Una història d’amor instantània

Revisionant Sunset Boulebard, arbitràriament arxivada a un DVD entre en Wenders i en Kitano, tristos títols de crèdit en què un helicòpter sobrevola un Million Dollar Hotel de color blau a l’albada, Salman Rushdie, Milla Jovovich (fascinació), Bono, Mel Gibson sobreactuant i quedant bé, ultraviolència japonesa, calor, Paquito el Chocolatero sonant de fons (és la festa major de Sant Cugat), Knockando 12 anys (el que em puc pagar, de fet). Ressaca post-entrega, ben dormit i amb ganes de veure  bon cinema.
Crueltat, William Holden surant a la piscina, doblatge anys 50 “ustedes se preguntarán cómo he llegado hasta aquí”, memòria traïda. La frase no s’arriba a dir, complexitat, Chandler, Wilder, cinema negre, història sòrdida d’ambició, de desamor, d’autoodi, baixa autoestima, humiliació. La memòria vola, s’inventa coses, falseja realitats, traeix fets i històries, adapta, esborra, corregeix. En aquest instant sóc al barri xino. Sí, el barri xino, sense més, persones lligades a les cadires de les tabernes per dormir. Taules de billar rellogades, brutícia, rates de bon tamany, roba estesa de banda a banda del carrer, històries desconegudes lligades amb d’altres de viscudes, olor de curry, xorissos corrent sense ser perseguits per ningú, vivendes socials de totes èpoques, antigues cases de putes reconvertides en pisos d’estudiants i guionistes visquent en pisos de porter reconvertits. Tocs d’irrealitat que semblen trets de llibres de Géorges Pérec, algun Carvalho possible que sembla que pugui aparèixer a cada cantonada, la Carmen de Mairena constantment trobada per la Rambla, a algun restaurant (amb la majordoma), creuada pels voltans de la plaça Catalunya a una hora en que no saps si ve o va, serena, digna en la seva monstruositat deformada, ambigua. Camions de repartiment rera la Boqueria, el llantiol tancat a les onze del matí, comissaria de policia buida, turistes arreu, menjòdroms prop del paral.lel.
Camino, així, amb pressa i sense rumb, absurdament, com sempre, aixecant la vista cap a la calitja, tot Barcelona s’enganxa físicament, suor, la vorada sota les sabates, el fum dels cotxes, la pols, una mena de greix que sembla sedimentar-ho tot, la pedra de Montjuic sempre de color negre, l’estiu que no s’acaba, transicions tan lentes entre les estacions que sempre sembles estar igual. No porto ulleres de sol, els peus fan mal i, com m’ha passat al llarg de gairebé tota la meva vida, porto unes sabates inadeqüades, grans, amples, lletges, no sempre còmodes, prematurament envellides, plenes d’aquesta pols omnipresent. Encorbat, amb una cartera massa pesada, escoltant el sorll d’algun cotxe d’un blanc brut que passa de tant en tant, amb la freqüència suficient per a permetre als transeünts creure’s amos de la calçada i barallar-se permanentment amb ell, amb ells. Aparadors del segle XIX que mai sé si estan oberts o tancats, d’aquests color uniforme, universal, que permet destacar tan bé les escasses façanes restaurades, gent amb més pressa que jo, botiguers a la porta d’un establiment sempre massa petit, atapeït, que mai sé què ven i sempre trobo massa car en la meva ignorància de passavolant. Recordo un atracament recent a una monja que coneix la meva mare, en algun lloc vint-i-cinc metres a la rodona meu. Li van voler prendre tot, un altre matí com aquest, sol, calitja, tot es segueix enganxant ara i sempre, gent funcionant a batzegades, incertament, d’esma, barallant-se entre el desig de perdre el temps i de seguir apressats anant duna banda a l’altra. Amenaçada amb una xeringa per un atracador seropositiu, va acabar amb tot el que portava més una punxada profunda a l’esquena. Afortunadament, el virus de la SIDA mor ràpidament: la punxada no va tenir més conseqüències que la de fer dubtar la bona dona de la fe de la gent que intentava ajudar. Camino, doncs, per aquell carrer, escenari futur de tedioses passejades nocturnes amb massa cerveses de més punxant perpendicularment la Rambla a la recerca del tercer local on fer correr la nit. I, sense més, parada enmig del carrer, una dona gran. Evidents problemes de vista, sembla més alta del que és per una estranya dignitat que li recorre els ossos, li adreça l’esquena, la travessa, la sosté com una segona columna vertebral. No sé si porta barret, barret negre d’ala ampla sota el sol brut d’un dia brut, enganxós. Però no en porta, perquè les ulleres enfosquides de vidres progressivament acolorits, grans, li brillen. Els seus ulls es veuen per sota, trapelles, vius, negres. La pell arrugada, blanca. Moviments curts, ràpids, poc àgils, nerviosos, li donen l’alre de saber on va. Hi ha un noséquè en la seva vestimenta que la fa encaixar tan precisament allà que, ni per un moment, se’m acut que no pugui ser del barri, de la zona, de dos o tres cases a prop. Camina pesadament, gairebé arrossegant uns peus deformats calçats amb sabatilles també negre, amb taló mínim folrat d’espart. Em disposo a creuar el carrer, a dos metres d’ella, pel mig, gairebé sense mirar, asfalt gris fosc que, com tot el que ens envolta, ha perdut el seu color, barreja quasisòlida de varies coses, i em detura, demanant-me per creuar el carrer. Paro en sec i li ofereixo el braç, sense pressa, sense ganes d’arribar a l’altre costat, sense saludar-la, caminant, senzillament, al seu costat. Vigilo l’enèssim cotxe blanc brut, llunyà, que enfila el carrer i ni tan sols necessitarà frenar per no atropellar-nos. Passa darrera meu, anònim i pacífic, sense que ningú alci la vista, i, a l’altra banda del carrer (cinc o sis metres, màxim set o vuit, tallats assimètricament en dos per una línia d’ombra imprecisament retallada, bruta com la resta, que amb prou feines cobreix da vorada de mar), em deturo per a deixar la dona, sana i estàlvia, a l’altra banda. Ens mirem mentre em dona les gràcies que jo haig de rebre gairebé anònimament, per girar-me i seguir caminant al meu ritme. Però. La miro als ulls, directament, Tindra uns setanta anys, els cabells tenyits de negre, a través dels vidres tenyits la seva mirada guspireja tranquilament. Em dona les gràcies un altre cop, mentre m’agafa l’avantbraç. Li agafo el seu, amb afecte, amb força, com fa ella. I, enllaçats enmig de carrer, un dia d’un mes que no conec, sense en que sàpiga l’any, el motiu, ens mirem, cinc segons, deu. Amb ganes, amb afecte. Amb un record que no puc tenir d’una joventut, d’una bellesa. Amb la presència de la seva dignitat, de les seves ganes de viure, de la seva alegria momentània. Amb les seves ganes, coqueteria, energia, afecte cap a un desconegut que podria ser el seu nét però que, per cinc segons, només per cinc segons, no ho és ni falta que fa. Tot s’il.lumina, resplendeix, l’energia puja, l’apretada s’estreny encara més, ens reconeixem i, lentament, fem cadascú el nostre camí.
Gloria Swanson segueix baixant l’escala de la mansió, dirigida per Erich von Stroheim, cada cop que algú s’ho mira. Alça els braços i s’acosta, decidida a la càmera, es fon amb la llum i la pel.lícula acaba.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

De la confrontació llum natural/llum artificial



Trobats dos esbossos de n’Alvar Aalto sobre la seva biblioteca de Viipuri (ara Viborg. Incís: arquitecte emplaça el seu edifici en funció d’una església rodejada per un parc: Dues pastilles confrontades amb l’absis, lliscant sobre elles mateixes i creant espai on només hi havia un darrere d’un edifici religiós sense cap mena de qualificació. Actualment, la biblioteca ha sobreviscut la guerra de 1917, on va ser danyat i restaurat, i a la caiguda del mur. No així l’església, desnaturalitzant el context.). En ells s’estudien els efectes de la llum sobre la sala de lectura. Sorprèn trobar dos estudis independents per la llum artificial i per la llum natural.
L’arquitectura, tradicionalment, s’ha ensenyat sempre com un elogi de la llum natural. La tradició clàssica amb prou feines s’ocupa de la il.luminació artificial, i, quan ho fa, aparentment deslliga el problema de la pròpia arquitectura traslladant-lo a artefactes que s’exhibeixen sense cap pudor dins les estances: llumeneres, làmpades, torxes, etc etc.

La primera, la que guanya més prestigi i es converteix en dominadora de la tendència moderna, tendeix a confondre la llum natural amb l’artificial, sovint fent-la entrar pels mateixos llocs: un exemple paradigmàtic serien les lluernes del mateix alvar aalto a helsinki amb un focus exterior (que té el motiu disfressat d’ajudar a fondre la neu).
La segona consisteix a dissenyar i redissenyar els mateixos mobles de llum que l’arquitectura clàssica empra, fent-los servir d’una manera anàloga a com s’havien fet servir fins aquell moment, fins a que tinguin un aspecte que, pels arquitectes moderns, sigui adient a les seves construccions. Aquesta segona funció té, però, una derivada que ja es comença a insinuar a la pròpia arquitectura clàssica: el arquitectes moderns comencen a crear dissenys exclusius de làmpades per a les seves obres que, lentament, es van fonent amb l’espai pel que han estat concebudes fins a crear un nou paradigma: el de les làmpades disposades de manera que l’espai en si és qualificat per aquesta llum, que l’integra i li otorga una percepció diferent a la que es té d’ell quan està iluminat naturalment.
Gradualment, el disseny d’algunes làmpades s’ha anat adaptant a aquests requisits, i alguns arquitectes les exhibeixen orgullosament fent-les servir per a que la llum artificial tingui qualitats diferents de la natural, una funció específica que conforti els usuaris i, a més, que dongui una qualificació especial dels espais.
Aalto intueix això en aquests esquemes per a la seva biblioteca, obra gairebé fundacional de la seva etapa madura, i ho reflexa en els seus dos esbossos. De fet acabarà fent servir la llum natural per trencar la sensació de tancament, d’ofec, i la llum artificial per al comfort visual necessari en una biblioteca. Aquesta arriba del sostre també, però reflexada a través de les parets i amb origen a unes làmpades de disseny específic.
Als projectes reals o teòrics que he anat desenvolupant al llarg dels anys, el concepte d’iluminació artificial ha anat lligat a l’edifici més que a les entrades de llum natural en sí, i a una altra manera de qualificar els espais. Projectes construits desenvolupats als últims anys han afinat aquesta tendència, i ho han fet a base de fer servir peces de llum absolutment standard, comprades de catàleg, i jugar amb les característiques pròpies de la peça, amb la seva colocació i amb el concepte general de la llum.
A Cal Jan, una vivenda unifamiliar projectada per Montse Farrés amb la meva assistència, el concepte lumínic és anàleg al d’Alvar Aalto a Viipuri: una enorme coberta en tisora ilumina zenitalment el gran triple espai central (lloc de la cerimònia familiar, dels dinars formals, rebedor de la casa, distribuidor, centre de circulacions i de converses entre pisos).
La llum artificial, en canvi, es divideix en dos: la d’ambient i la de treball, la que ilumina activitats concretes com menjar, cuinar o llegir. La llum d’ambient qualifica cada espai d’una manera bastant independent i resumeix en les seves maneres de produïr-se el caràcter episòdic i narratiu del projecte, un projecte peripatètic que es mostra a mida que et mous per l’edifici.
La casa presenta una materialitat gairebé dramàtica, que ve donada per la història que ens varem inventar al posar-nos a treballar en ella: ja que pot arribar a ser incòmode que una vivenda unifamiliar feta a mida expressi massa coses dels seus anteriors propietaris, varem decidir que la casa s’expressaria a través del seu historial constructiu. De fet, el seu promotor original va ser un mestre d’obres de Molins de Rei (lloc on s’emplaça), i se la va construir per ell, amb bastant amor. Les parets, de paredat a la planta baixa, fins al primer forjat, i, d’allà en amunt, maó ceràmic manual molt ben posat.



L’obra nova es va enguixar per dins i arrebossar per fora. Les llums sobre els paraments de guix són rasants, evidenciant imperfeccions, aprofitant-nos del color blanc amb que varem pintar aquestes parets. Els aplics són més petits, i enfoquen amb bombetes dalt i baix.

El triple espai s’il.lumina amb uns globus de llum tanslúcids, també d’un material plàstic, a manera de sols. En voliem posar tres, però al final han estat dos, ajudats, però, pel joc de reflexos d’aquests globus sobre les superfícies vidriades dels ampits del doble espai: les dos parts de la casa (la del jardí i la del carrer) han quedat connectades per unes estructures metàl.liques (l’estructura principal d’acer s’ha pintat negra mat) implementades en vidre, vidre translúcid trepitjable i vidre transparent a les parts verticals, iluminat sempre al ras, de manera que acaba convertint-se en una cosa sòlida quan se’l mira de través, negant-se-li amb tota intenció les seves qualitats de lleugeresa (confiades, en aquest cas, a la pesantor de l’estructura metàl.lica). La transparència del vidre arriba quan ets sobre la pasarel.la, quan es pretén que es visqui bé l’experiència del triple espai.
Els globus de llum són també de Jasper Morrison, i la seva colocació es va triar amb especial cura tan des del principi del projecte com a través de le successives visites d’obra, dibuixant, imaginant…….

Al final, queden les sensacions viscudes durant el projecte, la constant posada en crisi de les primeres decisions per ser confirmades i reconfirmades, matisades, per tal que agafin força. Intensitat… per tal que quedin al seu lloc, de la mateixa manera com ajustes una planta al seu test, de la mateixa manera com et fas teu un sofà tou quan t’hi deixes caure, tot al seu lloc, precis, comfortable.I, potser, poètic.

Posted in Uncategorized | Leave a comment