No fer res


La plaça Barcelona de Sant Cugat és un dels espais urbans més agradables de la ciutat. Centre del segon eixample decimonònic, fins fa pocs anys alimentava l’ajuntament de la ciutat, traslladat, actualment, a un edifici desafortunat de nova planta ubicat a la rambla del Celler, funcionant com a peça principal d’un pla urbanístic extraordinàriament mal fet. La plaça, alliberada d’aquesta servitud, és ara un saló d’unes proporcions molt agradables, històricament urbanitzat a base d’uns carrers perimetrals pavimentats amb llambordes. La plaça té un pendent diagonal de més o menys un cinc o un sis per cent, que va obligar a anivellar el rectangle central, de sauló, mitjançant un podi de pedra amb uns parterres. La vegetació primària consisteix en uns plataners crescuts, ben conservats actualment.

La plaça, després del trasllat de l’ajuntament, es va reformar mitjançant un projecte modèlic. Pocs cops he vist un equip d’arquitectes mantenir la integritat d’un espai urbà d’una manera tan eficaç. Tot el que s’ha tret, o substituït, o afegit, millora les condicions precedents. I tot d’una manera tan subtil que a penes sembla que un equip de tècnics hagi passat per allà. El seu únic precedent conegut (un projecte completament paral·lel, previ en el temps) és la Plaça Léon Aucoc, de Bordeus, obra de Lacaton & Vassal. Allà, els arquitectes van guanyar un concurs de reforma literalment no fent res a l’espai urbà: un altre cop un rectangle de sauló amb uns arbres crescuts (per la fotografia semblen oms) al qual se li van afegir, per mantenir la seva integritat, els serveis dels que mancava: contenidors, clavegueres noves, algun fanal. Poc més. En aquest cas, l’equip protagonista ha estat Duran arquitectes, ubicats a Terrassa, que ja havien urbanitzat, amb una certa eficàcia, altres places de Sant Cugat. Un cop d’ull a la seva web mostra que la reforma de la plaça Barcelona és la seva obra major.


Lacaton & Vassal: Place Léon Aucoc, Bordeus.

En aquest cas, l’espai tenia algun problema menor que els arquitectes han millorat: les vores del rectangle de sauló presentaven un disseny matusser fet a base d’una pedra basta que composava parterres, graons rudes i agressius, que separava massa (de vegades visualment) aquest interior dels espais de circulació perimetrals, que destorbava innecessàriament la bellesa de l’espai.
La manera de resoldre aquest problema ha estat tan senzilla com eficaç: tractar tot el perímetre com una plataforma única de pòrfir que, a més, recicla part de les llambordes existents pels espais reservats a la circulació rodada veïnal i de càrrega i descàrrega, que es va plegant, en forma de graons, per a contenir el sauló pla. El disseny d’aquesta plataforma és on s’han concentrat tots els esforços projectuals. La resta, gestió. Gestió convertida en disseny: mantenir els fanals (als que s’ha tret els vidres de la llanterna i s’ha adaptat una bombeta de baix consum a la part superior del barret, amb un difusor adequat per a donar una llum dispersa sobre el terra), posar quatre bancs nous, un petit escenari a la part superior, adequat per a les festes majors. Adequar els serveis. Poc més.
L’únic element nou de disseny consisteix en un fanal únic per al rectangle de sauló, una xarxa de catenàries que suporten uns globus de vidre d’un ” bonic” disseny tensades a partir d’uns tubs d’acer troncocònics disposats al perímetre, que formen un pla de llum que queda més o menys a l’arrencada de les copes dels plataners.
Qualsevol veí tindrà el record de la plaça antiga, amb totes les prestacions d’un espai urbà nou. El disseny no és innovador: és una rentada de cara, una posada al dia que valora i manté els valors urbans d’un espai urbà ben dissenyat.
Addicionalment, la reforma ha arreglat un despropòsit provocat pel mal disseny del nou Ajuntament, que havia relegat l’espai dels casaments a un dels seus laterals, sòrdid, desmenjat, sense identitat ni sentit, un espai tan lleig que semblava dissenyat per un membre de l’Opus Dei contrari als casaments civils: la dignitat de la plaça ha re-dignificat l’edifici de l’antic ajuntament (entre mitgeres. Un edifici públic d’aquestes característiques hauria d’estar, sempre, entre mitgeres. Servint el seu poble), obra d’Elies Rogent, que s’ha reciclat en el lloc on, actualment, es celebren aquestes cerimònies representatives.
Aquesta reforma mostra com una de les millors característiques d’un disseny és que no sembli que hi sigui.

La Plaça Barcelona, a principis del segle XX

La reforma.

This entry was posted in Uncategorized and tagged , . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *