Paris, Texas: Memòria


El mateix home d’esquenes enfrontat a un paisatge. Condueix un cotxe vell, del que es dedueix fàcilment que torna a tenir memòria. Tot el que l’envolta és artificial i forma un conjunt d’objectes desorganitzat, caòtic. Es fa de nit. La llum que il·lumina l’escena, la que manifesta el teló de fons, la que indica que el cotxe funciona, és també artificial. L’espai on es desenvolupa l’acció no és arquitectura. No té força ni voluntat per configurar un espai urbà. Ni tan sols per configurar espai, aquí reconstruït per la càmera al·lucinada de Robby Müller, una pura composició pictòrica que, desplaçant el punt de vista uns metres en qualsevol direcció, es perdrà irremissiblement.
Entre les dues escenes ressenyades ha passat tota una història. L’home ha recuperat la memòria, un fill, la seva dona. S’ha tornat a relacionar amb el seu germà. L’entorn, a mida que ha anat retrobant tot això, s’ha anat urbanitzant progressivament. Primer, urbanisme de camins. Punts de trobada estrictament funcionals: llocs on menjar, benzineres. Carreteres discorrent per paisatges com els del principi, requalificant-los, manifestant que és possible l’activitat humana. Després, agrupacions de cases autistes, sense un urbanisme coherent ni estructurat: una urbanització suburbana com a protociutat quan a penes hi ha civilitat per sobre l’escala familiar. Finalment, la pròpia ciutat: un punt de trobada, d’activitat, d’intercanvi a una escala tan basta que qualsevol interacció es torna terriblement complexa, associada a una reflexió paral·lela sobre els diversos tipus de companyia i soledat que possibiliten aquests tipus d’espai. Finalment, una promesa de retorn, d’agrupació. Prendre el cotxe i marxar.
La pel·lícula es tanca com si fos un cicle: dia-nit. Amnèsia-memòria. Contacte amb el terra, contacte amb el cel: l’aparcament és la coberta d’un edifici previsiblement d’aparcament, una coberta en dos temps: una llosa resistent, plana, sense a penes límits acotats, un cel-ras superior de fanals…
Entorn natural, salvatge, intocat-entorn artificial… tan salvatge i desestructurat com l’entorn natural. La pel·lícula es tanca manifestant que una ciutat construïda edifici a edifici, sense més llei d’agrupació que el preu del sòl, que les voluntats conjuntes d’un grup de promotors, que els moviments de l’automòbil, pot assimilar-se a un entorn natural hostil, on l’ésser humà és incapaç de fer altra cosa que no sigui colonitzar sense habitar. I aquest és el principal subtext de la pel·lícula: rere aquesta reflexió arquitectònica perfectament circular trobem una voluntat, la voluntat de l’home d’habitar per sobre la colonització precària, inconscient, acrítica d’un territori quan encara no sabem ben bé què fer amb la nostra vida. Un viatge personal, individual, únic per a cadascú de nosaltres (fins i tot al marge dels companys de viatge que hàgim fet, o produït, pel camí) que, quan no es fa, empobreix la nostra vida i contamina la dels altres via l’empobriment de l’espai que causarà el seu us inconscient, producte de viure per inèrcia una educació no qüestionada.

This entry was posted in crítica, música, Scalae and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *