Les altres Pedreres 2_4: el discret encant de la burgesia.

IMG_20170407_204815_997

A mitjans dels anys seixanta l’arquitectura catalana s’està començant a preparar pel que significarà l’explosió de principis dels setanta, el moment de més qualitat sostinguda de tota la segona meitat del segle XX, que s’estendrà fins al 81-82, 83 màxim. Aquesta explosió, animada i impulsada per arquitectes com Coderch(1), el jove Bofill i l’equip format per Bohigas, Martorell i Mackay, erigits en institució per sí mateixos, amb vocació de crear escola, serà tan central i important per una peculiaritat molt fàcil d’explicar: està impulsada, centralitzada, expressada màximament pel que hauria de ser el cavall de batalla principal de l’arquitectura: l’habitatge. L’arquitectura dels setanta va de donar condició urbana als projectes d’habitatge col·lectiu. I va de construir les altres mostres d’excel·lència com si fossin ciutats(2).

Així, l’arquitectura dels setanta va d’habitatge i urbanisme. I són els anys on tot passa: des de les Cotxeres de Coderch a propostes més radicals i interessants com el Frègoli d’Esteve Bonell, la casa Fullà de Clotet i Tusquets, les cases del Guinardó o els Xaudiera dels MBM, els habitatges bioclimàtics de Quico Rius (en dues promocions adjacents) i, per sobre de tot, per ambició, per voluntat, els esforços de Bofill: el Castell de Kafka, el barri Gaudí o, sobretot, el Walden 7, potser l’edifici d’habitatge més ambiciós mai construït a Catalunya des de la pròpia Pedrera. I no és que no s’hagi superat: es que ni tan sols s’ha intentat igualar. I no, aquestes mostres no són flor d’estiu: se’n poden trobar més d’una qualitat similar(3).

IMG_20160811_092408
RIcardo Bofill / Taller d’Arquitectura: Walden 7. Foto: Pedro Pegenaute

Una de les cases de pisos que prepararà això serà la proposada per Manuel de Solà-Morales l’any 1964 al carrer Muntaner de Barcelona. Les mostres més significatives de la seva carrera vindran quan l’arquitecte sigui capaç de combinar arquitectura i urbanisme en un sol projecte, com és el cas del seu barri a Terrassa, tan recent que encara no s’ha completat(4), o l’excepcional Barri de la Sang d’Alcoi. La casa del carrer Muntaner serà un bon laboratori de tot això.

Alcoy_2

solà morales torre sana
Manuel de Solà-Morales et al: Barri de la Sang a Alcoi i intervenció a la Torre-Sana de Terrassa.

La cantonada on s’ubica la casa, Muntaner amb Avenir, s’ubica a un parell de centenars de metres al nord de la Diagonal, on la trama Cerdà s’ha perdut i els carrers són més estrets. No hi ha xamfrans. L’edifici es col·loca a la mançana en la parcel·la oposada a la de la Pedrera per la seva diagonal nord-sud, és a dir, amb el carrer d’accés a nord, on l’edifici presentarà la seva major superfície de façana, i amb la banda sud oberta al pati interior, abocada sobre un petit pati on se li pot oferir molt poca superfície de façana. El sol, doncs, serà un problema. La parcel·la on s’ubica l’edifici serà molt semblant a la que es trobarà Ricardo Bofill per a ubicar els seu edifici del carrer Nicaragua (una altra cantonada sense cantonada resolta en un bellíssim gest que unifica els fers de Gaudí i Coderch), en realitat un sòcol d’apartaments molt ben resolts per a la gran vil·la en tríplex superior on viurà l’arquitecte fins al seu trasllat a la Fàbrica de Sant Just(5).

emplaçament_d

Tornant a la casa de Muntaner ens trobem amb que el problema principal és com casar la possible distribució homogènia i regular que permet la gran façana al carrer amb la dificultat de fer que tots els habitatges treguin el nas al pati interior i al sol, el que obliga a una distribució radial. Solà-Morales no intentarà casar les dues geometries en cap moment. En lloc d’això l’arquitecte es traurà de la màniga un enorme pati que parteix en dos l’edifici longitudinalment, creant tres franges independents: la del carrer, distribuïda ortogonalment, que li permet, a més, disposar les caixes d’escala en façana sense que els habitatges pateixin, el buit del pati interior i el cos abocat al pati de mançana, distribuït radialment. Solà-Morales, doncs, crearà habitatges de gran profunditat edificable partits en dos per un enorme pati interior, tan gran que també ajudarà a assolellar la banda nord. Al sol s’hi viu. A nord i al carrer s’hi dorm. Les dues parts de l’habitatge queden connectades per unes passarel·les que serveixen dos habitatges cada una, i que connecten en línia recta un dels extrems del cos de dia amb un dels extrems del cos de nit, parcel·lant el pati en sub-patis que sacrifiquen dimensió per una certa intimitat: l’edifici ja està fet.

Sola_MoralesPB

Sola_MoralesPAtic
Plantes tipus i alta de la intervenció. A la planta alta s’hi pot apreciar el valor dels passadissos en aquest projecte.

Sola_Morales7
Vista del pati que parteix en dos l’edifici.

Els pisos funcionen exactament igual que els de la Pedrera: cases burgeses fortament zonificades i jerarquitzades on tot els espais tenen vida i qualitat, tanta que s’ha creat una tercera zona en torn del pati tan interessant (probablement per a un arquitecte més interessant i tot) com les altres dues.

La consideració d’aquests habitatges com fills de la Pedrera no pot ser vista com altra cosa que com un elogi a Manuel de Solà-Morales, un arquitecte que és capaç de llegir per sobre de l’enorme carisma i la complexitat del projecte de Gaudí per tal de poder-lo transformar en un recurs aplicable amb l’energia justa, sense voluntat mimètica, sense homenatges estrafets. I més: Solà-Morales sabrà quan parar per tal d’aconseguir que el seu projecte s’expressi amb regles pròpies i pugui seguir fins a crear un organisme travat i conseqüent.
És per això que l’arquitecte prescindirà de la unificació de les façanes proposada per Gaudí a la Pedrera a favor d’una façana diferent per a cada una de les situacions que pugui optimitzar-ne la manera de viure.

Sola_Morales_pis

pis pedrera
Comparativa d’un pis tipus de Muntaner amb un pis tipus de la Pedrera.

Així, al pati interior la façana resultant seguirà la lògica de les façanes interiors del pla Cerdà (encara que ben bé ja no hi siguem), formalitzant-se en unes interessants terrasses semicirculars que, juxtaposades, creen un interessantíssim alçat lobulat en la línia de les Torres Blancas d’Oiza. Alçat que avui en dia es conserva bé (a l’igual que la resta de l’edifici) tot i que la majoria de les terrasses han acabat cobertes amb vidre. Alçat que tindrà conseqüències a posteriori en alguna altra Pedrera, per cert.

Sola_Morales5

La façana al carrer es posarà com a mínim tan interessant com la façana interior, seguint un llenguatge tan diferent que sembla feta per un altre arquitecte. El primer gest important de la façana al carrer és afirmar la cantonada. Expressar-se a través de l’aresta vertical que la defineix i fer que aquesta provoqui un ritme vertical que s’estendrà per tota la seva superfície. Les finestres de les habitacions seran balconeres enfaixades verticalment i es llegiran com una gran esquerda vertical. Les caixes de les escales, formalitzades amb prefabricats de formigó, sobresurten en un voladís de punta de diamant i es projecten sobre el carrer. El pla principal es resol en maó massís manual d’un color marronós. El resultat final unifica tota una sèrie de referències interessants, entre les que podrien destacar experiències paral·leles de l’estudi MBM(6) i l’excepcional obra de James Stirling i James Gowan(7) a la Gran Bretanya. Probablement hi hagi altres referències més directes que en cap cas anul·len aquestes que m’ha semblat adient destacar. La façana al carrer, finalment, tindrà aquest sentiment tan noucentista de discreció í d’anonimat tan en boga amb un sector de la burgesia catalana, tan allunyada(8) del que Gaudí pretenia.

Sola_Morales1
La casa del carrer Muntaner.

cof
James Stirling, James Gowan, residència de gent gran a Blackheath, quatre anys anterior a Muntaner.

tumblr_mgvqdfopUZ1qzglyyo1_1280
Casa Schreiber, projectada per James Gowan contemporàniament a la casa de Muntaner.

Solà-Morales, doncs, no pretendrà homenatges explícits ni implícits. Pretendrà enfrontar-se amb un projecte emplaçat en un solar complicat del que es poden extreure unes analogies bastant directes amb el de la Pedrera. Pretendrà, doncs, incorporar-la a un sistema de referències viu, complex, un corpus amb recorregut propi que portarà aquest projecte a ser per ell mateix una referència vàlida, una lliçó d’arquitectura extrapolable i que, de fet tindrà una influència molt directa en la nostra següent Pedrera.

Sola_Morales6

(planimetría sacada de Quaderns, 70. Disponible gratuïtament al arxiu digital del COAC)

(1) Coderch no és que fes res que no fos treballar bé. Tampoc té una excessiva voluntat de lideratge, però es que era un arquitecte tan bo que només existint ho canviava tot.
(2) No és casual que el mestre Oriol Bohigas declarés que el seu major orgull com a arquitecte que construïa fossin les seves escoles dels setanta, les parts de les quals tenen nom de ciutat: àgores, places, carrers. Ni ho és que l’arquitecte es queixés que posteriorment les normatives no li deixaven construir les seves idees sobre l’educació. Ni ho és que un dels principals interessos de MBM a l’hora de construir les seves magnífiques cases (Bohigas en diu cases) d’habitatge col·lectiu fos expressar, significar i dignificar la societat.
(3) I ja no parlem del que passava als habitatges unifamiliars. Però, actualment, l’habitatge unifamiliar presenta també una salut acceptable: només cal pensar en el fet que els RCR hagin obtingut el Pritzker fent servir l’habitatge com a laboratori.
(4) Solà-Morales, en aquest barri, es va fer bo ell i va fer bons els arquitectes que hi van construir. Només cal pensar en la famosa promoció de Flores-Prats que representa un brutal esforç de projecte impulsat per la singularitat del planejament del lloc.
(5) L’edifici de Nicaragua de Bofill seguirà també la noble tradició de la casa Cambó (de Florensa) i del Casal Sant Jordi per a Tecla Sala (de Folguera, dos arquitectes injustament oblidats, per cert) de posar el principal a l’àtic.
(6) Els patriarques i dominadors absoluts de l’escena del moment, erigit Coderch com a outsider capaç de caviar l’orientació de tota la nostra arquitectura en un sol projecte.
(7) “Big Jim” Stirling i Gowan, amb un virtuosisme insultant, feien de la ciutat el que volien. I ull: tothom sap què va fer Stirling fins al final, però (sense desmerèixer-la, ja que, confessió, és un dels meus arquitectes preferits) no es pot menystenir una carrera tan excepcional com la de Gowan. Investigueu.
(8) I novament no és una crítica parlar d’aquest allunyament. Gaudí tenia els clients que tenia. I alguns eren uns indesitjables amb bon gust. Voler-se distanciar d’ells és prou lògic.

Posted in crítica, Gaudí, Ricardo Bofill | Tagged , , , , , | 2 Comments

Les altres Pedreres 1 / 4: una introducció

Casa_Milà_(1914)

Gaudí, aquest desconegut. No som del tot conscients de la de coses que falten a dir sobre la seva arquitectura, que corre seriós risc de quedar vulgaritzada a base de discursos superficials per a turistes que pocs cops saben què miren i/o de la seva apropiació per part de grups lligats a l’Església, i no sé què és pitjor: a sobre, les creences dels segons els obliguen a falsificar el discurs sobre l’arquitecte, traient-li tantes capes de complexitat com siguin necessàries per a fabricar aquest beat innocu, incolor, inodor, insípid i un tant freak, sense capacitat de transcendència. L’Església conserva encara (ni que sigui per deixadesa dels crítics i les escoles catalanes, que han tirat l’arquitecte a les escombraries) una forta capacitat d’influència sobre el grup dels turistes. Ni que sigui per haver fabricat aquest missatge vulgar de comprensió fàcil i d’oblit encara més fàcil.

Gaudí és, encara avui en dia, un dels arquitectes amb més capacitat d’influència de tota la història de l’arquitectura. Tan pel conjunt de la seva obra i del sistema que aquesta forma amb les seves creences (sí: també les religioses) com per la transcendència individual de cada un dels seus projectes.
En aquesta sèrie d’articles ens fixarem en un d’ells i en com aquest edifici, convertit en tipus i en recurs de projecte, s’ha aconseguit perpetuar en tres edificis. Dos d’ells dialoguen de manera tan directa que un es pot considerar hereu de l’altre (un hereu que ha tornat al projecte mare per a enfortir-se) i el tercer beu d’altres fonts i només deu a l’original una part de la seva essència. Aquest edifici és la Casa Milà, més coneguda pel terme pejoratiu que s’inventen a la seva època per descriure’l: La Pedrera, origen, o un dels orígens, de la llegenda negra de Gaudí, ja contestat i controvertit a la seva època.

La_Pedrera_Casa_Mila_Antonio_Gaudi_miradas_clip_image002_0000
Vinyeta satírica contra la Pedrera apareguda a l’Esquella de la Torratxa al gener de 1912: el nom de l’edifici genera odi.

Però primer passem a descriure per sobre les circumstàncies de l’edifici original i a fer-ne una narració parcial que permeti contextualitzar els seus hereus. Necessàriament parcial perquè la complexitat de la Pedrera és tal que no pot ser abastada en un sol article. Ni en una tesi doctoral. Primer deixaré de banda la seva lectura religiosa. No perquè no sigui important (de fet tan Gaudí com Jujol, arquitecte que va tenir una participació decisiva en el projecte, van arribar a declarar que la lectura religiosa del projecte era la més important de totes. Aquesta lectura queda frustrada tan per les males relacions de Gaudí amb els Milà com pel clima creat en torn de la Setmana Tràgica), sinó per no emmascarar les bondats contextuals i tipològiques de l’edifici, que s’emplaça al xamfrà sud de Passeig de Gràcia amb Provença(1). El primer tret a destacar de l’edifici és la seva absoluta continuïtat espacial. La Pedrera té vocació d’edifici aïllat, essent una mostra més del menyspreu que l’arquitecte sentia pels límits de propietat i les mitgeres, que sempre busca transcendir, obviar i fins i tot menysprear en aquest intent quixotesc de perpetuar el seu sistema, la seva visió, per tot el món, com si en realitat la seva obra constés d’una sola intervenció unitària que s’ho volgués menjar tot agressivament.

Milà_planta_3
Planta de la Pedrera amb el seu aspecte d’agrupació de cèl·lules.

La Pedrera es fica sobre el carrer, fa que aquest entri al seu interior sense transició gràcies a les seves formes arrodonides que no marquen llinda ni defineixen cap límit precís. No jerarquitza entre les seves façanes anterior i posterior tal com fa la resta de l’Eixample. La Pedrera crea un sistema porós, un organisme deformat, plegat sobre sí mateix per tal de convertir-se tota ella en exterior, per tal d’inundar-se de llum, de ventilar-ho, il·luminar-ho i connectar-ho absolutament tot. La Pedrera, en aquest sentit, s’avança molts anys a experiències posteriors com poden ser l’òpera de Taichung de Toyo Ito o el Rolex Learning Center de SANAA(2), edificis inconcebibles sense l’obra de Gaudí i, singularment, la Pedrera.

Pedrera-PlanolFaçana
L’alçat (de projecte. Atents) sense arestes de la Pedrera. Noteu el quadre de la Verge que presideix l’edifici al remat superior just al centre.

toyoito09

Taichung-Metropolitan-Opera-House-by-Toyo-Ito-00
Toyo Ito: Òpera de Taichung.

050304_Rolex1_LBox1000x583
SANAA: Rolex Learning Center.

Serà aquesta radical continuïtat espacial el que porti a Gaudí a obviar fins i tot la col·locació de l’edifici al xamfrà. I és que l’arquitecte ondula la façana per no girar la cantonada portant aquest potentíssim exercici de fluïdesa espacial al límit.

I més: la Pedrera és un projecte global, holístic. Travat a totes les escales, codificat fins al més mínim i petit dels seus materials i dels seus detalls. Travat des d’aquesta idea de continuïtat espacial fins a les tipologies dels seus habitatges i al seu sistema estructural i de tancaments.
Per a seguir aprofundint en el tema ens hauríem de respondre a una pregunta molt senzilla: Com s’hi viu, a la Pedrera?

D’entrada s’hi viu bé. S’hi viu bé i s’hi viu gran. Els pisos són enormes. Algun d’ells gairebé arriba als sis-cents metres quadrats. Aquest viure bé i viure gran, unit a aquest sistema d’entendre els interiors de l’edifici com un exterior, porta a que els habitatges estirin la seva profunditat fins a varies desenes de metres. Més de trenta i tot, surfejant per entre patis de diversa condició i superfície. Patis sempre oberts, on hi plou i hi fa vent. Patis que, com a façana o coberta plegada sobre sí mateixa, impedeixen que els interiors es jerarquitzin per qualitat. Tan sols ho fan per ús.

S’ha dit que la Pedrera és un edifici de planta lliure. Només és cert en tant que el sistema estructural de l’edifici es composa de pòrtics, dintells i columnes, i en tant que no hi ha parets interiors, només envans. Alguns d’ells tenen certa flexibilitat a l’hora de ser tirats o canviats. Altres no tant: la Pedrera no és una planta lliure a l’hora de ser usada, sinó que té intenció, molta intenció. Intenció i una zonificació precisa: davant estàs, et relaciones a la zona central. Darrere hi dorms, sempre prenent el carrer com a punt de referència.

L’estar està concebut com a sala interior-exterior amb jardí, ja que els balcons es volien esclatants d’una vegetació exuberant que no va arribar mai a col·locar-se. Sí el sistema de rec que l’havia d’alimentar, però les tensions entre el matrimoni Milà i en Gaudí ja havien arribat a un punt de no-retorn(3).
Els dormitoris ocupen la mateixa posició contra el pati interior de mançana. La transició entre aquests dos pols ocupa la resta de l’habitatge i és la seva part més interessant. Organitzada, estructurada, oberta al gran pati interior de l’edifici, pati compartit per dos habitatges, per cert, l’eix de separació dels quals és l’enorme ascensor, gairebé una sala d’estar que puja i baixa, que dóna accés als habitatges. Un passadís d’ample variable connecta, s’organitza com un espai d’estar i de trobada, dóna accés a la cuina, als banys i a la resta de dependències, sempre de la mateixa qualitat espacial que tota la resta dels espais de la casa: no són espais servidors i servits en el sentit Kanhià de l’expressió. Són espais on es realitzen activitats que no es poden realitzar a l’estar (cuinar, rentar-se, circular) en les mateixes condicions de qualitat espacial que els espais vulgarment anomenats nobles o servits.

Interior_Casa_Milà

Kitchen in the apartment

CasaMila-Bany
Els interiors sense jerarquies dels pisos de la Pedrera.

L’alçat interior d’aquest pati és tan directe, tan potent, tan ossos i fusteries i les bandes dels terres i gairebé res més, que prefigura el racionalisme d’una manera tan directa que ha fascinat, i fascina, molts arquitectes que el veuen.

Nora_visorQueesLaPedrera_1
Un dels patis interiors principals de la Pedrera amb el seu alçat sense concessions.

L’escala de l’edifici, auxiliar, de servei i pel servei majorment(4), es relega a l’extrem de l’habitatge lateral oposat a l’ascensor, separant completament el sistema de circulacions verticals, fet que tindrà una importància cabdal a posteriori.

pis pedrera def
Planta d’un dels pisos de la Pedrera. En vermell els nuclis d’accés. Valorar la increïble capacitat de relacions que les circulacions són capaces de crear, així com l’enorme quantitat de façana generada per les ondulacions i els patis.

La Pedrera, doncs, es pot llegir com uns pisos estirats al límit, com un edifici d’enorme profunditat edificable. Com un sistema de posada en valor de les circulacions d’un habitatge. Com un sistema deformable, adaptable a les geometries estranyes que es deuen a l’absència de cantonades d’una parcel·la en cantonada, a la diferència de longitud de les façanes anterior i posterior(5), a la geometria dels patis. La Pedrera, doncs, només pot estar suportada per pilars. És impossible realitzar-la amb les geometries rígides i inamovibles de les parets de càrrega. I. Addicionalment, aquella plasticitat del sistema estructural, aquest punteig que donen les diverses geometries i mides que imposen els diversos materials amb que es realitzen els pilars.
I, addicionalment, la façana anterior com a mur-cortina de llibre penjat dels extrems dels forjats, amb aquest aspecte de làmina, de membrana troglodítica, esculpida: la Pedrera és un bosc de pilars entre els que serpentegen els pisos que poden ser com són gràcies a aquest sistema.
La Pedrera és un projecte (afortunadament un de tants) que posa en fals tantes suposades plantes lliures, tants edificis de pilars composats com si tinguessin murs de càrrega. I és que la formació de gran part dels arquitectes tendeix a no usar les enormes possibilitats que ofereix aquest sistema de projectar.
A la Pedrera tot flueix: els pisos, les façanes, l’espai, la llum, l’aire. La Pedrera com a mètode, la Pedrera com a Sistema. La Pedrera com a recurs de projecte.

A partir d’aquí començarem a explorar les altres Pedreres.

(1) L’escriptor Quim Monzó, al seu llibre Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, descriu una sèrie de passejades per Barcelona en bus turístic. Quan arriba davant de la Pedrera els guies li expliquen que al principi del servei els guies donaven per descomptat l’aspecte de la Pedrera en les seves explicacions Com pot ser que algú que ha viatjat des de molt lluny per a conèixer un dels edificis més cèlebres del món no sàpiga quin aspecte te?)… fins que es van adonar que es disparaven càmeres apuntant als quatre xamfrans de la zona, per si de cas. Ara, discretament, l’assenyalen i així tothom es creu molt llest i la roda segueix girant.
(2) I aquesta relació Gaudí-Japó tan ben entesa i tan estranya com bonica. Relació que determinada arquitectura catalana perpetua fins avui en dia: no en va RCR rebrà el seu Pritzker de la mà de la Família Imperial japonesa al seu propi palau de Tokio.
(3) El que va impedir que la Pedrera pogués ser el que es va planejar originàriament: un pedestal per una estàtua de la Verge bastant horrorosa dissenyada per Carles Maní. Jujol, anys a venir, encara acusava els descendents de la família Milà (com Alfonso, l’arquitecte, que va ser alumne seu quan Jujol era una figura marginal dins l’ETSAB, ignorat, quan no escarnit, per quasi tothom) de traïció al projecte.
(4) Quan Gaudí està projectant la Pedrera ja no és aquest revolucionari social dels seus inicis. Les seves ànsies de revolució s’han sublimat a l’església en aquests moments i estan bolcades majorment a la Sagrada Família. Si es vol considerar que, de fet, han desaparegut, tampoc és descabellat. La Pedrera, doncs, és un edifici destinat a aquests burgesos amb ànsies d’ennoblir-se, cerimoniosos, conservadors i fatxendes. Ara amaguen els seus títols nobiliaris. Però no hi renuncien.
(5) Sempre en relació al carrer perquè ja sabem que no hi ha anterior i posterior en el sistema de creences de Gaudí.

Posted in crítica, Gaudí, la Pedrera | Tagged , , , | Leave a comment