Aftermath a l’Arts Santa Mònica

JAM_JPR__DSC9421

Aftermath s’exposa al l’Arts Santa Mònica. Aquest fet es venia coent des d’abans de que marxéssim a muntar l’exposició a la Biennal de Venècia, i és per nosaltres (la Jelena Prokopljevic, l’Isaki Lacuesta i jo mateix) un motiu d’orgull. No ha estat només tornar. Ha estat tornar a les Rambles, ben arraulit sota el paraigua d’una institució que ens ha demostrat interès i que, a més, va fent seguiment de l’exposició. L’Arts Santa Mònica ha demostrat interès en l’arquitectura considerada com a art(1) i la ha treballat en aquesta direcció. Només cal recordar l’exposició RCR Papers, que explicava l’obra de l’estudi a través de la descontextualització del material de projecte i la seva exhibició com a obres d’art autònomes. I no només això: Isaki Lacuesta va debutar mostrant arquitectura amb una instal·lació que volia capturar les sensacions que desprèn l’Espai Barberí a través d’una multiplicitat de projectors que, coherentment amb el títol de l’exposició, projectaven imatges sobre tires de paper vegetal que penjaven del sostre. L’exposició funcionava a través de la reconnexió de l’arquitectura amb el món de les emocions, amb l’epidèrmic i el sensorial.

murmurs-19
Murmurs, instal·lació per a RCR Papers (2015). Isaki Lacuesta, autor + foto.

Aftermath té la mateixa vocació de barreja de les arts, de provocar emocions, de moure l’espectador en un camí que va de les sensacions a la reflexió. Aftermath té, des del primer dia, la vocació de sortir de l’arquitectura per ensenyar millor arquitectura. Aftermath vol ser una obra autònoma, complexa, que a través de la seva percepció, de la seva lectura, de la seva visita complerta(2) vol transmetre un missatge que es reforça mitjançant l’exhibició de set obres d’arquitectura explicades amb tot el rigor del que hem estat capaços. El fet de ser tres comissaris/dissenyadors/directors, cadascú de nosaltres amb les seves obsessions i temes d’interès paral·lels (que hem procurat fer coincidents) ha potenciat la complexitat del missatge: no es tractava tan de fer una obra de síntesi com d’anar sumant missatges, d’anar incloent i bastint un discurs a partir de tota aquesta multiplicitat.

JAM_JPR__DSC9468
Foto: Jesús Arenas

Aftermath, per tant, és un projecte d’investigació gairebé per definició. No podia ser una altra cosa si navegàvem per camins desconeguts.

La versió de l’exposició que s’exhibeix actualment l’Arts Santa Mònica tenia una regla de joc sagrada per nosaltres: havia de tenir sentit per ella mateixa. No podia ser un refregit del pavelló venecià col·locada en aquest espai de qualsevol manera. El que donava al tema un plus addicional de dificultat, ja que l’exposició havia estat concebuda en funció d’un espai concret que no tenia absolutament res a veure amb l’espai que se’ns va donar al Santa Mònica. A Venècia, per tant, vàrem concebre un pavelló. El contingut jugava per oposició amb el continent (allà una drassana preciosa d’uns quatre-cents metres quadrats, deu per quaranta en una sola nau llarga i estreta de geometria irregular): vidre contra fusta, totxos nous muntats en sec contra totxos vells, absència de darreres per donar sentit al recorregut de tornada i un llarg etcètera.
Aquí: la cubrició parcial d’un claustre, una sala de deu per vint (la meitat de Venècia amb una proporció completament diferent, a més) i tres de les seves ales marcant un circuït circular d’entrada i de sortida. Tots els espais rectangulars. El convent del segle XVIII amagat rere capes i capes de cartró-guix. Tot revestit. La geometria primitiva és a penes un record.

JAM_JPR__DSC9533
Foto: Jesús Arenas

I la parafernàlia exhibida no hi cabia. Després de qüestionar-nos tota l’exposició tan des de zero com ens va ser possible vàrem definir dues regles de joc més: mantenir la integritat de les set instal·lacions i mantenir en la mesura del possible el seu ordre d’exhibició. L’exhibició s’havia concebut des d’un primer moment com set instal·lacions treballades autònomament que mantenien entre elles una bona capacitat de diàleg. Peces autònomes i relacions. Peces que havíem dibuixat des de l’inici de tres maneres diferents: per separat, inserides al pavelló i dibuixant el circuït autònom, sense l’arquitectura que l’embolcallava, buscant ja una coherència interna de l’exposició al marge del lloc on s’exhibia.
Això es va començar a treballar així mesos abans de saber que l’exhibició retornaria a Barcelona o que s’hauria de remuntar en un altre espai.
Així que, tret el pavelló venecià, sense aquell espai encantador que mai vam aconseguir independitzar del seu entorn(3), la nostra sorpresa va ser veure com es multiplicaven les relacions entre les diverses peces i com la relació del visitant amb elles canviava: es tornava més cos a cos, més tensa, més directa. El vidre ha adquirit una materialitat que no tenia a Venècia, on era més suport de fantasmagories.

Aftermath-Catalunya-Pavilion-Venice-Biennale-Prats-Prokopljevic-Lacuesta-0018_r
Aftermath a Venècia com a Pavelló Català. Foto: Iñigo Bujedo-Aguirre

JAM_JPR__DSC9401
Foto: Jesús Arenas

El truc: hem tret les instal·lacions de Can Batlló i el Llobregat fora de la sala principal. Les dues han quedat tenses, col·locades en espais gairebé massa petits per la seva gran mida. I això, de nou, les ha tornat a reforçar. Han guanyat nitidesa i potència. L’obligar al visitant a moure’s per guanyar el seu put de vista, l’obligar al visitant a que tingui més d’un punt de vista, per cert, ha quedat també reforçat.

JAM_JPR__DSC9564
Instal·lació de Can Batlló. Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9559
La instal·lació del Llobregat. Foto: Jesús Arenas

La banda sonora, tan important per nosaltres, ha quedat també reforçada. Tan tècnicament (tenim més i millors altaveus) com per la pròpia geometria de la sala(4). Per complementar l’exposició (ens faltava i sobrava espai a la vegada) hem decidit complementar-la amb l’exhibició dels documentals del webdoc.
Per últim, la Taula Creu i les Cadires Biennale(5) (aquestes últimes presents a tota l’exhibició) s’han mogut fins a l’entrada, on les vistes laterals queden potenciades per una part de la instal·lació de Can Batlló (shock inicial) i la vista d’un vinil amb els crèdits cap a l’altra. I l’exposició ha quedat llesta.

JAM_JPR__DSC9424
Foto: Jesús Arenas

Podeu visitar-la fins al dia de Sant Josep.
I, si està en la nostra mà, provarem de sorprendre-us de nou.

JAM_JPR__DSC9435
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9466
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9488
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9545
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9555
Foto: Jesús Arenas

JAM_JPR__DSC9448
Foto: Jesús Arenas

Jesús Arenas ha fet expressament les fotografies que acompanyen aquest article en el marc d’una nova col·laboració que obre una nova etapa per aquest blog.

(1) Farà un any i mig o així (sóc fatal per les dates) vaig coordinar i moderar una trobada d’arquitectes catalans organitzada pel mateix Arts Santa Mònica en col·laboració amb RCR arquitectes i Focus Engelhorn on Jaume Reus, el director del centre, va manifestar públicament el seu astorament davant de la resistència dels arquitectes a ser anomenats artistes quan per a ell, i per a bona part de la societat, això és un fet obvi. L’orientació del centre ha estat coherent amb aquesta afirmació.
(2) Una visita complerta implica, per nosaltres, una triple entrada: l’exposició física ara al Santa Mònica, el webdoc virtual amb els documentals, que retorna la paraula als arquitectes fent servir el mateix llenguatge que l’espai físic, i el catàleg, que reflexiona sobre l’arquitectura del pavelló i com aquesta s’ha anat configurant, així com sobre les diverses obres exhibides i els temes accessoris a elles que completaven l’exposició.
(3) Aquesta va ser una de les nostres grans sopreses allà a Venècia: adonar-se com la ciutat es ficava a l’exposició. Com aquesta, tot i demandar un interior pur, no podia sostreure’s a la ciutat i com això la reforçava, allà.
(4) On hem assajat un mètode rupestre de control acústic que ha funcionat molt bé a base de revestir-ho tot de cortines de vellut molt pesades i molt frunzides, de color negre carbó. El que, addicionalment, ens ha servit per anul·lar encara més l’espai.
(5) Volíem aprofitar el mobiliari per a la promoció de l’arquitectura catalana com una capa més. La Taula Creu és obra de Vora Arquitectura i les cadires Biennale són fruit d’una col·laboració entre l’arquitecte Josep Ferrando i l’empresa Figueras. L’equip va dissenyar aquesta cadira com a cadira capaç de configurar amb la seva sola presència sales de molt diversa naturalesa (i també amb capacitat per crear espai per elles mateixes) a la passada Biennal de Venècia. D’aquí el nom.

Posted in Aftermath, Arts Santa Mònica, cinema, crítica, Isaki Lacuesta, Jelena Prokopljevic | Tagged , , , , | Leave a comment

Recordando a Coderch

cartel peli.rec

La Pati Núñez em va fa poc el seu llibre sobre Coderch, llibre que ella entén com a la darrera part (per ara) de l’exposició que va preparar per a (i amb) la Galeria Mínim sobre el projecte de l’Herència de Coderch. El llibre, més que un catàleg a l’ús, està planejat com una peça més de l’exposició, com un instrument que permeti descarregar-la d’explicacions carregoses i convertir-la en una exhibició més visual, més epidèrmica. De la preparació del llibre en va sortir (i es nota) la pel·lícula que Poldo Pomés va preparar amb fragments de les entrevistes que es van realitzar com a base del llibre. Pel·lícula que, al final, ha assolit un cert grau d’independència respecte del llibre, fet que encara li dóna més valor. Sóc un dels que he tingut l’oportunitat de gaudir completes de les tres parts (per ara) de l’exposició: l’exhibició a Mínim, la pel·lícula, vista a còmodament a casa, i el llibre: creuar informació i formats sempre resulta útil com a recurs per a provar d’explicar la complexitat(1).

El primer de que t’adones un cop t’has llegit el llibre (crec que me’n vaig adonar a priori, quan el fullejava davant l’autora, de fet) és que aquest ultrapassa en molt l’exposició que el va motivar. El llibre ha passat a formar part de la triada fonamental de llibres necessaris per a entendre Coderch, juntament amb les Converses de l’Enric Sòria (1979: el primer de la llista) i el recull de projectes editat per Carles Fochs i Emili Donato allà per 1985 o 1986, en realitat un catàleg de l’exposició que es va muntar a Madrid com a homenatge a l’arquitecte immediatament després de la seva mort a 1984(2). Sí: l’exposició va realitzar-se a Madrid perquè Catalunya com a país va ignorar-ne la seva mort.

De les Converses de Sòria no se’n pot dir res: és, senzillament, un llibre impecable, imprescindible, que hom ha de córrer a comprar-se i llegir-se moltes vegades.

El llibre de 1986, titulat simplement Coderch, presenta dues característiques. Una: és un gran llibre, un llibre d’aquells en format Obra Complerta de Le Corbusier(3) amb les plantes ben posades negre sobre blanc, il·lustrat de manera gairebé entera per fotografies de Francesc Català-Roca. Dos, és un llibre trampós. Trampós perquè la informació sobre els projectes és parcial i sovint inexacta: al cas de la Casa Ugalde els plànols publicats no es corresponen al projecte construït. La sessió de fotos que Català-Roca va fer per a la casa, essent una de les millors sessions de fotografies que conec en tota la història de l’arquitectura, més construeix un relat sobre la Casa Ugalde que no pas un objecte d’anàlisi. Com si l’esforç per haver-la construït no fos important. Trampós perquè la pròpia recopilació d’obres que el llibre proposa a la seva part final és una segona selecció parcial que no s’aproxima ni de lluny al volum d’obra de l’arquitecte. De Sitges, per exemple, el llibre ressenya unes tres o quatre obres. Coderch en va construir més de cinquanta (incloses un barri sencer de pescadors, un mínim d’una escola i un estadi de futbol), la majoria de les quals de gran interès.
El millor que es podria dir d’aquest llibre és que és el llibre que es podia fer aleshores sobre Coderch. Pel que fos. I és el llibre amb que generacions senceres d’arquitectes hem entrat a la figura del mestre, sense que hi hagués cap altra possibilitat de treball sobre la seva obra.

El llibre que ara ens ocupa, dins la seva enorme ambició, comparteix amb el llibre de 1986 el fet de ser, de nou, l’únic llibre possible que es pot fer ara tractant Coderch d’aquesta manera. La mecànica és simple: prendre família, amics, exalumnes, coneguts i saludats de Coderch, mes els que ell considerava la seva família adoptiva (l’aparellador Jesús Sanz(4), la seva mà dreta, a qui ell tractava com un fill, i l’arquitecte Jesús Sanz, fill del primer, a qui conseqüentment Coderch tractava com un net. Sanz fill serà peça clau en el tema de l’Herència. Però no ens precipitem) i fer-los parlar sobre diversos aspectes professionals i humans de Coderch. La barreja, la confusió entre aquests temes és deliberada i encertadíssima, ja que és impossible entendre l’obra de Coderch sense entendre el seu posicionament vital. És més: qualsevol(5) gran artista, en aquest cas un gran arquitecte com Coderch, no és primerament un gran artista o un gran arquitecte. No. Primerament Coderch va ser un gran home. I l’obra d’aquest gran home no té res a veure amb l’arquitectura: té a veure amb una cosmogonia, amb un posicionament respecte de l’Univers materialitzat, expressat, concretat a través de l’arquitectura, ja que és arquitectura el que va estudiar. De no haver fet cas a la seva mare i haver estudiat enginyeria aeronàutica com era el seu desig, la seva obra hagués trobat algun altre camí per a materialitzar-se exactament de la mateixa manera(7).
Tot els entrevistats, i òbviament l’equip Mínim i Pati Núñez, saben molt més sobre Coderch del que ha sortit en aquest llibre. Entre tots han optat per callar. Esperem que la memòria del que saben no quedi oblidada i, quan hagi passat el número d’anys suficient per a que això es pugui editar sense que faci mal, es pugui plasmar per escrit. El rosari d’entrevistes dibuixa un Coderch complex, contradictori, impulsiu, turmentat i alhora feliç, conscient i orgullós de la seva feina i del seu art. No crec que res del que no hagi sortit contradigui aquesta imatge de l’arquitecte: tan sols hi afegiria més profunditat. Recordar a tall d’exemple (perquè ja s’ha publicat) l’arquitecte Sixte Illescas assistint impotent a la destrucció del local, i de part de la documentació, del GATCPAC per part d’una banda de falangistes comandats per un Coderch uniformat pistola en mà. Un Coderch que, després d’haver-se carregat la memòria de l’arquitectura moderna catalana, sortirà del local amb una col·lecció complerta de revistes AC sota el braç per acabar, pocs anys més tard (dos o tres, com a molt) homenatjant el GATCPAC amb la seva pròpia obra mentre refunda, reinaugura o reinventa l’arquitectura moderna catalana (i una bona part de l’espanyola) a la postguerra.

gatcpac

chiringuito
La caseta de vacandes desmuntable desenvolupada pel GATCPAC i el xiringuito (sí: “el” xiringuito. L’original) que Coderch dissenya a Sitges sobre els anys quaranta, als seus trenta anys, un calc gairebé literal i probablement la seva obra més racionalista. Gràcies a Beli Artigas per les fotos i pels seus coneixements del Coderch sitgetà.

