Respice post te, hominem te esse memento

Algunes reflexions sobre el llibre Queríamos un Calatrava (LLàtxer Moix, 2016), editat per Anagrama.

El llibre documenta de manera extensa amb dades, xifres, processos i conseqüències la figura de Santiago Calatrava i algunes de les seves repercussions començant com si fos una crònica que investiga els seus ancestres, la seva formació a València, el seu trasllat a Suïssa i els seus inicis com a professional de l’arquitectura per seguir investigant una sèrie d’obres construïdes per ordre cronològic en forma de minicròniques enllaçades que permeten anar seguint la seva carrera fins al moment actual.
Queríamos un Calatrava és un elogi al (bon) periodisme de reportatge extens, gènere que s’hauria de reivindicar bastant més del que es fa(1). És un elogi, també, a la literatura: les descripcions dels edificis es realitzen des del lloc. Moix visita les obres, pren apunts i les descriu fent un ús gairebé exclusiu de la paraula. La documentació fotogràfica és, senzillament, testimonial: quatre imatges que permeten a la ment recordar de quines intervencions es tracta. Poc més. Per tant Queríamos un Calatrava és un llibre sobre arquitectura usada. Sobre arquitectura al seu context, sobre els edificis tal qual ens els trobem quan anem a visitar-los, o tal qual els gaudeixen o pateixen els seus usuaris(2). Moix es mulla i considera aquesta repercussió de l’obra, aquesta presència i la seva relació amb el lloc i amb el públic com el garant del seu èxit o del seu fracàs, obviant possibles debats sobre la possible influència d’una obra en altres arquitectes o obres al marge de com la societat hagi tractat aquesta obra. En aquest llibre això no hi té cabuda. Anar i mirar(3). El llibre documenta d’una manera bastant equànime obres que han sortit molt bé (com l’estació de Zürich o el museu de Milwaukee), altres que poden tenir aspectes discutibles però aguanten i funcionen dignament (el pont de l’Alamillo a Sevilla) i fracassos indecents que, probablement, haurien d’estar enderrocats (el Palau de Congressos d’Oviedo o l’Àgora de València. Potser la Ciutat de les Arts i de les Ciències sencera). Algunes obres podrien ser substituïdes per altres, però en general la tria és acurada i amb sentit.
Aquestes són algunes de les reflexions que m’ha provocat la lectura del llibre:

Sobre les obres triades: sense qüestionar la tria en cap moment vaig posar-me a repassar la llista d’obres calatravenyes per saber què hagués triat i què no. I em vaig adonar que, pel que sigui hi ha llocs i hi ha tipologies que l’arquitecte domina perfectament. El Calatrava suís no sol fallar. El Calatrava suís seria, de fet, un candidat gairebé inqüestionable al Premi Pritzker. Igual passaria amb el Calatrava autor d’estacions. Calatrava té el truquet pres a una determinada tipologia de projectes i quan els realitza rares vegades s’equivoca. El que no és gens fàcil de fer. Fins i tot l’estació de Nova York, a despit del seu desajust pressupostari (que, òbviament, ni puc ni vull justificar) acabarà funcionant. També perquè el client ha tingut el senderi d’evitar la coberta movible i perquè l’arquitecte ha tingut el senderi de construir-la desplegada. És quan fallen els mecanismes de control que Calatrava es desboca i perd sentit. Perdre sentit és un eufemisme que pot anar tan més enllà com es vulgui.

CONDENAN A CALATRAVA A PAGAR 3 MILLONES POR EL PALACIO DE CONGRESOS DE OVIEDO
L’estació de Zürich i el Palau de Congressos d’Oviedo.

captura-de-pantalla-2016-11-02-a-les-19-57-04
Estació del tren d’alta velocitat de Reggio Emilia: aquest tipus de projectes sí.

Calatrava és un exemple gairebé paradigmàtic del que és un determinat tipus d’arquitecte: desconfiat, sense equip, desitjós de resoldre-ho tot per ell mateix. No vol ajut, no vol rectificacions. Els seus propis interessos són el garant del que fa.

Calatrava no és un arquitecte culte. Pot ser que sigui una persona culta (no el conec i no crec que l’arribi a conèixer mai, pel que no és fàcil que ho pugui saber), però el seu menyspreu pel que representa l’arquitectura en sí, per la complexitat de la professió, per la bastedat dels problemes que planteja, fa que no se’l pugui considerar un arquitecte culte. A Calatrava li interessa el que li interessa: la forma, la relació amb els elements naturals primigenis. La cinètica. Poc més. Les seves intervencions poden arribar a tenir un cert interès fins on arriba la seva capacitat de proposició. Després es converteixen en esquemes, o en propostes a les que la ciutat s’haurà d’adaptar. O no: Oviedo ho sap. Per dècades.

Calatrava té alguna cosa de personatge kubrickià, d’un Barry Lyndon que morirà convençut que se n’ha sortit. Calatrava és un Thackeray sense moral. Calatrava és un Speer en busca del seu Hitler.

Calatrava és, realment, un visionari. No mitifiquem els visionaris. N’hi ha de molts tipus, i molts d’ells són tipus egoistes i pesseters, personalitats magnètiques capaces de portar-te a la ruïna a la que et despistis. Potser haurem d’agrair que Calatrava sigui algú dotat de talent. Només el dimoni sap què hagués passat si s’hagués hagut de refugiar a la política.
Exemple sobre un individu: Thomas Alba Edison. Científic de talent, empresari d’èxit, de massa èxit, potser, personatge voraç on els hi hagi. No en tindrà prou inventant. Subcontractarà, robarà, desenvoluparà invents de terceres persones, coquetejarà amb el poder, tindrà un exèrcit d’advocats agressius i despietats. Edison arribarà a reclamar no tan sols la paternitat del cinema(4), sinó drets sobre qualsevol cosa que es filmi o es projecti a una pantalla. Un grup d’immigrants jueus endurits i resolts decidiran posar distància física respecte Edison i les seves denúncies i es traslladaran als afores de Los Angeles, on hi ha bona llum i possibilitat de rodar en exteriors(5) per mancomunar totes les productores independents, entenent en aquest cas “independent” com independent d’Edison i poder desenvolupar una indústria del cinema que pugui respondre a les demandes del públic. El lloc on es traslladen és una mena d’hort de plantacions de tarongers anomenat Hollywood. D’aquí a la història.
Edison, amb la seva capacitat d’organització, la seva voracitat i les seves ànsies de control, va arribar a estar a punt de matar aquest art.
Calatrava ha estat a punt de fer una cosa semblant a escala més petita. L’arquitectura, per més que s’ho pugui arribar a pensar(6), no és ell. Però l’arquitecte, a molts països, ha arribat a raptar, almenys momentàniament, una manera de fer arquitectura perfectament vàlida: la dels grans projectes que puguin significar una obra de govern, un moment històric, unes ànsies col·lectives. Encara que la responsabilitat no sigui enterament seva en té una bona dosi de responsabilitat. I és d’això, de fet, del que va el llibre(7).

Calatrava no és un enginyer. Això queda clar al llibre gràcies a la conversa mantinguda amb els enginyers Julio Martínez Calzón i Javier Manterola, que fan el gran favor a Moix de demanar-li una conversa sobre temes genèrics, teòrics, sobre la definició del que és i no és un enginyer més que no pas sobre obres concretes de Calatrava. I, en la seva aplicació concreta, es descobreix que Calatrava està mancat de qualsevol cosa que pugui convertir un enginyer en el que és: sentit de l’economia, del procés, de resolució d’un problema. No planteja, no estructura: decora.
Calatrava és un arquitecte. Calatrava és, o pot ser quan li pica, un bon arquitecte. No es pot dubtar d’aquesta afirmació. Calatrava pot ser també un arquitecte desbocat, fora de control. I, per tant, un indesitjable autor d’obres pèssimes des de qualsevol punt de vista. Però ull: el que ha fet, el que és, el que significa ens retrata. Calatrava ha rebut molta llenya per ser un arquitecte capaç d’arruïnar una ciutat sencera amb els seus deliris. Però mentre ens el carreguem per això alabem personatges com Paco Alonso, autor d’obres meravelloses, inqüestionables des del punt de vista arquitectònic que també van causar la ruïna del seu propietari. I no ha estat l’únic. Calatrava és el mirall en que confrontem la nostra professió. Tan més ho és pel fet que hagi aconseguit construir el que ha volgut. Amb tot el que això ha significat.

229681-338579-1-pb-2
Habitatge unifamiliar projectat per l’arquitecte Paco Alonso: qualitat arquitectònica excelsa, bellesa corprenedora, referència arquitectònica… i la ruïna del seu propietari.

Quan un emperador romà entrava victoriós a la ciutat després d’una campanya ho feia envoltat dels seus exèrcits, creuant arcs de triomf, exhibint botins i presoners. Al seu carro hi anava ell i un esclau escollit, sovint un guerrer de gran valor o algú significat. Aguantava una corona de llorer sobre el cap de l’emperador i li xiuxiuejava incessantment a l’orella Respice post te, hominem te esse memento. Mira al teu darrere. Recorda que ets un home.

(1) La història de la literatura recent deu molt a aquest gènere: Hemingway, Wolfe, Hunter S. Thomson, Mailer, Vázquez Montalbán, Ilf & Petrof, Grossmann, Kapuscinski o la Nobel de Literatura de l’any passat, Svetlana Aleksiévitx, en són dignes exemples d’escriptors que l’han practicat. La llista és interminable.
(2) Es coneixen molts pocs habitatges de Calatrava, i Moix no s’ocupa de cap d’ells, pel que no podem parlar d’habitants excepte quan el periodista es troba homeless ocupant alguna d’elles. Que passa.
(3) El que ve a reforçar una veritat incòmoda: l’arquitectura és, senzillament, construcció. La seva influència, la seva repercussió, el seu ressò no es realitza a través de teories o projectes, sinó del que s’arriba a materialitzar. I aquells arquitectes que estem allunyats d’aquest món no comptem per a res.
(4) Atribuït als Germans Lumière, però la cosa és més complicada: els Lumière el comencen i l’estanquen. Méliès li dóna la màgia, i Griffith el llenguatge. Edison… bé, seguiu llegint.
(5) Majorment escenes pel gènere cinematogràfic més important del moment: el western, que tot just ha acabat de néixer.
(6) I, insisteixo, no és l’únic.
(7) Igualment està passant una cosa curiosa, que va començar a ciutats com València o Nova York i que ara ha arribat a Barcelona: el buit com a obra significativa d’un lloc. Corredors verds, parcs lineals, gegantines reserves ecològiques com la Green Line, el llit del Túria o les lleres del Llobregat o el Besòs. Ara, això a València va degenerar en la Ciutat de les Arts i de les Ciències i a Nova York està estructurant els immobles i els equipaments més cars de la ciutat. Ull.

This entry was posted in crítica, Santiago Calatrava and tagged , , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *