Sobre pletines de ferro doblegades

Recordo la primera visita que vaig fer a la fàbrica Casarramona reformada. Vaig abordar-la des del darrere, ignorant la nova pèrgola d’Arata Isozaki, que només cobreix uns accesos que s’han volgut fer subterranis per tal de no interrompre un alçat que, al final, acaba essent alterat en la seva visió propera pels grans forats que han obert al terra amb aquesta voluntat de no alterar res alterant-ho tot.
Hi havia, hi ha, unes baranes molt interessants de forja, dissenyades pel propi puig i cadafalch, que em van fer reflexionar. Aquestes baranes estan fetes a base de pletinetes d’uns dos centímetres que van girant sobre el seu eix i, si no recordo malament, s’empotren una a una al sòcol de totxo. Per dalt, el passamà. Totes les pletines són, aparentment, iguals. Totes les pletines haurien de ser iguals. En puig i cadafalch, per tant, va prescindir totalment de l’esperit dels artesans, del seu saber fer més enllà del coneixement inmediat que tenien de retorçar platabandes. Artesants, per tant anònims, intercanviables, anodins i que, en última instància, prefiguren el poder de la màquina. Poder que acaba afirmant-se, prenent sentit, en el proper pabelló d’en Mies van der Rohe, només una mica posterior a la fàbrica. Quan Mies el fa retratar, per altra banda, es preocupa molt que la propera torre de la Casarramona surti.
Més endavant, grup R, Coderch,baranes de barrots convencionals que acaben essent, també poètiques pel context, per la seva pròpia simplicitat, pel que representen.
Molt més endavant, Herzog de Meuron, Basilea un altre cop, dipòsit de senyals 4 Auf den Wolf. Bandes de coure totes exactament iguals, retorçades totes elles al voltant d’un edifici, configurant-ne la façana, actuant de gàbia de faraday, permetent una lectura com a objecte autònom de l’edifici. La màquina, l’artesania conjugades per aconseguir que un edifici sembli una idea. Cap rastre humà, ni tan sols en l’escala. El mateix dipòsit de senyals seria un llum de taula fantàstic.
Després, el context el legitima. Cables, catenàries del tren penjades. El seu propi dipòsit ferroviari, molt proper. Els colors grisos, la llum bruta. Un bon edifici, en suma.
Ara, fa dos anys, RCR, Olot. Aranda, Pigem, Vilalta arquitectes. Casa M-Lidia. Restaurant les Cols, sobre tot el restaurant les cols. Algun dia n’hauré de parlar, ho veig.
Bandes de ferro retorçades, un altre cop manualment. Bandes de ferro pintat de color ferro, amb pintura que té pigments metàl.lics. Humitat, s’entra per una vessant nord sobre un terra mullat. Parets i sostre estucats, la sala daurada, tot penombra i contrallum. I les bandes de ferro.
Fetes una a una. Totes diferents. Només per una raó: la ma. La ma es cansa, és imperfecta, en fa unes del dret i les altres del revés. La ma. Fixades a un marc metàl.lic. Controlades tan perfectament con en el cas dels suïssos. Però amb una regla de joc que permet l’existència d’aquestes imperfeccions de la ma. Que les legitima. Que milloren el projecte. La ma.
I, al record, en Jujol retorçant ferros a la pedrera, al mas bofarull. Queixant-se al propi ferro perquè no es deixava retorçar prou, perquè es trencava. Martellejant. Picant, serrant. Recolzat sobre una porta de coure que va repicar, clau a clau, centímetre quadrat a centímetre quadrat.
La mà.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Una part del meu Oteiza

Irun , visita de treball a una ciutat que va ser màgica en aquell moment, fantasmes d’altres vides, aire pur, Tudela de passada a les vuit o nou del matí i tantes coses per dir de llocs que només vaig visitar mesos més tard
El fantasma de la seva casa a Irun, on va viure uns vint-i-cinc anys amb en Néstor Bastarretxea de veí. Un camí, una frontera. Una casa aparellada, un arquitecte, Luis Val, important per qui no va ser. Important pel poder de decisió del seu client.
Un sol diferent del mediterrani. Un riu. Una escultura de pedra calissa a la mateixa frontera. Que és frontera. Qué, per a mi, consolida la diferència i reafirma l’estat esquizofrènic d’una nació condemnada a viure partida.
Incís: en Josep Quetglas parlava d’aquesta pedra. Deia que les paraules no podien quedar gravades en ella: sempre són aire, absència de matèria, esquirles de pedra que marxen per no tornar. Que rellisquen, que es queden a la superfície.
Exactament igual que la nostra pròpia mirada. Fins i tot la fonda. Fins i tot la geològica. Llisca per damunt ella. Que les paraules no la poden atacar? Tampoc la mateixa forma que n’Oteitza li va donar, estimat. Res, seguint aquesta lògica, aquest raonament, és capaç d’atacar la pedra. Res. Com a pedra. Àtoms, mol.lècules de no sé què. I nosaltres a la superfície. Atacant, buidant, donant forma a l’aire que l’envolta. I prou.
Reprenc el fantasma de la casa de n’Oteitza, vista, per primer cop, en cotxe, al seient del darrera el meu bon amic Merwan Chaverra, bon amic, bon arquitecte. Un flash, unes fusteries de ferro i un estuc que un dia va ser blanc. Unes formes que, bo i atacades, degenerades, brutes, són perfectament reconeixibles.
Jo no coneixia els planos. No sabia del laboratori de guixos, de les dues vivendes, dels dos colors, dels pilots. De l’alineació del carrer. No podia distingir més que per l’instint els afegits dels cossos originals. Ni els desmunts del terreny, ni el primer nivell. Sí els arbres que ja hi eren. Estic, estem acostumats a les vivendes racionalistes que molta gent considera de segona fila. A les vivendes de la meva ciutat, l’hospitalet de llobregat, de lloguer, projectades gairebé totes elles per en Ramon Puig i Gairalt, amb les fusteries canviades una i mil vegades, amb goteres, embegudes entre edificis més alts, sense entorn, repintades amb pintura plàstica i colors lletjos o amb estucs que ja han caigut, deslluïdes, amb despreniments. Com senyores grans a les que endevines lo guapes que van ser algun dia.
Així estava aquella casa: puticlub abandonat, agència de duanes, vidres partits, fusteries rovellades, cossos d’uralita al davant i la vegetació que se la menja. Una casa també és el seu propietari, i l’havien abandonat. Ara què? Museu, quedar-se així, enderrocar-la? Al costat, el recinte firal nou. Un pont de carretera, una sortida de la variant que li passa a metres, fregant-la. Patètic voladiu que imita alguna cosa de l’ambient, que pretén convocar-lo, canviar-lo d’escala, netejar l’aire.
Energia. Un silenci estrany. Un silenci rodejat de vehicles pesats, camions, cotxes a gran velocitat. Portem tots dos la càmera, venim del centre de la ciutat, a peu. Ell es desplaçava en vespa. L’entorn dialoga amb allò. De sobte els cotxes semblen bruts, desangelats. La casa pren significat, el puticlub es titula “el camino rojo”. Animal fronterizo es deia n’Oteitza. Rojos eren els pilotis de la casa. L’entrada té el cel ras de formigó vist pintat de blanc. Sobre ella, uns estranys goterons ens porten a l’interior. Els va fer, o inspirar, ell. Ell, en majúscules. El que no dibuixava, el que estava allà cada dia. Ell. Les fusteries eren les originals. Els dos colors semblaven ser-hi.
Al final…
Al final remeto a qui vulgui saber més del tema a l’inevitable llibre d’en Zuaznábar, editat per Actar. Bon llibre? Almenys llibre necessari, massa afectat d’un insuportable to acadèmic, però escit amb carinyo, així malescrita la paraula. Allà parla de dades, dades. I…
I queda allò. Allò que no se sap què és. Allò que convoca l’entorn. Queden rastres, rastres mentals del qeu va succeïr. Rastres d’una persona excepcional que va decidir convertir allò en la seva llar. Que es va barallar, pel camí, amb en Saenz de Oíza. Queda aquell silenci estrany entre cotxes, queda la immobilitat, l’astorament, el demanar que algú es fixi en allò. Un cert sentiment de possessió de dos persones que van arribar a peu, des del centre, una càmera que em queia de les mans (vaig fer poques fotos i dolentes: no podia, no calia, no era el moment, ni el lloc. No vaig dibuixar. ), Un habitar allò momentàniament, sentir-se part d’una història, de la història que en aquells moments escribíem nosaltres mateixos participant en un concurs pel centre de la ciutat.
Els seus traços amb el bastó. Com deuria estar fet aquell goteró?
La textura.
Tocar les parets que havien estat blanques. El cartell rodó del puticlub. La visió del laboratori de guixos pel darrere. Pilots que ja no hi eren. Porxos coberts, bars cutres, el recinte, el riu.
Estavem cansats, aquella nit. Què queda d’una vida plena que va ompir aquell lloc vint-i-cinc anys? Li agradava la música?
La nostra llar. Una llar.
Memòria, rastres. La vida que flueix, que segueix passant.

Posted in Uncategorized | Leave a comment