Peter Eisenman was a flor-fina


Recordo , farà temps , una classe del difunt Ignasi de Solà-Morales on ens va explicar que el seu amic Peter Eisenman considerava com el millor de tot del Pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe la caixeta de llum que feia les funcions de xemeneia , perque no s’hi podia arribar, de cap de les maneres, era un espai prohibit.

Ara me’n ric : Solà-Morales, juntamaent amb els arquitectes Cristian Cirici i Fernando Ramos, reconstruí aquest pavelló , construint ,alhora , aquesta caixeta : en el pavelló original de 1929, Mies va manar tapar-la , perque no li agradava . Sense aprofundir en la polèmica de la seva reconstrucció, últimament tendeixo a pensar, sobretot basant-me en les tesis de l’excepcional llibre “El Horror Cristalizado”, de Josep Quetglas, que els autors de la reconstrucció , mes que pretendre ressuscitar un pavelló, converteixen en edifici allò que no ho era . Pura escenografia que, ar , s’ha fet gran, i satisfà les nostres ansies de poder-li donar la volta , de poder-nos-hi posar dins . Potser, com el propi Quetglas objeta, perque ens falta imaginació. Dona’m pa i diguem tonto: tot i podent-li donar la raó fustigant-me per la meva pròpia manca de talent i demant perdó per la meva existència com arquitecte, millor que estigui.
El pavelló reconstrït està recordant constantment el seu programa original: un saló del tro modern, precari, elitista, escenari d’una ceremònia única que ha contaminat totes les posteriors , massa pomposes o massa autocomplaents respecte d’un edifici que sempre va tenir la voluntat de ser un simple marc de quadre. Segueixo . De nit, el pavelló resta habitat per carteristes ocasionals, gats rodamons que habiten el jardí posterior , i per un únic vigilant jurat, mort d’avorriment i també de fred per no portar-se una estufa de casa , eventualment substituït per un segon vigilant, normalment mitòman del propi pavelló, que acabarà tant avorrit com el primer vigilant. Aquesta cadena pot arribar al tercer grau de subcontratació, i, fa anys , un d’a2quest lectors que lluitaven per no quedar dormits en la seva cadira de la llibreria que hi ha en el pavelló auxiliar, sentat rera un taula des d’on es veia tota la plaça del davant, les fonts de Montjuïc, i algun arquitecte despistat al que se l’havia de fer fora a las tantes del matí, fou el meu cosí Xavi. La confiança fa fàstic , i, carregat de packs de sis cerveces fredes, vaig passar varies nits d’estiu en el meu estimat cadàver exquisit .
Les cadires de Barcelona són trons, efectivament . Mies no volia un habitatge ideal . Aixó ho vaig descubrí allà dins, distribuint mentalment l’edifici (nits a venir, varem fer el mateix exercici en uns din A-4 que s’han perdut ). Ni tan sols és un habitatge, sino aquesta sala de recepcions anquilosada , més rancia quant més elegant i moderna, estereotipada, on la sensualitat sempre es una visió llunyana, una visual reposant sobre una paret d’ónix massa cara, una cortina de vellut que no pots tocar sense retrocedir tres pases, quedant fatal, un espai buit on poder exhibir una vestimenta igualment sobria , cara i incòmoda. Hedonistes els dos, Xavi i jo combatiem la calor mig estesos sobre les lloses de travertí , recolçats sobre els coixins de cuir de les cadires Barcelona, ara convertides en carcasses cromades deixades com esquelets precaris després de la nostra visita, fantasmes de tantes cerimònies, la principal d’elles oficiada per aquell productor de pel.licules porno que no va saber mantenir el seu ofici principipal de rei d’una Espanya que saviament el va fer fora. La paret de vidre que separa l’estany feia això, de paret. Aixecàvem la vista, incòmodes , com si Mies hagués volgut negar la comunió dels sentits: si toques quelcom que no veus res , si veus quelcom no pots estar còmode. L’arquitecte volia tensió , atenció , envarament. No pots visitar aquest fantasma relaxat.
Bebiem les nostres cerveces recolçats en aquesta paret de vidre, semi estirats, el llit de coixins desmuntats . La paret de marbre verd, l’estàtua de Kolbe, més viva que mai, esperant aquella matinada que li dóna el títol , (i, quan passava , fantàstica visió d’aquella nena rígida agafant vida, despertant lentament com si fos un rellotge de manetes donant l’hora exacta per segon cop en un dia) , la brisa per sobre de l’edifici , la calor enganxosa que ens feia estar separats la distància justa de la veu baixa. Barcelona desapareixia: els sorolls del tràfic, les preocupacions, tota tranquilitat, aquell relax que es nega als visitants diurns, temps parat, el shhhhhh de les fulles dels arbres i, eventualment, una altra llauna oberta. Silenci: no parlavem .
Altres dies exploravem . Coses que encara no puc explicar , llosas de l’edifici auxiliar que es movien pujant i baixant , camuflan un montacàrregues de plataforma. Sota , els fonaments , la mateoxa base de construcció tradicional que es va montar el 29 amb voltes catalanes ara resolt amb un unidireccional anodí de revoltó ceràmic: catacumbes. L’estany per sota, magatzems massa tentadors de llibres i més llibres, paissatge de fluorescència i paviment continu barat, un no-lloc sense temps ni sense interés, les instal.lacions d’un edifici pensat per a no tenir-les. I, un día, una trapa. Metál.lica, negra, pesada, repelent. Una escala precària, l’eufòria de les masses cerveces d’aquell dia, el Xavi inventariant llibres en alguna altra part, aixeco aquell pes mort i estic dins. Dins de la capsa misteriosa de de Peter Eisenman. Dins del lloc on no es podia arribar. Dins d’una capsa de vidre: paredets opalitzades, sostre. Lloc anodí , sense altre interés de frustar les intencions de aquell arquitecte que llueix tan mamalement els llacets , un fotat a un presumpte poeta que es queda en visionari-que-no-mira-el-suficient. Jo ho vaig fer, i el premi per saber massa es un cert desencant que no me’n arrepenteixo de tenir , una nova manera de pensar contra un arquitecte autocomplaent, que massa de pressa, ha dit que no es pot arribar a un lloc on, amb el temps i ganes, arribes.

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *