SANAA i la tensió superficial

Collages i fragments de foto: Jaume Prat, sobre el llibre SANAA works 1995-2003, TOTO Shuppan ed.

S_T_10

Es defineix la viscositat com l’oposició d’un fluid en moviment a ser deformat tangencialment. La viscositat de l’aigua, que la nostra experiència ens fa menysprear, és de 0,01 poises, essent un poise una unitat dinàmica de mesura consistent en 0,1 Pa·s (Pascals per segon). Quan un líquid adquireix una viscositat important, de l’ordre de 1010 poises, el seu comportament és contraintuïtiu respecte de la nostra experiència, perquè es comportarà com un sòlid que, eventualment, adquirirà una alta resistència.
Aquest és el cas del vidre, un material sobre el que estem acostumats a pensar en funció del seu comportament més que de la seva composició molecular.
El paper és un material sòlid. La seva composició és orgànica, a base de fibres vegetals amalgamades en una pasta deshidratada, premsada i homogeneïtzada per tal d’aconseguir una làmina de densitat i espessor variables. El washi és un paper japonès fet amb una base d’arròs, bambú, cànem, ocasionalment blat i diverses flors del camp seguint una fórmula variable que li dona una resistència superior en gramatges relativament baixos (de 5 a 80 gr/cm2) i un acabat setinat i translúcid optimitzat per a les seves aplicacions tradicionals, com poden ser el seu ús als shôji, les portes corredisses japoneses fetes a base d’una retícula de marcs de fusta que emmarquen fulls d’aquest paper.
Els shôji, els fusuma i els tatami són la base de la casa japonesa. Un tatami és una estora de palla d’uns 90x180x5cm que constitueix el seu mòdul. Les habitacions, i tota la casa, es modulen per tatami. Els shôji i els fusuma, envans opacs igualment mòbils sobre guies encerades, segueixen també aquest mòdul, tancant espais de configuració variable en funció de la posició de les peces mòbils, des d’una bateria d’espais units en enfilada fins a una juxtaposició de peces rectangulars de mida petita sense comunicació entre elles.
La casa japonesa tradicional, que comença a decaure al període Meiji, és femenina. La seva arquitectura no permet tancar-la per fora, de manera que ha de romandre permanentment ocupada per tal d’impedir-ne el seu saqueig. La dona és, més que l’habitant de la casa, part indestriable de la seva arquitectura, que no es sap on comença ni on acaba. Les parts fixes de la casa no són res sense pes parts mòbils i més lleugeres, que sempre requereixen d’una ma que les organitzi i n’alimenti el foc. Els vestits, fins i tot el maquillatge, formen part intrínseca de l’arquitectura.
La casa japonesa tradicional està feta de materials sords, opacs, que, com a màxim, tindran una certa pàtina sempre massa dèbil com per a que la seva lluïssor ofengui. La casa japonesa està feta d’ombres. La dona hi viu a dins, tan sorda a la llum com la resta dels components. Un bon exemple d’això seria el ohaguro, costum de les dones japoneses de pintar-se les dents de negre per tal que aquestes no delatessin la seva presència a l’interior de la casa. Costum que serà prohibit pels volts de 1870, en plena era Meiji.
A 1933, l’escriptor japonès Jun’ichiro Tanizaki publica l’Elogi de l’ombra, llibre que explica la història de la casa tradicional japonesa per a contextualitzar els esforços de l’escriptor per tal de viure d’acord amb els ideals que aquesta representa mentre reflexiona sobre la seva vigència a l’era Shôwa, que viurà la transformació més radical mai soferta per una civilització important a la història humana.
Tanizaki serà capaç de formular les preguntes adequades, però no de trobar respostes: els seus intents d’adequar, transportant-la d’una manera directa, la casa japonesa a la modernitat acabaran en un fracàs que tindrà alguna cosa de patètic.
La resposta a les preguntes formulades per Tanizaki vindrà de la ma dels arquitectes, que, gradualment, seran capaços de transportar l’esperit de la vida japonesa moderna a l’arquitectura tot reflexionant i criticant el Moviment Modern i les noves tècniques constructives en un procés complex que encara no està tancat.
muntatge_1_ST
