Paris, Texas: Amnèsia

(Article publicat a Scalae el 20-03-2013)

Un home d’esquenes enfrontat a un paisatge. Qualsevol rastre d’humanitat que puguem trobar en ell estarà superposat a una topografia original absolutament inalterada. L’home, molt prim, vesteix un vestit brut i una corbata daurada horrorosa. Es mira el paisatge amb ulls desorbitats protegits per l’aler d’un barret de beisbol de color vermell que no lliga amb la seva indumentària. L’home està amnèsic. Un home sense memòria vestit amb els rastres d’una indumentària urbana amb la que podria passejar pel centre de qualsevol ciutat del món on (però l’actitud) caminant a través d’un lloc on l’absència d’arquitectura nega l’espai: només uns pujols desolats, vegetació retorçada, massa sol.
Aquesta imatge tan suggerent, filmada per Wim Wenders i fotografiada per Robby Müller, obre el film Paris, Texas. El seu poder d’evocació radica en la possibilitat de llegir-la d’una segona manera menys òbvia: explorant l’espai creat pel suport on es projecta la pel·lícula (si hi ha sort, la pantalla d’un cinema, cas contrari, una gradació de pantalles que van des d’una televisió de moltes polzades a un iPad) i el seu espectador, o espectadors.
Un espai creat, sobretot, per la banda sonora de la pel·lícula, composada i interpretada pel músic californià Ry Cooder a partir de la cançó del bluesman texà Bind Willie Johnson, Darkness Was The Night, Cold Was The Ground. Blind Willie Jonhson, cantant, guitarrista i predicador mort a 1945 als 48 anys, tocava cançons d’inspiració religiosa. Se’n conserven unes 30 o 40, enregistrades en so monoaural, tan sols guitarra i veu capturades per un únic micròfon, de so fascinant per la seva immediatesa, envellit per la tècnica i per la mala qualitat del propi instrument, que, a la cançó escollida, és tocada mitjançant un bottle-neck, artilugi consistent en el coll d’una ampolla de cervesa trencada, subjectat passant el dit anular o petit de la ma esquerra (cas de tocar la guitarra com un dretà) per la seva boca per a poder-lo fer lliscar horitzontalment pel pal, creant un so continu expressat a través d’uns acords dissonants fixats únicament per l’afinació de les cordes. Aquesta tècnica instrumental ha possibilitat que el blues sigui, possiblement, l’estil musical amb un ventall més ampli d’afinacions de guitarra.
Ry Cooder, tocant una guitarra Gibson de principis del anys 50, evoluciona la cançó a partir d’aquest si fins a aconseguir una música atmosfèrica que fusioni, literalment, l’espectador amb la pantalla en una operació diametralment oposada a la que l’argument i la manera de ser filmat practica amb el protagonista: la seva deslocalització total d’un paisatge humà.
El diàleg entre l’espectador, fixat en la seva posició pel desenvolupament dels esdeveniments, amb la seva atenció fixada a la pel·lícula, i el protagonista, privat de qualsevol tipus de referència, fins i tot la de la seva pròpia memòria i la de la seva pròpia experiència, conduït a través de la banda sonora fascinant i la fotografia de Robby Müller constitueix una reflexió principal sobre la naturalesa de l’espai cinematogràfic que no impedeix gaudir de la pel·lícula.

This entry was posted in crítica, música and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *