Salón de Repúblicas 2/2

Posted in crítica, Cruz & Ortiz | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Salón de Repúblicas 1/2

norman-foster-y-carlos-rubio-rehabilitaran-el-salon-de-reinos-del-prado

El Museu del Prado de Madrid afronta la seva segona ampliació important en pocs anys reciclant un edifici ubicat un centenar o dos de metres a l’esquena de l’actual seu, més un complex d’edificis que no pas una sola instal·lació després d’una primera reforma i ampliació que Rafael Moneo va construir farà menys de vint anys. L’equip guanyador d’aquest concurs internacional està comandat pels arquitectes Norman Foster i Carlos Rubio.
Aquesta sèrie de dos articles pretén reflexionar sobre l’encàrrec a la primera part i sobre les vuit propostes de concurs a la segona. Comencem.

Primera qüestió a reflexionar.

Un museu es defineix com un lloc on es conserven i exposen obres. Obres d’art en el nostre cas.
El Museu del Prado és el lloc on s’exposen algunes obres d’art propietat d’Espanya executades entre el gòtic tardà o el Renaixement primerenc i el segle XIX (amb Sorolla i Goya com a frontera moderna). El seu emplaçament històric es deu al reus com a museu de l’antiga seu del Gabinet d’Història Natural, excepcional edifici que constitueix l’obra cimera tan del seu arquitecte, Juan de Villanueva, com de tot el Neoclassicisme espanyol.
No és el que veiem quan anem allà. L’edifici original de Villanueva ha sofert una mena d’abraçada de l’ós, sobretot per la seva part posterior, a base de successives ampliacions historicistes de molt baixa qualitat, que han culminat amb la darrera intervenció de Moneo, acrítica amb aquest estat de les coses. Així, el Prado és ara un exemple desafortunat d’arquitectura incremental que ha desgraciat una de les joies de la corona de l’arquitectura espanyola.

23-imagen6
L’ampliació de Moneo apanyant-se amb el maremàgnum d’afegits historicistes a l’Edifici Villanueva.

Segona qüestió a reflexionar.

En un escrit que l’arquitecte i pintor Òscar Tusquets ens brinda al seu llibre Todo es comparable es refereix una conversa de l’arquitecte amb els seus amics pintors (entre els que es compten artistes de la talla d’Antonio López) sobre les visites que aquests han realitzat al museu tan junts com per separat.
I tots ells estan d’acord amb que el 80% de les obres exhibides són bastant fluixetes.
No és aventurat, doncs, pensar que a la seu actual del Prado, si estigués ben portada, li podria arribar a sobrar espai: només cal anar rotant les pintures secundàries, presentar una bona política d’exposicions temporals i poc més.
És possible que no calgués una nova seu. De fet és possible que no calgués ni la primera ampliació.

Tercera qüestió a reflexionar.

El desprestigi de la cultura. Començo amb una contradicció aparent i optimista: Hi ha un gran número, un número que fa goig, de persones cultes i interessades en l’art. I moltes d’elles visiten museus com el Prado a la que poden. De fet mai a la història hi havia hagut un accés tan franc, tan directe, tan barat (quan no gratis) a la cultura. I això ha fructificat en la creació d’un públic atent, entusiasta i amb criteri. Públic que, per altra banda, no és fàcilment quantificable.
Essent això cert també ho és el desprestigi de la cultura. No hi ha un sol programa cultural al canals de televisió generalistes(1), alhora que omplen centenars d’hores promocionant i comentant esdeveniments com el darrer concert d’Operación Triunfo, un elogi de la ignorància musical que fa mal per pretensiós i per mal fet: un elogi del tot s’hi val, de l’absència d’esforç. No és la qualitat musical el que es valora, sinó l’empatia. I per a aconseguir-la es requereix un públic el menys format i el més acrític possible. Això té un nom: relativisme. Absència d’un cànon que, per altra banda, ja fa temps que s’hauria d’haver reformat. M’he referit a la música perquè fer-ho amb la pintura o l’escultura no té sentit. Arts com l’arquitectura o el cinema ni tan sols es consideren fora del seu aspecte com a negoci. El prestigi social ha anat pivotant cap al famós professional: un personatge que és famós perquè surt als medis i surt als medis perquè és famós en un bucle circular perfecte del que no pot entrar ni sortir cap estímul interessant. La meritocràcia no interessa, i, davant d’això, fins i tot mals escriptors mediàtics o esportistes d’elit(2) acaben essent el mal menor en una glorificació cada cop més explícita de la ignorància i de l’analfabetisme.
Els números no quadren, doncs. El gruix de visitants del Prado no es mou per interès cultural. El Prado és, abans que res, una atracció turística. Una de les atraccions turístiques que activen el centre de Madrid creuades en xarxa. Una atracció no massa diferent de les tendes de luxe de Serrano(3) o del parc temàtic de torn. El Prado és un passatemps. Un bé consumible.
Actualitzar i ampliar el Prado es fa, doncs, en termes de consum en una maniobra comercial no gaire diferent que la que pugui realitzar la cadena Lois Vuitton encarregant aparadors a Bob Wilson o Prada encarregant tendes i espais d’exhibició a AMO/ OMA. En aquest context l’ampliació del Prado no és necessària pel que s’hi hagi de posar. És necessària per ella mateixa. És autorreferencial. És soroll blanc.
Lord Foster, en una de les seves primeres entrevistes concedides com a guanyador del concurs, ha declarat que li agradaria que el Gernika vingués al seu edifici. És evident que a l’arquitecte li és completament igual qualsevol debat museogràfic, o fins i tot li és igual que, acceptada la seva idea de que el Gernika hagués d’anar a aquest museu, potser fos més convenient exhibir-lo a la seu Villanueva acompanyat d’obres que Picasso estimava. A Lord Foster li és igual tot això perquè es limita a fer apologia d’un pensament oportunista de curta volada indigne tan de la seva talla com arquitecte com de la seva talla com intel·lectual. Lord Foster veu aquest edifici com un negoci i pensa en ell en termes estrictament de negoci. I necessita el Gernika. Així de trist.

actualidad_153997579_15828492_1706x960
El Gernika, protegit als seus primers temps d’exhibició. La fantàstica vitrina blindada és obra de l’arquitecte José María García de Paredes assistit (de manera no acreditada) pel seu amic Josep Lluís Sert.

Ara, és realment una mala idea ampliar el Prado?

Podria no ser-ho. La creació d’un Campus Prado, la col·locació d’una nova seu a un lloc no excessivament visitat ni conegut podria estirar la ciutat i renovar completament el concepte del museu.
És més, podria renovar la manera de visitar art a Madrid.
Prenguem el Reina Sofía. Sota aquest nom de merda s’amaga una mala decisió política covarda i oportunista realitzada, precisament, a major glòria del Gernika(4) que, amb el pas dels anys i el concurs de bons gestors s’ha convertit en un museu de primera, ben portat, amb entitat, que funciona bé i que constitueix, de fet, l’extensió del Prado que allotja tot l’art del segle XX espanyol. El nom segueix essent un nom de merda, per cert.
Tenim, doncs, el Prado i el Reina Sofía. Dos bons museus. Tenim creació contemporània emplaçada al Matadero i a Tabacalera. Tenim aquesta cosa tan estranya anomenada Museo de las Colecciones Reales, magnífic edifici obra pòstuma de Tuñón i Mansilla per a ensenyar no sé què que igual també és important. De ben segur que no serà difícil trobar obres interessants per a omplir-lo. Tenim catalogada tota una xarxa d’edificis públics i privats pel centre de Madrid disposats entre aquests equipaments, obres d’arquitectura que reforcin la qualitat i l’interès d’aquestes seus per elles mateixes, que les contextualitzin i que ajudin a entendre com és la ciutat que les allotja.
Per què no fer-ho funcionar en xarxa? Per què no crear aplicacions, programes, llocs web que permetin configurar una visita entre totes aquestes seus, entre tots aquests museus? Si això es fes l’aplicació, el lloc web, seria la seu real, i no virtual, d’un museu configurable a gust del visitant. Es podrien fer rutes cronològiques per obres d’art escollides des del gòtic fins a l’actualitat. Es podrien fer rutes temàtiques: com es tracta a l’art la violència, o la bellesa, o el menjar. Es podrien dissenyar rutes apreciant els fons de quadres en diverses èpoques i estils. O potser rutes de context que permetin entendre per què creen el que creen les persones que treballen al Matadero o a Tabalera. Mil possibilitats. Qüestió de gestionar col·leccions i preus d’entrada. Qüestió d’inventariar el patrimoni tan moble com immoble i anar-lo brindant de la manera escollida.
Més senzill que ampliar un museu. Tot i que no contradictori.
Aquest projecte només funciona per les ments actives amants de la cultura. I no és aquest el públic potencial del nou Prado: són els turistes purs i durs que volen legitimar les seves compres o anades a Casa Lucio. El nou Prado és, doncs, una operació de màrqueting. Una excusa per a viatjar a Madrid un cop més, fins que es faci la següent. El nou Prado podria ser una maledicció o podria ser un projecte de referència. Tot i que em temo que, de moment, és tan sols una fugida endavant. Però, insisteixo, podria ser una altra cosa. Probablement amb un altre govern i amb uns altres gestors.
Esperem i veurem.

(1) Per bé que estan perdent públic a marxes forçades. Però encara tenen una cosa irresistiblement atractiva: la televisió convencional permet a l’espectador posar-se en mode passiu. No haver de pensar. I és precisament aquesta passivitat absoluta (que es neuròlegs han demostrat que activa parts del cervell diferents a les que s’activen quan hom mira activament un programa, és a dir, quan es pren la molèstia d’anar-lo a buscar) el que la fa tan atractiva per a desconnectar. I el que permet colar missatges tan potents.
(2) L’escriptor Philip Kerr, després d’haver fet un treball de documentació important sobre el futbol professional, va dir que no gosava declarar quina taxa d’analfabetisme total (per no parlar del funcional) s’havia trobat entre els futbolistes. Diu que el resultat, senzillament, ens espantaria massa.
(3) Cada cop més les mateixes que podem trobar al Passeig de Gràcia, als Camps Elisis, a la Cinquena Avinguda i al centre pijo de qualsevol ciutat estàndar: el turisme és homogeneïtat absoluta i algun al·licient que serveixi d’excusa al no poder-lo moure de lloc a no ser que vagis a Las Vegas, és clar.
(4) Quadre que Picasso considerava propietat de la República Espanyola i que va deixar, conseqüentment, en dipòsit al MOMA de Nova York fins que aquesta el pogués reclamar. El quadre, en una decisió injusta i infame, va ser retornat no a una República sinó a un regne, així, en minúscules, i per a ser exhibit en una institució amb nom de reina. Té collons la cosa.

Posted in crítica, Prado, Uncategorized | Tagged , | Leave a comment