Aalto i els interiors que no tenen exterior

del pabelló de Finlàdia a Nova York
El pavelló de Finlàndia té exterior. Obvietat? La fira de Nova York es fa a Queens, a base de pavellons exemts. Conviuen en ella dissenys de Bunshaft, Harrison, Skidmore, Owings and Merrill (precisament és allà quan passen la direcció del disseny de la seva firma al finíssim Bunshaft, navegant en aquesta incertesa de la transició entre el manhattanisme i el moviment modern). Pavellons enormes amb i sense interior, esculptures, arquitectures que basen en part la seva qualitat en el tamany, en l’estridència. No em desagrada, però entre ells esta Alvar Aalto fent el que tots coneixem, un interior pur, un tros de Finlàndia descontextualitzat a Nova York.
El pavelló esta exempt.
El pavelló té exterior.
El pavelló té un exterior cúbic, de fusta. Una discreta finestra correguda, apaisada. Un bon edifici, que es retira, que vol passar i passa desapercebut entre molts edificis que volen cridar l’atenció. Aalto mai construira cap exterior a Manhattan.
Entre el pavelló exterior i l’interior, res. Un buit, uns cables que subjecten l’enorme paret desplomada. Un moment de no res, un cel ras de teatre, un espai no practicable, residual, producte de la colisió entre un exterior pur i un interior pur.
Aalto no el resol. Senzillament, es donen esquena contra esquena, ignorant-se, en un diàleg mut.
Aalto no dibuixa mai la secció sencera de l’edifici. O ho fa amb l’interior, o dibuixa l’alçat exterior, o el fa fotografiar però no publicar.
Aquests espais residuals no controlats fan pensar que, de vegades, els grans deixen coses a l’atzar. Pragmatisme americà, potser? Segur que no: en Rockefeller n’hagués fet el Saló dels Cables porpra. Deixadesa? un gran no deixa mai res a l’atzar. Senzillament, classicisme de nou: les formes interiors i les exteriors no coincideixen. Com amb Palladio, com amb Miquel Àngel. Com als teatres…
Repetira. Cel rasos i envolvents exteriors i interiors que no es repeteixen. Allà funciona? La secció té més llibertat que la planta? En tot cas, repetirà.
Maison Carrée. Envolvents interiors i exteriors divorciades. QUan passa no hi ha llum zenital: cap objecte és dels dos móns alhora. En Siza ho torna a coinciliar a la casa de Te.
Moneo fa edificis amb màscara. Com Venturi. Com, algun cop, Le Corbusier. Màscara que té a veure amb l’interior, ni que sigui per disfressar-lo en positiu i en negatiu.
Aalto col.lideix dues formes sense sentit. Com Ützon a Sidney. L’ópera encara no s’ha enllesit. El pavelló va ésser enderrocat.
Lucio Costa i Oscar Niemeyer van treballar junts.
I en Foster va copiar les seves famoses taules a en Carlo Mollino.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Sobre pletines de ferro doblegades

Recordo la primera visita que vaig fer a la fàbrica Casarramona reformada. Vaig abordar-la des del darrere, ignorant la nova pèrgola d’Arata Isozaki, que només cobreix uns accesos que s’han volgut fer subterranis per tal de no interrompre un alçat que, al final, acaba essent alterat en la seva visió propera pels grans forats que han obert al terra amb aquesta voluntat de no alterar res alterant-ho tot.
Hi havia, hi ha, unes baranes molt interessants de forja, dissenyades pel propi puig i cadafalch, que em van fer reflexionar. Aquestes baranes estan fetes a base de pletinetes d’uns dos centímetres que van girant sobre el seu eix i, si no recordo malament, s’empotren una a una al sòcol de totxo. Per dalt, el passamà. Totes les pletines són, aparentment, iguals. Totes les pletines haurien de ser iguals. En puig i cadafalch, per tant, va prescindir totalment de l’esperit dels artesans, del seu saber fer més enllà del coneixement inmediat que tenien de retorçar platabandes. Artesants, per tant anònims, intercanviables, anodins i que, en última instància, prefiguren el poder de la màquina. Poder que acaba afirmant-se, prenent sentit, en el proper pabelló d’en Mies van der Rohe, només una mica posterior a la fàbrica. Quan Mies el fa retratar, per altra banda, es preocupa molt que la propera torre de la Casarramona surti.
Més endavant, grup R, Coderch,baranes de barrots convencionals que acaben essent, també poètiques pel context, per la seva pròpia simplicitat, pel que representen.
Molt més endavant, Herzog de Meuron, Basilea un altre cop, dipòsit de senyals 4 Auf den Wolf. Bandes de coure totes exactament iguals, retorçades totes elles al voltant d’un edifici, configurant-ne la façana, actuant de gàbia de faraday, permetent una lectura com a objecte autònom de l’edifici. La màquina, l’artesania conjugades per aconseguir que un edifici sembli una idea. Cap rastre humà, ni tan sols en l’escala. El mateix dipòsit de senyals seria un llum de taula fantàstic.
Després, el context el legitima. Cables, catenàries del tren penjades. El seu propi dipòsit ferroviari, molt proper. Els colors grisos, la llum bruta. Un bon edifici, en suma.
Ara, fa dos anys, RCR, Olot. Aranda, Pigem, Vilalta arquitectes. Casa M-Lidia. Restaurant les Cols, sobre tot el restaurant les cols. Algun dia n’hauré de parlar, ho veig.
Bandes de ferro retorçades, un altre cop manualment. Bandes de ferro pintat de color ferro, amb pintura que té pigments metàl.lics. Humitat, s’entra per una vessant nord sobre un terra mullat. Parets i sostre estucats, la sala daurada, tot penombra i contrallum. I les bandes de ferro.
Fetes una a una. Totes diferents. Només per una raó: la ma. La ma es cansa, és imperfecta, en fa unes del dret i les altres del revés. La ma. Fixades a un marc metàl.lic. Controlades tan perfectament con en el cas dels suïssos. Però amb una regla de joc que permet l’existència d’aquestes imperfeccions de la ma. Que les legitima. Que milloren el projecte. La ma.
I, al record, en Jujol retorçant ferros a la pedrera, al mas bofarull. Queixant-se al propi ferro perquè no es deixava retorçar prou, perquè es trencava. Martellejant. Picant, serrant. Recolzat sobre una porta de coure que va repicar, clau a clau, centímetre quadrat a centímetre quadrat.
La mà.

Posted in Uncategorized | Leave a comment