Que el punk esta mort, collons!

Pasajes, número de desembre-2005. Uns arquitectes noruecs publiquen unes vivendes al seu pais. Unes correctes vivendes, en fusta per fora, circulacions verticals exteriors, materials ben escollits, ditribució correcta, bla, bla, bla. Un bla bla respectuós, tot s’ha de dir, no tots els projectes m’agraden i aquest és bo. Per sobre la mitjana, decididament.
El problema dels arquitectes és que es declaren punks. Punks. Un despatx d’arquitectura internacional, que publica, que construeix, que es relaciona amb d’altres, que té personal, i es diuen punks.
Syd Vicious no tenia el graduat escolar.
Johny Rotten declara que, després dels tres primers mesos, varen seguir per la pasta.
Steve Jones mai va ser un mal guitarrista.
El productor del grup els va fer assajar cançons de Syd Barrett, el primer lider de Pink Floyd. Havia de ser el seu repertori fins que es van adonar que podien composar.
Campanyes de promoció, gira americana.
Contemporàniament, Marillion sobrevivia sense promoció. Dire Straits no es radiaven a l’UK. Grups elitistes, segons ells, grups que no tenien la meitat de la meitat dels mitjans dels altres.
Res és el que sembla, i, de mentres, els punks autèntics morien de sobredosi, o es tallaven la cresta i es feien Skin heads (a Glasgow, neds) i eren ràpidament absorbits per ideologies d’ultradreta o esquerra, canibalitzats per intel•lectuals envejosos de la seva energia, del seu apriorisme que neix del no saber què faràs demà.
Robert Fripp, Eric Clapton són massa bons guitarristes per tocar brut. Però precisament en això consisteix tocar sense pensar, en ser un bon guitarrista, en superar la tècnica, en automatitzar. Però això és elitista, això és educació i talent, molt talent, a parts iguals.
Arquitectes punks? Marketinguistes de segona incapaços d’entendre que, senzillament, són bons artesans amb consciència social capaços de fer edificis correctes. I joves. Han de demanar perdó per això? Els pica? Haver deixat de llegir més d’hora. O haver cremat més contenidors. Se’ls ha passat l’arros.
Però espero que repeteixin les bones vivendes, amb aquesta mateixa actitud que els convertirà en persones insuportablement pedants, però amb uns fets que passen per sobre d’ells i acaben legitimant una actitud passada de rosca per idiota.
Queden els fets, i els edificis. Seguiré disfrutant d’ells.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Aalto i els interiors que no tenen exterior

del pabelló de Finlàdia a Nova York
El pavelló de Finlàndia té exterior. Obvietat? La fira de Nova York es fa a Queens, a base de pavellons exemts. Conviuen en ella dissenys de Bunshaft, Harrison, Skidmore, Owings and Merrill (precisament és allà quan passen la direcció del disseny de la seva firma al finíssim Bunshaft, navegant en aquesta incertesa de la transició entre el manhattanisme i el moviment modern). Pavellons enormes amb i sense interior, esculptures, arquitectures que basen en part la seva qualitat en el tamany, en l’estridència. No em desagrada, però entre ells esta Alvar Aalto fent el que tots coneixem, un interior pur, un tros de Finlàndia descontextualitzat a Nova York.
El pavelló esta exempt.
El pavelló té exterior.
El pavelló té un exterior cúbic, de fusta. Una discreta finestra correguda, apaisada. Un bon edifici, que es retira, que vol passar i passa desapercebut entre molts edificis que volen cridar l’atenció. Aalto mai construira cap exterior a Manhattan.
Entre el pavelló exterior i l’interior, res. Un buit, uns cables que subjecten l’enorme paret desplomada. Un moment de no res, un cel ras de teatre, un espai no practicable, residual, producte de la colisió entre un exterior pur i un interior pur.
Aalto no el resol. Senzillament, es donen esquena contra esquena, ignorant-se, en un diàleg mut.
Aalto no dibuixa mai la secció sencera de l’edifici. O ho fa amb l’interior, o dibuixa l’alçat exterior, o el fa fotografiar però no publicar.
Aquests espais residuals no controlats fan pensar que, de vegades, els grans deixen coses a l’atzar. Pragmatisme americà, potser? Segur que no: en Rockefeller n’hagués fet el Saló dels Cables porpra. Deixadesa? un gran no deixa mai res a l’atzar. Senzillament, classicisme de nou: les formes interiors i les exteriors no coincideixen. Com amb Palladio, com amb Miquel Àngel. Com als teatres…
Repetira. Cel rasos i envolvents exteriors i interiors que no es repeteixen. Allà funciona? La secció té més llibertat que la planta? En tot cas, repetirà.
Maison Carrée. Envolvents interiors i exteriors divorciades. QUan passa no hi ha llum zenital: cap objecte és dels dos móns alhora. En Siza ho torna a coinciliar a la casa de Te.
Moneo fa edificis amb màscara. Com Venturi. Com, algun cop, Le Corbusier. Màscara que té a veure amb l’interior, ni que sigui per disfressar-lo en positiu i en negatiu.
Aalto col.lideix dues formes sense sentit. Com Ützon a Sidney. L’ópera encara no s’ha enllesit. El pavelló va ésser enderrocat.
Lucio Costa i Oscar Niemeyer van treballar junts.
I en Foster va copiar les seves famoses taules a en Carlo Mollino.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

schoenen