El llibre, més que Recordando a Coderch podria titular-se Reinterpretando a Coderch. O, més a lo bèstia, Por Fin os Vais a Enterar de Quién es Coderch. Perquè el retrat de Coderch que pinten aquestes entrevistes és força més complex i profund del que se’ns havia explicat i fins i tot del que intuíem quan escoltàvem aquestes explicacions sempre insuficients. La clau per entendre-ho tot la dóna el seu fill Pepe. Pepe Coderch, també arquitecte, parla del seu pare no com un arquitecte, sinó com un artista. Quan ho vaig llegir em vaig fotre un cop al cap i vaig pensar que clar. Que aquest fet era, és, tan obvi que, després d’haver-ho tingut davant dels nassos tota la vida, mai me n’havia adonat. Important: no fer cas mai de la vida del famós text No son genios lo que necesitamos ahora. Mai. Per res. Al llibre s’apunta, però, una lectura d’aquest text nova i diferent, una lectura psicoanalítica: és un text que retrata Coderch. I, en aquests termes, el text té sentit. Però és fals. És fals perquè Coderch era, en el sentit literal del terme, un geni(7). Un geni artista.
Sempre he pensat Coderch com una persona que anava per la vida amb el fre de mà posat. El llibre m’ha demostrat que m’equivocava. Potser no del tot, però sí una mica: Coderch troba mitjans expressius potentíssims, Coderch és capaç de treballar amb raptes d’inspiració pura que donen obres d’una plasticitat potentíssima, gairebé salvatge. Bruta. Sense domesticar. Obres com la casa Ugalde, per exemple, que tindrà antecedents i rèpliques al llarg de tota la carrera de l’artista, essent la més potent d’elles l’edifici Girasol de Madrid. Però Coderch no quedarà mai satisfet amb aquestes mostres de talent personal difícilment explicables des d’una lògica sistemàtica. No. Coderch decideix implosionar. I així serà el gruix de la seva obra major: reconcentrada. Introvertida. Densa. De portes endins. Mireu, sinó, la casa Tàpies, brillantment explicada per Antonio Armesto al llibre: la casa és un tel. Té secrets. La casa Tàpies és l’Elogi de l’Ombra construït. La casa Tàpies té recorreguts introvertits que ho lliguen tot i que fan que qualsevol espai, qualsevol racó, sigui extraordinari(8). Però aquesta arquitectura que satisfà Coderch es basarà en dues trampes que l’arquitecte, o l’artista, es fa a ell mateix.

ugaldecatasus
La Casa Ugalde, el Coderch més personal i oníric, i la casa Catasús, el Coderch més cartesià i racional. Fotos: Català-Roca.

La primera: Coderch és tan absolutament incapaç d’explicar una de les seves cases cartesianes i sistemàtiques com d’explicar la casa Ugalde. Ell fa arquitectura. Ell és arquitectura. Ell no la explica. Ni pot ni en sap ni li interessa.

La segona: aquestes obres més domesticades són tan potents, tan artístiques, tan estimables plàsticament com qualsevol de les seves obres més sueltes. Coderch és, per sobre de tot, un artista.

El llibre conclou amb un estudi fet per Elina Vilà sobre el projecte de l’Herència, la trobada o retrobada que va motivar tota l’exposició. Quan arriba aquest estudi ja res ens ve de nou, perquè els autors del llibre han preguntat a qualsevol persona que tingués alguna cosa a dir sobre el tema per aquesta Herència.
El projecte ha tornat a canviar la meva manera d’entendre Coderch.

Convidat per Pati Núñez a una trobada molt divertida a la galeria Mínim sobre el Coderch arquitecte, una trobada on em vaig trobar bevent wisky (fins acabar relativament perjudicat) al costat d’Octavi Mestre, Jordi Badia i la mateixa Elina Vilà, vaig decidir basar la meva intervenció en l’estudi d’aquesta Herència. Després de mirar-me-la atentament vaig decidir parlar de les contradiccions de Coderch. Exemples: les cases de Coderch solen amagar les seves entrades. A la gran part dels habitatges unifamiliars de l’arquitecte s’hi entra pel garatge. A les cases de pisos l’entrada sol estar atrinxerada rere un passadís tortuós amb jardineres plenes de plantes crescudes, un lloc ombrívol on un porter no et deixa passar. Després, l’interior esclata, es fusiona amb diversos exteriors meravellosos: des de patis de petita dimensió fins al mar o les copes dels arbres a la ciutat. També el carrer. Les visuals d’aquests edificis atrinxerats solen ser més llargues que la caixa urbana. El seu espai interior, abrigat rere una esquena potent, rebenta. O bé: Coderch imposa com ningú la manera de viure als seus habitatges, sempre jerarquitzats per una família que funcioni com un heteropatriarcat. Una família burgesa de dretes, vaja. Però Coderch serà capaç, partint d’aquest model, de construir alguns dels millors habitatges socials mai concebuts a Catalunya. Habitatges fets exactament amb la mateixa qualitat i amb el mateix esperit que els habitatges burgesos per gent rica, sense distinció de classe. Sense escatimar el més mínim esforç. I tots aquests models d’habitatge tan rígids destacaran a posteriori per la seva flexibilitat.
La meva manera d’abordar l’Herència, amb el poc temps que tenia per a estudiar-la, va ser finalista: dels estudis obsessionats sobre el tema realitzats gairebé enterament per l’arquitecte Jesús Sanz col·laborant amb Coderch al marge del seu estudi vaig passar al seu intent de materialització a Cerdanyola, trobant el solar que l’Incasòl va adjudicar i assentant-hi l’edifici segons unes traces que em van permetre reconstruir el seu plànol d’emplaçament.

El resultat era increïble.

coderch-cerdanyola

solar herencia
Croquis en collage de Coderch per a l’adaptació de l’Herència a Cerdanyola del Vallès. A sota, el solar proposat amb la seva urbanització actual: igualet.

Però, en part, vaig fallar. Vaig fallar o vaig desenvolupar tan sols una part de l’Herència: la part que podia convertir-se en una materialització concreta, la part en que podia sentir-me més còmode des d’aquesta intuïció no verbalitzada de considerar Coderch com un artista que s’expressa mitjançant la materialització concreta d’idees abstractes.

No he deixat de reflexionar sobre aquesta Herència en cap moment. I ara, arrel d’aquest llibre, estic en posició de fer-ne una nova relectura que pugui interessar a qui prengui i es llegeixi el llibre. Acceptant que el propi nom de l’Herència és una broma que el mateix arquitecte feia a la seva família consanguínia i adoptada (els Coderch i els Sanz, vaja) trobo ara que, rere aquesta broma, aquest projecte és de debò l’Herència de Coderch. M’explico:

Coderch és conscient de la forma dels seus edificis, del seu valor plàstic, de la seva bellesa. De la proporció, de la materialitat, etcètera. Però Coderch no busca això a priori, sinó que és una conseqüència d’una sèrie d’investigacions sobre l’ús dels edificis i sobre la qualitat dels espais interiors. Coderch, segons alguns crítics(9), es perd en algun moment de la seva carrera de tant que fa servir el retranqueig i el plec a les seves plantes, degenerant la puresa de realitzacions com la casa Catasús en favor d’una complexitat bastarda i molt difícil d’abastar lligada a programes normalment enormes: la casa Zobel, a Sotogrande, n’és un bon exemple. Les Cotxeres en serien l’exemple paradigmàtic. Els habitatges Kursaal de Donosti en serien, per bé que no realitzats, l’exemple més bell. En aquests edificis l’arquitectura coderchiana ha mutat completament. I actualment tenim l’expressió adequada per descriure-ho.
Coderch treballa segons una lògica fractal(10). Fins i tot arriba a prefigurar resultats formals que tinguin a veure amb les formes derivades dels processos iteratius que conformen aquests fractals. Coderch, en la seva recerca de flexibilitat, saltarà de pantalla i arribarà a treballar sobre uns temes que no s’aplicaran a l’arquitectura fins ben bé al cap d’una generació o dues més. No és que Coderch es perdi, doncs: es que Coderch es troba. I aquest trobar-se porta l’arquitectura allà on no havia estat mai. Penseu-hi.

Casa Catasús, Arq. José Coderch 1956, Sitges.
La casa Catasús (1956): la culminació del Coderch sintètic.

zobel
Casa Zóbel (1972): el Coderch fractal.

kursaal
Habitatges Gran Kursaal, Donostia (1971): potser el projecte més bell de tota la carrera de Coderch.

Però això: som davant un artista contradictori. I aquí torna a aparèixer la figura de Juan Benet com a peça clau per a entendre l’Herència mitjançant un paral·lelisme. Juan Benet és conegut, sobre tot, pels seus primers llibres, com Coderch per les seves primeres obres, principalment per l’excepcional Volverás a Región, una de les novel·les que, directament, defineixen tot un període de la història d’Espanya(11). Benet escriurà una segona part de Volverás a Región (de fet una preqüela) que alguns dels seus amics i crítics, com Manuel Vicent o Javier Marías, consideren la seva obra major: una trilogia anomenada Herrumbrosas Lanzas, que Benet escriu, dissenya i cartografia: llegiu el llibre i entendreu de què parlo. Fins i tot n’arriba a proposar la portada (el quadre Home a Cavall, de Gerard ter Borch), que Alfaguara va respectar a l’edició que encara es pot trobar a les llibreries (espero). La trilogia inicialment prevista per Benet quedarà inconclusa. El primer volum, fet, acabat, revisat i editat en vida de Benet, és la culminació de la seva obra. Rere seu es poden trobar, actualment, les notes relatives al segon volum de la trilogia i uns quants fragments de novel·la. Del tercer no sé si se’n conserva res, o no se n’ha editat res.
Vicent sempre ha dit que, en realitat, aquesta és la forma més benetiana possible per un projecte com Herrumbrosas Lanzas. No es podia acabar. No es podia concloure o no hagués estat ja una obra, o “la” obra de Benet.

gerard ter borch
Gerard ter Borch, Home a Cavall(1634)

L’Herència, igual. Havia d’acabar no en una materialització concreta. No en un edifici més del mestre. Ni tan sols si aquest edifici hagués estat el millor mai dissenyat per ell. No. Havia d’acabar en forma de bosses d’escombraria plenes de papers sulfuritzats mig arrugats compartint taxi amb el gran Juan Huarte. Havia d’acabar desgraciada per un Sáenz de Oiza que, a l’acceptar l’encàrrec de continuar-la, només podia fracassar miserablement. I, potser, quixotescament.

Havia d’acabar en forma de croquis torturats, bruts, retorçats i retallats.

herència

No podia acabar com Coderch solia acabar els seus projectes construïts: expulsat de l’estudi per Sanz Pare per tal que el projecte pogués evolucionar uns dies sense la supervisió d’un arquitecte que mai, mai podia estar satisfet del que feia.

Queden moltes interpretacions a fer sobre l’obra de Coderch. Aquest llibre n’ajudarà a esclarir algunes més.

PS: Josep Maria Ballarín.

Josep Maria Ballarín, Mossèn Ballarín, és (era: moria a 2016 poc després de fer l’entrevista per al llibre) un personatge important a Catalunya. I el millor amic de Coderch. La seva era una amistat estranya i bonica, el que converteix l’entrevista que li van realitzar en la més emotiva, de llarg, del llibre. Val la pena no tan sols llegir-la amb atenció per les claus que aporta per a comprendre Coderch, sinó aprofundir en els escrits de Ballarin (un escriptor de primera fila extraordinàriament dotat per a una prosa aparentment, enganyosament, senzilla, clara, que frega la poesia a totes les seves línies) entre ells el que tanca el llibre editat per Carles Fochs, que segueix essent, indubtablement, el millor escrit que mai algú hagi fet, i que probablement es faci, sobre l’arquitecte. Convido tothom a llegir-lo, tan pel que es diu com per la seva bellesa.

llibre

Recordando a Coderch. Pati Núñez. Librooks

(1) Insereixo aquí una nota personal, perquè Aftermath, el pavelló venecià que vàrem preparar la Jelena Prokopljevic, l’Isaki Lacuesta i jo mateix pretenia exactament el mateix: oferir material diferent, visions diferents, aspectes diferents de l’exposició al web, al catàleg i a l’exhibició material. Que, degudament transformada, s’exhibirà uns mesos al Centre d’Art Santa Mònica. L’exhibició material volia tenir, a més, una doble lectura addicional: continent i contingut, per bé que inextricablement lligats, parlaven de coses diverses i complementàries. La gràcia és que tot això no estava parlat amb cap moment amb la Pati, de manera que vam arribar a resultats coincidents des de camins diversos.
(2) Per tant sembla ser (i té un punt vergonyós, això) que els catàlegs d’exposició adaptats o transcendits tendeixen a ser la font imprescindible de coneixement de Coderch.
(3) I ara m’ha vingut com un tret al cap el fet que potser Coderch no estaria content amb això: és conegut el seu odi pel mestre suís, odi complementat (amb gran alegria per part meva) per un altre odi comprensible per al sobrevalorat arquitecte Francesc Mitjans.
(4) Coderch va intentar infructuosament que el COAC donés el títol d’arquitecte a Jesús Sanz. Segons Coderch (i per a mi la seva paraula és suficient) se’l mereixia. Sanz es suma, doncs, a una llista de persones que mereixerien el títol i no el tenen, encapçaladíssima per Josep Fontserè i Mestre (en aquest cas he estat jo el que he proposat que el fessin arquitecte. També infructuosament). Isaki Lacuesta o Àngels Margarit també mereixerien un reconeixement semblant.
(5) I és un dir qualsevol: no n’hi ha tants.
(6) Pensem, per exemple, en l’enginyer de Ponts i Camins (amb despatx obert i una carrera professional considerable a les seves espatlles) Juan Benet Goitia, un dels literats màxims d’aquest país amb una obra increïblement conseqüent amb la seva formació d’enginyer. Una obra que clama al cel que no fos reconeguda amb el Premi Nobel, per cert. Benet tornarà a sortir en aquest escrit pels seus paral·lelismes amb Coderch.
(7) Un geni és algú que canvia la història. Que canvia la manera d’entendre o d’exercir un art. Després del pas de Coderch per l’arquitectura catalana aquesta ja no es pot concebre de cap altra manera que no sigui a través de la seva interpretació. I això és nou i inèdit, i té una potència tal que es dóna com a obvi quan no ho és, ni té per què ser-ho.
(8) Coderch, al seu estudi, feia dibuixar absolutament tots els alçats d’un edifici. I quan dic tots vull dir tots: tots els alçats interiors de totes les parets. I una paret té dues cares. L’arquitectura de Coderch es dibuixa habitació per habitació, rajola a rajola, fusteria a fusteria. Res es deixa a l’atzar.
(9) Recordo opinions en aquesta direcció d’Antonio Pizza, per exemple, que no sé si ara haurà canviat d’opinió o no. N’hi havia més que pensaven així.
(10) I té nassos, perquè ho fa gairebé contemporàniament a les primeres investigacions de Benoit Mandelbrot sobre el tema, les que l’inauguren per la matemàtica. I sospito que estem davant d’un d’aquells casos en que dues persones que no tenen coneixement l’una de l’altra arriben al mateix resultat per llocs diferents. No es pot oblidar que Mandelbrot fou un personatge tan marginal a la seva època que només una companyia privada, la IBM, va subvencionar a fons perdut les seves investigacions després que fos rebutjat per totes i cada una de les universitats on les va proposar.
(11) N’hi ha algunes més. La Colmena. El Jarama. A Catalunya, Incerta Glòria. I, per sobre de totes, un Tiempo de Silencio que té una particularitat curiosa: Luís Martín Santos, el seu escriptor, és un dels millors amics, i rival literari, de Juan Benet. I Juan Benet sortirà a la novel·la en forma de personatge: en Matias és ell. Aquest fet, sumat a la prematura i dolorosa desaparició de Luís Martín Santos, tindran Benet obsessionat tota la resta de la seva vida.

Posted in Coderch, crítica, Pati Núñez | Tagged , , | 3 Comments