Una plaça a Leucate


El divendres passat vaig ser a Leucate, primer poble de França després de la catalunya nord. L’equip de l’Enric Massip n’ha construït la Place de la République (com més es podia dir?). Construït en el sentit literal del terme, construïr no pas (no només) la plaça sino el lloc, la vida, el context. Tres-cents metres de llarg, uns vint-i-cinc d’ample, façanes dignes, discretes, ben tensionades: façanes de poble, hereves d’una arquitectura culta que contamina, defineix, pauta l’arquitectura del lloc, façanes de buits retallats sobre el ple, d’impostes, cornises, remuntes de fang que no retallen balaustrades, de persianes blaves, façanes que creen ombres, que volen arbres, façanes que necessiten d’un lloc de trobada.
Un desnivell transveral de gairebé tres metres, topografía adversa que deixava dos nivells que mai s’havien suturat, una falla convertida en parking. Queda cosit mitjançant una peça de pedra local (tova, difícilment treballable, plena de cicatrius, mala receptora de les tècniques modernes de conformació), una peça complexa que serpenteja per mig de la plaça creant terrasses a dos nivells, al portell , a trencajunt: jocs de mirades, de visuals entre la gent que mira i la que és mirada.
Els nivells són permeables mitjançant les consabudes escales-que-són-grades-que-són-taules-que-són-bancs, sempre difícils de dissenyar quan queden bé. El so, la vista, tot passa. L’espai s’unifica.
Arbres, fanals, algun banc sempre de pedra es queden habitant el lloc. Materials modestos, paviment de formigó acolorit, fàcilment (espero) mantenible, entregat a sang contra la peça central de pedra. Ferro rovellat pels fanals, verd, una font existent recuperada. Res més

Al final, un lloc. Sensació de cosa eterna, sabuda. Trobar-se bé, mirar dos minuts una arquitectura que, de seguida, prescindeix dels detalls per donar el millor regal de tots: la vida, el temps. Sembla ben bé que allò hagués estat sempre allà. Es crea lloc, es crea temps. Seus a la terrassa, demanes unes ostres, vi de muscat, dolç, afruitat. Fuges del sol sota uns tendals-australians-que-resisteixen-vents-forts, enretires la cadira. Passa una noia que després seurà a la cadira del costat, algú s’esta mirant qualsevol web des d’un portàtil. Incomprensible afició a la Kronenbourg 1664 quan hi ha millor cervesa. Els cambrers miren des de la barra, es mouen sense pressa, amunt i avall. Algú seu sobre els graons de pedra fent servir una terrassa del bar, es somriu sense pressa.
Un gat em mira, únic habitant de la plaça al sol, i desitjo tornar-lo a trobar quan hi torni després de l’estiu.
S’hi esta bé.

Posted in Uncategorized | Leave a comment

Racionalisme sorià I


(sobre uns habitatges protosocials de José María Barbero)
Qualsevol que circuli per la ciutat les haurà vist. A una banda de la carretera, prop de la plaça de braus , marquen el punt més proper de l’actual creuament de la ciutat respece del parc de l’Alameda. Un potent sòcol les privatitza del carrer , crean una plaça on encara hi juguen els nens, com probablement sempre ho hauran fet , davant dels portals , corrent , jugant a la pilota, paissatge de pintura impermeabilizant color granate apagat, paviment de plàstic que frena les pases , que independitza del carrer. Restes d’antigues decoracions , manteniment quasi nul . L’absència de pintura deixa els revestiments quasi en brut.. Més que envellir han decaigut . Perqué, confoses amb la resta de la ciutat, aquests habitatges estan maquillats de pols , de fum de tubs d’escapament, patinades per la manca de manteniment, utililitzades, reutilitzades, explotades, quasi, llogades y rellogades un cop i un altre cop fins que capes i capes d’intensitat emocional, de gent , de naixements i morts i guerres i gelades i calors i indiferència les han configurat.
La prèvia quedà escrita farà dècades: l’ajuntament de Sòria, allá pels últims vint , decideix renunciar a una plaça de lampista per crear la d’un arquitecte municipal: el primer d’ells debutarà en el càrreg firmant ordres d’enderroc d’antics palaus en runes. Les antigues portes de la ciutat cauen , i l’arrabal queda fussionat amb el casc antic de la ciutat. Les muralles segueixen sent circuitables gràcies a un carrer que les doblega , on vaig trobar un edifici que conserva en el seu interior una torre de vigia. De totes maneres , es crea pòsit : joves entusiastes acabats de titular obren clavagueres, estintolen murs de càrrega , consoliden tribunes, amplien aquí i allá habitatges , cuartelen antics palaus en insalubres cases de lloguer i, sobre tot, es guarden , enquistats , esperant el seu moment . Machado, sempre Machado, fa clases, guarda les seves tardes a la societat de l’amistat (on vaig intentà infructuosament pendre cervessa en el seu honor, amb la meva libreta de dibuix oberta sobre els meus genolls, mossegant la ploma , mirant al voltant mentre tracto en va de pasar desaparcebut : millor iniciar conversa amb persones que ni tant sols arribaran a veurem , endiumenjats rera trajos complets amb armillai corbat en ple mes d’Agost ). Allí coincidirà amb els joves, junts crearan un caldo de conreu heterogeni , dens, format de càntics al passat i projeccions d’un futur més llunyà per la distància que per la cronología: a París, Labrouste ha construit la seva biblioteca, Mallet-Stevens dóna la alternativa a Jean Prouvé (no vull ni un pressupost ni un pla: vull una tanca . Porti’m una tanca.), Le Corbusier gairebé enganxa la tuberculosis en unes golfes del Quartier Latin, de les de debó , sense calefacció, sense aigua. Sòria. Falten pocs anys per a que Buñuel visiti i filmi a les Hurdes. Les càmares, però, podrien haver-se desviat del seu destí gairebé amb idèntic resultat . Cacics locals milloren les condicions de vida per a no quedar-se sense mà d’obra, a contracor , insuficientment. Falta poc perque s’abandoni i vengui a pes el primer pont del ferrocarril. Martiarena construirà galeries modernistes, autèntics murs cortina d’acer. El “mercado de abastos” es traslladarà (rajoles blanques, grogues i vermelles, potser blaves , botigues tancades , vaig fotografià una escala per la qual no pujà ningu durant cinc minuts ). Encara no arribà la guerra civil . Habitatges obrers a poques passes de l’Alameda, de renta baixa. Cinquanta-quatre metres de galeria gairebé a sud estricte , autèntica finestra correguda aguantada per murs de càrrega tradicionals , una façana portant aguantant la correguda , davant , en voladiu, la galeria que es convertirà en recurs clàssic de bona part del racionalisme espanyol , façana sense trabes , fácilment comprensible per clients que les han vist llleugeres i vidriades tota la vida.
José María Barbero, arquitecte ara desconegut , personatge sense biografia ni dades, posseïdor d’una obra entusiasta, poderosa, ilusionant, oasis emplaçat en una província d’autoconstrucció, d’arquitectura institucional encara avui imposada des de Madrid, resol la gran inclinació transversal del solar (pastilla llarga i estreta de terreny paral.lel al sud) dispossant la planta baixa dels habitatges sobre la cota superior, allunyada de la carretera, a cota del pati interior de l’illa . El desnivell del solar (ara sota la cota de replanteig de l’edifici) servirà per dispossar un potent sòcol que entregarà l’edifici amb la carretera, ple de locals comercials que segueixen funcionant solventement en l’actualitat. Sobre ells, una coberta plana transitable serveix d’accés als habitatges.
Sencilles, de varies habitacions orientades al sol, pintades de blanc, servides de dos per una escala de dos trams sense ascensor.Tancades a nort . Volcades a la llum mitjançant el tret més característici del projecte , la galeria a sud ,finestra correguda de cinquanta-quatre metres de longitut, sense estructura, partida en tres per poder ventilar naturalment la caixa d’escala. Els costats , arrodonits , comla proa d’un vaixell , en la qual adivino el llunya eco de la galeria del club nàutic de Donosti (el fantasma de Aizpúrua flotant sobre la ciutat). Aparença elegant, potent, tranquila, quasi serena. Armonía amb la propera plaça de brous. Enfrontament directe amb els edificis governamentals a l’altre costat del carrer. Mirador (d’esbiax ) a l’Alameda propera. Semàfors que maquen el seu color verd amb sons d’ocellets .
Record a primera visita, per la tarda, un estiu . Res es movía. Sense càmara de fotos, massa calor per fer un dibuix , sensació d’estar envaint algun tipus d’intimat. Atipats de menjar , probablement, tot massa pesat , greixós , amb molt de gust . Fins el pa porta oli . Divagant entre els portals , finestres obertas francament sobre la terrassa del sòcol ,gairebé invitant a saltar dins d’elles. Portals oberts , panys trencats , penombra fresca, entremaliada , una brisa pujant pel forat de l’escala. Contrallum . Entro. El paviment és irregular, en relleu sobre una solera deformada pel pas dels anys . Un esglaó separa les escales de l’àmbit del rebedor , independitzant més que qualsevol porta.
L’esglaó és de terratzo, llistat en diferents colors sobre una base color beige absent . Llistat asimètricament, amb colors vius que destaquen sobre el fons cansat . Llistat com si m’esperés, recordant mases coses vistes feia poc : els habitatges de Borneo de Miralles,la seva pròpia escola de Hamburg. Algunes experiències d’un Wright que no sé com podria haver arribat fins allà . Ignoro qué es publicava, qué es distribuia, quina era la distància mental d’un grup d’arquitectes parat en el espaci, gestionant i intentant ilusionar una ciutat que encara no havia acabat de despertar, extranyat pels seus trets inequívocs , trobats en un edifici oblidat en una ciutat comdenmnada a aparèixer en la cantonda de qualsevol mapa d’un futur que estava per escriure , por somniar … I aquella calor, i aquell contrallum. I aquest sentiment d’irrealitat.
Recordo que farà dos mesos, potser tres, no crec que hi arribi . Recordo tornar, nou del matí d’un dia laborable. Algun nen seguia jugant una estona abans d’anar a escola , i ningú anava a la feina caminant. L’ Alameda, trenta-cinc o quaranta espècies d’arbres diferents , explotada turísticament, centre que no convoca tot el que hi al al seu voltant . Roba estesa davant i darrera d’una galeria.
Una arquitecta soriana, Maria, m’ho descubreix : allà vivia el meu oncle (Luis, o Mariano, o Pepe, he oblidat el seu nom ). Això són aquells habitatges: on vivía el seu oncle . On convertia en un d’aquells nens sempre jugant , on es pujava l’escala fent saltirons, on es rebien els regals de reis, on es pasaven borratxeres , es desnonava , rellogava, moria, feia l’amor . On un s’avorria , on es lliutava contra el fred, on es varen rebre els nacionals creuant la ciutat. On es trencaven vidres que no es reposaven .
Arquitectura com a marc del quadre , arquitectura com excusa: arquitectura creadora d’emocions, d’avorriment , de divorcis i naixements, de discussions, d’infidelitats. De mals i bons tractes, de creixements i amistats.

Posted in Uncategorized | Leave a comment