O9_un lugar

TZ_6_redux

(gràcies a Josep Lluís Mateo per la cita borgiana)

O9_un lugar és, en realitat, un camí. El camí que Daniel Terzano està recorrent guiat pel seu instint, sense confiar massa en apriorismes. Un camí que el porta a coincidir amb diverses persones que provoquen situacions que desemboquen en experiències vitals que conformen un projecte. Una d’aquestes situacions és el workshop RCR-LABA 2013, on exerceix d’artista convidat. Daniel Terzano està treballant a un espai que ha netejat ell mateix, just entrant al Pavelló dels Somnis a ma dreta, a la banda del l’Espai Barberí que dona al carrer Marià Vayreda, que actualment funciona com una mena d’esquena al no tenir habilitades les portes d’entrada. L’espai netejat està pavimentat amb una sorra de platja plena de vidres que l’artista va garbellant lentament cada dia, que, s’especula, podria ser un sistema d’extinció dels forns de fosa. La sorra és blanca. Les parets i el sostre de biguetes d’acer i revoltons de rajola, de múltiples tons de gris negrós.Les finestres són altes, orientades a sud-oest. La llum és molt especial: sembla venir del terra i extingir-se en contacte amb el sostre. El marc de la porta d’accés, sense fulla, dona al pati que serveix d’accés al taller i al Pavelló dels somnis, plantat amb falgueres i faigs, ombrívol, verd i blau: dues atmosferes radicalment diferents a mig metre de distància.

TZ_4_r

L’espai s’ha netejat a ma. Sempre a ma. Daniel Terzano usa les mans per a tot, sense intermediació: per a, per exemple, d’estudiant, muntar una exposició si el que demanaven era un projecte d’exposició. Projectes presentats, executats, pensats a ma. Fins i tot el final de carrera. La ma que pinta després de la carrera, confrontant-se amb una tela, amb un gest, amb una disciplina paral•lela que li permeti entendre millor l’ofici. L’espai és alt de sostre i això permet percebre’l en tot moment en veritable magnitud: el pati rere nostre, les finestres altes al carrer que no es veu davant. Fins una mica més amunt de l’alçada de la vista estem rodejats d’un artefacte composat per nou bastiments que subjecten vuit teles i una planxa d’acer. Setze metres lineals de superfície a pintar enroscats sobre sí mateix en una configuració variable que va de la planta central pura a un camí en espiral. Nou parts. Nou és un número especial per a l’artista. Daniel Terzano parla del nou com del número que no existeix: sumada una sèrie finita de números entre ells fins a obtenir una sola xifra, l’addició o sostracció del número nou no afecta al resultat final. Nou és el número que ha marcat tot el seu projecte. Un projecte en dos temps, un recorregut vital a través de nou obres de referència sobre les que reflexionar. Una base d’actuació que, com a primer temps, guia la manera d’operar sobre les teles. El segon temps és un tros de terreny de 0,7ha a la Cerdanya. Quinze per cent de pendent i un bosc adjacent. Aquestes són les claus per a que Daniel Terzano i RCR, treballant colze a colze, defineixin el seu habitatge, el seu taller i una residència-hotel per aartistes de nou habitacions. Que, un cop situats al lloc,deixaran intocats el terreny, la pendent i el bosc: sota terra tot bull. Per sobre, herbai una sèrie de buits que ventilen i il•luminen els espais d’estar. El lloc s’ha imposat. Ha dictat lleis. Materials. Una cartografia i una relació amb la natura. Entendre’l, dibuixar-lo i habitar-lo. Sense intermediació.

TZ_2

La cartografia i l’experiència marquen l’acció de l’Espai Barberí. Resulta inevitable recordar al Jorge Luís Borges de Del rigor en la ciencia, on identifica el mapa perfecte amb un artifici superposat al propi territori amb una relació d’u és a u. Qüestió d’escala. I de ma. Perquè Daniel Terzano fa precisament això amb els seus models: transcripcions a escala 1:1 realitzades passant el seu braç pel cos de l’individu. Directament. Al tacte. Resulten rellevants la posició del model (tan la seva postura com la posició relativa a la tela), el gest, l’actitud. Que ell provoca jugant amb l’espai que ocupa, transformant-lo a cada moment a ritme de l’obra (de la part del camí) que l’ocupa a cada moment. Transforma l’espai segons l’hora del dia. Segons la il•luminació. Segons la música que posa. Segons la posició dels bastiments (que poden arribar a enclaustrar l’artista i el model a un espai de molts pocs metres quadrats mentre sona música angoixant, o acotar pràcticament tot l’espai net, la llum sempre de baix pel paviment de sorra, o fer passar el model fregant, literalment, les teles ja treballades), segons el grau d’interacció. Segons les ganes dels que s’hi posen. I hi ha gairebé seixanta models a provocar, a trasbalsar, a motivar. A treure de context d’una feina absorbent per que s’adonin que, sense aquest grau de dispersió, res del que fan tindrà sentit.
Cada situació que viu (o que provoca) cada model queda recollida en un únic traç continu. Ràpid. La superposició de tots aquests traços és l’equivalent al projecte de moviment de terres, a la banyera que la petja d’un edifici deixa al terreny. Poder llegir un espai urbà, una ciutat, a través d’aquesta superposició de petges (les d’un moment donat, l’acumulació de les mateixes al llarg de la història) dona una idea aproximada del que pot ser un llenç de Daniel Terzano. Com en un mapa, l’espai col•lapsa en dues dimensions. És plegable i transportable. Com un mapa, el seu desplegament crea un espai que es relaciona directament amb qui el mira. I que el permet relacionar-se amb l’objecte cartografiat sense intermediació. Per a traçar aquest mapa l’arma ha estat l’instint. Unes condicions inicials, un punt de partida i la flexibilitat suficient com per a crear un primer lloc a partir del que ja hi ha allà. Just com el lloc de la Cerdanya.

TZ_1

TZ_9_r

Perquè o9_un lugar va d’això: la superposició d’unes regles a un lloc que munten i signifiquen un mapa. Que reflexionen sobre la pròpia naturalesa no d’aquell lloc, sinó del propi concepte de lloc. De la presència. De les consciències. De les interaccions que és capaç de crear. Del diàleg amb el material. Del diàleg amb la natura. De la fusió de tot això en un artifici que expressi la màxima complexitat a través de la màxima senzillesa. D’artifici a artifici. O de natura a natura.

TZ_5

TZ_3

This entry was posted in crítica, Daniel Terzano, RCR arquitectes and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *