Si una nit d’hivern un arquitecte… (1/2)

pao-toyo-ito-09

A l’any 1907 el banquer, home de lletres i filantrop James Loeb crea les Charles Eliot Norton Lectures(1), un cicle de sis (sempre sis) conferències sobre poesia en sentit ampli que representa una de les cimeres del prestigi de la universitat de Harvard. En els seus 110 anys d’història aquest cicle ha anat augmentant més i més la seva rellevància a base d’arriscar amb els convidats per augmentar cada cop més aquest sentit ampli de la poesia: del T.S. Eliot de 1932 a Aaron Copland, Jorge Luís Borges, Herbie Hancock, Umberto Eco, Harold Bloom, John Cage(2) o Franco Stella: personatges diversos, complementaris i indicadors de com evoluciona l’esperit del temps. També uns pocs (massa pocs) arquitectes. Us sona Space, time and architecture, l’obra central de Sigfried Gideion? Doncs no és un llibre: és la recopilació de les seves conferències Norton de 1938. Un any abans que ho fes Stravinski, per cert. El cus 61-62 el cicle es reparteix entre tres arquitectes: Pier Luigi Nervi, Félix Candela i Richard Buckminster Fuller. Interessant notar com la poesia en sentit ampli s’expressa mitjançant discursos sobre l’estructura i la tècnica. Deu anys més tard un arquitecte parlarà per darrer cop en aquest cicle. I ja en van quaranta-sis sense cap. Bé, un arquitecte, cineasta i home orquestra: Charles Eames.

borges norton

eames norton 1

eames norton 2
Jorge Luís Borges, conferenciant a Harvard. Les altres dues fotos corresponen al cicle Eames.

La meva generació s’ha vist fortament influenciada per les conferències que el curs 85-86 pronuncia l’escriptor italià Italo Calvino, conferències que ens han arribat com si el segell Norton no existís, fet més absurd encara si es té en compte que Calvino s’obsessionarà amb la voluntat de transcendència del cicle i ens regalarà el darrer gran esforç intel·lectual de tota la seva carrera: els Six memos for the next millennium(3), o com la poesia en sentit ampli pot fer entrar a la humanitat en aquest nou estat mental. Sis propostes que seran cinc: Un cicle com aquest necessitava el final dramàtic de la pròpia mort de l’escriptor abans de pronunciar (i d’escriure) la sisena conferència.

sixmemos
Les sis propostes, manuscrites per Calvino.

Paradoxal que un text tan influent per a l’arquitectura versi exclusivament sobre literatura.

Les sis propostes consisteixen en sis (cinc) conceptes que han de guiar la humanitat vers aquests nous temps.

Em centraré en la primera d’elles: la lleugeresa. I temo que em recolzaré tant en el text d’en Calvino que millor us el llegiu. Per als que tingueu mandra: Calvino escriu aquesta conferència sobre 1984. Internet només és un experiment constrenyit a quatre militars i alguna universitat. És l’època de Chernenko, Reagan i el seu astròleg i el Telèfon Vermell. Tot sembla encallat. Tot sembla immòbil. Tot sembla feixuc i avorrit i desesperant. Proposar la lleugeresa oposada a aquesta pesantor com un dels valors del nou mil·lenari sembla no tan sols lògic sinó també desitjable i valent.

brazil
Fotograma d’una escena descartada per raons tècniques de Brazil (Terry Gilliam, 1985): Els núvols on somnia el protagonista s’obren i mostren això. L’esperit dels temps.

La lleugeresa de la que parlaré aquí és un valor sensorial. La lleugeresa en termes físics és un debat relacionat amb l’economia: optimització de processos, sostenibilitat, superfície versus gruix, etcètera. La lleugeresa en termes físics i la lleugeresa en termes sensorials no estan relacionades. La lleugeresa en termes sensorials és, de fet, una metàfora.

La lleugeresa és un valor en arquitectura exactament pel mateix que ho és en poesia. La lleugeresa és inestable. Dinàmica. Propensa als canvis. Volàtil. La lleugeresa treu gravetat a l’arquitectura i ens permet pensar en ella com en un cos relacional capaç de dialogar amb el seu entorn. Capaç de fondre’s amb el seu entorn. Capaç de ser entorn convocat. Em mullo per recolzar Calvino: la lleugeresa és, en un món on tot està construït, un dels valors a reivindicar en el proper mil·lenari.

La conjunció complexa d’una sèrie de factors perceptius en una obra determinada són els que permetran que aquesta no pesi. I un cop aquesta obra no pesa aquests factors perceptius transcendeixen immediatament per convertir-se en un valor. És complicat prendre aquests factors per separat, però provaré de fer-ho en la mesura del possible mitjançant exemples extrems.

La cantonada és l’element que més afirma la massa d’un edifici. Separar-la de l’estructura, alterar-ne la seva forma o treure-la pot alleugerir fins al límit un edifici. Mies van der Rohe se n’adona a la casa 50×50 i ho construeix a la Galeria Nacional de Berlin.

mies 50x50

SONY DSC

Una sèrie d’elements verticals repetits, tan si aquests es disposen seriats com si són aleatoris, donen una gran impressió de lleugeresa. Herzog & de Meuron han aconseguit treure tota la gravetat a una construcció tan enorme com un estadi gairebé exclusivament en virtut d’aquest recurs. Tot el que vibra pesa poc.

bordeaux-hdm
Foto: Roland Halbe. la-lira-hisao_r
Foto: Hisao Suzuki.

pepsi-nyc
Foto: Ezra Stoller.

