Shame


La literatura és, amb tota seguretat, el millor registre de domesticitat que existeix previ a la invenció de la fotografia. La literatura és un registre d’activitat humana emmarcada pel món on vivim. Les descripcions indirectes del món, marcs d’acció per on els protagonistes viuen i es mouen, de Rabelais a Swift, de Thackeray a Austen, de Tolstoi a Dickens, de Cervantes a qualsevol germana Brontë, de Goethe a Hawkthorne, creen atmosferes i, entre línies, expandint contextos, podem acostar-nos a un món situat a una distància cultural enorme, que la qualitat de l’escriptura contribuirà a disminuir per tal que, amb un gran esforç, podem arribar a intuir vivències concretes.

La fotografia no actua així. El fotògraf és un element passiu cap al seu entorn. La fotografia captura una mirada contra un marc existent, una mirada que pot anar-se aprofundint indefinidament, captant detalls i temes secundaris que hauran escapat a la mirada del fotògraf. L’arquitectura és un dels temes predominants de la fotografia des de la seva invenció. Dins el camp de la fotografia d’arquitectura n’hi ha un d’específic que s’ha acabat confonent amb tota la disciplina: la fotografia d’arquitectura presa (o dirigida) per arquitectes. Molts cops, un arquitecte no està tan interessat en registrar un espai habitat com a registrar la seva proposta d’habitació, que pot, o no, respondre als criteris del públic, o fins dels promotors. I aquesta mirada és un viatge d’anada i tornada. L’arquitecte proposa i, eventualment, algú accepta la suggerència i li fa cas.

Hi ha arquitectes que semblen dissenyar, més que contenidors que facilitin la vida, espais on l’usuari s’ha d’acomodar colonitzant-los més que habitant-los, espais destinats a que ningú els posseeixi ni hi deixi empremta. Espais habitats pels mobles, per la llum. No per les persones. Espais que l’habitant només es podrà apropiar si canvia el seu paradigma cultural i s’acomoda al que l’edifici vol, sense diàleg. Espais que proposen una nova domesticitat. O que, directament, la desterren. Espais com les cases-pati de Mies van der Rohe, les cases pròpies de Peter Zumthor i John Pawson o la casa Azuma de Tadao Ando, mai desordenats, asèptics, més propers a un vestit d’alta costura que a la roba de diari, imposen a qui pensi en habitar-los una lògica radicalment diferent dels espais que la convenció ens fa pensar com a nostres.

Peter Zumthor: Casa pròpia

Tadao Ando: Casa Azuma

El cinema és, en aquests moments, la millor manera de mostrar arquitectura que existeix. No pas el cinema d’arquitectura (que passa el protagonisme al marc del quadre), sinó el cinema comercial que explica històries i les contextualitza espacialment de manera anàloga a la literatura. Arquitectura mostrada al marge de qualsevol convenció o reflexió, enfrontada únicament a l’estil narratiu que el director ha escollit: el Guggenheim mostrat de refiló per David Mamet a The Spanish Prisoner (La Trama, en castellà) sempre serà superior al que mostrarà qualsevol documental sobre Frank Lloyd Wright.

A 2011, el director britànic Steve McQueen (no confondre amb l’actor, amb el que no té cap mena de parentesc) roda, a Nova York, el film Shame (Vergonya), la duríssima història personal d’un home a través d’una addicció al sexe que amaga la seva ruïna personal, li impedeix tenir relacions afectives amb les dones que pot arribar a estimar i li complexifica la relació amb una germana tan perduda i destrossada com ell mateix.

L’estructura del film és perfectament circular: el protagonista, interpretat pel bellíssim actor Michael Fassbender, flirteja amb una noia (també) extraordinàriament bella, interpretada per la model Lucy Walters. Mentre els dos protagonistes estan immòbils, mirant-se intensament, l’entorn passa al seu voltant a gran velocitat. A l’inici del film ell s’hi acosta. Al final, ella acceptarà la proposta. Entremig descobrirem un joc d’aparences on un exterior estilitzat, elegant, un mon de bellesa i sofisticació, amaga sofriment, dolor, impossibilitat de viure una vida que satisfaci a cap nivell cap dels protagonistes. I que, òbviament, donarà un sentit completament oposat a l’escena final del que pogués tenir a l’inici de la pel·lícula. L’escena culminant, on el protagonista fa jogging per Manhattan a Ritme de la versió de 1981 de les Variacions Goldberg de Bach interpretades per Glenn Gould (algú que també sabia una o dues coses sobre què significa sofrir), és la inversió perfecta de les escenes inicial i final: el protagonista, al bell mig de la pantalla, corre a ritme alt enfocat per una càmera que es desplaça paral·lelament a ell mentre la ciutat fuig rere seu.

Les altres escenes queden emmarcades per arquitectura sòbria, elegant, espaiosa, ben dissenyada. Arquitectura que podria publicar-se sense problemes a qualsevol revista. Arquitectura aliena completament a les vides d’uns protagonistes incapaços de deixar petjada, d’arrelar-se, de crear la més mínima il·lusió de domesticitat. Arquitectura que confon els apartaments privats amb les habitacions d’hotel.
La única escena de tot el film on hi ha un mínim de domesticitat servirà per a constatar que el protagonista no és capaç de viure-la, de gaudir-la. Tan sols de quedar-s’hi a les portes i rebutjar-la.

Relacions impossibles

Shame i el seu us dels espais, tan intencionat, però, alhora, tan indolent, explica com no pot fer-ho cap lliçó la distància cultural no dels protagonistes, sinó del públic, respecte la concepció de l’arquitectura que molts arquitectes consideren com un ideal que ells mateixos no estan disposats a viure.

(Videos amb les escenes del metro y con la escena del jogging a ritme de les Variacions Goldberg)

Arquitectures sense empremta

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *