Vidre reflectant, anfetamines i ulleres de sol que no filtren

Tics de postguerra, rastres de l’estraperlo que es mantenen avui en dia, licor barat, tabac de contraban, medicaments il.legals, menjar comprat sempre en massa quantitat. Andorra és un païs antitètic: mira de vendre’s com un lloc on fruïr de la natura mentre la consumeix inclementment, fins a l’extrem de fer condicions definitories de la seva estructura la desmesura, el consum, la fugida endavant.
Vaig viatjar a Andorra la Vella la setmana passada, cercant, precisament, fer fotos del caos del lloc i un bon restaurant que conec, amagat entre tota aquella confusió, on passa desapercebut alimentat pels escassos clients que el coneixen i que li asseguren continuïtat des de fa temps. Adoro, per cert, la seva fantàstica taula de formatges. Derrotat, al cap de mitja hora de provar-ho em vaig adonar que alguna cosa no funcionava: normalment, a l’hora de disparar fotografies, sempre acabo, per instint, trobant “la” foto, el que vull fer en cada moment: sigui per llum, sigui per enaquadrament, de vegades per atzar buscat, normalment una mica de tot plegat. Qüestió: no ni havia manera. Reflexionant sobre el que em va passar, vaig adonar-me de la solució, de la òbvia solució: Andorra no ha tingut en compte el sól a l’hora de créixer. És més, Andorra no ha tingut en compte res del que l’ha definit com a poble, cap de les caracteríestiques definitòries que fan d’ella una ciutat de muntanya. He provat de reunir-les aquí, per observació directa:

-L’aigua: la ciutat queda enganxada al riu, a l’aigua, a les escorrenties. El flux d’aigua queda, normalment, associat a d’altres fluxos: camins principals, etc etc, i és per on es mou la gent. Obvi, però important a tenir en compte.
-Les pendents: es fan servir sempre a favor o en contra. Normalment, aquesta s’evita, associant les edificacions a les parts planes, però s’usa sempre que es necessita sol, llum, una guarda contra els vent dominant. També queda associada a fins simbòlics, com esglésies, amb les seves sagreres,llocs tradicionals de guarda de blat. La ruta fins als llocs simbòlics pot conformar (i ho fa normalment) urbanisme, sempre associat a camins que porten d’un lloc a l’altre.
-El clima: el sol, el vent, el fred mateix. Infinitat de variables ja esmentades, necessitat d’assolellaments òptims, de resguard contra el vent, d’infinites casuïstiques.

-El moviment humà. Camins gent, bèsties, places de mercat, llocs de cult, places de poder, establiments militars, llocs especialitzats on aconseguir aigua, menjar, intercanvi.

Andorra la Vella negligeix tot això. La ciutat nova queda superposada a la vella, sempre més gran que ella, i, sovint, la paraula “superposició” és literal: una capa sobre una altra capa existent. Una carretera de tres carrils sobre una d’un, un edifici de vuit plantes sobre un de dos. Massa gran, matussera, irrespectuosa amb les seves pròpies fronteres, amb els pendents, amb el sol. Sense cap mena de planificació. Els tècnics es negligeixen fins que, sempre a posteriori d’un problema que ja es veia clar que es crearia, troben solucions enginyoses per a seguir creixent i perpetuant el problema resolent-ne senzillament una part, sense anar a l’arrel, sense veure que la seva intercenció només l’accentua perquè el fa créixer i magnificar-lo, fins arribar al risc de col.lapse.

La ciutat ha crescut, doncs, al marge de tota planificació, desestructurada: carrers vells s’esborren, menjats pels nous, creuats per ells, sota edificacions que, de vegades, en segueixen les traces, sempre hipetrofiades, alienes a l’entorn, seguidores d’una llei de l’economia a curt plaç que obliga a colonitzar perpètuament un espai abans habitat, definit per unes regles senzilles i precises i, sobretot, per una escala. Ara, abigarrat , la sensació de ser a un lloc que sí suporta molta més gent de la que pot sostenir, balcó rera balcó, desordre, poca qualitat urbana. De tant en tant, un andorrà, enganxat al mòbil, parlant, sortint d’alguna tenda, passejant pel carrer: habitant furtiu d’un espai que no pertany a ningú, perpetu lloc de pas fins que les condicions no canviin. Andorra s’ha negat el comfort per un plat de llenties.
I on són els arquitectes? Abans ho he esmentat: solucions tècniques a posteriori, embastar problemes que menen al col.lapse final si algú no s’hi posa abans, decorar façanes, halls, aparadors. Combinar colors, fer la vista grossa amb el sol, amb el vent, amb tot el qeu he dit abans. No planificar, no parlar, no avisar. No proposar, i el fantasma del fantasma d’en Miralles a qui han enderrocat la nova avinguda Meritxell, sense saber mai si era solució, nou embast o simple il.lusió d’un problema que encara no ha acabat d’esclatar.

Pot canviar a pitjor…

Posted in Uncategorized | Leave a comment

L’home que mai va ser


Recordo , fa temps, una classe del difunt Ignasi de Solà-Morales on ens explicava que el seu amic Peter Eisenman li deia que el millor del pavelló de Barcelona era la caixeta de llum (que, si no m’erro, Mies va fer tapar) on no es podia arribar passés el que passés. Reconstruït, el pavelló té una manera de tancar-se molt precària: constantment recorda l’edifici provisional que és, sala del tro precària, escenari d’una cerimònia única que ha contaminat totes les que han vingut posteriorment, massa pomposes o massa autocomplaents respecte d’un edifici que sempre va tenir voluntat de simple marc de quadre. En qualsevol cas, de nit, el pavelló queda habitat per carteristes ocasionals, gats rodamóns que viuen al jardí posterior i per tota la muntanya i un únic vigilant, mort d’avorriment i de fred si no es porta una estufa de casa, eventualment substituït per un segon vigilant, normalment un mitòman del propi pavelló, bohemi en busca de calé fàcil que acaba encomanat per l’avorriment vital del primer vigilant.
Aquesta cadena pot arribar al tercer grau de subcontractació, i fa anys, un d’aquests lectors que lluitaven per no adormir-se refugiats a la llibreria ubicada a l’edifici auxiliar, asseguts rera una taula des d’on es veia tota la plaça del davant, les fonts de montjuïc i algun arquitecte despistat al que s’havia de fer fora de bones maneres d’onze a quarts de dues de la matinada, va ser el meu cosí Xavi: la confiança pot fer fàstic, diuen, i, armat de sis cerveses fredes, aquell estiu de fa anys vaig anar a passar varies nits al meu estimat pavelló.
Les cadires Barcelona són trons, efectivament. I en Mies no volia una vivenda ideal, això ho descobreixes quan ets allà dins, distribuïnt l’edifici mentalment (i amb un llapis i bolígraf sobre fulls DIN A-4 qua s’han perdut irremissiblement), ni tan sols una vivenda, sino aquella sala de recepcions on tot està estereotipat, on la sensualitat sempre és a través d’una visió llunyana, d’una visual que reposa sobre una paret d’ònix massa cara, d’una cortina de vellut que no pots tocar sense retrocedir tres passes i quedar fatal, d’un espai buit on poder exhibit un vestit car i incòmode.
Hedonistes tots dos, en Xavi i jo combatíem la calor asseguts sobre les lloses de travertí, recolzats sobre els coixins de les cadires Barcelona desmuntades, precaris esquelets cromats que posàvem rera on érem asseguts per tal de no veure’ls, fantasmes de tantes cerimònies, entregues de premis i d’aquell productor de pel.lícules porno que no va saber mantenir el seu ofici principal de rei d’Espanya. La paret de vidre feia això,de paret. Aixecàvem la vista i se’ns tirava a sobre, negra, opaca, vellutada per fi. Quan aconseguíem sensualitat de vista la perdíem de tacte, com si l’esforç conjunt per a ambdues coses no hagués estat volgut per l’arquitecte, desitjós d’uns visitants sempre en tensió, atents al que s’esdevenia, sense oportunitat de relaxar-se per a visitar el que ara és un dels principals fantasmes d’això que anomenen arquitectura moderna.
Bebíem cervesa recolzats, doncs, sobre aquesta parets de vidre, gairebé estirats sobre els coixins de cuiro blanc de les cadires, mirant el pati: la paret de marbre verd, l’estàtua d’en Kolbe, més viva que mai, esperant l’albada que li donava títol (i, quan s’esdevenia, fantàstica visió d’aquella noia rígida cobrant vida, despertant lentament com si fos un rellotge de manetes donant l’hora exacta per segon cop en tot un dia), la brisa per sobre l’edifici, la calor enganxosa que ens feia estar separats més de dos metres l’un de l’altre. Barcelona desapareixia, i el soroll del tràfic, i les preocupacions, i tot era visió i tranquilitat, i el relax que nega l’arquitecte als visitants diürns, i temps parat i sssssshhh de les fulles dels arbres, i de tant en tant una llauna que s’obria, i silenci: no ens feia falta dir res de res, tot estava prou bé.
Altres dies exploràvem. Coses que aquí no es poden explicar, i algunes lloses de l’edifici auxiliar que es movien, pujant i baixant muntades sobre un muntacàrregues d’aquells que són plataforma sense res més, en aquest cas de travertí. Sota, els fonaments, els mateixos (veure un post que encara no he escrit) que es van muntar el 29 amb volta catalana, ara resolts amb un forjat unidireccional sense més història: catacombes; l’estany per sota, magatzems de temptadors llibres, paisatge de fluorescència i paviment continu barat de formigó, un no-lloc sense temps ni interès, gairebé, instalacions d’un edifici pensat per no tenir-ne. I, un dia, una trapa. Metàlica, negra, pesada, repelent. Una escala precària, eufòria de les cerveses del dia, en Xavi comptant llibres, lluny, i jo que l’aixeco, i sóc dins, dins de la caixa misteriosa d’en Peter Eisenman. Dins del lloc on no es podia arribar, dins dues parets de vidre opalitzat, sostre de vidre, lloc anodí, sense més interès que un premi frustrat per un esforç que tampoc vaig fer, i, en tot cas, un fote’t a un arquitecte que vol ser poeta i es queda en visionari-que-no-vol-mirar-rera-els-llocs. Jo ho vaig fer, i el premi de saber, com passa alguns cops, és un cert desencant que no em penedeixo de tenir, és una nova manera de pensar a la contra d’un arquitecte autocomplaent, que, massa de pressa, diu que no es pot arribar a un lloc accesible, entranyes d’un edifici amb més història de la pugui semblar.

Posted in Uncategorized | Leave a comment