Apunts in situ_ pavelló d’esports d’Osca, Enric Miralles


És significatiu de la manera de projectar d’en Miralles trobar a les portes del pavelló, escrit en metall, el nom de la ciutat. La doble lectura de tots els seus projectes, l’apriori al despatx, els arquetipus mentals, les taques, i la projecció al lloc, la contextualització que dialoga amb alguna cosa que és aliena a tot el que no siguin les obsessions de l’arquitecte.

Primitivament , excavar el lloc: un enorme amfiteatre a la falda de la muntanya, que, a la proposta de concurs, es formigonava directament sobre el terra. L’amfiteatre es cobria i ja s’hi podien celebrar events esportius.
Parla d’un edifici simètric, entesa la simetria com Vitruvi en parla (un dels shocks més importants de tota la meva carrera). Vitruvi defineix la simetria com a “perfecta correspondència de les parts al tot” (sic). Res de parts iguals, res d’eixos, cap plantejament formal: l’arquitectura es redueix al discurs narratiu, al que es pot explicar senzillament, fàcilment. Però miralles no pot o no sap o no vol sostreure’s a la part formal: un dels esforços més grans que hom ha de fer quan es troba davant una obra seva és el de desseduïr-se, el d’esborrar l’encant irresistible de poder enfocar la càmera on es vulgui i que sempre surti tot bé, a la poderosa iconografia, a l’us dels materials: mirlles és un arquitecte formalista. Formalista no a priori o a posteriori, sino formalista perquè fora de la forma no hi ha realitat tangible, material. Tot és estil, i ell ho sap, i ell ho ciuda, i, fins i tot, perversament, usa aquest estil per a amagar el procés de projectació i fins les idees profundes del seu edifici.

Miralles defineix un eix de simetria sobre la grada de l’edifici.
Aquesta grada és el punt clau: punt que, després del primer col.lapse de l’edifici, suporta la coberta (potser com sempre hagués hagut de ser), punt que funciona pràcticament com un edifici autònom, de nova planta, que és tap de l’amfiteatre excavat cap a la ciutat, que li nega vistes, filtre que separa dos pols d’activitat. L’edifici té una forma deudora de la resta, i es confón amb tota l’estructura complexa que suporta les terres lateralment. Unes poderoses columnes inclinades a pràcticament tota la seva alçada el defineixen i marquen, desplomant-les cap a la pista, el caràcter subsidiari de la construcció. Arrenca des de terra, és fàcil pujar-hi, fins a l’extrem que apareixen unes belles baranes d’acer pintat, magníficament disseyades, que dissuadeixen de seguir avançant per les cobertes.

M’adono que bona part dels meus dibuixos són d’aquest edifici: columes de formigó ben posades, el vent, la forma que es conté i s’escapa, precisa, definida, i alhora bastarda, lligada a una vegetació que l’envaeix lentament: ruïnes al cosat, les ruïnes de la primera construcció maclades amb parts de l’edifici que segueixen al seu lloc, i arbres, pollancres arreu, ara crescuts, que formen un parc i s’estenen com tentacles a partir de l’edifici.

Esmentar, també, que l’obra s’ha de fotografiar de dins enfora: l’enterrament de la platea és visible pels laterals de l’edifici, a cota superior. Vistes creuades através de l’edifici enmarcades per belles grades de formigó amb estructures sempre perpendiculars a la vista. Al fons, metres sota el teu cap, es juga, es representa, es celebra…
El dibuix sí que és encertat. L’edifici és un marc, algo que conté les vistes cap a l’infinit, cap al paisatge d’osca.

Porxos metàl.lics es disparen enfora, juguen amb l’aigua, contenen arbres, un altre cop preciosos detalls constructius.

Porxos de formigó com a murs plegats, com a cobertes que són parets que és estructura. Més aigua conduïda, i la ciutat al fons. No retratar de dins a fora.


La gent pentina murs de contenció, es mou, com a les cartoixes, com als memorials, com als accessos als temples, a les àgores, rascant parets.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Pecat de joventut (als 24 anys)

En Celmo em va donar les primeres oportunitats professionals als 18 anys. Paralel.lament a la meva entrada a la facultat, vaig tenir l’oportunitat de veure l’arquitectura des de dins. El despatx era, és, anàrquic, una mena de gra pseudoarquitectònic que, sortint de la postguerra, ha arribat intacte a 2001. La cosa bona és que la tremenda anarquia del despatx permetia desenvolupar projectes gairebé des de zero, sense supervissió, anàrquicament: si als cliens els agradava i la cosa era raonablement senzilla d’ésser portada a terme, es portava a terme sense més.
Van sortir dos paraules gairebé maleïdes: modernitat i ferrater. Revistes de decoració amb pretensions, flaixos de dominicals de diaris, dos clients volien una vivenda a molins de rei, de nova planta. Sense oportunitats de seguir l’obra ni de dedicar-hi massa temps, em vaig posar mans a l’obra: un botepronto que no podia ésser seguit, ni controlat.
Material escollita priori: el totxo ferrater blanc, de formigó, marca torho, per a fer de full exterior d’una convencional façana ventilada. No podia proposar res més, no m’ho haguéssin acceptat.
Parcel.la que queia a nord, amb la intuïció de que les vistes i la llum estaven creuades. Casa arrapada al fons de la parcel.la, amb una paret completament plana.

Estar a sud, com una mena de pavelló ficat al jardí.
Menjador tancat, vinculat a l’estar per correderes, accessible des del rebedor, com a espai per a reunir amics sense haver d’ordenar la casa.
Zona de nit que no era zona de nit. La parella tenia un apartament en planta baixa, tota la zona superior era una altra casa paralel.la, doblada, una casa per als fills, una casa amb el seu estar, la seva pròpia manera d’accedir sense molestar la resta de la vivenda.
Una casa, al final, amb diferents maneres de ser usada, totes elles caracteritzades per un recorregut, per unes circulacions que no interessava tan que no es creuéssin com que fóssin curtes, que deixessin illes d’activitat que sempre fóssin marginals d’elles, bucant privacitats, jocs de vistes que es podien creuar només si l’habitant es desplaçava sobre el seu seient i es movia lateralment.

Una casa, també, viscuda des de les seves sensacions: una casa per a sentir la brisa al costat de la piscina, per a sentir-se dins o fora, per a valorar límits. Amb la proporció justa de vidre, ni més ni menys, buscant deixar zones d’ombra a l’interior i a l’exterior, ombres fresques creades pels propis volums que permetéssin ocupar la terrasssa a l’estiu sentint-se fresc.
Una barana superior que també definia activitats, recorreguts, que, per això, no seguia el perímetre de la casa: no tenia sentit, en aquest moure’s indolentment mirant descuradament.

Un exterior pretesament neutre, anònim: finestres enormes protegides per persianes, sempre de terra a sostre, jugant amb els vanos de paret massissa al costat per tal d’allotjar les persianes, però sense matar-se modulant: construcció humida mesurada a pams.
Impossibilitat de fer detalls constructius, cosa que em va portar a acceptar un llenguatje de parets retallades, d’ampits pujats, de papiroflèxia, de casa gairebé convencional millorada per tal que es pogués construïr de debò. Projecte per a ser executat (mai he sabut si va ser realment construïda o no), projecte anti-manifest, projecte fet a la contra (no massa vegades he projectat així, però en aquest cas vaig obligar-me a fer-ho). Projecte fet sabent que, de no sortir-me’n, es faria, de qualsevol manera, sí o sí, fins i tot executat per un delineant.

Projecte fet reaccionant contra una realitat que ha estat la d’aquest país durant temps, una realitat que no ensenyen a la facultat, llindant amb l’autoconstrucció, en que no importava si hi havia o no qualitat. No importava res que no fos gairebé totxo sobre totxo, una tradició trencada respecte els mestres d’obres d’abans de la guerra civil i l’autarquia. Construccions desesperades, incultes, circumstancials que han omplert massa pobles d’aquest païs. Només volia que això no fos això.
Sona a disculpa?
Recordo, també, l’accés. Recordo un mur que sortia de la pròpia casa, la rampa del pàrquing funcionant en tenalla amb el recorregut d’accés, lineal, a la vivenda, que et portava fins al final, que obligava a un gir de cent vuitanta graus. Paret just per sobre la vista. Almenys era així abans que m’ho impedís la normativa.

Recordo la seqüència que t’enfrontava, després, amb el jardí, el gir de la casa, el pape doblegat de la maqueta, quasi un gest de llibre obert sobre la cara d’un lector miop que el té a tres dits del rostre.

arbres que imaginava i que en aquest cas no vaig dibuixar (sí a uns esbossos a ma que intentaré recuperar).
El vent, que també hagués pentinat la casa
Els convidats, fills, amics.
I, per alguna raó, pells de taronjes sobre el jardí, amb aigua gelada: l’estiu.

Posted in Uncategorized | Leave a comment