Mequinensa té qui li escrigui

(Versió original de l’article publicat a scalae el 12-02-2013)

Al bell mig del debat sobre els productes de proximitat, la central elèctrica d’Andorra de Terol, fins ara alimentada pel carbó provinent de les mines de Mequinensa, ha passat, a la callada, a alimentar-se de carbó provinent de l’estranger, arribat primer en vaixell, després en camió. Vint d’aquests miners, en protesta per aquest fet, van encadenar-se, el passat vuit de febrer, a la central elèctrica del mateix poble. Endesa no ha cedit, condemnant-lo a la pèrdua d’un dels sectors econòmics que l’alimentaven. No s’ha decidit renunciar a la producció d’energia mitjançant combustibles fòssils: senzillament s’ha decidit que el país renunciï a la seva extracció en territori nacional.
Mequinensa, al caire de l’ofec econòmic, presenta una de les històries recents més desgraciades d’Espanya. El poble controla la desembocadura del riu Cinca sobre l’Ebre, emplaçament d’enorme importància estratègica. S’ubicava a la vessant sud de la muntanya d’un castell del mateix nom, sobre la conca del riu Ebre. Escenari d’alguns dels combats més cruents de la Batalla de l’Ebre, les tropes republicanes volaran el pont sobre el riu, que no serà reconstruït fins uns vint anys més tard. La repressió es completarà a 1957, amb la venda del poble a Enher, una de les companyies mare d’Endesa, que l’arrasarà (amb la mala excusa del pantà de Riba-Roja) fins als fonaments per a desplaçar tota la població al marge del Cinca, fent-la girar noranta graus sobre la falda del turó culminat pel castell que l’empresa restaurarà expressament per a que Franco hi passi una única nit contemplant la desgràcia que ha creat. El poble perdrà, en el procés, el 50% de la seva població. La restant quedarà allotjada a un poblat de nova planta.
Però la vella Mequinensa coneixerà una segona vida, de la ploma d’un dels escriptors principals en llengua catalana, nascut al poble: Jesús Moncada. Moncada convertirà Mequinensa en un espai literari de la importància del Santuari de William Faulkner, de la Región de Juan Benet, del Macondo de Gabriel García Márquez o, potser, en la darrera (i més desolada) Ciutat Invisible d’Ítalo Calvino. Gràcies a Moncada, Mequinensa quedarà convertida en un espai immortal. L’autor, traduït a uns vint idiomes (entre els quals es compten el japonès i el suec), mort prematurament als 63 anys, lligarà tota la seva producció literària (excepte la novel·la La Galeria de les Estàtues, ambientada a una Saragossa que no s’esmenta mai pel seu nom, que recorda els seus anys de batxiller a la ciutat) a Mequinensa. Moncada escriurà dues novel·les més: Estremida Memòria i Camí de Sirga, la més cèlebre, i cinc reculls de comptes d’un to tragicòmic de ressonàncies shakespirianes. La seva formació, lligada a la seva feina a l’Editorial Montaner i Simón (al mateix edifici que ara allotja la Fundació Tàpies), el farà coincidir amb Pere Calders, pare del Realisme Màgic, un dels contistes més importants d’Europa que, a la seva etapa d’exili a Mèxic, haurà coincidit i influït en Juan Rulfo, cinc anys més jove que ell, que escriurà Pedro Páramo (publicada a 1955) sota els seus auspicis. Aquest mateix to és el que impregnarà els seus llibres.

Moncada anomenà Mequinensa com la ciutat que va perdre la guerra dues vegades. Ara podria perdre-la per tercera vegada, ofegada econòmicament, d’una manera més sòrdida, anònima i eficaç, també més mediocre, gràcies a l’economia.

Jesús Moncada va ser, també, un fotògraf remarcalbe. Aquí es pot veure una galería de les seves fotos sobre Mequinensa.

Mequinensa, per Jesús Moncada

This entry was posted in literatura, Scalae. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *