Schindler-jujol, afinitats desconegudes

Un esbós
Jujol neix el 1879, Schindler, vuit anys més tard, 1887, el mateix any que Le Corbusier. El primer mor el 1949, als 70 anys. El segon, el 1953, als 65. Dos arquitectes a l’ombra de dos grans genis, Gaudí i Frank Lloyd Wright. Maduren a la callada, fent obres amagades, influint als seus metres decisivament, fent-los canviar de rumb.
La façana de la casa batlló és d’en Jujol.
L’interior de la casa freeman, de Schindler.
Les dos obres s’atribueixen als mestres.
Les baranes de la pedrera, el banc corregut de la sala hipòstila del Park Güell, els medallons de la part inferior. Al Bellesguard, res de res: enlloc de Jujol,Sugranyes.
Probablement els pitjors trencadissos de tota la carrera de Gaudí. I els he vist i tocat.
La direcció d’obra de l’Aline Branshall House és de Schindler. La casa del porter, i molts dels projectes del mestre quan aquest era a Tokio dirigint l’Imperial Hotel, obra genial, excessiva, totalment wrightiana.
Posteriorment, els dos arquitectes desenvolupen carreres que, per a molts crítics, es fan a l’ombra dels seus mestres. Per a mi és totalment, fals. La genialitat es desenvolupa sempre amb una economia de mitjans total, brutal, extraordinària. Schindler i Jujol (SiJ), com qualsevol geni, qualsevol geni de debò, agafen el que tenen, ho processen i ho transformen d’una manera tan radical que passa a ser una altra cosa. Aquesta manera d’operar fa que les transformacions arribin gradualment, mai d’una manera radical. Hi ha una primera fase de distanciament, seguit d’un moment en que es va avançant gradualment fins on es vol arribar. Vista la obra en perspectiva això és molt fàcilment distingible, però al seu moment no és tan obvi. Wright i Gaudí, al seu dia, fan el mateix respecte dels seus mestres, Martorell i Villar y Lozano per part de Gaudi i el Lieber Meister per part de Writght. El seu Lieber Meister mil vegades traït i intentat redimir al manantial. Qualsevol que es passegi per la Rambla de Catalunya pot mirar-se amb uns altres ulls una casa entre mitgeres, cinquanta o seixanta metres per sobre la gran via (diria), cantó llobregat, d’en Francisco de Paula del villar y Lozano, que és la casa Batlló abans de la casa Batlló: o, millor dit, la seva primera versió simètrica, amb ordres i ritmes que es van densificant de baix a dalt i una coronació interessantíssima. En Villar fou un pioner, un arqutitecte no massa bo i gairebé inconscient de la seva pròpia vàlua, sense massa ma pel disseny però amb brillantíssimes i molt poc convencionals idees sobre com composar una vivenda. Tres quarts del mateix amb en Martorell, arquitecte extraordinari que manejava amb enorme soltura el pastitx, elevant-lo a unes quotes d’expressivitat que obren tot el camp del món no tan sols a Gaudí sino a la resta d’arquitectes modernistes.
Qualsevol que es miri un banc d’en Sullivan, o l’Auditorium Building, qualsevol que admiri l’enorme destresa de n’Adler per a combinar murs de paredat estructurals amb pilars a edificis d’alçada ,s’adona d’on ha sortit en Wright, el fill de puta traïdor entestat en robar tots els descobriments als seus ex-caps.
SiJ desenvolupen la seva arquitectura a la contra: a la conta del programa, dels encàrrecs, de la seva evolució lògica com els enormes aruqitectes que eren. Tots dos agafaran gust a acabar les seves obres amb les seves pròpies mans, fent de contractistes, de ferrers, de pintors, de constructors, de licitadors. Passant de plantes, de seccions d’alçats i de planells. Fent de cobertes façanes i de façanes cobertes. Explotant programes, dormint al ras, o dins d’una alcoba mitjeval, incorporant sempre, instantàniament, al seu propi imaginari, qualsevol obra que acabessin. Tornant fidelment sobre el ja fet. No desdenyant els grans encàrrecs que els acabaran (o començaran) girant l’esquena, formant socis que després seràn molt més grans (i, encara que excel.lents arquitectes), i més dolents que ells, com el cas d’en Neutra amb en Schindler i d’en Ferrés i Puig en el cas d’en Jujol.
Les últimes cases d’en Schindler són una meravella: petites, translúcides, seqüencies espaials dignes d’una catedral, d’una mansió, d’un gran edifici públic: tot està trascendit. Tot. Els materials giren noranta graus, es fan forjat, façana, tancament horitzontal, vertical. En Jujol acabarà convertit en un “filigranero” sense escala, un tio capaç de convertir un recipient per aigua beneïda en un aconteixement espaial, en la maqueta dels edificis que no va fer.
Quedin aquestes paraules com un homenatge a aquests dos monstres que, sense mitjans, amb pocs encàrrecs, sense clients rellevants, desenvolupen, no sé si intencionadament o no, una carrera a la contra, una arquitectura d’oposició que potser sigui així només perquè no pot ser d’una altra manera, però una arquitectura, al cap i a la fi, d’una intensitat gairebé sobrehumana, potser una arquitectua que té el que ha de tenir, la preocupació per cada detall, les ganes de servir de debò, la escala 1:1, la capacitat per saber què pesen els materials, per la llum, fins i tot per l’olor, per tot… en fi, algo que és a l’abast de molt pocs, que et deixa produïr poca obra però intensa…

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Més de l’estiu, passat a net del quadern

Sobre els tatuatges…….
Manifestos epidèrmics (o ser a un poble de platja en ple període de vacances, sol, indolent i amb, per fi, no massa calor).
Tot d’una em ve al cap, a través de la visió dels cossos tatuats, “ornament i delicte”. Passegen tranquils en diverses actituds amb un denominador comú: no pensar. Combinacions, maneres de moure’s, edats, amb o sense nens (però deu ser cosa de la meva pròpia edat que m’hi fixi) , i una manera de vestir que, per recurrent, em fa pensar en un paradigma proper al canvi. La roba de vacances que, gradualment, es va convertint en roba de diari, a ciutat, quan se surt, a la feina. Al final la moda que ens dicta que oci i vida diària s’han, per fi, de confondre. Gradualment, com si el no fer res i una certa manera d’entendre el descans, tendenciosa, gairebé apriorística, prèvia fins i tot al cansament real, dignifiqués com un objectiu finalístic, un nirvana imposat exògenament, acceptat com un lloc comú on ens hem de trobar tot per sentir-nos com en un anunci.
Davant meu, una parella-jove-amb-nena-preciosa-que-demana-un-gelat. Carta amb fotos, pura imatge que, enlloc d’informar, de descriure, anticipa una sensació, un moment, de gaudi associat al plaer comú, un condicionament que obre els sentits i els predisposa a viure un moment prefabricat. I, de marc al quadre, cada cop més gent tatuada. Curiós. No n’he conegut tants com per, a base d’entrevistes, fer-me una idea dels llocs comuns que recorren per arribar a ells, ni tan pocs com per a fer una generalització abstracta que neixi d’una obserbació despersonalitzada, asèptica. En fi, que el paradigma ha canviat. Els joves es tatuen, sembla ser, seguint una mena d’impuls narcisista que surt d’una contemplació del cos-com-a-temple, instrument de plaer, divorciat d’entrada de la ment, sensació buida sense processar, estímul visual, ornament pur. Em segueixen venint al cap les pintures romàniques, formes contextualitzades en un espai, amotllades al lloc d’una manera que mai, ni tan sols a base de copiar-les, he arribat a saber si era apriorística o a posteriori. Segueixo recordant les filigranes gòtiques (ah, aquest art de les sensacions previ al renaixement) que omplien l’espai, els arabescos delicats que matisen i qualifiquen superfícies i (gran salt quàntic) les arquitectures alucinades d’HdM, superfícies vibrants, tenses, abstractes, ferotgement antinaturals i maquillades permanentment, essencialment, com molts dels cossos que passen per davant meu. On és la frontera? Cub, prisma parel.lepipèdic versus un cos humà? A la forma, a la ment, a l’ànima? Al missatge, potser? La moda és, ara, transversal. Des d’aquesta noblesa moderna que només potser sigui com ha estat sempre, de la que parla Loos, fins a aquesta difosa classe social que són els presos passant gairebé per qualsevol altre estament. El gregarisme hi és present, es veu en els temes, en els missatges. La ignorància també. Ideogrames xinesos, japonesos, mandales, runes, ritus tribals, molts desconeixen el missatge del que porten sobre (sota) la pell i no fan massa esforços per a averiguar-lo. D’altres, buits, ornament-sobre-ornament, com les tipografies que s’empren per a grabar coses tan banals com un nom. Sempre les mateixes, mai senzilles, escollides, potser, com un homenatge instantani a l’habilitat de l’artesà que realitza la feina. Alguns juraments de fidelitat, homenatges a famosos, actors, pintors, líders religiosos o de masses, també futbolistes o equips, o grups musicals. També motius florals, geomètrics, fascinació narcisista per alguna part del cos que es consideri bonica. Al final, jugar amb una permanència que no se sap que ho serà, amb una tecnologia mèdica que permet, sembla, reescriure a cada moment el nostre historial biològic, ser o no ser aquesta fidelitat, aquest ornament, aquest sempre-jove, i, el record, sempre el record, del cadàver exquisit que tots hem somiat ser en algun moment.

Posted in Uncategorized | Leave a comment