Els reflexos, la transparència, el veure a través d’un edifici li treu gravetat: Jean Nouvel forada tot el cor d’un gratacels a l’Hospitalet. Els desplaçaments verticals prenen la forma de la caiguda d’una ploma. Les plantes hi introdueixen vibració i tensió.

N: Totale
Foto: Roland Halbe.

moutparnasse-mad_r
Proposta de concurs per a la rehabilitació de la Tour Montparnasse de MAD architects: inversió i vibració de la Torre Eiffel.

Si és profund no pesa.

Els voladissos, els cantells aprimats d’arquitectes com Eduardo Souto de Moura són bons exemples d’edificis que no pesen.

Souto-de-Moura-.-MIGUEL-TORGA-CULTURAL-CENTER-.-Sabrosa-16
Centre cultural Miguel Torga, d’Eduardo Souto de Moura. El cantell del forjat està al darrere del vidre. Els aplacats de pissarra mesuren quatre metres per la mateixa raó.

Que no hi hagi estructura dins d’una enorme sala de límits imprecisos pot ajudar. Rem Koolhaas ho sabia molt bé quan va projectar el cor (buit de nou) de la Biblioteca de Caen.

OMA-caen

Els grans espais baixos de sostre sense estructura no pesen. Les voltes no pesen. Eladio Dieste ho sabia.

003-01_TEMPrueba-de-Carga-1_r

27_dieste
Prova de càrrega a les voltes de la fàbrica TEM d’Eladio Dieste i la seva vista interior: la lleugeresa suporta la pesantor (i el mateix Dieste dóna exemple situant-se a la clau).

Totes aquestes mostres d’arquitectura es parlen d’una manera determinada d’entendre l’espai, la relació amb el medi, la relació amb la societat. Un gratacels amb el cor buit elimina jerarquies verticals: l’espai dignifica l’individu independentment de la seva posició relativa. Una biblioteca flotant al bell mig d’una ciutat simbolitza la cultura com un element central. Un habitatge que sembli levitar es relacionarà amb l’entorn d’una manera més oberta que no pas un altre conformat per un volum definit amb finestres. Un espai lleuger és un espai continu amalgamat, condensat, difós i concretat en funció de la nostra posició. És un espai que uneix. Naturalment proposar aquests tipus d’espai tindrà riscos, i ens els trobem cada dia: tots semblem viure sempre en el mateix aire. La nostra percepció global del món l’ha col·lapsat en una sola entitat cultural on tota la roba sembla fabricada a l’extrem orient, tots els ordinadors dissenyats a Silicon Valley i tota la cultura clàssica concentrada a Europa: la cara negativa d’una hiperconnexió propiciada per aquesta absència de pes.

La lleugeresa és un valor de maduresa. El mateix Calvino la crida així:  mi labor ha consistido las más de las veces en sustraer peso; he tratado de quitar peso a las figuras humanas, a los cuerpos celestes, a las ciudades; he tratado, sobre todo, de quitar peso a la estructura del relato y al lenguaje. La lleugeresa és, doncs, el final d’un procés. Paradoxalment la lleugeresa és una tasca feixuga.

La lleugeresa ha estat un valor per a les èpoques en que es necessitaven canvis. La lleugeresa és un valor important en bona part del segle XIX. La lleugeresa és el valor de la part més optimista i engrescadora del segle XX.

manufacturershanover510fifthave_1575x900_ezrastolleresto_02jpg
Manufactures Hanover Trust, New York. Gordon Bunshaft / SOM. Foto: Ezra Stoller.

Nosaltres som fill d’aquests canvis. També dels seus excessos. Potser per això la lleugeresa no és un valor per a gran part dels arquitectes rellevants de la meva generació. Quan aquests han tingut l’oportunitat de construir obres interessants i de qualitat han proposat altres valors que han considerat rellevants.

teda-can-lluis-eulàlia
Can Lluís i n’Eulàlia, Te d’A arquitectes: una arquitectura de qualitat excepcional que no té la lleugeresa com a valor.

Explorar-los serà l’objecte de la segona part d’aquest article.

(1) Charles Eliot Norton és un flipe de personatge: ell catapulta el prestigi de Harvard mentre ensenya, escriu i es tracta amb personatges de la talla de John Ruskin o John Lockwood Kipling (sí: el pare de Rudyard). Norton constitueix un dels paradigmes de l’home de lletres compromès i no és estrany que les conferències honrin el seu nom.
(2) Cage, fidel al seu estil, donarà a les seves conferències els títols més xulos de tota la història del cicle: I, II, III, IV, V, VI. Woah.
(3) Editada en castellà per Siruela sota el títol Seis propuestas para el próximo milenio. El llibre es pot trobar molt fàcilment en edicions electròniques pirates. Pregunteu-ho a google, que si poso l’enllaç aquí em buscaré problemes.

This entry was posted in Charles Eliot Norton, crítica, Ítalo Calvino, ligereza and tagged , , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>