Dins aquest camí, SANAA (que, en aquest article, farà referència tan al treball de l’estudi que du aquest nom, producte de l’associació entre Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, com al treball dels estudis individuals de cada un d’ells) ha escrit algunes planes rellevants. La base de l’arquitectura de SANAA és una interpretació literal de la planta de la casa tradicional japonesa: la mateixa relació interior-exterior, el mateix sistema circulatori, la mateixa flexibilitat a l’hora de disposar i variar la mida de les peces, la mateixa manera de juxtaposar espais. SANAA serà capaç d’escalar aquesta tipologia fins a fer-la apta per a qualsevol tipus d’us: des d’una casa fins a un museu, un edifici docent, una residència o fins una terminal marítima i d’adaptar-la a estructures metàl·liques, de formigó o mixtes que suporten envans i façanes fetes de materials moderns, usualment molt més durs que els tradicionals: formigó, acer, cartró-guix, alumini, fusta laminada.
SANAA usarà aquests materials sense cap voluntat mimètica respecte la casa tradicional, operant mitjançant un diàleg que fa que materials de comportament i aspecte oposats als tradicionals conservin part de les característiques d’aquests: així, materials brillants, polits, com el metall o el vidre, es dotaran de la mateixa pàtina sorda que, en aquest cas, nega l’ombra a una llum que sembla venir de qualsevol racó de la casa. Una llum sorda que, quan produeixi brillantor, sempre a l’exterior de l’edifici, servirà per desdibuixar-ne els seus límits vers el paisatge. El propi concepte d’exterior de l’edifici estarà extret de l’arquitectura tradicional japonesa, ja que no quedarà definit per unes façanes, sinó pel recinte que aquest edifici defineix o ocupa: el seu perímetre construït forma part d’una successió d’espais habitats eventualment coberts i climatitzats sense jerarquia clara entre ells: patis interiors, retranquejos, ondulacions, bombolles. El color predominant d’aquestes construccions serà el blanc, o blanc trencat de gris clar, aplicat sobre diversos materials codificats, com a concessió al Moviment Modern, segons la seva funció i la seva secció, en un joc ambigu que els identifica i els confon simultàniament. Tot i que, cada cop més, els arquitectes tendeixen a deixar-los en brut, sense pintar.
muntatge_2_ST
En aquest marc, l’ús del vidre constitueix el punt culminant de la redefinició que SANAA fa de l’habitatge i la vida japoneses: la casa ja no necessita d’una presència humana constant per a tenir sentit, i es constitueix en un espai de repòs actiu, una successió d’espais de plaer cada cop més ambigus, més espai exterior domesticat que vibra en la seva relació amb l’exterior com una membrana cel·lular: el vidre, usat pla amb successions de vels i cortines que difuminen la frontera entre el transparent, el translúcid i l’opac, cada cop més usat en formes corbes d’un radi tan petit que la seva percepció ve condicionada per una visual que sempre tindrà algun punt de tangència amb el material, és sensible a la posició relativa dels usuaris, fa aparèixer i desaparèixer la casa tot reivindicant la seva condició de fluid d’alta viscositat. Podria semblar que el vidre s’usa com a metàfora de la transitorietat i del moviment de la vida quotidiana, subjecta a migracions diàries, setmanals, estacionals, que redefineixen, fins i tot, la pròpia condició d’habitar, que pot acabar reduïda a l’espai entre els ulls de l’habitant i una tauleta electrònica disposada al seu davant contenint l’accés a una xarxa social o el repòs en forma de llibre o pel·lícula. L’arquitectura de SANAA, cada cop més, no investiga sobre la condició de límit sinó que s’hi instal·la, hi circula, el tensa fins a convertir-lo en la nostra condició essencial tot reivindicant la seva essència d’espai d’intercanvi. SANAA, des del seu Japó natal, arquitecturitza una de les vies de comprensió de la nostra societat bo i reflexionant sobre ella des d’aquest límit que converteix aquesta pròpia reflexió en un vehicle de canvi.
muntatge_3_ST

S_T_11

This entry was posted in crítica and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *