“Recorda filmar el misteri de la profunditat!”

(Imatges reproduïdes amb l’autorització d’Ángel Borrego, a qui dono les gràcies per la seva col·laboració.)

The_Competition NOUVEL 01

El cinema té molt en comú amb l’arquitectura. Per tant, de la mateixa manera que el cinema usa, crea, narra i critica arquitectura a un enorme nivell, i no necessàriament en documentals d’arquitectura, sinó al cinema comercial, incorporant les lleis de l’arquitectura, o de projectes concrets, a la narració, l’arquitectura pot usar el cinema per explicar-se seguint les pròpies lleis del cinema.

Així, The Competition (Ángel Borrego Cubero, 2013) és, abans que res, una pel·lícula. El seu contingut narratiu fa necessari remarcar aquesta obvietat. The Competition, seguint la reflexió, és una pel·lícula de gènere. Concretament un Thriller de llibre: una història de suspens en que un narrador omniscient, en aquest cas el propi director, narra les vivències d’un grup de professionals a la recerca d’un encàrrec important. Perquè, de la mateixa manera que una novel·la es comença a escriure rarament per la primera pàgina, el cinema és allò que passa a la sala de muntatge. El públic, com no pot ser d’altra manera a un documental, pensa (i veu) una càmera filmant una acció, de la mateixa manera que al cinema de ficció pensa en una càmera filmant uns actors. La realitat és que s’hauria de pensar en una sala de muntatge, en programes d’edició amb les seves línies temporals dilatades fins a la dècima de segon, amb les seves múltiples pantalletes de mida ridícula obertes per anar controlant seqüències, amb els trossos de banda sonora arxivats a una carpeta del disc dur. Allà és on algú que té tots els fets al cap, estructurats per un guió, juga amb a convertir la ignorància de l’espectador en un fet creatiu, juga a deixar els protagonistes, un cop passat el desenllaç, ignorants del seu destí mentre reconstrueix el clima de curiositat amb que els documentalistes registraven els fets.

The Competition, a l’igual que molts projectes d’arquitectura, és una pel·lícula molt depenent de les circumstàncies. No és la pel·lícula que Ángel Borrego ha volgut fer: és la pel·lícula que Ángel Borrego ha pogut fer. En això van influir tant la pròpia seqüència dels esdeveniments com l’actitud dels protagonistes com la cuina de la pel·lícula: el seu sistema de finançament, els terminis d’obligat compliment. Fins i tot la decisió de contractar i pagar un equip. El muntatge converteix aquesta pel·lícula concreta en un fet inevitable. En l’única pel·lícula possible.

En tant que obra consistent la pel·lícula és un exemple paradigmàtic del que ha de ser la crítica i, per extensió, la crítica d’arquitectura. La pel·lícula es veu, i es gaudeix(1), per sí sola. Una anàlisi de la mateixa, fins i tot de les emocions que provoca, permet aprofundir en el seu missatge fins a la profunditat que es vulgui.

Els fets: The Competition pren un concurs d’arquitectura promogut pel Govern d’Andorra per a l’elecció de l’estudi que haurà de construir el Museu Nacional d’Art. El concurs es va plantejar amb una gran ambició, demandant arquitectes amb premi Pritzker o similar a la fase de selecció, que va escollir els estudis comandats per Frank Gehry, Norman Foster, Zaha Hadid, Jean Nouvel i Dominique Perrault(2). Ángel Borrego va aconseguir que el govern modifiqués les bases del concurs per tal d’incloure l’obligatorietat de filmar el procés de concurs, projecte i presentació semiprivada final davant els membres del jurat. La primera conseqüència d’aquesta decisió va ser la retirada immediata de l’estudi de Norman Foster(3) sense cap més explicació addicional.

The_Competition FOSTER 01
… el seu edifici no pesarà res, Lord Foster.

Els quatre equips restants van decidir fer un cas desigual a aquesta regla de concurs. Tan sols Jean Nouvel va seguir-la fins a les darreres conseqüències. Els tres arquitectes restants van decidir compensar-ne d’alguna manera el trencament mitjançant entrevistes personals(4). Gehry a penes va deixar fer res més durant el procés de projecte. Perrault va permetre alguna filmació testimonial al seu estudi, i Hadid va permetre l’assistència de les càmeres a les reunions formals del seu equip d’enginyers. Les presentacions, ja a Andorra i controlades pels promotors, van igualar lleugerament la descompensació de la dedicació dels concursants.

The_Competition GEHRY 03
L’ espantá de Gehry.

De manera que la singladura de l’estudi de Jean Nouvel estructura bona part de la pel·lícula. No és, doncs, una decisió partidista: és l’única decisió lògica que podia prendre el director obligat per les circumstàncies. Els esforços de l’equip són puntuats per les imatges dels altres estudis. El desenvolupament del projecte de Nouvel, doncs, conserva la seva línia temporal completa i, a través d’ella, és possible reconstruir la lògica no lineal d’un projecte d’arquitectura: com l’edifici es va conformant, com la decisió inicial es va consolidant, com les decisions auxiliars que la reforcen són descartades o modifiquen lleugerament el punt de partida. Les lluites pel disseny de diverses parts del projecte i, en canvi, la seguretat amb que altres parts d’aquest projecte són dissenyades, sense dubtes ni vacil·lacions aparents. El desenvolupament de la línia temporal de Nouvel és tan complert que ni tan sols es fa necessària una entrevista a l’arquitecte, que apareix freqüentment en pantalla, sempre breument, sempre en moments insospitats, no pocs cops amb sentit de l’humor. També permet imaginar quin cant a l’arquitectura hagués estat aquesta pel·lícula si els concursants haguessin seguit les bases i Foster no s’hagués retirat. Sense que arribi a compensar això, l’entrevista a Dominique Perrault ofereix reflexions molt vàlides sobre com concep els projectes. La paròdia d’entrevista que Frank Gehry concedeix al director, malgrat la seva curta durada, permet entendre perfectament la lògica subjacent als projectes de l’arquitecte.

The_Competition ZAHA 01
L’equip d’enginyers de Zaha Hadid, discutint.

The_Competition PERRAULT 01
Perrault, comentant el seu edifici.

The_Competition NOUVEL 03
Una empalmada a casa d’en Nouvel: tot a la vista.

No hi ha cap intenció de judici en la presentació d’aquest material. No hi ha cap intenció de comentar-lo, o de corregir-lo. És l’espectador, basat en la seva experiència, qui infereix, de creure-ho convenient, el subtext de cada estudi. Per exemple: que Zaha Hadid no aparegui en tot el metratge no implica necessàriament que l’arquitecta es desentengués del projecte. Puc desvetllar(5) que, de fet, no va ser així: Hadid va controlar el projecte amb intensitat, independentment de la seva absència a la pantalla. El que hi ha no és el que va passar a cada estudi durant el projecte. El que hi ha és el que es va poder filmar. Així de senzill. La part de les presentacions, al poder-se reconstruir sencera, permet una comparació directa dels estudis i de les maneres d’operar dels seus caps que acaba resultant un dels trets més interessants de la pel·lícula.

The_Competition NOUVEL 05

The_Competition GEHRY 05
Les presentacions. La resposta de Gehry, contextualitzada, és molt més professional i interessant del que sembla.

El desenllaç és conegut: després d’una singladura atzarosa endegada per la caiguda de Lehman Brothers(6) i d’un canvi de govern, el nou govern va decidir realitzar una maniobra política que desqualificava tots els participants per tal d’anular el concurs a efectes pràctics; no hem estat nosaltres, han estat ells. De cara a l’espectador aquesta decisió democratitza el resultat, confrontant-lo amb la seva pròpia opinió. Desapareguda l’opció oficial no té una altra arma a l’hora de triar una opció guanyadora, o preferida, que el seu propi criteri.

La difusió de la pel·lícula s’ha fet principalment a través de festivals, no trobant-se, que jo sàpiga, penjada enlloc(7), el que la ha entregat a les mans del boca-orella. L’espectador, sobretot si està relaxat, acostuma a confrontar l’acció amb la seva experiència o amb els seus prejudicis. Així, cada espectador de The Competition, o cada persona interessada en la pel·lícula que hagi accedit a ella a través de tercers, ha vist, sentit o llegit el que hi ha volgut veure/sentir/llegir: gran mèrit de la pel·lícula, que, d’haver-se connotat més, hagués quedat convertida en vehicle de lectures partidistes. En canvi, The Competition té múltiples nivells de lectura: des del procés de definició dels projectes, des de l’elogi a una determinada mecànica de contractació, des del funcionament dels diversos estudis retratats… i també des de les condicions laborals que aquests defineixen, informació, per cert, que haurà de sumar-se al text de la pel·lícula de manera exògena, ja que la pel·lícula no en dona la més mínima pista. És a dir, qui vulgui criticar els estudis o el criteri de selecció del Govern Andorrà (resumit en la frase Pritzker o similar) tindrà gasolina suficient per a fer-ho. Tot i que l’espectador que prengui partit per aquesta lectura tindrà molta feina passant per alt tota la resta d’aspectes rellevants que també toca(8). I qui vulgui enfrontar-se a la pel·lícula com un elogi al concurs d’idees com a sistema de contractació, un mecanisme que homogeneïtza, mitjançant el projecte concret de la tasca a realitzar, els mèrits anteriors, un mecanisme que prima la creativitat, un mecanisme que permet als arquitectes expressar-se mitjançant la seva principal arma, el projecte, trobarà molts pocs espais en blanc al desenvolupament de l’argument. Trobarà que, potser, sigui aquesta la lectura primària que n’ha volgut fer el seu director, un arquitecte amb estudi obert que sap perfectament que l’alternativa al concurs és un simple llistat de currículums i un poderós aval bancari. El que resulta bastant menys democràtic, per cert.

The_Competition GEHRY 01

(1) La paraula adequada seria diversió. La pel·lícula és divertida. Di-vertida. És a dir, permet que l’espectador es divergeixi, surti d’ell mateix i pugui adoptar múltiples punts de vista.
(2) Perrault vindria a ser el o similar que deien les bases.
(3) El que ha brindat a la pel·lícula l’espectral cameo de Luís Fernández Galiano, gairebé a l’alçada del que fa Robert Patrick a Wayne’s World.
(4) La de Zaha Hadid no va sortir de la sala d’edició per decisió del director.
(5) Gràcies al propi Ángel Borrego.
(6) La banca privada és, o era, el principal negoci del país.
(7) El que ha fet que hagi de fer aquesta crítica després d’haver-la vist només un cop, el que no és gens habitual en mi.
(8) Encara que igual ni tan sols fa falta mirar la pel·lícula per això: n’hi ha prou amb els prejudicis previs i dos minuts de visionat.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *