Push The Light Away

(Article publicat a Scalae el 26-02-2013)

Fotograma del video Jubilee St, dirigit per John Hillcoat.

A 1989, Tadao Ando completa el seu tercer temple catòlic documentat, l’Església de la Llum, a Ibaraki, prefectura d’Osaka. El temple, una planta basilical de petites dimensions, es resol únicament amb tres materials: formigó armat, les planxes d’encofrat (que es reciclen al mobiliari i al paviment) i la pròpia llum, fent honor al títol del projecte. La llum insinua l’espai, però no l’il·lumina. La llum construeix una creu gegantina (tan gran com el propi templre) que encega el públic, impedeix que es mogui lliurement per la sala, jerarquitza fortament l’espai i metaforitza la pròpia Església Catòlica: una religió esclerotitzada, immobilista, piramidal, que refusa tota crítica, amb la seva Veritat emanant d’uns dirigents que ni dialoguen ni tenen cap voluntat d’escoltar.

Fa menys d’una setmana, Nick Cave ha llençat el seu darrer treball, Push The Sky Away. Es tracta d’una col·lecció de nou cançons inèdites basades musicalment en l’obstinat. Cada una de les nou cançons es desenvolupa sobre una base musical que es va repetint ad infinitum animada per uns arranjaments molt cuidats que la van variant i modulant d’intensitat. Cave, a pesar dels seus mèrits musicals innegables, ha de ser vist principalment com un home de lletres. La seva carrera musical es completa amb dues novel·les, And The Ass Saw The Angel i The Death Of Bonny Munro, i tres guions cinematogràfics, tots ells filmats, Ghosts… Of The Civil War, The Proposition i Lawless, les dues últimes dirigides per John Hillcoat. Cave és un escriptor culte, dens, capaç de citar des de la Crítica de la Raó Pura de Kant a la cançó There Is A Kingdom, a William Morris a More News From Nowhere, parafrasejant la novel·la (gairebé) homònima de l’autor, o de transcendir la novel·la Jubilee Street, de Shelley Harris, a la cançó del mateix títol, potser la més bella del seu treball recent.

La portada del seu darrer disc és la més intimista de tots els discos de Cave: una fotografia a contrallum del seu dormitori enfocant els porticons semioberts. Nick Cave, a l’esquerra, n’obre completament un per a il·luminar el cos nu de la seva dona, la Susie Bick. L’habitació es tenyeix d’una llum untuosa, delicada. Els porticons centrals formen, clarament, una creu anàloga a la de l’església de Tadao Ando. Les comparacions són interessants. Allà on Ando proposa una llum estàtica, opressiva, Cave, catòlic practicant, hi oposa una llum matisada, el marc per al moviment dels dos personatges. Allà on es percep una paraula preparada per a ser rebuda acríticament, s’hi oposa un espai definit, agradable, sensual.

Nick Cave, a qualsevol de les seves històries (i considerant les seves cançons com a tals), ha destil·lat la bellesa més pura a partir de la sordidesa, de la crueltat. A partir de contes (fins i tot un disc sencer) sobre assassinats, sobre nens abandonats, sobre prostitutes incapaces de correspondre a l’amor incondicional dels seus clients. A partir d’himnes religiosos, de declaracions d’amor violentes, sexuals, intenses. Nick Cave tracta la seva pròpia religió com una base, turmentada, retorçada, luxuriant i insana des de la qual, a través d’un procés dolorós, extraure aquest tipus de bellesa. La que oposa la llum que permet celebrar, que glorifica la bellesa iu el sexe, a la que simplement construeix opressió: la que tenim associada a la major part de temples catòlics. L’oposició entre la llum que construeix angoixa, bellesa terrible, i la bellesa del moviment i l’espai flexible hauria de fer-nos reflexionar a l’hora de crear qualsevol espai transcendent. Sigui pel sexe o per a la pregària.

This entry was posted in crítica, música, Scalae. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *