Dret a la rebequeria

IMG_7390

Fa poc hem sabut de l’enderroc de la casa Guzmán, obra entregada per l’arquitecte Alejandro de la Sota a 1972, i de la seva substitució per una casa mediocre, aliena al lloc, provinciana en el pitjor sentit de l’expressió. També hem sabut que els promotors d’aquesta infàmia han estat els hereus del propietari. Potser ha estat el seu fill i tot.

La Fundació Alejandro de la Sota ha aixecat la llebre després que uns estudiants d’arquitectura anessin a estudiar la casa i es trobessin amb les obres de la nova casa (que podríem anomenar Casa Guzmán 2 en la pitjor tradició de les segones parts vuitanteres) avançadíssimes, fet que indicava l’obvi enderroc de l’edifici precedent. La nota de la fundació ha tingut un ressò mediàtic impressionant en forma de bastants articles queixant-se pel fet i centenars, sinó milers, de comentaris als webs de notícies i a les xarxes socials. Sense haver-ne fet una estadística queda clar per qualsevol que la major part d’aquests comentaris celebren l’enderroc de la casa, celebren la nova obra com un habitatge de qualitat, un habitatge representatiu, com cal, normal, decent, etcètera, i celebren el propi enderroc com un símbol de domesticació d’un art que socialment destorba per tota una multiplicitat de raons diferents.

nueva_casaguzman

Uns quants ens n’hem queixat amargament. Algunes d’aquestes queixes han pres forma de protesta o de debat i han il·lustrat i abundat en les misèries culturals del país, sobre les causes sociològiques d’aquest enrenou i, més important, sobre l’evident desprotecció que pateix la pràctica totalitat de l’arquitectura construïda a Espanya després de la guerra civil(1). La destrucció d’aquest patrimoni, i la impunitat amb que es realitza, és alarmant.

Després d’haver llençat tres o quatre esborranys sobre l’enderroc de la casa, i havent llegit alguns dels articles apareguts (i estant d’acord amb la majoria de les coses que s’hi diu), sumaré al gruix que formen algunes reflexions de fons sobre el tema.

La primera d’elles és sobre el clima d’involució cultural en que vivim. La casa Guzmán 2 proposa un fet interessant: el de convertir la mediocritat en un bé cultural. En el bé cultural de moda, potser. Aquesta afirmació arrossega el fet que tots els trets que caracteritzen la bona arquitectura, tals com l’especificitat d’un projecte, el respecte per al lloc, l’aposta per la complexitat, les possibilitats infinites de personalització que ofereix un bon projecte fet a mida, han estat demonitzats com a béns no estandaritzables. Accessoris. Hi ha una sospita social sobre el valor afegit, sobre les plusvàlues que dóna un projecte només pel fet d’estar ben fet. Sobre el que significa ser arquitecte. Hi ha una sospita social sobre qualsevol aspecte d’aquest art que no tingui a veure o bé amb el negoci o bé amb el que és vist com la seva nèmesi: la revolta social exercida sobre la part més salvatge i especulativa del negoci. Sense entrar-hi, aquesta revolta sol ser invariablement reaccionaria.
Aquest clima d’involució cultural no afecta només el panorama arquitectònic, sinó que s’estén a qualsevol art o manifestació cultural que impliqui un esforç i una constància que no tinguin un retorn directe, sinó que contribueixin a formar un sentiment crític, un sentiment de sospita. En última instància una posició conscient respecte la nostra realitat.

La segona reflexió implica un bon número de gent formada i sensible. Igual que és cert el clima d’involució cultural que acabo d’esmentar també és cert que mai tanta gent ha tingut, i ha estat formada per tenir, inquietuds culturals i sentit crític. Aquest gran número de gent és apreciable i es fa sentir, però, dins el gruix social, és minoritari. I no només això: el seu prestigi va a la baixa gràcies al fet que el centre de gravetat de l’èxit social s’ha desplaçat cap a factors més fàcilment comprensibles: diners, poder, èxit a l’esport.

La tercera reflexió implica la gent dotada d’autoritat, sigui perquè són polítics a seques o perquè s’ubiquen en posicions de poder dins d’institucions diverses: tan polítics com els primers però sense semblar-ho. També s’hauria de remarcar el fet que les fundacions, encara més les fundacions privades com la pròpia Fundació Alejandro de la Sota, tenen o solen tenir una existència, un prestigi i una dotació econòmica més precàries del que pot arribar a semblar. I poca o nul·la transparència, de manera que es fa complicat saber dels seus mecanismes de control, dels seus òrgans dirigents, de les seves relacions amb el poder, de la seva capacitat econòmica. Dels seus objectius darrers. Etcètera. Preocupant quan algunes d’elles controlen béns tan importants com fons d’arxiu d’arquitectes que han marcat la història del país. Fons d’arxiu conservats en condicions preocupants, sovint insuficientment catalogats, no controlats ni auditats per ningú.
Estaríem tots d’acord en que el gruix de les institucions i dels polítics fan poc o res pel patrimoni arquitectònic. Inclosos els propis col·legis professionals, en aquests moments dotats d’una indefinició brutal respecte del seu paper per mil factors: per la seva font de finançament, els visats, pel fet que aquesta els col·loca en mans dels arquitectes que construeixen, casta apart dins el món dels arquitectes que controla la resta sí o sí, pel fet que aquests col·legis ja no representen el gruix de la professió, sinó la minoria col·legiada i, dins d’aquesta minoria, la minoria capaç d’exercir soroll i influència suficients com per a exercir el poder. Sigui pel fet que el seu missatge, senzillament, no connecta. Sigui pel fet que el seu objectiu primari segueix essent defensar no una professió, un art, una responsabilitat social, sinó un negoci que, tot i batre’s en franca retirada pel que fa a les seves competències, segueix essent molt lucratiu per una minoria. Sigui per la seva nul·la sensibilitat social.

Les institucions a penes tenen política cultural, ja que fan servir aquesta cultura per especular. També és el cas dels polítics, és clar. S’especula sobre tendències dominants, s’especula sobre el poder de dir qui i què és cultura. S’especula sobre el relat. S’especula sobre el control del patrimoni. S’especula sobre el seu valor.
La generositat de les institucions en aquest camp tendeix a zero. Senzillament.

Les universitats s’han sumat a aquest panorama com un agent més, sense aportar res de nou respecte òrgans de govern, col·legis i institucions: geloses de la seva parcel·la de control, geloses del negoci que controlen i geloses del seu poder, i de les seves competències, la seva credibilitat en el món públic tendeix a zero.

S’ha acusat (se’ns ha acusat) als que hem escrit sobre aquest tema, estant molts de nosaltres involucrats des de fa lustres en la defensa del patrimoni(2), d’haver fet poc més que exercir el dret a la rebequeria en el cas de la casa Guzmán. I és cert.
Exercim el dret a la rebequeria perquè no ens sentim representats enlloc. Exercim el dret a la rebequeria perquè, senzillament, no comptem: ni se’ns escolta ni se’ns deixa opinar quan tenim propostes a fer o a dir. I en tenim. Assistim com a espectadors impotents, com un públic captiu, a un joc de poder indiferent a les víctimes col·laterals que va deixant pel camí, a la desprotecció del patrimoni, a la pèrdua de sensibilització. I no podem fer res per canviar-ho. Excepte continuar escrivint mentre aguantem els insults dels que ens diuen que no podem fer una altra cosa.
Quan l’única altra cosa que podem fer és callar i tragar. I potser és el que es vol.

Persones que exerciu el poder des de qualsevol posició política o institució: esteu fracassant(3). El món és ara un lloc pitjor. I el que queda per venir. Així que, ja que no podem fer una altra cosa, almenys ho direm en veu alta:

No creiem en vosaltres.

(1) Jo mateix, emprenyat com una mona, vaig demanar exemples de bones arquitectures que estiguin seriosament amenaçades o hagin desaparegut. No puc treballar sobre el resultat d’aquesta convocatòria sense dedicar-m’hi a temps complert. Un sol exemple: en tot Madrid, una ciutat que destaca per la qualitat i la diversitat de la seva arquitectura moderna, només hi ha tres o o quatre edificis posteriors a la Guerra Civil protegits. Estem tirats a la brossa.
(2) Amb un èxit, al menys pel que fa a mi, nul: les batalles en que he participat es compten per derrotes. Com les de la gran majoria dels meus companys. És per això que puc parlar amb coneixement de causa del menyspreu pel patrimoni construït.
(3) O igual ho estan petant, perquè tot pot ser que en realitat la seva sensibilitat sigui nul·la i que, per tant, estiguin encantats de contribuir a aquest delme de patrimoni tan terrible que, en alguns llocs, ha deixat més víctimes en forma de cases enderrocades que una guerra. En aquest cas, felicitats.

Posted in crítica, denuncia | Tagged , | 5 Comments

Les tres places de Barcelona, documentades

No disponible en Català

Posted in Arxiu COAC, crítica | Tagged , | Leave a comment