El vell i el nou (Orbitant la Lleialtat Santsenca 3_4)

Un dels mites més populars al voltant de la música clàssica és la definició dels violins produïts a la Cremona del segle XVII per Antonio Stradivari, més coneguts com Stradivarius, com els millors mai fabricats en tota la història de la música: el ritme lent dels artesans, la fixació del tipus, les seves relacions amb l’arquitectura, la selecció de les fustes, la seva factura i sobretot el mític vernís de fórmula secreta que convertia el cos en una caixa de ressonància perfecta.

Ups. És mentida.

La veritat és que Antonio Stradivari fixa el tipus, optimitza el disseny i converteix els seus instruments en l’ideal a assolir. La veritat és que aquests instruments han estat molt estudiats. Les seves tècniques de producció són conegudes. S’han reproduït, assajat, perfeccionat i superat. Hi ha molta literatura sobre com es treballa. Alguns artesans actuals segueixen usant tècniques tradicionals. Altres han incorporat la informàtica al procés. En els dos casos, amb i sense ella, s’ha millorat. El seu vernís secret ha estat sotmès a tècniques d’anàlisi espectrofotomètric. Després d’uns quants intents s’ha millorat. En diverses universitats i conservatoris de prestigi s’han comparat els Stradivarius amb els violins moderns fabricats per millors luthiers, desconeguts, però, fora del seu camp.

En tots els casos s’ha trobat que el so dels nous violins supera el d’un Stradivarius.

Els Stradivarius, actualment, són considerats peces de col·leccionista. Obres d’art(1) a ser tocades en concerts escollits per concertistes escollits, cada una d’elles amb la seva biografia, amb el seu llinatge, amb les seves aventures que han individualitzat cada un d’aquests 650 instruments supervivents.

El violins moderns no tenen mitologia(2). El comptador s’ha posat a zero. La història serà fabricada pels propietaris dels violins. Mereix ser tan agitada i interessant com la dels seus predecessors barrocs.


El músic Christopher Wilkes comparant un violí barroc amb un de modern.

Si obviem el factor preu, que sempre distorsiona aquestes consideracions, trobarem que aquesta situació es pot traslladar perfectament a l’arquitectura.

Prenguem dos exemples ubicats a un passeget a peu de distancia: la Lleialtat Santsenca, obra de Harquitectes, i la Biblioteca Montserrat Abelló de Les Corts, obra de Ricard Mercadé i Aurora Fernández.
Els dos projectes són més o menys contemporanis. Els dos projectes rehabiliten interessants estructures urbanes per destinar-les a usos més o menys diversos dels que havien tingut originalment.

La Lleialtat Santsenca ho ha fet de tal manera que col·lapsa totes les capes de temps a l’obra acabada.

La biblioteca Montserrat Abelló ha rehabilitat l’edifici i ha posat el comptador a zero.

Els dos edificis s’han intervingut intensament. Les obres de condicionament han tingut alguna cosa d’agressiva amb les condicions en que els dos estudis van rebre l’edifici.

En el cas de la Lleialtat Santsenca l’obra explica tot aquest procés. Pot arribar a ser llegida com una mena de camp de batalla en que el moment actual és la suma de tot el que ha passat anteriorment. De decisions preses sobre tot això. El projecte és una jerarquia de decisions que permetin que es pugui expressar mitjançant tot el que li a passat.

La Lleialtat Santsenca és arquitectura transitiva.


Capes de temps col·lapsades a la Lleialtat Santsenca. Foto: Jaume Prat

En el cas de la biblioteca Montserrat Abelló l’obra es deixa com si sempre hagués estat així. Es pren una fàbrica tèxtil, s’analitza amb èmfasi especial amb la seva relació amb la ciutat i es realitza el mínim número d’operacions possibles (que igualment són moltes) per a convertir aquesta estructura en un equipament públic amb una relació intensa amb la ciutat. El resultat final aconsegueix tal naturalitat que resulta difícil pensar que allò no hagi estat sempre una biblioteca. El recondicionament és total. Les estructures s’han netejat i revestit. S’ha pintat tot el conjunt d’un blanc immaculat. Les cobertes han estat reemplaçades per un zenc més pràctic i durador. Els buits de façana s’han uniformitzat. L’equipament respira tranquil·litat. Els arquitectes volen desaparèixer. L’obra es posa a disposició de la ciutat per a que comenci una història nova que no nega un passat reivindicable: és una estructura lleugera, aèria, igualment emocionant, igualment personal. No es renuncia al concepte d’autoria, però aquest queda matisat, emmascarat. L’arquitecte és aquí un demiürg.

La biblioteca Montserrat Abelló ha renunciat a la gravetat del context. Proposa un full en blanc que els ciutadans podran apropiar-se sense càrregues.


El comptador a zero a la Biblioteca Montserrat Abelló. Ricard Mercadé & Aurora Fernández arqs. Foto: Jaume Prat.

Totes dues actituds han proposat molt bones arquitectures al posicionar-se com exemples extrems de com es rehabilita.

Germans de la Lleialtat Santsenca serien la Sala Beckett de Flores & Prats, l’Espai Barberí de RCR arquitectes, qualsevol casa construïda pel darrer Enric Miralles, el Reichstag de Foster + Parters o les intervencions d’Arturo Franco al Matadero de Madrid.


Temps acumulat a l’Espai Barberí, RCR arquitectes. Foto: Hisao Suzuki.


Pintades de soldats russos preservades al Reichstag. Foster + Partners.

Germans de la biblioteca Montserrat Abelló serien la restauració que David Chipperfield està fent-li a la Galeria Nacional de Mies van der Rohe, l’Armory Club de Herzog & de Meuron o la cineteca del Matadero de Madrid.


El comptador a zero a la Galería Nacional de Berlin, restaurada per David Chipperfield, i l’Armory Club, restaurat per Herzog & de Meuron.

Projectes com la Tate Modern de Herzog & de Meuron podrien constituir-se perfectament com un terme mig, amb una intervenció majorment destinada a obrir la instal·lació a la ciutat pacificant tots els elements industrials existents sense esborrar la memòria. Allà queda el pont grua, ara inútil, per testimoniar-ho.

Les dues decisions de projecte són vàlides, capaces de proposar arquitectures intenses i emocionants. Les dues decisions de projecte són alhora estilístiques i ètiques. Respondre a la qüestió de què és millor, si una solució que col·lapsi totes les capes de temps en un resultat coherent, o resetejar l’edifici per a dotar-lo d’una nova vida, és un debat que dependrà del diàleg entre l’arquitecte, els usuaris i els promotors de l’edifici. La resposta només es podrà validar construint-la.


Aquesta foto i la primera: Studio House (1993), Caruso St John arqs. Londres.

(1) En resulta apassionant la relació entre art i artesania. Insondable.
(2) De totes les obres literàries creades al voltant dels violins de Cremona recomano l’excepcional Jo confesso, de Jaume Cabré, novel·la que gira al voltant d’un violí Stronioni, un dels darrers deixebles de Stradivari que va fabricar instruments tan perfectes com els del seu mestre.

Posted in crítica, Harquitectes | Tagged , , | Leave a comment

La cultura no interessa

Aquest blog va néixer amb el propòsit de parlar d’arquitectura. Tendeixo a obviar les condicions en que realitzo aquesta feina per considerar-ho un assumpte privat. Sé que és un error, perquè aquestes condicions són compartides per tot un grup de gent (ni tan sols sé si ens podem anomenar professionals) que realitza una tasca que té com a condició estructural estar permanentment amenaçada, ja que només es pot sostenir a base d’entusiasme i d’un voluntariat amb molt poca o cap resposta real. Per real entenc una resposta que influeixi en les nostres condicions econòmiques.

Els que mostrem i debatem arquitectura a través de les xarxes hem canviat la manera de mirar l’arquitectura espanyola. Hem canviat els arquitectes de referència, hem canviat el relat. Hem canviat el cànon. Fa no tants anys la mirada es fixava des de l’acadèmia, des de les revistes i una mica des de les associacions professionals. Ara es publica qui es vol i com es vol. Es rescaten projectes i arquitectes. Es debat sobre tendències i influències. S’ha revaloritzat un interès per la història que demostra que no hi ha matèries abstruses, sinó professors incompetents i/o enfocaments poc interessants.

Aquestes dues consideracions s’uneixen en el lloc web Homenaje a Enric Miralles. El seu autor és Eduardo Almalé. Aquest espai és el repositori més important que existeix sobre la figura d’aquest arquitecte.

Consideracions:

_L’obra de Miralles transcorre en tres etapes, una primera associat amb Carme Pinós, la seva primera dona, una en que signa en solitari i, finalment, la creació de EMBT, estudi dirigit en associació amb Benedetta Tagliabue, la seva vídua. L’arxiu està partit en dos. La Fundació que porta el nom de l’arquitecte només posseeix el fons de les dues darreres etapes.
Qualsevol iniciativa oficial d’unificar els diversos arxius, la informació (i el relat) sobre la trajectòria de l’arquitecte és, en aquests moments (i previsiblement per molts anys), impossible.
El caràcter informal d’aquest lloc web ha aconseguit passar per sobre d’això. En aquests moments és l’únic espai que proveeix aquest relat, on la vida de l’arquitecte es mira en perspectiva sense ruptures.

_Aquest espai web està al llim. El seu caràcter de repositori, de font secundària, ha fet que sigui obviat per l’acadèmia. No sol ser citat a les tesis doctorals, que prefereixen citar directament la font primària i la seva procedència obviant qui la ha recopilat, aplegat i mantingut. Obviant que no seria impossible que sense aquest esforç el contingut original s’hagués perdut o fos molt més difícilment abastable.
Actualment és acadèmicament acceptable prescindir de citar aquest espai: no està indexat(1), no té ISBN. No té caràcter oficial. O sigui que menysprear-lo és gratuït. I es fa.

_Aquest espai web és un dels indicadors (no l’únic, però sí significatiu) del fracàs de l’acadèmia i de les publicacions tradicionals.
Sí: fracàs.
El coneixement s’ha obert. Qui el solia ostentar n’ha perdut el monopoli, un monopoli que segueix quan el públic és captiu (llegeixi’s estudiants i professors). Un monopoli que segueix de portes endins.
De portes enfora l’acadèmia és tractada com una font més tan susceptible de ser debatuda i qüestionada com les altres.
Actualment és una tonteria indexar una revista nova. També ho és que ja ho estigui: De nou això només té valor de portes endins. De nou aquest valor és relatiu i qüestionable. El sistema apareix com una manera d’escalar posicions sense que la manera de fer-ho tingui valor fora del seu propi circuït.
Sí: l’acadèmia ha perdut l’excel·lència.

Em pregunto què són les revistes actualment. Han perdut l’agilitat (i la velocitat, i el múscul) per a ser considerades d’actualitat. Han perdut el valor editorial. Han perdut en molts casos el valor crític.
Però tenen diners.
El diner és resilient. Segueix en mans de revistes i universitats per raons que no tenen res a veure amb la qualitat del que fan. Les revistes sobreviuen per la seva capacitat de crear esdeveniments, conferències. Per la seva capacitat de fer networking o, directament, per la seva capacitat d’exercir de mitjancers entre els comercials i els professionals.
La universitat és egoista. Bloqueja el que no li interessa, des de tesis doctorals fins a relats passant per investigacions o publicacions que quan aconsegueixen veure la llum tendeixen a tenir una difusió nul·la. A l’Edat Mitjana les universitats van ser claus per acabar amb el monopoli dels monestirs. Van ser claus per a una primera distribució del coneixement. Per a revertir-lo i orientar-lo cap on era necessari mitjançant la creació de professionals solvents.
Ja no és així. Millor dit: ja no és només així.
A fora floreix el coneixement. Floreix un públic àvid de coneixements. Floreix un públic que demanda un altre tipus de professionals, de relació amb qui i què som. No bromejo: un dels edificis importants que s’estan construint a Londres ha estat dissenyat per Versace Home. Els arquitectes s’han vist reduïts a un mer tràmit legal sense interès davant qui realment ha pres totes les decisions executives. I espereu-vos. Mentrestant la universitat es dedica a menysprear qui els ha passat pel costat sense necessitar-los absolutament per res com si no anés amb ells quan la realitat és que això és la constatació de que els seus coneixements estan obsolets.


Aykon London One. Versace Home arquitectes (l’estudi que els assisteix es considera irrellevant): la formació és a una altra banda.

Mentrestant els que operem al marge (com Eduardo Almalé) no tenim res que ens recolzi. Les iniciatives es poden perdre. Dissoldre. A l’acadèmia li és igual. Si ja li és igual que una firma de moda(2) signi el que se suposa que haurien de signar els professionals que ells formen imagineu la situació dels llocs web.

No sóc optimista. No veig cap solució al problema. Escric això per constatar la meva impotència vers aquest problema.

Constato també que la cultura no sol interessar realment a qui té poder sobre ella. El seu ús real és el d’instrument d’especulació, de construcció d’un relat parcial que només tindrà una relació amb la realitat per aproximació. El seu ús real és el de consolidar una determinada manera d’exercir el poder. I és això el que s’està protegint. No pas el coneixement. No pas la llibertat d’ampliar-lo, qüestionar-lo o debatre’l. No las la llibertat d’informació. És un joc de poder. Qui el té no el vol deixar. Qui el vol tampoc vol canviar les regles de joc.
Per això cal protegir iniciatives com Homenatge a Enric Miralles. Malgrat (ai) no tenir ni idea de com es fa.

(1) És a dir, sistematitzar la publicació per a que el seu contingut pugui tenir valor acadèmic. Aquest valor és, en teoria, doble: la part guai és que en teoria és fàcil de trobar i queda immers a una mena de metacatàleg global. La part en que s’estableixen mecanismes de qualitat per a donar valor a aquests articles i/o revistes ha fallat estrepitosament perduda en un sistema de referències creuades sovint circular, poc àgil, abstrús i buit de significat últim.
(2) Que ja ni tan sols un dissenyador, perquè Gianni Versace és mort.

Posted in Eduardo Almalé | Tagged , | Leave a comment