Reflexions al voltant de La España Vacía, un llibre de Sergio del Molino

Cub La España Vacia L17.indd

Primer fet objectiu:
Més d’un cinquanta per cent de la població mundial viu a ciutat.

Segon fet objectiu:
Quan avui en dia parlem d’una ciutat no parlem del que històricament s’ha entès com a tal. El concepte s’ha redefinit, i estem en condicions d’anunciar amb precisió en què consisteix aquesta redefinició: L’escala de la ciutat contemporània l’ha independitzat del territori on s’enclava. Qualsevol megalòpolis moderna es relaciona amb el territori d’una manera agressiva i destructora. Primer el buida i l’asseca, convertint els seus voltants en una terra de ningú erma, en un gran guaret. Després disposa d’aquest entorn estenent-se en cercles concèntrics sense cap altra lògica de funcionament que la marcada per les dinàmiques internes d’unes infraestructures planificades sempre a posteriori. Qualsevol accident geogràfic més petit que un riu de mida considerable, el mar o una muntanya serà obviat, menjat i digerit sense deixar-ne rastre.

tokio
Vista actual del que havia estat la Bahia de Tòquio, progressivament plena d’illes artificials enllaçades: La ciutat menjant-s’ho tot.

La ciutat és ella i el no-res, connectada umbilicalment amb altres organismes semblants a través d’un aeroport, una línia de tren d’alta velocitat o una autopista cada cop més autònoma del territori que creua, definida com està per viaductes, ponts, túnels i qualsevol construcció que pugui reivindicar aquest organisme com a ésser independent.

img3
Viaducte de Millau: enllaça Montpeller amb Toulouse obviant el territori que creua.

El camp és cada cop més això: un camp, un tros de terra a ser nombrat mitjançant qualsevol coartada ecològica (que ja ni natural), numerat, mesurat, quantificat i tractat com a organisme auxiliar d’aquesta ciutat adjacent. És natura sense context, és substrat, humus, pluja, reserva d’aire pur o d’aliment. Res més.
Aquesta tendència és mundial i pocs llocs se n’escapen. Un d’ells serien els Estats Units d’Amèrica del Nord amb la seva enorme malla ortogonal més o menys homogènia habitada per gent acostumada a ser tractats com a simples pastors de territori que hauran de fugir a les costes o màxim a Chicago si volen significar-se o realitzar-se. Gent tan baquetejada que quan han tingut oportunitat s’han reivindicat elegint l’únic president que s’ha recordat d’ells ni que sigui per motius electorals i oportunistes: la sofisticació urbana els ha apartat i ara tots en paguem les conseqüències.

Perquè el més habitual és que la infraestructura cultural, històrica, del territori entre ciutats sigui obviada, oblidada voluntàriament, quan no banalitzada, escarnida o criminalitzada. Amb una sola honrosa excepció a la regla: Europa, més concretament Europa central: França, Alemanya, els Països Baixos. Suïssa. Àustria. Europa s’ha estructurat i ha prosperat precisament gràcies a una malla de petites ciutats semiespecialitzades que han equilibrat el territori. Els cordons entre elles, els nusos de comunicacions, els creuaments, les estacions d’intercanvi, els canals, s’han convertit en pobles pròspers i ben cuidats. El territori és ple, fèrtil, dens. Està modernitzat i ben travat, cuidat, equilibrat en termes socioeconòmics. És la base de la nostra estabilitat i del nostre progrés.

Hi ha, però, una excepció a l’excepció: Espanya. Espanya és el segon país més gran de tota la Unió Europea(1). Espanya és un dels països més despoblats de tota la Unió Europea. Espanya és un dels països amb la població més envellida de tota la Unió Europea.
Espanya és el país més desequilibrat territorialment de tota la Unió Europea.
No és, de fet, que Espanya sigui un país poc poblat: es que és un país amb un dèficit important de població, un dèficit que s’arrossega com a mínim des de la Gran Grip de 1918(2). Un dèficit molt complicat de pal·liar perquè, senzillament, la nostra estructura territorial no està preparada per a suportar un increment important d’aquesta població. Aquest error, més aviat aquesta catàstrofe, filla directa d’haver sofert una guerra civil que la dictadura subsegüent va ocupar-se de perllongar fins a 1975 a base de mantenir la distància entre vencedors i vençuts no s’ha pal·liat en democràcia. En aquest aspecte la continuïtat entre els dos règims ha estat total.

NASA-europa-vista_nocturna-Suomi_NPP-VIIRS-imagen-fotografia_MDSIMA20141003_0270_35
Vista nocturna d’Europa. Compareu l’estrucutra territorial espanyola amb la dels Països Baixos, Alemanya, el Regne Unit o un país mediterrani com Itàlia.

El resultat: Bona part del territori espanyol està tècnicament buit. Desesperadament buit. I quan dic buit vull que parts d’ell tenen una densitat poblacional menor que Lapònia.

berlanga
Vista de la carretera comarcal que enllaça Medinaceli (800 habitants, sobre la N-II, porta d’entrada a Sòria) amb el Burgo de Osma (5000 habitants). Foto: Jaume Prat, 2010.

De fet: tot el que no sigui la costa, Madrid, Saragossa, Catalunya, Euskadi i una part d’Andalusia està buit.

Excepte que aquest buit no és tal buit. Aquest buit és un ple cultural estructurat per una xarxa de pobles, poblets, llogarrets i casares(3) hereu del feudalisme, l’estança i l’urbanisme àrab i la colonització renaixentista. És un buit carregat d’història i de significat. És un buit creat per tota aquesta mala gestió secular. És un buit format pe territori abandonat.

Aquest és el buit que forma la memòria i bona part de la identitat de molts milions d’espanyols.

D’aquest buit no se’n parla. És un buit institucionalment oblidat. I, contradictòriament, és un buit que viu a la memòria d’aquests milions de persones, atomitzat, format per multitud d’històries individuals que tendeixen a perdre’s. És un solatge, un fons que ha definit la nostra educació sentimental i bona part de la nostra cultura.

I és d’aquest buit que parla el llibre La España Vacía (Editorial Turner, 2016), obra del periodista fincat a Saragossa Sergio del Molino.

La primera cosa important a dir sobre aquest llibre és que està ben escrit. Molt ben escrit. Tan ben escrit que defineix un espai literari, que és capaç d’erigir-se en obra autònoma i, a partir d’ella, crear una sensació, una atmosfera que dóna vida al que descriu. És, en el sentit literal de l’expressió, un llibre sensacional(4). Alhora és un llibre ben documentat, fonamentat en dades, xifres i estadístiques. La manera d’expressar el missatge és afectiva, però aquest afecte es matisa i es converteix en un vehicle de rigor en virtut de la força de la seva documentació.

Al primer terç del llibre Sergio del Molino fa una petita crítica literària del que per a ell és una de les obres fonamentals de l’Espana buida: El disputado voto del señor Cayo, de Miguel Delibes.
El que diu sobre aquesta novel·la pot aplicar-se al seu propi llibre, un assaig reivindicat com a tal(5). EDVSC és una novel·la expressada a través d’un registre lingüístic destinat a fer sentir al públic urbà que se la llegeixi com a estranys d’uns paisatges, d’una vida que ha decidit abandonar, negligir, menysprear sense conèixer-la ni entendre-la. O pitjor: pensant-se que els prejudicis que té sobre ella són certs i defineixen el lloc. EDVSC fa unes descripcions belles, precises i acurades dels llocs on succeeix l’acció. Descripcions efectuades amb un vocabulari que ens manca. Que podem arribar a entendre buscant-lo al diccionari i a wikipedia però que difícilment podrem comprendre sense haver anat al lloc. El llenguatge reivindica, o constitueix, la cultura del lloc i exemplifica el divorci entre l’Espanya urbana i aquesta Espanya buida. Un divorci traumàtic que llastra el país i n’impedeix el seu desenvolupament ple.

still_0_3_790x398
EDVSC va conèixer la seva adaptació cinematogràfica a 1986 de la mà d’Antonio Giménez Rico.

El llibre presenta una estructura clara. Després d’una interessant introducció que ens porta a la Irlanda i el Gal·les rurals l’autor passa a descriure el que considera com el moment fundacional de l’Espanya Buida: el Gran Trauma, o el moment en que el camp espanyol passa a ser abandonat de cop. Els seus habitants crearan i habitaran les àrees metropolitanes de les grans ciutats espanyoles, sempre poblades per gent que se sent estranya, que no encaixa. Que té la sensació d’haver perdut alguna cosa.
El següent paquet del llibre explora els tòpics contemporanis sobre aquesta Espanya buida: del neorruralisme i el seu fracàs fins al garrulo de poble, des de la violència fins al silenci.
La tercera part és la més interessant. Versa sobre l’orgull. L’orgull de ser d’aquesta Espanya buida, l’orgull de les seves manifestacions culturals(6), l’orgull de les manifestacions del buit, de les obres tel·lúriques. L’orgull dels nous habitants del buit, gent conscienciada i culta que busca les seves arrels.
Aquí el llibre es torna global: el buit passa a ser aquest primer buit entre megalòpolis que he descrit. La terra de ningú desposseïda del seu substrat. I aquí és on l’autor es mulla explícitament(7) declarant el seu amor per aquestes terres, declarant la seva filiació cultural com a persona que escriu, reivindica, s’expressa a través d’aquest buit.

Per les tres parts del llibre plana la reconversió d’aquesta Espanya buida en un lloc sostenible, capaç d’absorbir població, d’actualitzar aquest substrat sense demagògies ni falses nostàlgies. És a dir: el llibre és també un projecte. Un projecte de paisatge. Un projecte incipient d’estructuració del territori.

L’Espanya Buida és una enorme oportunitat. No una oportunitat per especular, no una oportunitat per a omplir-la de construccions sense sentit, no una oportunitat per a estendre aquesta urbanitat hipertrofiada, sinó una oportunitat per a activar-la mitjançant infraestructures que permetin donar sentit a un territori. És una oportunitat per fusionar les ciutats espanyoles amb el territori que les envolta. Per a crear xarxa. Per a omplir-la partint del que hi ha.

Al llibre es parla de les iniciatives sorgides als anys trenta des de la Residencia de Estudiantes i les Misiones Pedagógicas. De projectes a llarg termini truncats per la dictadura(8) que actualment són seguits ni que sigui parcialment per a crear base, una estructura econòmica, uns serveis amb tots els defectes i els perills de convertir-ho en una xarxa clientelar de subsidis per a conformistes de segona disfressats de polítics progressistes. Ja ni tan sols es tracta de fer servir un mot tan condescendent com esperança. Es tracta d’arremangar-se i treballar i de fer-ho amb el que hi ha al lloc. De ser sensibles i conscients.

Qualsevol iniciativa coherent de desenvolupament d’Espanya passa per aquí. Fer-nos-en prendre consciència, fer-nos-ho estimar, fer-nos-ho comprendre, reviure les nostres arrels sense nostàlgia és la manera principal d’entendre aquest assaig que, a més, es pot gaudir senzillament des de la seva qualitat literària. I s’ha de fer des de la política: des de la independència de vot de les delegacions provincials, des de l’activació de la Cambra Alta o la seva dissolució definitiva o la correcció d’una llei electoral viciada, estúpida i contradictòria. Des d’una presa de consciència col·lectiva que passa per creure’ns d’una vegada tots aquests conceptes de sostenibilitat, proximitat i localisme que de tan desprestigiats i gastats com els tenim s’han buidat de sentit i coherència. Des de la reactivació de la voluntat política i, finalment, des de la mirada sense nostàlgia. Aquest llibre hi ajuda.

Però no serà ràpid.

berlanga2
El poble sorià de Berlanga (923 habitants). Foto: Jaume Prat, 2010.

(1) Després de França.
(2) És poc conegut el fet que la Gran Grip de 1918 va matar a Espanya tanta gent com la Guerra Civil constituint una catàstrofe demogràfica de proporcions bíbliques i acabant amb tota la bonança econòmica que el país va aconseguir gràcies a la seva neutralitat durant la Primera Gran Guerra.
(3) Entenent per casar un conjunt de cases que no arriba a formar un poble. En desconec la seva traducció al català.
(4) O sigui, que s’expressa a través de les sensacions que crea.
(5) Dins d’aquesta noble tradició dels assaigs literaris tan invisibles en el panorama editorial actual: Montaigne, Pla, Foster Wallace o en el pla espanyol Sánchez Ferlosio (que fa anys que ha renunciat a la novel·la), Benet o, més recentment, Javier Cercas.
(6) Les referències culturals i artístiques trufen tot el llibre. Els exemples artístics sobre l’Espanya buida són, de fet, el vehicle d’expressió de tot el llibre. Llegir-lo crida immediatament tota una sèrie d’obres a revisar ràpidament. Aquest assaig té un punt de metaobra.
(7) Ja ho ha fet implícitament en tot l’assaig i això queda com un recurs emotiu que en reforça el missatge.
(8) Que a més va anar repartint mentides i més mentides sobre la cura amb que gestionava aquests territoris.

This entry was posted in crítica, Sergio del Molino and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *