars. I no n’hi ha per menys: els seus participants s’han de moure al propi Olot i viure-hi durant un mes, amb tot el que això implica per la ciutat.

10659299_1537419443156734_1733520292187964596_n

La seu del workshop és el propi estudi de RCR, l’Espai Barberí, ubicat a les instal·lacions abandonades de la foneria Barberí abans del seu trasllat actual fora de la comarca, on l’empresa continua existint. Les parets patinades de sutge, els rastres dels forns, de les canonades de quitrà, les estructures trencades d’escultures noucentistes, les plantes que hi van créixer durant l’època d’abandó conviuen amb un estudi d’arquitectura en servei que ha convertit el seu propi espai de treball en un espai d’investigació, que no està connectat a la claveguera (i que usa, per tant, el jardí per reciclar residus orgànics), que es genera part de la seva pròpia electricitat i que recicla la seva pròpia aigua. L’espai Barberí permet que als participants trobar racons, organitzar reunions i segregar-se en grups i subgrups de treball per a portar a terme amb una certa comoditat el propòsit del taller: reflexionar sobre la ciutat d’Olot i sobre algun tema de rellevància per l’arquitectura (aquest any, l’habitatge) mentre s’intercanvien constantment coneixements i es veuen sacsejats tan per la vida quotidiana del taller (entregues, trànsit de clients) com per les activitats paral·leles que s’organitzen. En suma, es força alguna cosa semblant a l’estructura de funcionament normal de l’estudi en època de concurs: un objectiu primari, un límit temporal acotat, diverses coses que van succeint a l’interludi. Coses com el workshop paral·lel de fotografia, la preparació d’un documental (rodatge inclòs), o conferències com les impartides per l’estudi SelgasCano o Bijoy Jain, director del Studio Mumbai, animades per torns de preguntes que, gràcies a l’entorn, es van convertir en veritables confrontacions dialèctiques entre els participants del workshop i els propis conferenciants.

bijoy
Bijoy Jain, conferenciant a l’Espai Barberí

Els participants són forçats a treballar en grup, jerarquitzar-se, especialitzar-se, trobar el seu lloc i, sobretot, pactar: la paraula és la base de RCR i la paraula és la base del workshop. Converses per establir acords, bases de treball, línies de projecte i el dibuix acurat del mateix. Tot culminant a una presentació final, un acte obert davant tota una sèrie d’autoritats cíviques i acadèmiques (alcalde d’Olot al capdavant) que té com a objecte condensar el projecte i convèncer tothom de la seva viabilitat. El workshop es converteix, així, en una obra en curs, en un projecte continu que té sentit any per any i també en el seu conjunt. En un projecte real que ja s’ha materialitzat en realitzacions concretes, com l’espai de la Gredera a la falda del volcà Montsacopa, primera fase del que serà un camí de ronda que el vorejarà al mateix nivell (un passeig agradable per a persones de tota condició física) fent sentir als ciutadans l’estructura geològica del volcà, amagada sota capes i capes de verd crescut i malcuidat herència d’uns camps de conreu, i rere unes pedreres a cel obert abandonades. Una capa desentreçada que, enganyosament, sembla que sempre hagi estat allà i que tapa l’essència del lloc. Negociar amb ella, veure fins on es pot rascar, què es pot recuperar i com es pot adequar a la realitat de la ciutat present i futura és la tasca principal d’un workshop que, per sobre dels seus altres competidors, busca sobretot integrar: exercir la pràctica arquitectònica tal com és realment: intensa, no pas compartimentada en la sèrie d’assignatures en que es quarteja a unes facultats necessitades d’una adequació i d’una renovació urgent. Aquesta petita estructura es mou entre línies per cobrir aquesta llacuna a través de la pràctica professional d’un estudi amb energia suficient com per brindar aquest esforç a qui el vulgui aprofitar.

gradera_red
RCR arquitectes: Espacio de la gredera. Fotos: Jaume Prat

10506648_1537403913158287_2222109818962345432_o

This entry was posted in crítica, RCR arquitectes, Workshop LABA-RCR and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *