La raó del principal (Orbitant la Lleialtat Santsenca, 1_4)

Harquitectes ha retornat la Lleialtat Santsenca a la ciutat de Barcelona (o més concretament al barri de Sants) en forma d’hotel d’entitats. Al meu entendre la complexitat i la qualitat de la proposta la converteixen en una bona pedra de toc per a entendre diversos aspectes tan de la història de Catalunya com de la tipologia de l’edifici on s’enclava. La manera en que el projecte s’ha afrontat i l’obra recent de Harquitectes formen també part del context, i he decidit ressenyar aquests aspectes abans de fer una crítica més canònica de l’edifici en un frec de quatre articles que volen relacionar aquesta obra amb altres parts del nostre patrimoni arquitectònic i social.

Aquest primer article de la sèrie és comú a la Sala Beckett, projecte imprescindible obra d’Eva Prats i Ricardo Flores, i serà igualment vàlid quan abordi aquest edifici.

Començaré referint-me al tipus d’edifici que ha allotjat la Lleialtat Santsenca des de 1928. Aquest edifici es va construir de nova planta expressament per a aquest programa. S’ubica en un dels carrers principals de Sants, entre mitgeres, amb el límit nord abocat al petit carrer d’Altafulla, més un passatge que un carrer, de fet. Té una façana principal i representativa i consta de dues plantes de gran alçada: una inferior per al seu ús quotidià i un principal que allotjava els llocs de reunió dels cooperativistes. És a dir: l’edifici és, fonamentalment, un principal amb els seus serveis accessoris.

Els pisos principals neixen per tres raons independents. La primera d’elles és la necessitat d’allunyar-se de terra, un terra sovint inclinat o insalubre. Un pis principal, doncs, és un bon recurs per a disposar d’una planta neta, relativament independent de les dificultats que planteja el terreny, i d’un espai gratuït sota seu on poder disposar dependències auxiliars al seu programa. La distinció entre espais servidors i servits es fa, en aquest cas, en vertical.

La segona raó per a un principal és la ciutat. La ciutat és pressió, la ciutat és circulació, la ciutat és densitat. La ciutat és alçada. El contacte amb el carrer és el contacte amb el flux, amb la pressa, amb el moviment. Aixecar-se convida a la pausa. Aixecar-se poc (tan sols un planta) permet encara una relació simbiòtica amb aquest carrer: es pot controlar, saludar, celebrar, representar, parlar i fins i tot es pot usar una terrassa ubicada sobre l’accés com a prolongació de l’espai urbà per a la conversa i la relació.

La tercera raó és representativa, i és la més complexa de les tres. Ubicar les parts importats d’un programa en un principal implica la necessitat d’un desplaçament en vertical: una escala, un rampa, més modernament un ascensor. Implica un recorregut que pot tornar-se cerimonial. Implica, doncs, un respir, una preparació. Un principal és perfecte per a qualsevol raó representativa pel treball que implica accedir-hi.


Caseriu vasc: Totes les plantes toquen el terra. El principal domina les vistes.

Aquesta raó representativa va passar a l’arquitectura ja en un primer moment. Tot sovint solem pensar en el sistema estructural d’un edifici a partir de l’estructura que cobreix un principal, generalment amb més llum, tècnicament més complexa, més cara. El forjat que suporta un principal no és important per la seva cara inferior. Les estructures usades per a sustentar-lo són invariablement més barates, sovint més circumstancials: pilars disposats de qualsevol manera, voltes robustes, qualsevol cosa que suporti un gran número de gent tots al mateix lloc i al mateix temps. Més modernament hem admirat aquestes estructures secundàries de suport per la seva economia, per les dosis d’enginy que suposa cobrir una gran superfície amb pocs diners. El pis inferior és el món del palafit i de la volta: des de les espectaculars voltes d’accés de l’Ajuntament de Barcelona o l’aparcament del Palau de la Generalitat, tot a la Plaça de Sant Jaume, potser el millor monument al principal mai erigit a Catalunya, fins als més modestos pilars de pedra dels hórreos cantàbrics.


Hórreo cantàbric: el principal dóna la salubritat.


Plaça de Sant Jaume, Barcelona: dos principals enfrontats tensen l’espai públic.


Planta baixa del Palau de la Generalitat des de la Plaça de Sant Jaume:el que suporta els salons nobles (usat habitualment com a aparcament). Fotos adaptades de Google Street View.

Tots aquests edificis, però, no es caracteritzen per aquestes estructures, sinó per les que cobreixen els seus pisos superiors fins i tot quan aquestes estan revestides: des dels arcs del Saló de Cent o el del Tinell fins a qualsevol estructura amb lluernes o dents de serra que s’obri a la llum i a l’espai.


Saló del Tinell de Barcelona (ubicat a un principal), exemple gòtic tan perfecte que va definir el paradigma estructural del modernisme, que va substituir els arcs de mig punt per arcs catenàrics.

Els principals tenen una gran capacitat d’unir les funcions urbana i representativa en una. Serà difícil, doncs, trobar un ajuntament en planta baixa, almenys en l’arc mediterrani. Al renaixement aquest edifici arribarà a ser palafític i a superposar dues funcions independents: mercat a la planta baixa, consistori a la primera. Només cal viatjar al Matarranya per comprovar-ho.


Ajuntament renaixentista de Vallderroures: mercat a la seva planta baixa, Ajuntament a la primera. Foto: Jaume Prat.

Grans edificis com el Palau Ducal de Venècia, amb capacitat de marcar una ciutat sencera, s’erigiran com a monuments al principal(1). Sense deixar Venècia recuperarem una de les obres majors de l’arquitecte Jacopo Sansovino: la Scuola Nuova della Misericordia, dues plantes nobles superposades de característiques molt semblants. El que les distingeix és, precisament, l’estructura. La planta inferior té tres crugies separades per uns bellíssims ordres de columnes. La superior es cobreix amb una coberta a dues aigües lleugera que fa que l’espai esclati literalment, suportat sobre les primes parets perimetrals sense gairebé cap altra informació al respecte, el que converteix aquest edifici en un manifest sobre la representativitat de l’estructura, una estructura que té tan interès a la planta baixa com al primer pis, però que no podrem deixar d’admetre que és més agosarada i bella a dalt.


Oli de Canaletto (1730) que llegeix perfectament el principal que és el Palau Ducal.


Scuola Nuova della Misericordia, Jacopo Sansovino (1583): dos principals un sobre l’altre. L’inferior, amb columnes. El superior, sense elles. La sala és tan diàfana que es va arribar a fer servir com a pista de bàsquet de l’equip local. Fotos: Alessandra Chemollo.

Quan Alvar Aalto decideix prescindir del principal a l’Ajuntament de Säynätsalo(2) per tal de simbolitzar una democràcia més propera i menys intimidant es veurà obligat a fer dues trampes: la primera serà muntar l’edifici sobre un petit pujol per tal d’accedir-hi sempre pujant. La segona, més significativa encara, és disposar el saló de plens a l’única primera planta existent en tot l’edifici, artefacte que s’hagués pogut estalviar perfectament amb molt poc esforç. Però no: la necessitat del principal és peremptòria fins i tot a una democràcia tan madura com la finlandesa.


Ajuntament de Säynätsalo, Alvar Aalto (1949): Edifici elevat per a que pugui funcionar sense principal. L’estructura per la que és conegut tan sols cobreix el seu petit segon pis. La seva fama passa per sobre de tota la resta, bastant més convencional.

Tornant a Catalunya (i potser pensant el país com un país netament mediterrani) descobrirem que, al marge de la dificultat de trobar Ajuntaments sense principal, el riquíssim teixit associatiu que ha caracteritzat més que cap altra tret la nostra societat ha escollit representar-se d’una manera gairebé invariable mitjançant el principal. Gairebé tots els teatres de comarques presents a la nostra geografia (com els dos de Reus, per exemple) s’ubiquen canònicament a un principal. També els dos històrics de Barcelona: el Liceu i (com no) el Principal. Dos exemples: un dels pocs, sinó l’únic, edifici promogut per l’anarquisme a Catalunya, la Federació Obrera de Molins de Rei, obra de Cèsar Martinell, ubica la seva sala al principal(3).


Foto: Adrià Goula


Federació Obrera de Molins de Rei, Cèsar Martinell (1922): Façana restaurada (l’únic salvable del projecte de reforma) i sala interior, ara desapareguda. La fotografia és de poques setmanes abans del seu enderroc.

El segon exemple és “el” exemple: el Palau de la Música Catalana, obra major de Domènech i Montaner. La sala del Palau és a un principal. La crugia d’accés prèvia a aquesta sala, malgrat les òbvies escales d’accés, és d’una elegància tal que molts usuaris del Palau juren que aquest s’ubica en planta baixa. De nou l’estructura de suport de la sala principal (ara convertida en el bar), amb aquells pilars de maó amb capitells florejats, té un enorme interès malgrat el seu conservadorisme estructural: allò que dèiem.


Palau de la Música Catalana, Lluís Domènech i Montaner (1908): la sala al principal i l’espai inferior condicionat ara com a bar.

El cooperativisme català també es representarà d’aquesta manera ja des del primer edifici cooperatiu construït al país a Canet de Mar, obra del gran Rafael Masó. L’edifici fixarà el tipus a la primera: planta baixa amb botiga, oficines i espais accessoris i una sala principal amb terrassa. Això es repetirà per tot el país dins i fora de Barcelona(4) donant edificis amb unes enormes possibilitats de reforma. Dos exemples: la Cooperativa Justícia i Pau, que l’estudi Flores i Prats va convertir en la Sala Beckett, i la Lleialtat Santsenca que ens ocupa, concebuts exactament igual que aquest primer projecte de Rafael Masó i feliçment reusats, un per a emplaçar-hi un important teatre, l’altre per a retornar-lo a la ciutat actualitzant més o menys la seva funció primigènia.


Cooperativa Odeón Canetense, Rafael Masó, 1920: fixant el tipus.


Cooperativa la Lleialtat Sansenca, 1928.


Cooperativa Justícia i Pau (araSala Beckett): la consolidació del tipus (fotografies cortesia de Flores & Prats)

(1) Amb episodis arquitectònics tan sentits com el Pont dels Sospirs, en bona part tan intens perquè connecta dos plantes altes i no té res més sota seu que un canal d’aigua.
(2) I si us poseu a pensar seriosament en l’obra d’Aalto descobrireu que és dels pocs cops on ho farà.
(3) No busqueu la sala perquè no la trobareu. L’edifici fou destrossat per l’arquitecte Jordi Garcés en una celebrada intervenció. Celebrada, em sap greu dir-ho, en virtut de la ignorància del públic, desconeixedor de que l’edifici que s’havia desgraciat per a fer aquesta intervenció estava en perfectes condicions i era salvable i molt valuós. Addicionalment, a Molins de Rei trobem una honrosa excepció al principal en l’edifici del Foment, perfectament conservat (aquest sí) a la part baixa del poble, on l’enorme solar i la poca pressió urbana fan disposar el teatre en planta baixa rere el bar. Val la pena visitar-ho.
(4) Un cas curiós serien els Cellers Cooperatius d’en Martinell, que obviaré per la seva enorme complexitat. Investigueu.

Posted in crítica, Domènech i Montaner, Flores & Prats, Harquitectes | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

El Moviment Modern es va quedar a la cuneta.

MED_AD_1_r

El casc antic del poble de Medinaceli s’ha salvat de l’especulació gràcies a que l’activitat econòmica del poble ha portat a la creació d’un segon nucli(1) sobre l’antic traçat de la carretera N-2 de Madrid a Barcelona, separat un parell de kilòmetres del primer, on disposar els petit hotels i restaurants de carretera i serveis associats i habitatges. El casc antic, allunyat del traçat de la carretera, roman al cim de la falla que marca el límit sud de Castella-Lleó vigilant un paisatge àrid, al·lucinant, bellíssim. Medinaceli té de tot: ruïnes romanes que indiquen l’origen de la ciutat i estan ben conservades i inclouen un arc de triomf que converteix les vistes llunyanes en paisatge i esglésies cristianes i una plaça renaixentista i corralas i estructures de pedra i de fusta i de fang i uns carrers ben tensionats i unes alçades que s’han preservat baixetes amb una volumetria urbana íntegra i preciosa, i fins alguna intervenció d’arquitectura contemporània convenientment sensible i mimetitzada i construïda i preservada amb bon gust.

MED_1_rd
L’arc de triomf romà de Medinaceli.

Quan entrem al poble vell trobem un aparcament gegantí amb vistes (tot el que no és ser dins el poble vell es recompensa amb aquestes vistes flipants) limitat per una petita construcció de totxo arrebossada i pintada d’un ocre bastant cutre ubicada just al límit de la falla, alineada amb l’arc de triomf, controlant vistes en forma de proa. Si ens la mirem de més a prop comprovarem que aquesta construcció està formada per un edifici principal relativament petit, de dues plantes, coronat per un teulat a quatre aigües amb teula àrab de baixa pendent, teulat contingut dins els límits de la volumetria, marcant un volum pur sense ràfecs. A aquest cos se li adossen una sèrie de cossos més petitons i una tanca. Un d’aquests cossos és un pavelló de planta baixa cilíndric que es macla harmoniosament amb el cos principal. Els altres són cossos auxiliars sense interès que s’han adossat posteriorment sense ordre ni concert.
L’estat de la construcció és preocupant. El teulat a quatre aigües aguanta bé. S’hi insinua una pèrgola d’accés de la que tan sols queden dos ferros retorçats. El cos cilíndric té el teulat enfonsat i hi plou a dins.

Una segona mirada es fixa en la composició del volum, en la seva harmonia amb el paisatge, en l’organització lineal i el joc de proporcions entre el cos alt i el cos cilíndric. Aquesta segona mirada detecta fàcilment els afegits, els esborra i es queda amb els rastres d’un edifici estimable construït amb molta intenció. La tercera mirada es fixa en detalls tals com les finestres sense arestes verticals (el mur es doblega i es fica endins), una certa voluntat d’horitzontalitat, l’estructura del cos cilíndric i alguns petits detalls més que ha sobreviscut gràcies a la seva composició quasi-estructural, ja que qualsevol afegit ha desaparegut.

La meva vista va detectar tot això ja el primer cop que vaig visitar Medinaceli, quedant impressionat per aquesta petita construcció. El meu cervell la va catalogar com alguna cosa que valia la pena de tenir en compte i la va arxivar fins que aquest octubre una fotografia em va permetre identificar-la.

MED_AD_3_r

Aquella construcció són les ruïnes d’un dels albergs de carretera que els arquitectes Carlos Arniches i Martín Domínguez van construir al lloc. La identificació es va produir gràcies a la visita guiada que el museu ICO va tenir l’amabilitat de fer-me malgrat que l’exposició (que es podrà visitar fins al gener i és de visita imprescindible) encara no estava acabada de muntar del tot. Interpel·lats sobre el projecte dels albergs, ICO em va posar en contacte amb l’arquitecta María José Rodríguez Pérez, que, juntament amb l’arquitecte Antonio Cerezuela Puche es poden considerar una referència en aquests albergs de carretera. Potser la màxima referència al respecte gràcies a un article exhaustiu sobre el tema que inclou el redibuix de tot el material.

Els albergs de carretera són un projecte inventat per Carlos Arniches i Martín Domínguez a les planes del diari El Sol en el que solien escriure articles en la seva joventut. L’associació d’aquests dos arquitectes neix circumstancialment: la molta feina que tenia Arniches el porta a haver de ser a dos llocs diferents alhora al principi de la seva carrera (Bilbao i Madrid) de manera imperiosa. L’arquitecte ho resoldrà demanant al seu amic Martín Domínguez que assisteixi a la reunió de Madrid en el seu nom. D’aquest favor neix una associació professional que només podrà trencar la salvatge repressió de la dictadura, que desposseirà Domínguez del seu títol i el condemnarà a l’exili a Cuba primer i als Estats Units més tard, on desenvoluparà una interessantíssima carrera que comprèn la construcció d’un bon número d’edificis de gran qualitat i una important carrera acadèmica, i que condemnarà Arniches a un dolorós exili interior que el portarà a la construcció d’una sèrie de grans obres (un mínim de dos poblados de colonización i el centre dels estudis del tabac, a Sevilla, totes elles d’una qualitat gens menyspreable) des d’una posició voluntàriament marginal que el relega a l’estatus de vella glòria que ja no es fa amb els arquitectes que es senten còmodes (o almenys capaços de dir coses interessants) sota el règim de Franco. Arniches morirà prematurament als 63 anys.

perspectiva 1
Perspectiva de concurs per als Albergs de Carretera.

Als seus anys de glòria Arniches i Domínguez constituiran el paradigma de l’arquitecte compromès capaç d’entendre qualsevol peça que toquin com una obra de país. Formaran part de la vida cultural del país com a membres actius del GATEPAC i assessors arquitectònics de la Institució de Libre Enseñanza, entre mil altres coses més que l’exposició del museu ICO o el seu catàleg poden il·lustrar. Aquest compromís els porta a analitzar el pla de carreteres estatal, que pavimentarà centenars de quilòmetres de vies ràpides i permetrà, especulen, que els urbanites puguin visitar el territori amb el seu propi automòbil amb total independència per anar on vulguin.

Quintanar de la orden int
Saló interior de l’alberg de Quintanar de la Orden amb el plànol de la xarxa d’albergs grafiat a la paret.

L’encàrrec és proposat al recentment creat Patronat de Turisme d’Espanya (1928), que s’ho creu, s’hi compromet i convoca un concurs d’arquitectura per a la creació d’un projecte tipus “modern” d’alberg(3) a muntar en una parcel·la d’uns 2000m2 ubicada al costat mateix d’una carretera. La parcel·la ha de ser de propietat municipal. La distància a la carretera pot ser mínima perquè el trànsit de l’època era escàs i la seva velocitat mitja d’uns quaranta kilòmetres per hora. L’alberg inclourà deu habitacions per turistes, pensades per a que aquests hi facin estades curtes d’unes poques hores, una nit o dos màxim, un habitatge per a l’administrador i estances de servei per a un parc de mecànics, ja que els cotxes no són suficientment fiables com per a pensar que podran emprendre un viatge sense ésser revisats constantment. La instal·lació es complementa amb una petita benzinera.

Plano_de_Albergue_de_Carretera
Plànols del projecte tipus d’Alberg de Carretera en la versió finalment construïda.

Arniches i Domínguez es presenten al concurs i escombren els rivals guanyant per unanimitat: lògic si pensem que el projecte ha estat concebut per ells. La qualitat de la resta de les entrades de concurs serà tan alta que mourà el jurat a crear bastants accèssits i a remarcar altres projectes(4). Cal pensar que Arniches i Domínguez guanyen perquè ho tenen tot pensat: el tipus de construcció que han d’emprar, els amidaments, la manera de combinar projectes tipus, la seva capacitat per variar-los. Els arquitectes no estan especulant. Estan compromesos amb una tasca que ells consideren de país i la volen construir.

perspectiva 2
Perspectiva de la versió descartada d’Arniches i Domínguez.

I la construiran.

Quintanar de la orden
Alberg de Quintanar de la Orden i la seva relació amb la carretera.

El tema del projecte tipus té alguna cosa de manifest: el Moviment Modern considera que els projectes no tenen tan a veure amb el lloc com amb el seu funcionament intern. El mateix projecte, per tant, serà susceptible de ser muntat, posem, a Argel i a Moscú(5). La construcció no estarà gens forçada: llums curtes, teula inclinada (rematada inferiorment amb arestes vives per allò de que el veritablement modern és el cub), murs de càrrega. Els elements que donen a la construcció un aspecte veritablement modern estan superposats: la marquesina triangular, eventualment usada com a sortidor de benzina, i un bellíssim grafisme tan a l’hora de dibuixar els plànols com d’elaborar la senyalètica. Coses del possibilisme amb que el racionalisme va entrar al nostre país a través de la Generació del 25 madrilenya (a la que es poden adscriure Arniches i Domínguez) i dels arquitectes noucentistes catalans (que podrien trobar la seva màxima expressió en els germans Puig i Gairalt).

manzanares 3
L’alberg del Manzanares i el seu estil de construcció “raonable”.

D’aquests albergs se’n construiran dotze. Alguns d’ells sobreviuen, la gran majoria desfigurats, mutilats, deformats de tan ús que han tingut. En aquest aspecte el de Medinaceli n’és una bona mostra i tornaré a centrar-me en ell.

L’alberg de Medinaceli es comença a construir a 1932 sobre una parcel·la de titularitat municipal. L’adaptació del projecte tipus i la seva construcció correran a càrrec de Carlos Arniches en solitari. L’any 1935 serà per fi inaugurat. A principis de la Guerra Civil és requisat per les tropes colpistes com a allotjament. Després de la guerra l’edifici tornarà a la seva funció original. En algun moment l’arquitecte Manuel Sainz de Vicuña el sotmet a les obres d’ampliació que el desfiguren per darrere. L’alberg seguirà funcionant com a tal fins a 1972, per a ser tancat per la seva insalubritat. Medinaceli el seguirà explotant com a hostatgeria gairebé fins l’any 2000, moment en que algunes parts del mateix es comencen a usar com a magatzem municipal fins a l’actualitat. A cada bugada es perd un llençol.

MED_AD_2

L’edifici, però, aguanta. Més que això: aquesta resistència l’ha convertit a ell mateix (un organisme de servei concebut per a visitar, estimar i preservar el patrimoni) en patrimoni. És, en certa mesura, el patrimoni del patrimoni. Part de la història del desenvolupament d’un país que lluitava per a establir estructures d’estat que permetessin lentament variar una condició que en quaranta anys de dictadura i quaranta més de democràcia a penes s’ha pal·liat(6). No és només la qualitat d’aquest edifici, encara reconeixible i apreciable: és el que aquest significa. La seva història, la història de la implantació d’aquests albergs creuada amb la història de les biblioteques, de les escoles, dels centres de salut, etcètera, una història de progrés que faríem bé de recordar i seguir.
I més: l’edifici és recuperable. La parcel·la segueix essent de propietat municipal. La seva funció principal (hotel per a turistes), perfectament viable. Tan sols es requeriria voluntat i una adequació de les habitacions, que actualment tenen uns estàndards de qualitat més alts, per a recuperar aquest i altres albergs d’aquesta xarxa. Des d’aquí ho reivindico i faig la crida a que el patrimoni de Medinaceli conti, en un futur, amb una obra del GATEPAC.

MED_AD_4_r
La privilegiada relació amb el paisatge de l’alberg de Medinaceli: això és recuperable.

(1) Que encara no s’ha transformat en paisatge malgrat ser un lloc més que interessant en aquesta configuració d’edificis urbans i anònims en un lloc que no té res d’urbà i que té poc d’anònim si es coneix bé (però la velocitat de la carretera ho transforma tot) i que fins i tot té perles arquitectòniques tan estimables com una petita església obra dels germans Fco. Javier i Juan Bellosillo(2).
(2) I els Bellosillo, tots ells (i són saga), tenen una història absolutament apassionant i injustament oblidada que m’he promès escriure algun dia però que no sé com perquè són tots a Madrid i m’obligaria a un Verkami o així. Un flipe, ja us dic.
(3) Els albergs no són l’origen del paradors. Ja des del primer moment coexisteixen les dues tipologies i es considerarà que la tipologia de parador requerirà d’un projecte específic per a cada un d’ells.
(4) Però com podeu imaginar no tinc informació sobre ells i per tant haig d’usar aquestes vaguetats. Però el clima cultural de l’època i les ganes que tenien tots fan pensar que aquesta afirmació no és gens exagerada.
(5) Que és on Le Corbusier proposarà exactament els mateixos edificis. Per no parlar de les seves Unités, cinc construïdes, totes gairebé clòniques.
(6) Ras i curt: Espanya (i Catalunya també, tot i que una mica menys) està seriosament desequilibrada, amb un dèficit de població important i una dependència excessiva de la capital i del litoral mediterrani. Això ja s’intuïa durant la dictadura de Primo de Rivera, es converteix en el cavall de batalla principal de la República i s’usa com a arma política durant el franquisme, quan convenia un país subdesenvolupat. Després s’ha fet poca cosa al respecte.

Posted in Arniches Domínguez, Carlos Arniches, crítica, GATEPAC, Martín Domínguez, Medinaceli, patrimonio | Tagged , , , , , | 3 Comments