Sobre el fons ADLAN

cassany

L’any 1939 Espanya perd molt més que una guerra. El Generalísimo Franco passarà per sobre el clima de bonança cultural del país fent-lo retrocedir més enrere de 1812. Tot rastre de modernitat és esborrat. La dona queda reclosa a l’interior de la casa, inculta, encadenada a les tasques domèstiques i a produir tants fills com vulguin arribar. La llibertat de premsa, la cultura i fins la intel·ligència són anorreades a favor de la violència, la ignorància i la por, trets estructurals d’un règim feixista.
Aquest pas estarà perfectament orquestrat per gent culta i preparada, còmplices d’aquest genocidi cultural que, per corrupció, convicció o una barreja d’ambdues coses, no tan sols col·laborarà amb el règim, sinó que n’esdevindran tecnòcrates imprescindibles per al seu funcionament i la seva consolidació.

Un d’ells fou l’arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat. Albert Illescas en parla així al llibre sobre el seu pare(1):

L’altre “nacional” del grup R, en José Antonio Coderch de Sentmenat, pertanyent a la noblesa catalana d’identitat i parla espanyola, va ser el falangista abans citat que va entrar amb violència a MIDVA [la seu del GATCPAC] per arrasar els arxius del GATPAC amb ràbia, rancúnia i malvolença, provocada potser perquè el seu germà va ser un dels “caídos” –por Dios y por España- víctimes de la guerra. Amb tot, es fa difícil d’acceptar que també ell posés en el mateix sac l’arquitectura moderna i la violència de les esquerres més o menys incontrolades. I que mai fes palès el seu penediment.

… o, dit d’una altra manera: la primera (i única) generació d’arquitectes catalans formada en els postulats del Moviment Modern és anorreada. Sert, juntament amb Luís Lacasa, són jutjats militarment per haver construït el Pavelló de la República per a l’Exposició Universal de París de 1937 i desposseïts del seu títol(2). Bonet Castellana i Rodríguez Arias trien l’exili. Torres Clavé és mort, a 1939, en una maniobra de diversió que té com a objecte protegir les columnes de civils que, en condicions infrahumanes, fugen cap a l’exili via França mentre són bombardejades indiscriminadament per les tropes nacionals tot i estar completament desarmades. Illescas es quedarà i serà condemnat a mort fins a tres vegades(3). Mai més es tornarà a sentir lliure. Serà ell qui, l’any 1939, salvarà el que ara coneixem com a fons ADLAN.

ADLAN, o A.D.L.A.N(4), és una organització reaccionària. Neix en contra d’una altra organització, ADLAV, o A.D.L.A.V(5), els Amics de l’Art Vell, de caire conservador, fundada a 1929, presidida per Pere Bosch i Gimpera, que comptava amb el suport d’arquitectes com Cèsar Martinell, dedicada al foment de l’art més clàssic i reaccionari, fonamentalment de caire religiós. Amics de l’Art Vell comptarà amb el suport de totes les institucions importants de Barcelona: del Foment de les Arts Decoratives (el que ara és el FAD, aquí mostrant la seva vessant més conservadora) fins a l’Ateneu Barcelonès, passant per l’importantíssim Centre Excursionista de Catalunya. ADLAV, molt conservadora, fixarà el patrimoni català de l’època. ADLAN l’expandirà: serà, doncs, la reacció a la reacció.

L’organització es constituïda l’any 1932. Serà dissolta (o, més que dissolta, esclafada) a 1939 amb l’entrada de José Antonio Coderch al seu local social, al Passeig de Gràcia, 99(6), compartit amb la seu del GATCPAC i una botiga de mobles. La seva activitat durarà fins a 1936 amb penes i treballs, i, després d’això, l’organització es posarà al servei del Govern Republicà per tal de salvar el que es pugui del patrimoni artístic català(7). ADLAN estarà formada per una sèrie de burgesos progressistes interessats en fomentar la cultura de l’època. No la catalana: la cultura universal. ADLAN organitzarà, en tres anys d’activitat útil, gairebé quaranta (quaranta!) exposicions d’art de primeríssim nivell, entre les que es comptarà la primera exposició individual de Picasso en territori espanyol, exposicions de Miró, Arp, el circ de Calder, dibuixos infantils d’escoles amb mètodes d’ensenyament innovadors(8), escultures (Leandre Cristòfol, Eudald Serra et al.), fotografia (Gomis, Man Ray), música… ADLAN serà un dels principals promotors del surrealisme al món. Edgar Varèse(9) contactarà amb ells. Dalí els farà còmplices de la seva aventura a Nova York.

carta adhesió

carta llavaneres
Cartes de guerra. ADLAN salvant patrimoni.

carta varèse
Carta d’Edgar Varèse

carta dalí sobre
Sobre d’una carta de Salvador Dalí al barreter Prats remesa des de Nueva York

ADLAN afiliarà homes i una quantitat significativa de dones(10) en pla d’igualtat. Una de les seves figures clau serà la secretària Adelita Lobo, que compondrà el document més important de tots els que s’ha salvat: el llibre d’actes de l’organització, un quadern de diversos centenars de planes composat com un collage, farcit de targetons, tríptics i fulls enganxats, més un diari de treball que un document final, l’estudi del qual dona, ell sol, idea de la importància de l’organització. Altres membres destacats (promotors de l’organització) seran el barreter Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Àngel Ferrant, Joan Miró, Pilar Juncosa, Remedios Varo. Tots ells posaran el seu talent i els seus contactes al servei de l’organització, dotada d’un dinamisme i una energia difícil de trobar en cap dels seus èmuls contemporanis.

tarjetó per darrere
Signatures al dors d’un tarjetó a manera d’acta.

caricatura gatcpac

caricatura 2

caricatura 1
Caricatures per classificar. Autor i persones caricaturitzades desconegudes.

ADLAN no tindrà revista pròpia. Enlloc d’això, una xarxa de contactes nacional i internacional, més els articles que els seus propis membres puguin publicar, dotarà l’organització d’una veu pròpia difosa entre diverses publicacions.

AC_10
AC número 10 amb article d’Àngel Ferrant reciclant part d’una exposición. Fotografia presa de la recopilació de AC.

El recull de premsa i una relació d’aquests contactes formen part del fons recuperat. El fons pròpiament dit consisteix, literalment, en una braçada de documents: el que Illescas va poder salvar de la crema fugint precipitadament del local amb el que li cabia a les mans. No més. Uns cinc o sis-cents documents: el llibre d’actes, relacions de contactes, un recull de premsa i paperassa d’organització de vàries exposicions. Moltes cartes. Postals. És un fons molt important i, alhora, incomplet, fragmentari. Que remet constantment a aquest moment desesperat en que un dels membres de l’organització té uns pocs segons per a fer un triatge de què es salva i què no apressat per les circumstàncies.

torres-garcia
Dors d’una carta de Joaquín Torres-García a ADLAN

circ calder
Tarjetó de l’exposició del Circ Calder. Del llibre d’actes.

Aquest és el fons que ara s’ha de digitalitzar per la seva lliure consulta mitjançant una campanya de crowfunding. La digitalització d’aquest fons serà bolcada a la xarxa per a la seva lliure consulta. Aquesta decisió és, en el fons, un elogi a la investigació privada. A la formació generalista. L’abast d’aquesta decisió, que ha de deslligar la investigació del jou de l’acadèmia(11) i obrir-la a no se sap què: un no se sap què que, al cas concret d’ADLAN, podria completar la història tranquil·lament creuant-la amb altres fragments del fons que es poguessin haver salvat per altres conductes(12) per a reconstruir el mosaic en tota la seva extensió.
La digitalització i catalogació, mitjançant projectes concrets com el present, d’aquests fons és una eina d’un abast cultural excepcional. La digitalització del fons ADLAN, més en un país(13) on les institucions culturals s’atomitzen i es relacionen poc és un fet d’un calat excepcional precisament pel seu paper relacional. ADLAN va estendre ponts. Va ser, ella mateixa, un pont: sobre distàncies geogràfiques, culturals. Un pont de difusió del mateix art modern que, pocs anys més tard, esdevindria art degenerat (Entartete kunst) a bona part del món. Un pont que, actualment, pot ajudar a entendre millor la cultura del primer terç del segle XX. I, a través d’ella, la nostra.

Enllaç a la web verkami amb el fons ADLAN.

(1) En realitat un excepcional llibre (Editat pel COAC) de memòries conjunt narrat en una doble primera persona, que constitueix, alhora, un fabulós llibre sobre l’arquitectura de Sixte Illescas, un conjunt d’opinions que contextualitza i explica gairebé tot el que ha passat a l’arquitectura Catalana des de 1922 fins a 1970 i una explicació sobre la falta d’hereus del GATCPAC i la recuperació (amb mil matisos) de la modernitat al nostre país.
(2) En algun moment dels anys 50, Sert és rehabilitat pel règim. No ho acceptarà i no tornarà a signar mai més cap edifici a Catalunya ni a Espanya: ni el taller de Joan Miró, ni la seva Fundació, ni els habitatges unifamiliars, o la Porta Catalana. Tot serà sempre signat per col·laboradors seus en un acte de menyspreu que continuarà fins a la seva mort. Ni tan sols en democràcia tornarà a signar un edifici en territori català.
(3) L’odissea de com salvarà la vida, i les repercussions que això tindrà sobre la seva arquitectura posterior, constitueixen el cos central del llibre de memòries anteriorment esmentat.
(4) Acrònim d’Amics De L’Art Nou.
(5) Ignoro si mai va es va arribar a conèixer per aquest acrònim.
(6) Que ara allotja uns habitatges així de luxe construïts per Carlos Ferrater. La petja de la botiga, que ara allotja un comerç de la casa de plomes Montblanc, és encara reconeixible.
(7) Molt d’ell religiós, fet que, en aquells moments crítics, no els va importar: ADLAN és conscient que la primera víctima de qualsevol guerra és la cultura i el seu patrimoni immoble. La pròpia organització n’és un bon exemple.
(8) Una part de la qual és reciclada posteriorment al número 10 de la revista AC, en un article signat per Àngel Ferrant.
(9) Posteriorment erigit en una de les baules que trenca els límits entre la música rock i la música contemporània gràcies a la seva relació amb Frank Zappa, músic que (com a nota de la nota), acabarà dirigint les seves composicions en interpretacions respectuoses i carregades d’emoció.
(10) Les mateixes que, des de 1939, només serveixen per fregar, cuinar i tenir fills, recordem.
(11) Massa cops en mans de catedràtics sense escrúpols que converteixen la sèrie de tesis doctorals que dirigeixen en un metaprojecte d’investigació personal sense excessiu, o cap, control extern.
(12) Arxius privats d’altres membres o documentació que museus o fundacions lligades a artistes com Miró, Dalí, Man Ray, Arp, etcètera tinguin sense relacionar amb aquest fons, i que, en format digital, es podrien reunir i reclassificar fàcilment.
(13) Catalunya o Espanya: m’és igual.

Gràcies a Andreu Carrascal, Caterina Capdevila i al COAC per mostrar-me el fons ADLAN. Fotografies preses del fons ADLAN, excepte indicades.

This entry was posted in crítica and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *