RCR-Lab·a workshop 2016

_10i8449

La present edició del workshop RCR LAB·A ha acabat, i ja en van nou. El número no és gratuït, perquè estem parlant d’un esdeveniment que funciona per acumulació. L’estructura s’ha anat fent més i més complexa, barrejant un programa específic per als participants i un d’obert per a qualsevol assistent que es vulgui deixar caure una tarda d’agost a Olot, perfeccionant-se any rere any, clarificant-se i destil·lant-se per tal d’aconseguir una immersió, una comprensió de la manera de fer arquitectura de RCR arquitectes, que organitza el workshop a través de RCR Laba i RCR Bunka, la fundació que vehicula la vessant cultural de l’estudi.

RCR s’ha significat per una manera de comprendre l’arquitectura molt particular: una experiència total que embolcalli tot el cos, que englobi la major quantitat de sentits possibles, una experiència que parteix d’un lloc i d’un programa que hi ha d’encaixar i que l’ha de transformar de manera que tota la seva bellesa inherent, que tot el seu potencial de transformació social i espiritual surti, es destil·li, aflori i ho faci de tal manera que sembli que sempre hagi estat allà.
El lloc dels RCR, la base des d’on viuen i treballen, és Olot. Però la seva manera d’intervenir, el seu mètode, pot extrapolar-se a altres emplaçaments, a altres paisatges, a altres climes i maneres de viure. Anys precedents s’havia treballat en projectes sense emplaçament que poguessin equilibrar aquesta immersió total en la Garrotxa (ja, en ella mateixa, un cas d’estudi), on estan emplaçats la majoria dels projectes que es treballen. Però aquest any, per primer cop, s’ha intervingut en un emplaçament concret que no és Olot: el monestir del Vallbona de les Monges; un paisatge, un clima, una cultura, una manera de viure l’espai exterior completament diferents.

_10i8464

El lloc és, doncs, la base. El lloc i una pregunta que se li fa, un encàrrec, un programa, una demanda. La idea de qualsevol dels exercicis desenvolupats és partir d’aquest lloc i arribar a resultats tan respectuosos com ambiciosos, resultats agosarats, lliures, resultats que permetin al participant volar i alhora ser possibilista. Resultats que, com si d’un concurs es tractés, demanden un final i una presentació, un trajecte que comença i acaba, que permet disgressions, discussions i divagacions però que també demanda concreció. Resultats que, al final, han de combinar la llibertat propositiva amb un toc de realitat que els faci construïbles. Perquè la idea és fer que les coses passin. Al workshop els somnis no es deixen perdre: es construeixen.

L’estructura per a aconseguir això és complexa: el sacseig continu, la immersió en el projecte, es combinen amb una immersió en un marc on passen moltes coses diferents, i on sovint passen alhora: aquest any hem tingut la possibilitat de comptar amb tot un premi Pritzker, Eduardo Souto de Moura, exposant dubtes, el que no va estar exempt de polèmica. Hem comptat amb la primera conferència que feia l’escenògraf Alfons Flores. Hem comptat amb xerrades que parlaven de misticisme i pedres, de les energies del lloc, de la Quadriennal d’Escenografia de Praga, de com fer una fotografia, de com cobrir grans llums amb cantells mínims plegant làmines de formigó, de com entendre un lloc, de com estructurar una metròpoli a través dels seus espais buits. I un llarg etcètera que, més que explicar un mètode, procuren fer-lo comprensible per immersió: si s’ha d’explicar massa és que no val la pena. Les visites a les obres, les sortides nocturnes, les correccions públiques i la presència dels workshops paral·lels de fotografia i escenografia van per aquí.

I és en aquest context que prenen sentit aquests workshops paral·lels al d’arquitectura: com a estructures complementàries que, prenent coherència per sí mateixes, són capaces de configurar i estructurar aquesta globalitat, de jugar-hi, de fer-la més entenedora i complexa. El workshop de fotografia, dirigit per Hisao Suzuki, juga amb el doble propòsit de documentar, de jugar amb el valor de sèrie del reportatge, i de capturar instants, sensacions, moments. La fotografia reflexiona sobre la realitat i treu el que té d’extraordinària. El workshop d’escenografia fa el mateix des d’una altra vessant. Dirigit per Alfons Flores, el workshop juga amb el salt que hi ha entre entendre una obra, un concepte, i extrapolar-la, actualitzar-la, fer-la viure a un espai concret que s’ha de convertir, sense perdre la seva essència, en allò que el text proposa: sempre el mateix joc. Les escenografies proposen, analitzen, potencien el que té de bell o de grotesc o de temible la realitat. El workshop d’escenografia va entrar a sac proposant convertir l’Espai Barberí en Mahagonny. O en tants Magahonnies com fossin capaços d’imaginar els seus participants treballant en equip, brillant pel camí a una alçada que va sorprendre tots els assistents a la presentació final: una altra de les experiències que permet viure el workshop.

eseno

Perquè es tracta d’això: d’experimentar. De viure. De submergir-se durant un mes amb el propòsit d’acabar amb un projecte que permeti sortir del quotidià, tastar aquest món i formar part d’ell. A Olot, a l’espai Barberí, on la llum canvia en funció del dia. On la llum imposa el ritme, on els interessos comuns són la regla. I on pot ser que això et canviï.

Fotos: Hisao Suzuki

26082016-ws-2016

This entry was posted in RCR arquitectes, Uncategorized and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *